El català és com un poll; petit però ben emprenyador. Costa tant de pronunciar... Malgrat ser filles de la mateixa mare, només cal recordar com a anècdota més recent la picabaralla dialèctica –i lingüística– entre l’esquerranós Carod-Rovira i un ciutadà de l’Estat en un canal públic de televisió per culpa d’en “Josep-Lluís”. Certament, un sempre hi podrà trobar excuses –o no–. I és que en el cas d’en Josep-Lluís les raons esgrimides no eren ni la ignorància ni la dificultat fonètica, sinó d’un altre calatge ben diferent.

On realment costa més de trobar-hi excuses és al Museu del Prado. I és que la ny de nyigui-nyogui grinyola d’allò més. Que tot un senyor director d’una de les pinacoteques més reconegudes del planeta com és Miguel Zugaza Miranda encara s’entrebanqui amb Marià Fortuny (Reus, 1838 - Roma, 1874) clama al cel. Per ell, és Mariano Fortuni. En el cas del nom no estranya, si més no Ebre avall. Només cal recordar, per posar un exemple, que a la capital de l’Estat més d’un anomena Bernardo Schuster per referir-se a l’entrenador de la Casa Blanca. Però esclar; si els taxistes madrilenys es dirigeixen al carrer Mariano Fortuni, si la seu de la Fundación Ortega y Gasset es troba al carrer Fortuni... ja som al cap del carrer. No és d’estranyar, doncs, que a les guies sonores del Prado també facin referència a Mariano Fortuni. Un ja pot anar inquirint sobre un pintor català anomenat Marià Fortuny que no el trobarà pas, si més no a Madrid. Com tampoc s’hi troba l’escultor Agapit Vallmitjana (Barcelona, 1833-1905), sinó Agapito Valmitjana. Això sí, al Prado el francès el broden. El galimaties que suposa la pronúncia dels grups vocàlics, per exemple, el tenen ben après. Amb Nicolas Poussin –pronunciat [Pusèn]– no s’equivoquen, no. Deu ser el record de l’escabetxada produïda ara fa més de 200 anys per la guillotina revolucionària...

Ara només cal, perquè aquest coi de pell de brau no s’esquinci més del que ho està per qüestions fonètiques, que els de l’Ebre amunt no s’entrebanquin amb la z, per posar tan sols un exemple. I és que també eixorda sentir bé en ones radiofòniques o en mitjans televisius un riuet madrileny anomenat Mansanares i un expresident espanyol de cognom Gonsàles. Certament, potser es refereixen al personatge animat Speedy Gonzales, el ratolí més veloç de Mèxic creat el 1953 per Looney Tunes de Warner Brothers. Ja ho intenta Zapatero amb tanta verdaz i serenidaz, però no hi ha manera. Ignorància, supèrbia o menyspreu? Tant és. Però, ni a la capital del Reino ni al Principat.

L'opinió del lector