Monogràfic
Criteris de selecció de les transcripcions fonètiques que ofereix el reSOLC (resposta a J. A. Castellanos sobre el mot francès)
En aquest primer butlletí partirem d'un comentari que el professor Josep Anton Castellanos va apuntar en relació amb les variants que el reSOLC mostra en forma de transcripció fonètica. El comentari el va fer al mot francès, però com molt bé argumenta, la seva observació (i la nostra resposta) es pot generalitzar a molts altres casos. És la mena de comentari que no afecta només la paraula que el suscita, sinó tota una categoria; en aquest cas, la dels mots del tipus cadena, que fan la vocal tònica tancada en occidental, oberta en oriental general i neutra en la majoria de parlars baleàrics.
1. En primer lloc, hem d’entonar un mea culpa per no haver fet accessibles les explicacions pertinents sobre aquesta qüestió. En les diverses presentacions públiques del reSOLC i de les eines que l'han fet possible s'hi ha insistit; però és cert que un usuari del reSOLC que hi accedeixi partint de zero pot quedar desorientat. Com a primera intervenció, hem afegit una breu presentació a l'ajuda en línia, d'aquesta plataforma.
2. Evidentment, presentar només dues pronúncies per a cada dialecte és una simplificació per part nostra, que no vol dir que no n'hi hagi d'altres o que les que presentem només valguin per a la combinació de variables més tensa (gpf) o més laxa (rai). Que simplificar és necessari ens ho mostra el doctor Castellanos quan, ell mateix, simplifica la combinatòria que es deriva de la Proposta per a un estàndard oral de la llengua oral catalana de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. La PEOSFIEC no ho presenta tan simplificadament, ni com ho fa el reSOLC ni com ho presenta el professor Castellanos. Mirem, en primer lloc, els epígrafs 57 i 58 de la Proposta:
[57] És admissible en l'àmbit general pronunciar una sola ll en mots com ratlla, bitllet, butlletí, característica dels parlars valencians i baleàrics.
[58] És admissible en l'àmbit general, però només en el registre informal, pronunciar com a i la ll de mots com cella (pron. ceia), ull (pron. ui), palla (pron. paia), característica de parlars orientals, singularment baleàrics.
Des del LATEL interpretem que l'epígraf 57 és admissible també en registres formals, atès que no s'hi explicita la restricció que sí que trobem al 58.
Per altra banda, si comparem els epígrafs 69 i 70, trobem un cas semblant de diferència de restricció dins del que és admissible en àmbit restringit:
[69] És admissible en l'àmbit restringit la pronunciació sense r de la primera síl·laba de les formes d'infinitiu, futur i condicional (és a dir de les que tenen r en la desinència) del verb perdre, característica dels parlars valencians.
[70] És admissible en l'àmbit restringit, només, però, en el registre informal, l'omissió de la d epentètica (divenres per divendres, tenre per tendre), característica dels parlars baleàrics i nord-orientals.
Des del LATEL interpretem que la pronúncia "pedre" és admissible en àmbit valencià tant en el formal com en l'informal.
Com a resultat d'aquesta interpretació, sovint l'ALEF (que és l'eina que ha permès produir el reSOLC) genera més solucions que les que mostra l'eina explícitament; aquestes altres solucions es poden veure entrant a l'ALEF des dels vincles del reSOLC. Però, generalment, les transcripcions que el reSOLC no mostra són combinacions intermèdies entre la més formalment allunyada del col·loquial (àmbit general, propi, formal) i la que s'hi acosta més dins de l'estàndard flexible (àmbit restringit, admissible, informal).
3. El fet que l'ALEF ens generi totes les combinacions que la interacció de tots els epígrafs de la PEOSFIEC produeix per a un mot, introdueix dubtes metodològics quant a la coherència del resultat. La PEOSFIEC no diu enlloc que, en adoptar per a un mot una solució pròpia que implica ignorar-ne una d'admissible, calgui conseqüentment descartar en el mateix mot qualsevol altra alternativa admissible; o a l'inrevés, que calgui escollir sempre les admissibles en bloc... Només tenim una referència a la promiscuïtat, quan es parla de locutors que barregen trets dialectals, que sembla que es podria aplicar també al locutor que vacil·la permanentment entre "jo" i "io" i al que, en un mateix mot, combina una variant amb l'opció pròpia amb una altra variant amb l'opció admissible.
En destapar la caixa dels trons de la coherència (també de la versemblança, en el cas de la ficció), amb relació a la combinatòria de solucions, entraríem en un terreny pantanós on es podria qüestionar si aquesta coherència seria exigible en el domini del mot, però no de la frase o del discurs, atesos els coneixements que avui el variacionisme ens aporta sobre code switching, amb estudis que posen en evidència que ens queden molts aspectes per comprendre dels factors que provoquen fluctuacions de formalitat o de tensió articulatòria. Una de les aportacions de l'ALEF és que ens obliga a prendre en consideració totes les combinacions d'una paraula, sense que, al nostre entendre, hi hagi res explícitament a la Proposta que reguli les vacil·lacions entre formal i informal i entre propietat i admissibilitat.
El primer que ens va confirmar la potencial conflictivitat de baixar en aquest nivell de detall fou el doctor Nicolau Dols, de la UIB, que ens confirmà les seves reserves amb l'exemple del mot abstracte:
L'ALEF és capaç de generar quatre pronúncies baleàriques d'aquest mot, d'acord amb els epígrafs 28 i 33 de la Proposta, això és: [əpstɾáktə | əstɾáktə | əpstɾáttə | əstɾáttə]. Les dues darreres són no recomanables per mor de l'assimilació homoorgànica del grup 'kt>tt'. La primera és pròpia+pròpia i la segona és pròpia+admissible, però, a criteri del nostre informant, no és plausible que un locutor baleàric produeixi la segona o la tercera pronúncies: en un context formal farà la primera i en la majoria dels altres farà la darrera, parcialment no recomanable.
Un exemple similar del català oriental central seria el mot il·lusió. Resulta difícil d'imaginar un context seriós en què es mantingui la geminada i es diftongui la desinència -ió, com passa en "cracoviès" o "polac",o se simplifiqui la geminada i es mantingui el hiat.
En la mesura que el reSOLC només conté la transcripció gpf com a mostra de la pronúncia més tensa i la rai com la més acostada al col·loquial dintre de l'estàndard, aquesta caixa dels trons romania quasi tancada sense detallar, però tampoc sense excloure, altres transcripcions possibles o qüestionables.
Les fluctuacions indeturables de la tensió articulatòria amb què parla un locutor professional fan, al nostre entendre, que no tingui sentit intentar complicar l'aplicació de la PEOSFIEC amb restriccions sobre la combinatòria d'allò que és propi amb allò que és admissible quan concorren en un mateix mot o una mateixa frase. En tot cas, es pot pretendre coherència en la locució més controlada (lectura en viu del informatius, veu en off d'un documental...) quant al manteniment més o menys uniforme de les tries formals i d'àmbit general (especialment si es pot editar), però de cap manera no es podria requerir del locutor d'un programa que es presti al registre informal i d'àmbit restringit que reprimeixi les solucions més formals si han de concórrer amb realitzacions no tan formals.
4. Analitzarem fins a quin punt el reSOLC simplifica la pluralitat de solucions que s'encabeixen a la PEOSFIEC amb el mot església que, en boca d'un locutor nord-occidental, es veu implicat en tres epígrafs de la PEOSFIEC.
[9] És també admissible en l'àmbit general, només, però, en el registre informal, la pronunciació com a a de la vocal inicial de mots començats per en-, em-, es-: encetar (pron. ancetar), embut (pron. ambut), escoltar (pron. ascoltar); [10] ... [12] En l'àmbit restringit són també admissibles, només, però, en el registre informal, les oscil·lacions en el timbre de la a final (casa), pròpies d'alguns parlars nord-occidentals.[22] És admissible en l'àmbit general, només, però, en el registre informal, la pronunciació unisil·làbica de i seguida d'una altra vocal en casos com condició, ciència, etc. |
Com a resultat de combinar les opcions que la PEOSFIEC permet en un mot com església, l'ALEF genera vuit transcripcions nord-occidentals. Si les jerarquitzem segons les variables de la PEOSFIEC que condicionen cada transcripció, resulta que hi ha sis combinacions en què només pertoca la primera transcripció, mentre que la tercera, la cinquena i la setena només valen en registre informal (com a admissibles, ergo, alternatives a la primera), tant en l'àmbit general com en el restringit; finalment, les transcripcions que resten només es poden admetre en el context més acostat al col·loquial (restringit, admissible, informal) juntament amb totes les altres.
El reSOLC mostra la solució 1 com la més formal i les 7 i 8 com les més acostades al col·loquial.
El fet que la combinació rai presenti dues transcripcions és perquè l'epígraf 12 estableix l'admissibilitat de la segona com a pròpia "d'alguns parlars nord-occidentals". Una de les meravelles que ens ofereix la tecnologia és la possibilitat de personalitzar les respostes del reSOLC: si el volum d'usuaris ho aconsella i es troba qui ho financi, el perfil d'usuari podria permetre, en el futur, deixar triar, entre les alternatives d'un àmbit territorial, les característiques de la població o zona de l'usuari: manteniment de la diferència b-v dins del català oriental central o dins del valencià, realització de la neutra tònica o no dins dels parlars baleàrics... llavors, la resposta apareixeria adaptada al context de l'usuari.
En tot cas, tota la combinatòria del mot església apareix sintetitzada en els dos extrems que mostra el reSOLC i, mentre no se'ns manifesti algun criteri d'harmonització dels epígrafs que concorren en un mateix mot, l'ALEF els generarà tots; raons fonètiques i psicolingüístiques ens fan preveure com a més uniforme el discurs d'un locutor que no s'esforça davant del micròfon a parlar diferent del seu idiolecte familiar que en cas contrari; el locutor que s'esforça a dir [ezɣlézia] quan espontàniament diria [azɣlézjɛ], especialment si ho ha de dir una colla de vegades (per exemple, en un documental sobre el romànic), corre el risc d'incórrer en tota la variabilitat que hem apuntat; i, sincerament, ens agradaria que aquests fossin tots els problemes de qualitat oral a les nostres emissores...
Lluís de Yzaguirre i Maura
Director del Laboratori de Tecnologies Lingüístiques
Institut Universitari de Lingüística Aplicada
Universitat Pompeu Fabra
