[1] És propi de l'àmbit general el sistema de set vocals diferenciades:
a (part), e (bé), ɛ (cel), i (pi), o (fosc), ɔ (port)
, u (cuc).
[2] També és pròpia de l'àmbit general la diferent repartició de les
vocals e i ɛ que respon als hàbits fonètics
tradicionals dels dos grans grups de parlars
catalans (occidentals i orientals): cadena (pronunciat amb e tancada en
els parlars occidentals i amb e oberta en els orientals). [3] Tractant-se de cultismes, és igualment
pròpia de l'àmbit general la pronunciació oberta
o tancada de es i os: efecte, problema, docte, zona.
[4] En canvi, correspon a l'àmbit restringit el
sistema de vuit vocals diferenciades propi de parlars baleàrics, les
set generals més la vocal neutra: cadena (pronunciat amb vocal neutra
en posició tònica).
[5] També és propi de l'àmbit restringit el sistema de cinc vocals característic
del parlar rossellonès.
[6] Són propis de l'àmbit general els diferents
tipus de reduccions sistemàtiques que trobem en els parlars catalans:
patir, pronunciat amb a (parlars occidentals) o amb
ə (parlars orientals), pesar o gelar, pronunciats
amb e (parlars occidentals)
o amb ə (parlars orientals), donar o posar, pronunciats amb
o (parlars occidentals i part dels baleàrics) o amb u (parlars orientals).
[7] És admissible en l'àmbit general la
pronunciació eu o əu del pronom ho quan
es troba en posició proclítica
(ho diu), pròpia dels parlars occidentals i baleàrics.
[8] És també admissible en aquest mateix àmbit la
diferenciació fonètica entre el masculí i el femení del sufix -ista:
turista, pronunciat turiste (masc.) o turista
(fem.), pròpia dels parlars occidentals.
[9] És també admissible en l'àmbit general,
només, però, en el registre informal, la pronunciació com a a de la
vocal inicial de mots començats per en-, em-, es-: encetar (pron. ancetar),
embut (pron. ambut), escoltar (pron. ascoltar);
[10] i també la de la e
gràfica en posició pre-tònica en alguns mots, com sencer (pron.
sancer), lleuger (pron. llauger), resplendor
(pron. resplandor),
Miquelet (pron. Micalet), que es troben en els parlars occidentals.
[11] És admissible en l'àmbit restringit (parlars
baleàrics) la pronunciació com a e tancada (en lloc d'una vocal neutra)
de determinades es gràfiques en posició àtona:
Les vocals radicals dels verbs que tenen una e tancada en les seves formes
rizotòniques (pecar, pregar, esperar, etc.).
Les dels derivats nominals que tenen una
correspondència amb e tònica generalment tancada en els mots primitius
corresponents (herbeta, ventada, peuet, etc.).
La vocal posttònica dels mots plans acabats en -ec (mànec, càrrec, etc.).
[12] En l'àmbit restringit són també admissibles,
només, però, en el registre informal, les oscil·lacions en el timbre de
la a final (casa), pròpies d'alguns parlars nord-occidentals.
[13]
Així mateix la supressió de la vocal neutra final de mots esdrúixols
com història, pròpia de parlars baleàrics i septentrionals.
[14] No són recomanables:
El tancament de e en i per contacte amb una consonant palatal
: giner per gener, quixal per queixal, dijú per dejú.
[15] Assimilacions o dissimilacions com dicidir per decidir, o vegilar per vigilar.
[16] Caigudes de a o e per contacte amb r: b'rana per barana, v'ritat per veritat, f'redat per feredat, p'rò per però.
[17] Supressió o addició de a inicial, en casos com gulla per agulla, vellana per avellana, anou per nou, etc.
[18] La substitució de u per o en casos com monicipal per municipal, estodiar per estudiar, etc.
[19] La pronunciació, en els parlars orientals, d'una e tancada en comptes
d'una vocal neutra en la síl·laba final de mots cultes com frase,
examen, càncer, classe, etc.
[20] La pronunciació, en els parlars orientals, d'una a en comptes de la vocal neutra: central (pron. santral).
[21] L'addició de sons adventicis entre dues vocals: ideia per idea, dugues per dues, etc.
[22] És admissible en l'àmbit general, només, però, en el registre
informal, la pronunciació unisil·làbica de i seguida d'una altra vocal
en casos com condició, ciència, etc.
[23] No són recomanables:
La reducció de diftongs a una sola vocal: pacència
per paciència, lluger per lleuger, custió per qüestió, coranta per
quaranta, cantitat per quantitat, casi per quasi, aiga o aigo per
aigua, pasca o pasco per pasqua, etc.
[24] La pronunciació del diftong au en comptes de o en casos com aufegar per ofegar, aulor per olor, etc.
[25] És propi de l'àmbit general tant pronunciar
les oclusives darrere nasal (font, llamp, sang) i t o
d darrere l
(malalt, Eudald, molt) - pronunciació predominant en els parlars
valencians i baleàrics- com no pronunciar aquests sons -fenomen
característic de la resta dels parlars catalans.
[26] També és pròpia de l'àmbit general tant la
pronunciació oclusiva geminada de la consonant inicial dels grups bl i
gl en mots com estable, establir, regla, arreglar -predominant
en els parlars orientals-, com la pronunciació contínua d'aquests sons
-predominant en els parlars occidentals.
[27] També són pròpies de l'àmbit general tant la
distinció clara entre b i v, que es manté en determinats parlars
valencians i orientals, com la confusió d'aquests sons en b.
[28] És admissible en l'àmbit restringit, parlars
baleàrics, però només en registre informal, la reducció a as-, os- dels
grups inicials ads-, abs-, obs- seguits de consonant:
ascripció per adscripció,
astracte per abstracte, ostacle per obstacle.
[29] No són recomanables:
La supressió de la p del grup ps inicial: psiquiatria, PSUC.
[30] La t adventícia final en certs mots:
col·lègit per col·legi, prèmit per premi,
mart per mar.
[31] La
pronunciació com a consonants sordes (p o k, respectivament)
de la b i de la g dels grups bl i gl
en mots com estable, establir, regla,
arreglar. No són recomanables, doncs, pronúncies del tipus
estapple, reccla.
[32] La pronunciació de la t ortogràfica en mots com setmana
o cotna. La pronunciació recomanable és semmana, conna.
[33] Certes assimilacions al lloc d'articulació de la consonant següent en casos
com contatte per contacte, corrutte per corrupte.
[34] La caiguda
de la d intervocàlica, característica de parlars valencians:
caïra per cadira, vesprà per vesprada,
llauraor per llaurador.
[35] La pronunciació -dat en comptes de -tat, característica de parlars
baleàrics: sociedat per societat, caridat per caritat.
[36] L'emmudiment de la g davant la u:
aiua per aigua, uardar per guardar.
[37] És propi de l'àmbit general pronunciar el grup tz del sufix
-itz- (protagonitzar, organització) com a
dz,
[38] o bé com a z, característica dels parlars valencians.
[39] És propi de l'àmbit restringit pronunciar
amb sc o bé amb xc l'increment dels verbs de la tercera conjugació
(patisca, patixca), característica dels parlars occidentals.
[40] És admissible, en el registre informal, la
pronunciació ea del sufix -esa en mots com malesa, pobresa,
característica dels parlars valencians.
[41] No són recomanables:
La pronunciació dz en verbs acabats en -isar i derivats:
improvitzar per improvisar, matització per matisació.
[42] La
pronunciació sorda de la x del grup ex- seguit de vocal en mots com
examen, exacte, èxit, exèrcit, exhaustiu (en comptes de la pronunciació
adequada gz), o inversament, la pronunciació sonora del grup de sons
representat per la mateixa lletra en mots com axioma, taxi, lèxic,
màxim, pròxim (en comptes de la pronunciació adequada ks).
[43] Diferents
tipus de palatalitzacions: xixanta en lloc de seixanta, tretge en lloc
de tretze, potxer, moltx, soldatx, cavallx, etc., en lloc de
potser, molts, soldats, cavalls.
[44]
L'africació, característica de parlars baleàrics, que es produeix per
contacte entre la sibilant final de mot i la sibilant inicial del mot
següent: tretsenyores per tres senyores, dotxuts per dos xuts.
[45] La pronunciació sorda de la sibilant sonora: sero per
zero, possar per posar, transsigir per transigir.
[46] La pronunciació sonora de la sibilant sorda: impresió per
impressió, comisari per comissari, duquesa per duquessa.
[47] Són pròpies de l'àmbit general tant la
pronunciació fricativa -característica dels parlars orientals- com
l'africada - característica dels parlars occidentals- de la sibilant
palatal sorda en posició inicial de mot o postconsonàntica: xic, xalet,
planxar, arxiu.
[48] Són pròpies de l'àmbit general tant la
pronunciació amb i -predominant en els parlars occidentals-
com sense i
-predominant en els parlars orientals- de la sibilant palatal sorda
després de vocal: feix, caixa, dibuixar.
[49] Són pròpies de l'àmbit general tant la
pronunciació fricativa -predominant en els parlars orientals- com la
pronunciació africada sonora -predominant en els parlars occidentals-
del so palatal sonor: judici, gerani, trajecte, pàgina.
[50] També és propi de l'àmbit general pronunciar
el so inicial dels mots jo i ja com a consonant prepalatal fricativa
sonora, o bé com a i.
[51] No són recomanables:
La pronunciació com a s de la sibilant palatal, característica d'alguns
parlars valencians: caisa per caixa, peis per peix.
[52] La
pronunciació africada sorda, característica dels parlars apitxats, del
so sibilant palatal sonor: txent per gent, maretxar per marejar, viatxe
per viatge.
[53] La
pronunciació de la j de les formes jecc-, ject- com a i semiconsonant
en mots com projecte, injecció, freqüent en els parlars valencians.
[56] És propi de l'àmbit general pronunciar
palatal o alveolar el so lateral geminat en mots com espatlla, vetllar,
motlle. La primera pronunciació (espall·lla, vell·llar, moll·lle) és característica
dels parlars nord-occidentals i centrals, mentre que la segona
(espal·la, vel·lar, mol·le) és característica dels parlars valencians i
baleàrics.
[57] És admissible en l'àmbit general pronunciar
una sola ll en mots com ratlla, bitllet, butlletí, característica dels
parlars valencians i baleàrics.
[58] És admissible en l'àmbit general, però només
en el registre informal, pronunciar com a i la ll de mots com cella
(pron. ceia), ull (pron. ui), palla (pron. paia), característica de
parlars orientals, singularment baleàrics.
[59] És admissible en l'àmbit general, però només
en el registre informal, l'emmudiment de la l en els mots altre (altra,
altres), nosaltres i vosaltres.
[60] No són recomanables:
La pronunciació generalitzada de la ll com a i
: iàgrima per llàgrima, poiastre per pollastre, coi per coll.
[61] Pronunciar una sola l en mots com col·legi, novel·la, il·lustre.
[62] La pronúncia de la l sense ressonància velar, coincident amb la castellana: meló, paleta, fil.
[63] La palatalització de la l inicial de mots cultes: llògic per lògic, lliberalisme
per liberalisme, lliterari per literari.
[64] La
vocalització de l en casos com aubercoc o ubercoc per albercoc,
aubergínia o ubergínia per albergínia, auberg per alberg, aumoina per
almoina.
[65] La pronunciació balear l·l del grup rl, que es troba en els parlars baleàrics: pal·lar per parlar, pel·la per perla.
[66] Són propis de l'àmbit general tant la pronunciació de r etimològica final de mot, característica de parlars
valencians, com l'emmudiment d'aquesta r en un bon nombre de casos, propi dels altres parlars catalans.
[67] És propi de l'àmbit general pronunciar sense r la primera síl·laba del mot arbre.
[68] També és propi de l'àmbit general pronunciar
amb r o sense r la primera síl·laba de les formes d'infinitiu, futur i
condicional (és a dir, les que tenen r en la desinència) del verb prendre i
dels seus derivats i compostos, com aprendre, comprendre, corprendre.
[69] És admissible en l'àmbit restringit la
pronunciació sense r de la primera síl·laba de les formes d'infinitiu,
futur i condicional (és a dir de les que tenen r en la desinència) del
verb perdre, característica dels parlars valencians.
[70] És admissible en l'àmbit restringit, només,
però, en el registre informal, l'omissió de la d epentètica (divenres
per divendres, tenre per tendre), característica dels parlars baleàrics i
nord-orientals.
[71] No són recomanables:
L'omissió de r en casos com poblema per problema,
pograma per programa, portà'l per portar-lo, portà-la per portar-la,
anà-hi per anar-hi.
[72] Les metàtesis de r: fràbica per fàbrica, preda per pedra.
[73] L'addició
d'una r al final d'alguns mots: als infinitius de la segona conjugació
(tràurer per traure, crèurer per creure) i a certs substantius (còmpter
per compte, càlzer per calze, practicada en alguns parlars valencians
[74] És pròpia de l'àmbit restringit
l'accentuació de pronoms febles en posició enclítica (dur-hó,
acabar-ló), característica de parlars baleàrics.
[75] També és pròpia de l'àmbit restringit
l'accentuació com a plans de certs mots esdrúixols, com música,
pràctica, característica del rossellonès.
[76] No són recomanables:
El desplaçament de l'accent, degut a interferència
castellana, en la conjugació de verbs amb l'infinitiu acabat en -iar:
estúdia per estudia, renúncies per renuncies.
[77] La
dislocació de l'accent en cultismes: telègrama per telegrama, reptil
per rèptil, atmòsfera per atmosfera, textil per tèxtil.
[78] És propi de l'àmbit general pronunciar en una sola síl·laba la
vocal final de mot amb la vocal inicial del mot següent, tot fent-hi o
bé sinalefa, en casos com que ho sap, qui avisa, algú avisa, espera uns
amics, o bé elisió d'una de les vocals en contacte, en casos com mitj(a)
hora, una (e)sperança, ací (e)l portem, algú (e)m visita, agafa (e)l teu. Com a
norma, la vocal elidida és una a o una e àtones. Si les vocals en
contacte són iguals tendeixen a reduir-se a una de sola (que es diu, un
vi immillorable, un ferro oxidat, cara amable).
«
2. CONSONANTS FINALS
[79] És propi de l'àmbit general de regular de la següent manera la
sonoritat de les consonants oclusives, fricatives i africades en
posició final de mot:
Les consonants oclusives en posició final de mot es
pronuncien sordes (p, t, k) quan es troben davant pausa, davant vocal o
davant consonant sorda: cap, club (pron. clup), fet, fred
(pron. fret),
cuc, diàleg (pron. diàlec),
cap tret, cap petit, club animat (pron.
clup animat), club tancat (pron. clup tancat
), fet estrany, fet
teatral, fred insòlit (pron. fret insòlit),
fred suau (pron. fret
suau), cuc inofensiu, cuc petit, diàleg amè (pron.
diàlec amè), diàleg
constructiu (pron. diàlec constructiu).
[80] En canvi, es pronuncien sonores
davant una consonant sonora: cap baix (pron. cab baix),
club d'amics,
fet de fang (pron. fed de fang), fred d'hivern, cuc de terra
(pron cug
de terra), diàleg de sords.
[81] Les consonants fricatives i les africades en posició final de mot es
pronuncien sordes quan es troben davant pausa o davant consonant sorda:
golf, gos, creix, pots, vaig, despatx; golf tancat, gos petit, creix
poc, pots fer això, vaig per feina, despatx tancat.
[82] En canvi, es
pronuncien sonores davant una vocal o una consonant sonora: golf estret
(pron. golv estret), golf de Roses (pron. golv de Roses), gos afamat
(pron. goz afamat), gos de raça (pron. goz de raça),
creix a poc a poc
(pron. crej a poc a poc), creix de pressa (pron. crej de pressa), no
pots anar-hi (pron. no podz anar-hi), no pots deixar-ho (pron. no podz
deixar-ho), vaig a casa (pron. vadj a casa), vaig de pressa, (pron.
vadj de pressa), despatx obert (pron. despadj obert), despatx buit (pron.
despadj buit).
[83] No és recomanable l'omissió de la b de amb
ni de la t final de certs mots en contacte amb vocal inicial de mot
(amb ell, quant és, sant Andreu, cent homes, vint hores).
[84] És admissible en l'àmbit general, només, però, en el registre
informal, l'ús de la vocal que apareix sovint en la pronunciació de
pronoms febles, en casos com ens e les porta, per ens les porta, no us
e la donaré per no us la donaré, porta'ns e la per porta'ns-la, ens e surt
per ens surt.
N.B. Vegeu també 167 i les Converses filològiques 87 i següents.