Reproducció del text referent a la fonètica dins la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, aparegut el 1990. La Secció Filològica té el propòsit de reunir un dia en un volum els quatre fascicles que compondran la Proposta.

L'Institut d'Estudis Catalans no podia restar indiferent davant el pes creixent de la dimensió oral en la vida de les llengües dins la societat actual. Fidel a la seva trajectòria i conscient de la seva responsabilitat, l'Institut inicia avui la publicació d'una normativa establerta per la Secció Filològica, que ajudi a la realització de la llengua estàndard oral i que neutralitzi els factors que la pertorben.

La present proposta de "català estàndard" és una innovació avui necessària, però que té el seu risc. Per aixó aquesta potser no serà encara la versió definitiva, per tal com el temps i l'experiència en seran els millors avaluadors. Això no obstant, l'Institut confia que els professionals i els usuaris afectats col·laboraran a fer que la llengua realment emprada es vagi adaptant a la modalitat descrita ací com a aconsellable.

En acomplir la seva tasca, la Secció Filològica s'ha sentit encoratjada per les universitats de les terres de llengua catalana, que ja fa temps es manifestaren preocupades perquè la llengua estàndard donés entrada a les modalitats principals que la componen.

Però sobretot cal posar en relleu la tasca duta a terme darrerament per la Comissió de Seguiment de la Llengua Normativa, integrada per representants de les universitats d'Alacant, de Barcelona, Autònoma de Barcelona, de les Illes Balears, de Perpinyà i de València. Aquest grup de treball ha fet una feina ben útil en el camp de l'estàndard oral; útil i generosa, per tal com n'ha ofert els resultats a la Secció Filològica, perquè aquesta els incorporés, en la mesura que fos possible i convenient, al text que havia elaborat. És significatiu que l'Institut hagi pogut comptar amb una col·laboració que, en d'altres fases de la seva labor ordenadora de la llengua, hauria estat simplement inimaginable.

També han estat preses en consideració totes les propostes i totes les normes que, a manca -fins ara- d'una normativa específica, havien anat elaborant les editorials, els diaris i les revistes, les emissions de radiodifusió i de televisió, etc., així com el mateix II Congrés Internacional de la Llengua Catalana de 1986. Per això l'Institut d'Estudis Catalans ha pogut elaborar les seves propostes partint dels resultats que es desprenen d'una acció compartida per tantes persones i tantes entitats interessades. La conjunció de mires que s'ha produït permet d'esperar que totes les persones responsables comprendran l'abast de la funció que l'Institut ha assumit. Per fi, l'Institut d'Estudis Catalans vol palesar també el seu agraïment a les associacions i organismes, així com a molts particulars, que li han prestat un suport tan eficaç com estimulant, i d'una manera especial a les conselleries, direccions generals, serveis de llengua i altres entitats semblants de l'Administració pública que s'encarreguen de promoure i de dur a terme la política lingüística que els nostres països de llengua catalana necessiten avui.

En els darrers anys molts estudiosos, preocupats pel futur de la llengua caltalana, han fet veure com era de necessari que el català posseís un estàndard oral que respongués a les exigències que la tecnologia dels mitjans de comunicació audiovisual planteja.

En un context social en què conflueixen factors antagònics com ara mecanismes promotors de diserció lingüística, d'una banda, i, d'una altra, expectatives de normalització lingüística apareix del tot necessari l'establiment d'un model supradialectal de llengua oral o varietat estàndard.

En la normalització lingüística, aquesta varietat estàndard hi constitueix un element clau, correlatiu a l'estadi de la codificació. Pel que fa a la llengua catalana, tothom sap que la seva problemática avui gira sobretot a l'entorn dels aspectes d'ús. I això ocorre en una època en què els grans processos de comunicació social ja no passen exclusivament per la llengua escrita i es remouen les inquietuds sobre la mena de llengua que cal emprar en cada situació. Amb el fi de fer front al repte de la normalització, s'imposa de fixar criteris nous per a adaptar la dinàmica de la llengua als mitjans àudio-visuals i a les noves tecnologies.

Per tant, la normalització del català exigeix avui assolir la varietat estàndard, que es caracteritza pel valor de disponibilitat general dins la pròpia comunitat de parlants i pel caràcter referencial per a cadascun dels individus de la mateixa comunitat. L'estàndard esdevé la varietat lingüística informadora per antonomàsia de la cultura nacional.

Si totes les llengües s'han anat procurant, sovint només per vies de fet, una varietat estàndard, per a respondre a les exigències de la comunicació i a la necessitat de cohesió de les comunitats respectives, el català hi ha d'ésser empès, si volem salvar-lo de l'acció de múltiples factors que amenacen la seva unitat i pertorben el seu desenvolupament.

En definitiva, el projecte global de normalització lingüística reclama voluntat social i decisió institucional, així com també l'elaboració de propostes tècniques que treguin màxim profit de tals predisposicions. En aquesta direcció se situa la present iniciativa de l'Institut d'Estudis Catalans.

A ningú no s'escapen la complexitat i les dificultats que conté el projecte que ara exposem, però tampoc no ignorem les magnífiques disponibilitats de la societat catalana per a compartir un objectiu de la transcendència social de l'estàndard lingüístic. Per damunt de les saludables divergències puntuals que ha de suscitar la proposta present, confiem que, al capdavall, esdevindrà operativa en el propòsit de dinamitzar la dimensió nacional de la llengua catalana.

Talment com els models de codificació lingüística obeeixen a dos tipus bàsics, l'anomenat unitarista, i el participatiu, també els dissenys previstos per a l'estàndard poden reduir-se a aquestes dues modalitats. Atesa la realitat sociolingüística de la comunitat catalanoparlant, entenem que la proposta més viable d'estandardització ha d'orientar-se d'acord amb els postulats d'una normativa composicional, basada en diverses solucions polimòrfiques: una varietat de la llengua que contingui suficients elements comuns al diasistema perquè pugui assolir el valor referencial i alhora que sigui una varietat no pas monolíticament unitarista sinó més aviat múltiple, això és, que disposi d'opcions alternatives en funció de les grans varietats territorials que configuren l'espai català. Altrament dit: si cal descartar el procediment consistent a privilegiar una modalitat dialectal del català sobre les altres, no es tracta tampoc de crear una varietat supradialectal elaborada per especialistes d'una manera artificiosa, sinó més aviat de reforçar els trets que són comuns a les grans modalitats catalanes dialectals i evitar tot allò que pot dificultar la ràpida comprensió per part d'un auditori de procedència geogràfica diversa.

Aquest és el sentit de les propostes presentades: en efecte, la varietat funcional de l'estàndard que necessitem no pot entrar en conflicte amb cap de les manifestacions que la variació geolingüística enriquidora ha produït. L'estàndard no té una funció de suplència o de substitució de cap altra varietat en ús, sinó que més aviat ha de contribuir a obtenir un major rendiment del sistema és dubtós que la pràctica pot aconsellar alguns canvis; en realitat l'estàndard que s'implanti ha d'ésser en definitiva, en gran part, creació de la dinàmica que la mateixa pràctica generaràn en aquest sentit els professionals dels mitjans de comunicació tenen un paper decisiu. Molts pensen que res no es pot planificar pel que fa al llenguatge; això no és així, però evidentment l'èxit d'una planificació depèn de l'existència d'una voluntat col·lectiva. No ens hem de desanimar si les primeres temptatives no obtenen els resultats que voldríem.

Les propostes que ací es formulen han estat elaborades pensant en un estàndard polimòrfic i de caràcter composicional, d'acord amb els principis que han inspirat la normativa catalana que ha pogut ésser assumida sense dificultats pels catalanoparlants arreu.

El caràcter flexible de les propostes es manifesta sobretot en els següents aspectes:

1. En molts és presentada com del tot admissible la possibilitat que el locutor, quan es dirigeix a la totalitat del domini de la llengua o a una àrea que no sigui lingüísticament la seva pròpia, continuar emprant determinants trets de la seva modalitat dialectal, fins i tot trets exclusius del seu propi dialecte; generalment es tracta de trets que dins la seva esfera han adquirit un prestigi literari i que no dificulten la comprensió. Els catalanoparlants hem dŽacostumar-nos a admetre que no tots els locutors professionals emprin una llengua idèntica en tots els trets fònics. De fet sempre hem considerat admissibles un gran nombre de variants.
2. LŽestàndard que proposem és flexible en un altre sentit: ha semblat bo de distingir entre nivells molt formalitzats i registres menys formals de la llengua. Quan es parla de lŽestàndard es pensa sobretot en usos lingüístics més formals i lŽestàndard sŽidentifica amb un llenguatge més lògic, més elaborat i fins i tot més elegant. Però (deixant a part situacions com les que es poden produir en el teatre o en el cinema que poden exigir un realisme en la llengua) qualsevol locutor ha de poder disposar dŽun estàndard que pugui ésser emprat en entrevistes, presentació de concursos, diàlegs amb lŽauditori, i totes aquelles situacions en què lŽespontaneïtat és també un requisit essencial. LŽestàndard ha de variar dŽacord amb la situació en què en fem ús. Ha dŽ ésser, però, sempre correcte i no ha de provocar ni incomprensió ni sentiments de rebuig
3. Dins cadascun dels grans dialectes catalans hi ha una sèrie de trets que tradicionalment posseeixen un gran prestigi, al costat d'altres considerats vulgars o propis de zones molt concretes. Sempre que existeixi una tradició sobre allò que podem anomenar <<el bon ús>> de llengua oral, caldrà fomentar-la. És per això que pensem que quan el qui parla es dirigeix a un auditori lingüísticament uniforme, no ha de renunciar a cap dels trets proveïts de prestigi. Conseqüentment, en les propostes formulades, sovint fem referència a usos propis d'àmbits restringits al costat dels usos d'àmbits generals.
4. Convé advertir finalment que la flexibilitat té unes restriccions: el fet que, fins i tot en el registre més formal, siguin considerades admissibles un gran nombre de variants, no vol dir de cap manera que se'n pugui fer un ús promiscu. El locutor ha de ser conseqüent i actuar d'acord amb la seva pròpia competència lingüística; això vol dir que no ha de barrejar, per exemple, trets fonètics i morfològics propis dels parlars occidentals amb d'altres propis dels orientals.

OBSERVACIONS

Finalment, cal precisar els criteris amb què han estat establerts els límits que oposen àmbit general a àmbit restringit, per una banda, i registre formal a registre informal, per l'altra.

Com a norma hem considerat propi de l'àmbit general qualsevol tret lingüístic vigent almenys en dos dels cinc dialectes territorials ( això és, septentrional, baleàric, central, nord-occidental i valencià. Rarament un fenomen exclusiu del dialecte central és considerat propi de l'àmbit general atenent al pes demogràfic i cultural d'aquest dialecte.

Són considerats propis d'un àmbit restringit aquells trets característics d'un determinat dialecte però proveïts de prestigi en el seu àmbit i que en conseqüència són recomanables quan la locució va dirigida a un auditori lingüísticament uniforme.

Pot semblar sorprenent que quan es parla de l'establiment d'un estàndard es faci una distinció entre registres formals i informals. I tanmateix això respon a una realitat social i psicològica. De fet el diàleg, tant en entrevistes com en enquestes, és un procediment cada dia més freqüent en els mitjans de comunicació, i per això en aquest document sovint s'ha tingut en compte aquesta realitat.