Hem afirmat que l’explotació que ens ofereix un corpus d’aquestes característiques ens permet de comprovar el grau d’aplicació de determinats criteris traductològics. Il·lustrem-ho ara amb exemples que han estat sovint objecte de discussió.

En els Criteris lingüístics sobre traducció i doblatge de TVC, es recomana de traduir el verb anglès to try no únicament per «intentar», sinó també per «procurar», «mirar de» o «provar de». Hi ha qui ha titllat d’abusiu l’ús de «mirar de», causat probablement per una lectura massa literal dels criteris esmentats. En la pràctica, després d’haver comparat aquestes formes alternatives, «intentar» és —tot i el que podríem esperar— la solució més emprada. Analitzem primer l’ús que se’n fa en un sol documental: Wild horses.

Amb la cerca «tr.*» en el corpus anglès, obtenim les ocurrències de totes les formes del verb to try ( «tries», «try», «trying», etc.), a més d’un mínim soroll que cal bandejar. En el corpus català, i tenint en compte que en aquest cas coneixem les possibles solucions i tan sols en fem un estudi comparatiu, cerquem ara «intent.*», «procur.*», «mir.* de» i «prov.* de», i en seleccionem manualment les formes que més ens convenen. No hi trobem cap exemple de «procurar» ni de «mirar de». Només una petita mostra (els parèntesis mostren el número de línia):

Si combinem els resultats obtinguts en cadascun dels documentals, el gràfic resultant és la següent:

És obvi que en la gran majoria de casos (72,8 %), els traductors han optat per fer servir el verb «intentar», en detriment de les altres formes proposades. Vet aquí un primer indici del seguiment que es fa dels criteris.

Un cas semblant és el dels verbs argumentatius, com ara I think, que presenten diverses possibilitats de traducció, tot i que n’hi ha que s’imposen clarament respecte de la resta. Les xifres, ens les forneix el corpus:

Tot i que el manual de criteris lingüístics proposa com a possibles traduccions al costat de «crec que» solucions dels tipus «trobo que» o «diria que», entre d’altres, a la pràctica es pot comprovar com, en aquests darrers casos, les recomanacions tenen un seguiment pràcticament nul. Amb això no volem dir que les traduccions siguin errònies; l’objectiu de l’anàlisi és la constatació del fet, no pas el judici.

L’explotació del corpus permet també de compilar un recull d’opcions de traducció. Si analitzem el cas del vocatiu anglès guy en aquests mateixos quatre documentals, ens adonarem que —en les poques ocurrències enregistrades, atès que el registre formal dels documentals fa un ús de la unitat més aviat restringit— s’acostuma a fugir del literalisme «tio» o de formes habituals com ara «noi» o «amic», i s’empren construccions alternatives, com ara «(el) que», «ningú», «paio», un pronom feble o bé no es tradueix. Evidentment, el reduït nombre d’ocurrències no permet extreure conclusions generals, però pot ser un indicador de les solucions més habituals dins aquest gènere audiovisual.