Repertori   Electrònic   de Textos   Orals   Catalans

Converses filològiques comentades
Sumari

Estic entrant els comentaris: us agraeixo que sigueu pacients!

Conversa 17 4 Conversa 42 4 Conversa 44 5 Conversa 45 6 Conversa 56 6 Conversa 69 7 Conversa 87 8 Conversa 88 9 Conversa 89 9 Conversa 90 10

Conversa 91 11 Conversa 92 11 Conversa 120 12 Conversa 133 13 Conversa 134 13 Conversa 135 14 Conversa 200 15 Conversa 213 16 Conversa 219 16 Conversa 237 17

Conversa 239 17 Conversa 243 18 Conversa 245 19 Conversa 294 19 Conversa 301 20 Conversa 311 20 Conversa 312 21 Conversa 330 22 Conversa 331 22 Conversa 332 23

Conversa 333 24 Conversa 336 24 Conversa 337 25 Conversa 353 25 Conversa 356 26 Conversa 359 26 Conversa 382 27 Conversa 389 27 Conversa 460 28 Conversa 469 28

Conversa 472 28 Conversa 533 29 Conversa 534 30 Conversa 545 30 Conversa 614 31 Conversa 615 31

Posseïnt el català, entre vocals, el so de s sorda, representat ss, com per exemple en grossa, i el so de s sonora, representat per s, com per exemple en nosa, això li permet, en els manlleus al llatí, de transcriure la ss i la s llatines respectivament per ss i s: les formes catalanes de possibilis i fusibilis són possible i fusible, el primer pronunciat amb s sorda com grossa i el segon amb s sonora com nosa.

El castellà, que no posseeix sinó una s (sorda), transcriu igualment la ss i la s llatines: els dos mots damunt dits són, en castellà, posible i fusible.

Quan gent que fem la nostra cultura en castellà, transportem al català un llatinisme castellà que presenta una s situada entre dues vocals (a la qual el català pot fer correspondre una ss o una s), és natural que no sempre ensopeguem a donar-li la s que li pertany de portar segons la seva etimologia 1 ; i d'aquí prové el nombre considerable de mots d'origen erudit que pronunciem, i àdhuc escrivim sovint, amb ss en lloc de s i viceversa.

Adhessió, cohessió, explossió, explossiu, exclussió, corrossiu, centèssim, mil·lèssim, centessimal, infinitessimal, apoteossis, crissis, assil, bassílica, nassal, entussiasme, Eussebi, Cèssar, Àssia (les grafies correctes són: adhesió, cohesió, explosió, explosiu, exclusió, corrosiu, centèsim, mil·lèsim, centesimal, infinitesimal, apoteosi, crisi, asil, basílica, nasal, entusiasme, Eusebi, Cèsar, Àsia); admisió, admisible, presió, impresió, agresió, agresiu, discusió, disolut, premisa, abscisa (les grafies correctes són: admissió, admissible, pressió, impressió, agressió, agressiu, discussió, dissolut, premissa, abscissa).

En els mots d'origen erudit, per a la recta escriptura de s i ss entre vocals, no havem, doncs, d'atenir-nos a la pronunciació, sovint defectuosa, sinó a l'etimologia, i a l'ortografia etimològica subordinar llavors la pronunciació. 2

Conversa 42

En llatí vulgar tota b situada entre dues vocals esdevingué v, d'on resultà que mots com caballus, faba, habere, proba, gubernare presenten v i no b en totes les llengües novillatines. El castellà, però, en què la b i la v es confongueren de bona hora i les vacil·lacions entre les lletres b i v són freqüents des d'antic, en fixar l'ortografia d'aquestes lletres la conformà a l'etimologia i restablí la b llatina en aquells mots escrivint caballo, haba, haber, prueba, gobernar, etcètera.

El català de la decadència, oblidant l'ortografia tradicional d'aquests mots i llur pronúncia en les varietats dialectals 3 que no confonen els sons de b i de v (Mallorca, Camp de Tarragona, etc.), acabà introduint la b castellana en la majoria d'ells: Estorch, en la seva gramàtica, arribà a escriure amb b el verb haver i els imperfets en ava (parlava, anava, etc.). A poc a poc, però, havem anat restablint la v; i avui tothom escriu ja cavall, fava, haver, prova, governar, etc.

Més que el restabliment de la v en aquests mots, ha costat el de la b en aquells que escrivíem equivocadament amb v per imitació del castellà, tals com biga, rebentar, embenar, buidar, debanar. Notem que la imitació del castellà ens porta fins a copiar-ne grafies evidentment errònies, com mòvil: en manllevar un mot llatí, la b hi és conservada (Ex.: abolir, prohibir, hàbil, dèbil): mobilis, havia, doncs, d'ésser catalanitzat mòbil (Ex.: mobile en francès, mobile en italià); però basta que el castellà escrivís equivocadament móvil perquè el català adoptés aquesta grafia.

Conversa 44

Per a l'ortografia de la b i la v en el mots hereditaris havem d'atenir-nos a les grafies antigues o a la pronúncia 4 d'aquelles regions que no confonen la b i la v. Quan ens guiàrem per l'ortografia castellana, omplírem el català de grafies errònies; dotzenes de paraules foren escrites amb b en lloc de v: avarca, avet, avorrir, avortar, alcova, arrova, bava, cascavell, cavall, covar, govern, prova, raval, savi, taverna, trèvol, etc. Quan portats per la consideració que els mots cavall, provar, etc., no tenen b com en castellà, sinó v com en francès (cheval, prouver, etc.) o en italià (cavallo, provare, etc.), volguérem guiar-nos pel francès o per l'italià, també alteràrem la grafia tradicional de moltes paraules: arribar, treball, sabó, trobar foren escrits erròniament arrivar, trevall, savó, trovar. Tampoc no ens podem guiar per l'etimologia, ni àdhuc tenint en compte la transformació regular de la b llatina en v entre dues vocals (Ex.: caballus: cavall); i això perquè una paraula pot haver sofert en la seva evolució fonètica una pertorbació que hagi produït un canvi irregular de b en v o de v en b; i la llengua literària l'ha de recollir tal com és, en la forma mateixa en què apareix en la boca del poble. En els mots hereditaris (d'origen popular) l'única guia segura per a l'ortografia de la b i de la v és la mateixa llengua 5 , no el llatí, i menys els castellà o el francès.

El mot del llatí vulgar que donà en francès vuide (avui vide) i en italià vuoto, donà en català buit. Aquest adjectiu català, prolongament del llatí vócitum, apareix constantment escrit amb b en català antic i és pronunciat amb b i no amb v a Mallorca (on es conserva perfectament la distinció entre el so de b i el de v); doncs és un mot amb b i no pas amb v, malgrat de tenir v en el seu origen. Així mateix, malgrat d'ésser b el so que regularment correspon a una p llatina entre vocals (Ex.: ripa: riba, lupa: lloba), el mot català corresponent a sapius és savi, constantment escrit amb v en català antic i pronunciat amb v a Mallorca 6 .

Conversa 45

Per què la grafia canvi ha estat preferida a la grafia cambi? Hom ha invocat en favor de cambi la pronunciació: cambi, amb la seva m, estaria més d'acord amb la pronunciació que no pas canvi. Això no té cap valor en una llengua que admet els dos signes b i v per a la representació del so de b (bilabial), i que, donant a la v una pronunciació bilabial, pronunciarà la nasal anterior també bilabial (m), qualsevol que sigui la seva grafia. La grafia canvi és, doncs, perfectament compatible amb la pronúncia barcelonina cambi, com ho són les grafies minvar, enveja, amb les pronúncies mimbar, embeja.

Hom ha invocat en favor de cambi l'etimologia: canviar ve de cambiare, que ha donat cambiar en castellà i cambiare en italià. Però això, en un mot hereditari, no és cap raó decisiva en favor de la b, puix que una b originària pot haver-se mudat en v, així com una v en b (Ex.: corb de corvus).

Hom ha invocat, encara, en favor de cambi la llarga tradició d'aquesta grafia. I això sí que és una raó poderosa 7 en favor de cambi; talment, que si el mot canvi aparegués constantment escrit amb b en la llengua antiga, potser no fóra una raó prou forta per a l'adopció de la grafia canvi el fet que el mot en qüestió fos pronunciat amb v i no amb b en els parlars que, com el mallorquí, no confonen els dos sons 8 de b i de v. Una pronunciació dialectal que no hagués traspuat mai en la llengua literària no fóra potser un motiu prou poderós per a fer canviar la grafia tradicional d'un mot.

Però, en realitat, el català antic coneix, al costat de la grafia cambi, la grafia canvi; i llavors el fet de pronunciar-se canvi i no cambi en un dialecte tan important com el mallorquí, 9 és una raó decisiva en favor de la grafia canvi; puix que ja no és qüestió d'introduir una grafia novella, sense cap tradició en la llengua escrita, sinó de triar, entre dues grafies antigues, la que està més d'acord amb la pronunciació actual, la que convé a un major nombre de dialectes, 10 i aquesta és evidentment canvi.

En els casos en què la llengua antiga vacil·la entre dues grafies, és sempre preferible la que convé a un més gran nombre de dialectes. Retinguem això per al dia que parlarem de les grafies gener i janer.

Conversa 56

Durant un temps hi hagué entre els escriptors catalans com una tendència a admetre, en els llatinismes, les transcripcions castellanes en substitució de les transcripcions catalanes. Hom donava ja escassa importància a la conservació de certs grups; com mpt. Era ja acceptada per molts la simplificació de la l doble; és a dir, no es combatia, ans tendia a consagrar-se, la pèrdua de molts trets pels quals la forma catalana dels mots manllevats al llatí es diferencia de la forma castellana.

És clar que les diferències més fortes entre les formes catalanes i les castellanes, les trobem en els mots d'origen popular, on són degudes al diferent tractament que han sofert els sons llatins en les dues llengües catalana i castellana. La é i la ó breus del llatí. que han donat ié i ué en castellà (tierra, rueda), no s'han diftongat en català (terra, roda); la o i la u de les síl·labes finals, que han persistit en castellà en forma de o (caballo, digo), han caigut en català (cavall, dic); la f inicial caiguda en castellà (hormiga), persisteix en català (formiga); la l inicial, que el castellà manté invariable (luna), és canviada en ll en català (lluna); els grups ct, c'l, sc donen ch, j, z en castellà (pecho, ojo, pez) i t, ll, x en català (pit, ull, peix), etc.

Però els mots manllevat al llatí no deixen de presentar també en ambdues llengües diferències a vegades considerables: i és precisament la diferent estructura dels mots hereditaris en l'una i l'altra llengua que és la causa principal que hi siguin tractats diferentment els mots presos al llatí clàssic. Tant en català com en castellà no són conservades, en els mots manllevats, les desinències exòtiques us, um, is, etc,; però, mentre el castellà, per exemple, canvia les desinències us i um en o (disco, cedro), el català les omet o les canvia en e (disc, cedre). Però el català i el castellà no sols tracten diferent les terminacions llatines: el castellà simplifica la s i la l dobles (posible, colegio), el català les conserva (possible, col·legi); aquell canvia el grup mpt en nt (redentor), aquest el manté (redemptor); el primer redueix sovint els grups pt i ct a t (cetro, delito), el segon no fa aquesta reducció (ceptre, delicte), etc.

Totes aquestes diferències mereixen d'ésser conservades. Abandonar els procediments tradicionals de tractar els llatinismes és una cosa que ens sembla inacceptable. 11 Per nosaltres és tan inadmissible l'adopció de la terminació o en un llatinisme com la substitució del grup mpt per nt o la simplificació de la l doble.

Conversa 69

En converses anteriors havem vist com, en els mots manllevats al llatí, el català conserva millor que el castellà certs grups llatins estranys a l'element hereditari, tals com tc, pt, gz, l doble, mpt.

En català i en castellà, per exemple, la l doble llatina havia esdevingut l palatal; de manera que cap d'aquestes dues llengües hispàniques no posseïa, dins un mot, el so de l doble. Aquest grup (l·l), era, doncs, estrany a ambdues llengües, i en manllevar un mot llatí proveït d'una l doble, es trobaren amb un grup foraster que calia aclimatar 12 . Ara bé: en l'aclimatació d'aquests grups exòtics, el català reeixí millor que el castellà; el català conserva perfectament ct, cc, cs, (respecte, accent, executar), que el castellà simplifica sovint en t, c, j (respeto, acento, ejecutar); conserva molt bé fins gairebé l'època actual (de forta influència castellana) el grup mpt (redemptor), que el castellà redueix a nt (redentor), etc.

Avui ens fixarem en un tractament especial que en castellà han sofert certs grups primaris (bs de absentem) o secundaris (bd de recabdar, de recaptare), els quals han estat evitats, no amb la supressió completa de llur primer element, sinó amb el seu canvi en u: ausente, recaudar, caudal (per cabdal, de capitalem). Aquest canvi és un fet característic en castellà de manera que la presència de la u en mots com ausent i ausència, recaudar i recaudació, caudal i acaudalat, ens els denuncia com a castellanismes malgrat llur terminació catalana.

Conversa 87

Quan tractem d'afixar un pronom feble a una forma verbal terminada en consonant o en u, cal tenir present que l'afixació de la forma plena del pronom (me, nos, etc.) a la forma verbal inalterada (digues, portar), dóna en tots els casos la forma correcta de la combinació verb+pronom (digues-me, portar-nos).

La llengua parlada, sovint modifica el verb en afixar-li un pronom (canvia, per exemple, digues en digue', portar en portà'; d'on digue'm, portà'ns-el, en lloc de digues-me, portar-nos-el), o reemplaça, àdhuc sense modificar el verb, la forma plena del pronom per una forma reduïda o reforçada (per exemple, nos per 's en anem's-en, en lloc de anem-nos-en, i nos per ens en veient-ens en lloc de veient-nos). Algunes de les combinacions resultants són admissibles, d'altres no; però sempre, amb ben comptades excepcions, són preferibles a elles les combinacions obtingudes per l'addició de les formes plenes del verb sense modificació en la terminació d'aquest.

L'infinitiu, per exemple, perd en dos casos habitualment la seva r final: quan se li adjunta algun dels pronoms nos, vos i los seguits d'un segon pronom, i quan termina en er inaccentuat, qualsevol que sigui el pronom afixat: anà'ns-en, portà'us-el, di'ls-ho, coneixe'la, estrenye'l, vence'ns. Aquestes combinacions són admissibles, sobretot les de la segona categoria; però això no vol dir que no siguin les combinacions obtingudes segons la regla damunt dita, ans al contrari aquestes són en general preferibles a aquelles: anar-nos en, portar-vos-el, dir-los-ho, conèixer-la, estrènyer-lo, vèncer-nos.

La llengua parlada 13, així com evita les combinacions esdrúixoles anar-nos-en, portar-vos el, etc., ometent la r de l'infinitiu -ço que li permet afixar a aquest les formes reduïdes 'ns, us, 'ls en lloc de les plenes nos, vos, los-, així mateix evita les combinacions esdrúixoles mirem-nos-el, anem-nos-en, mireu-vos-el, aneu-vos-en i anàlogues, reduint nos i vos a 's. Les combinacions resultants (mirem's-el, anem's-en, mireu's-el, aneu's-el, aneu's-en) són també admissibles, però sempre menys bones que les obtingudes per l'aplicació de la regla dessús dita.

Fora d'aquests dos casos, el mancament a aquesta regla dóna generalment combinacions inacceptables, com veurem en converses successives; de manera que la seva coneixença és d'una gran utilitat per evitar un bon nombre de combinacions defectuoses; i és una regla que té l'avantatge de poder-se aplicar en tots els casos sense excepció, puix que, àdhuc en aquelles en què són admissibles les combinacions fetes no obeint la regla, són bones i gairebé sempre preferibles les combinacions fetes d'acord amb ella.

En la llengua parlada són freqüents les derogacions a aquesta regla. En una altra conversa n'havem assenyalades tres d'admissibles, almenys en l'estil familiar: portà'ns-el per portar-nos-el; coneixe-la per conèixer-la; anem's-en per anem-nos-en. Així com els anglesos escriuen, segons les ocasions, you'll, 'tis, 'twas, etc., o you will, it is, it was, etc., nosaltres podem molt bé admetre portà'ns-el, anem's-en, etc. (formes familiars) al costat de portar-nos-el, anem-nos-en, etc. (formes literàries).

Però, en la majoria dels casos, les combinacions que constitueixen una derogació a aquella regla no són en absolut admissibles, i això fa precisa la coneixença de la dita regla. Amb la seva aplicació rigorosa evitaríem, en efecte, multitud de combinacions defectuoses, malauradament freqüents encara en la nostra llengua escrita.

Cal reconèixer, però, que en alguns casos, raríssims, l'aplicació de la nostra regla dóna combinacions que, encara que correctes, són de difícil adopció, almenys actualment, tals com fuig-hi, rep-ho.

Però, àdhuc en aquests casos, fóra potser preferible que en lloc de renunciar a les combinacions correctes, hi admetéssim una pronunciació anòmala de l'última consonant del verb que les fes compatibles amb llur pronúncia habitual (fuig-hi pron. fugi i no futgi, rep ho pronunciat rebo i no repo).

Aquestes combinacions, en què apareix el pronom los canviat en lze, les trobem admeses en la llengua escrita, on els presta una aparença de formes correctes el fet de presentar-hi hom la síl·laba ze mitjançant la grafia se, ço que els dóna l'aspecte de combinacions del verb amb el pronom reflexiu.

Una cosa hauria de fer adonar tot seguit a qualsevol que tals combinacions no contenen en pronom reflexiu -se, i és que aquest no sona ze sinó se amb s sorda, i malament pot doncs ésser el pronom reflexiu i escriure's -se, la síl·laba final d'aquelles combinacions. Tota combinació acabada en ze amaga un nos, un vos o un los, mai un se.

No és difícil en cada cas fer la substitució de la forma habitual en ze per la forma correcta en nos, vos o los. Cal només recordar les regles següents:

En les formes en enze i imze, cal canviar aquestes terminacions en em-nos i im-nos: entenemze és entenem-nos, vestimze és vestim-nos. En les formes anze, enze, inze i unze, cal canviar aquestes terminacions per ar-nos, er-nos, ir-nos, i ur-nos: escoltaze és escoltar-nos, fenze és fer-nos, sentinze és sentir-nos, dunze és dur-nos. En les formes en alze, elze, ilze i ulze cal reemplaçar aquestes terminacions per ar-los, er-los, ir-los i ur los: portalze és portar-los, havelze és haver-los, dilze és dir-los, dulze és dur-los. En les combinacions en euze i iuze, que expressen una ordre (ço és que contenen un imperatiu), cal reemplaçar aquestes terminacions per eu-vos i iu-vos: lleveuze és lleveu-vos (com llevemze és llevem-nos); vestiuze és vestiu-vos (com vestimze és vestim-nos). En altre cas, cal canviar enze i iuze per er-vos i ir-vos com en tot cas auze i uuze per ar-vos i ur vos: voleuze és voleu-vos (com volenze és voler-nos i volelze és voler-los); vestiuze és vestir-vos (com vestinze és vestir-nos, vestilze és vestir-los); rentauze és rentar-vos; duuze és dur-vos. Vestiuze de pressa és Vestiu-vos de pressa. Per què no voleu vestiuze? és Per què no voleu vestir-vos?

En les combinacions en què aquells pronoms van immediatament darrera del verb, també s'ha manifestat la tendència a reemplaçar-ne les formes plenes per les reforçades o reduïdes: darrera un infinitiu en r, deixant caure aquesta r, ço que ha permès de dir anà'ns-en en lloc de anar-nos-en, coneixe'ls en lloc de conèixer-los; darrera una forma d'imperatiu en m o u, reduint respectivament nos i vos a 's, dient, per exemple, anem's-en en lloc de anem-nos en, aneu's-en en lloc de aneu-vos-en. Les nombroses combinacions en ze de la llengua parlada són igualment filles de la tendència a evitar les formes plenes d'aquells pronoms: dinze en lloc de dir-nos, entenemze, en lloc de entenem-nos. Finalment, avui no és rar de sentir combinacions com digueu-ens-ho (i àdhuc digueu'ns-ho) en lloc de digueu-nos-ho, digueu-els-hi (i àdhuc digueu'ls-hi) en lloc de digueu-los, i així mateix veient-els, veient ens, en lloc de veient-los, veient-nos, etc.

Caldria evitar, darrera consonant o u, aquestes substitucions de les formes plenes per les reforçades. Per això basta tenir present que, immediatament darrera el verb, no poden emprar-se sinó les formes plenes (lo, los, nos, etc.) o les reduïdes ('l, 'ls, 'ns, etc.), les primeres darrera un verb terminat en consonant o u, les segones darrera un verb terminat en vocal altra que u. Així: veient-lo, digueu-nos-ho, dir-nos, etc.; porta'l, mira'ls, digui'ns, etc.; però mai veient-el, digueu-ens-ho, veient-ens.

La llengua parlada (a Barcelona almenys) tendeix a l'eliminació de les combinacions cull-lo, llegeix-los, fuig-ne, venç-la i anàlogues, les quals trobem ja comunament i en alguns casos completament reemplaçades per les combinacions amb e. Nosaltres creiem, però, que la llengua escrita hauria de donar decididament la preferència a les combinacions formades per l'afixació de les formes plenes (lo, ne, etc.)a les formes verbals amb consonant (estreny, romp, etc.). Però cal reconèixer que en alguns casos la substitució de les combinacions en e per les combinacions correctes ofereix serioses dificultats.

Tal com s'esdevé amb more't, fuge-hi, rebe-ho, (o reb'ho), vence-ho, (o venç'ho), que hauríem de reemplaçar per mor-te, fuig-hi (pronunciat fútgi), rep-ho (pron. rèpu), venç-ho (pron. vènzu). Llevat de mor-te, aquestes són aquelles combinacions en què dèiem que podria admetre's, almenys provisòriament, una pronunciació especial de ig, p i c finals davant de hi i ho.

Aquest fet sembla sobretot freqüent darrera la segona persona del singular de l'imperatiu dels verbs regulars de la segona i tercera conjugacions. Ex.: cúllel, llegèixels, rómpet el cap, en lloc de cull·lo llegeix-los, romp-te el cap. Però aquí la e de les terminacions el, els, et, etc., pertany al verb, com ho prova que apareix igualment davant el pronoms la, les, li. Ex.: cúllela, llegèixeles, rómpeli el cap, en lloc de cull·la, llegeix-les, romp-li el cap.

L'explicació d'aquesta e és la següent: En els verbs de la primera conjugació, que són de molt els més nombrosos, a les combinacions que contenen un imperatiu en tercera persona del singular, tals com pòrtil, pòsils, méngila, comènciles, corresponen, quan el verb està en segona persona del singular, les combinacions pòrtal, pòsals, ménjala, comènçales. El canvi de persona en el verb és expressat simplement pel canvi de la vocal i en la vocal a, ço és, en la vocal neutra, el pronom afixat revestint la mateixa forma en les unes combinacions que en les altres. Ara bé: a imitació dels verb de la primera conjugació, en els verbs regulars de les altres conjugacions a combinacions que contenen un imperatiu en tercera persona del singular, tals com cúllil, llegèixils, estrènyila, cúsiles, es fan correspon dre, quan el verb està en segona persona del singular, les combinacions cúllel, llegèixels, estrènyela, cúseles, tretes d'aquelles mitjançant el canvi de la vocal i en la vocal neutra (que en aquests verbs és escrita e).

Doncs, en les combinacions cúllel, llegèixels, estrènyela, cúseles, i anàlogues, la e pertany al verb; i, en cas d'ésser admeses, caldria escriure-les culle'l, llegeixe'l, estrenye-la, cuse-les.

Això es veu sobretot ben clar en els casos en què la darrera consonant del verb sona desigualment en la segona i en la tercera persones. En el verb fugir, per exemple, la segona persona és fuig, la tercera fugi; si en fuig-ne reemplacéssim simplement la forma plena ne per la reforçada en, la combinació resultant fóra fuig-en, que sonaria futgen com boig i tot sona botgitot, no bogitot); però no diem pas futgen, sinó fugen, ço és fuge'n, amb la substitució de la forma fuig per una forma fuge, treta de fugi mitjançant el canvi de la vocal i per una e (o vocal neutra)

Conversa 120

El mot àrab al-cohl es troba usat en català antic, sota la forma alcofoll designant unes pólvores d'antimoni o galena amb què les dones es pintaven les celles. Pintar-se els ulls amb alcofoll era alcofollar-se.

El mot alcofoll fou després aplicat als esperits refinats i especialment a l'esperit de vi.

Amb aquesta significació, al-cohl ha passat, sota la forma alcohol, a totes les llengües europees. I avui hom designa amb aquest nom, no solament l'esperit de vi, sinó un gran nombre de substàncies orgàniques de composició anàloga a l'esperit de vi: alcohol metílic, alcohol amílic, etc. (l'esperit de vi és l'alcohol etílic). el francès diu alcool (abans alcohol); l'italià àlcool; el portuguès alkohol, etc. Aquest mot ha donat en totes aquestes llengües infinitat de derivats: alcoolique, alcoolat, alcooliser, alcoolisme, alcoomètre, etc., la seva terminació ol és usada en la nomenclatura química per denotar que la substància en el nom de la qual apareix pertany al grup dels alcohols o derivats hidroxílics: metanol, carbinol, fenol.

En català diem avui alcohol; novellament, però, alguns prefereixen de dir alcofoll. No ho creiem encertat. Certament al-cohl prengué en català la forma alcofoll; però això no és obstacle perquè admetem el mot internacional alcohol. Alcohol, en català, no és un de tants castellanismes humiliants que traeixen la supeditació del català al castellà i són, per tant, indiscutiblement inadmissibles; alcohol és castellà, però també és francès, anglès, alemany; el portuguès no ha dubtat tampoc a adoptar-lo. I, deixant de banda l'avantatge que representa disposar de dos mots alcofoll i alcohol amb significacions diferents (cp. el portuguès alquifol i alcohol, l'anglès alquifou i alcohol, etc.) cal que considerin els que voldrien que es digués alcofoll en lloc de alcohol, que això ens duria a rebutjar els derivats d'aquest mot, ço és, que en lloc de dir alcohòlic, alcoholitzat, alcoholisme, alcohòmetre, etc., hauríem de dir alcofòllic, alcofollitzat, alcofollisme, alcofòmetre, etc.

Les excepcions a aquesta regla són comptadíssimes i remunten al llatí vulgar. Els mots com ténebras, cáthedra, en què la vocal penúltima, breu, va seguida dels grups br, dr i anàlegs, porten en en llatí vulgar l'accent sobre aquesta vocal: tenébras, cathédra (d'on, en català, tenebres, cadira). Els mots com filíolum, mulíerem, en què la vocal penúltima, breu, va precedida d'una i o e, porten també en llatí vulgar l'accent sobre aquesta vocal: filiólu, muliére (d'on en català, fillol, muller).

Si les llengües novillatines presenten, en llur element popular, molts menys esdrúixols que el llatí, no és perquè l'accent d'aquest hagi estat transportat a la síl·laba següent, sinó a causa d'una reducció sil·làbica deguda a la supressió de la vocal de l'última o de la penúltima síl·laba. Genúculum (esdrúixol) esdevé genúclu (pla) en llatí vulgar, genoll (agut) en català.

Deixant de costat els mots en a, el català i el francès, que suprimeixen la vocal final en els mots plans (diúrnum: jorn, jour), suprimeixen en els esdrúixols la vocal de la penúltima síl·laba reduint a e la de l'última: númerum dóna nombre; décimum, delme i dîme; dódecim, dotze i douze.

Però, així com en francès la vocal de la penúltima síl·laba cau en tots els casos, en català sovint persisteix (caient llavors la vocal final), i així tenim mots com mànec, plànyer, créixer, en front del francès manche, plaindre, croître. Això fa que el català pugui rebre, sense alterar-ne l'accentuació, mots com fácilis, frívolus (fàcil, frívol), mentre que el francès es veu obligat a desplaçar-hi l'accent, dient facile, frivole. Així mateix: física, fórmula (accentuats com llémena, càmfora); però, en francès, phisyque, formule.

Com és sabut, una n intervocàlica llatina, esdevinguda final per supressió de la vocal següent, ha caigut en català: panem, esdevingut pane en llatí vulgar, ha donat el català pan i finalment pa; però el plural panes ha donat pans, amb manteniment de la n. Així mateix hominem ha donat home, mentre el seu plural homines ha donat hòmens. En home, com en pa, la n caiguda en el singular, s'ha mantingut en el plural, i apareix així mateix en els derivats: com de pa formem panet, panàs, etc., de home formem homenet, homenatge, etc.

El mateix que passa amb la n de hominem, passa amb la de terminum, juvenem, asinum, fraxinum, virginem, etc. I, així, tenim que als singulars terme, jove, ase, etc., corresponen els plurals térmens, jóvens, àsens, etc. (amb la n originària, caiguda en el singular, la qual retrobem en els derivats termenar, jovenalla, asenada, etc.).

El que ha passat amb tots aquest mots plans en què el radical del plural es diferencia del del singular per la presència d'una n, absent en el singular, és que al costat d'ells han aparegut plurals anàlogics trets del singular per la sola addició de la desinència s, prenent per model els plurals dels innombrables noms en e com pare, roure, temple, etc., que es diferencien dels singulars respectius per la sola addició d'una s: pares, roures, temples, etc.; i els nous plurals analògics (homes, termes, etc.), en concurrència amb els antics plurals en ns (hòmens, térmens, etc.), han tendit a eliminar-los, i ho han aconseguit completament en el dialecte central. Pot discutir-se l'admissió d'aquest plurals analògics en la llengua literària (per nosaltres són perfectament acceptables); però si admetem termes, joves, ases, etc., no veiem cap raó especial per a rebutjar homes.

Nosaltres trobem justificada l'aversió envers les formes en o; però tant com ens plauria de veure alliberada la nostra llengua d'aquestes formes, tan contràries al seu geni, havem de reconèixer que el restabliment de les formes antigues, desproveïdes d'aquella desinència, ofereix dificultats grosses, potser insuperables.

Així, per exemple, els dos adjectius catalans estret i estricte provenen ambdós de strictus. Estret és el prolongament català de l'acusatiu d'aquest mot, ço és de strictum, el qual, perdent la m final ja des de l'època llatina, anteposant més tard una e a la seva s inicial, transformant en e la i breu de la seva síl·laba accentuada, modificant el grup ct en yt i finalment en t, i deixant caure la vocal de la seva darrera síl·laba, acaba revestint la forma estret. Però el fet de posseir el català el mot estret, prolongament de strictum, no li ha impedit de manllevar al llatí el mot strictus, al qual dóna, catalanitzant-lo lleument, la forma estricte.

El cas de estret i estricte és freqüentíssim en català com en totes les altres llengües novillatines. (En castellà tenim estrecho i estricto; en francès, étroit i strict.) Els mots com estret i estricte, eixam i examen, full i foli, són els que els francesos anomenen doublets, i nosaltres podem anomenar al·lòtrops o formes divergents.

El fet de contenir l'element llatí del nostre lèxic, al costat dels mots hereditaris, mots manllevats al llatí escrit, explica l'existència dels mots al·lòtrops o formes divergents; i així mateix és causa de l'existència dels pseudoderivats, que motiven tantes excepcions aparents a algunes de les regles més importants de l'ortografia catalana.

És clar que, per un acostament al pseudo-primitiu llum, pot haver-se produït una forma illuminar; però no havent aquesta forma esdevingut general, és indubtable que ens cal donar la preferència a la forma il·luminar.

Quan, avui, prenem al francès un mot ch, cal que donem a aquest dígraf el valor de x; doncs, caixet, no catxet. Fletxa, reprotxe, com hem vist, no abonen catxet, vist que foren introduïts en català en una època en què ch francès no sonava x sinó tx.

Però això no és un obstacle que el català posseeixi nombrosos mots hereditaris terminats en n precedida de vocal, tals com gran, món, pregon, pren, ven, en què la n prové d'un nd llatí, i les formes verbals en n provinent de nt llatí, com van, han, són, estan, etc.

Posseint el català tants de mots populars en n precedida de vocal, no essent aquesta estranya al català, és clar que, en agafar un mot llatí o grec que presenta una n intervocàlica, podem perfectament conservar aquesta n en el cas que esdevingui final per la supressió de la desinència llatina o grega.

En manllevar un mot al llatí o al grec, no l'havem pas de sotmetre a tots els canvis fònics que el mot hauria sofert si hagués passat evolutivament d'aquelles llengües al català, i, si llevant a un mot com diaphanes la desinència exòtica, es troba acabar en n precedida de vocal, no perquè Stephanus s'ha convertit evolutivament en Esteve, i orphanus en orfe, i organum en orgue, estem obligats a llevar-li aquella n, sobretot si tenim en compte que el català posseeix una infinitat de mots populars terminats en n precedida de vocal. No: podem perfectament adoptar diàfan al costat de Esteve com el francès ha adoptat diaphane al costat de Étienne (Stephanus: Estiefne: Étienne).

¿Per qué no podríem conservar la n de diaphanes? No certament perquè el català no tingui mots en n (gran, món, etcètera). ¿Perquè la n intervocàlica esdevinguda final cau en català? Si això exigís diafe, llavors, tenint en compte que ph intervocàlica esdevé v (Cp. Stephanus: Esteve), de diaphanes hauríem de fer diave; i, més encara: mudant el català, en els mots populars, di seguit de vocal en j (Cp. diurnus: jorn), caldria transformar diaphanes en jave!

Quan la n és una de les lletres radicals del mot manllevat, com la n de conus o la de polygonos (compost de poly i gonos), ha d'ésser per regla general conservada: con, poligon. Però quan la n forma part d'un sufix de derivació o d'una terminació equiparable a un d'aquest sufixos, llavors és en general preferible la seva supressió: anserinus, anserí.

Aquesta regla comporta, però, un cert nombre d'excepcions. Tal mot, evidentment d'origen erudit, el trobem ja transformat amb desacord amb aquesta regla i tot porta a respectar el fet consumat: tal és el cas de océanos, que, canviat d'esdrúixol en pla, ha estat assimilat als nombrosos mots terminats en ànus i transformat per tant en oceà. Tal altre mot, tot pertanyent a una categoria de mots en què la n és suprimida, ha de conservar-la si no volem que vingui a confondre's amb un mot del qual convé diferenciar-lo: tal és el cas de carbonem, adoptat per a significar un element químic, el qual mot desproveït de la n, es confondria amb carbó. Com es veu, el problema del tractament de la n intervocàlica en els manlleus llatins i grecs, no està exempt de dificultats. No anem ací a enumerar els mots que constitueixen una excepció de la regla damunt citada, ni a examinar els casos no encara definitivament resolts; el nostre objecte, en aquestes converses, no ha estat sinó fer veure que la conservació de la n final en els mots d'origen erudit és perfectament lícita per bé que en els mots hereditaris hagi estat suprimida tota n intervocàlica esdevinguda final per la caiguda de la desinència llatina (vinum: vinu: vi).

Homes alts
Pron. correcta- O-me-zals.
" defectuosa- O-me-ssals.

Mans obertes
Pron. correcta- Man-zo-ber-tes.
" defectuosa- Man-so-ber-tes.

Calç i guix
Pron. correcta- Cal-zi-guix.
" defectuosa- Cal-si-guix.

El braç alt
Pron. correcta- El-braz-al.
" defectuosa- El-Bras-al.

Guix i calç
Pron. correcta- Gui-ji-cals.
" defectuosa- Gui-xi-cals.

Tots ells
Pron. correcta- Tod-dzells.
" defectuosa- Tot-tsells.

Maig i juny
Pron. correcta- Mad-dji-juny.
" defectuosa- Mat-txi-juny.

Ço és com la b i la p finals, la d i la t finals, la g i a la c finals, que sonen constantment p, t i c quan el mot està isolat, conserven aquestes pronúncies en enllaçar-se amb una vocal següent (adob antic, a-do-pan-tic, etc.), tota lletra que, final, sona s o x o ts o tx, canvia aquestes pronúncies respectivament en z, j, dz i dj en pronunciar-se enllaçada amb una vocal següent. Conservar llurs pronúncies fortes en aquest cas és un defecte avui, afortunadament encara poc estès, però que cal combatre enèrgicament, a fi d'evitar-ne la propagació.

No basta que ja no escriguem, com fèiem, adhesió i entusiasme amb ss o impressió i dissolució amb s; cal que al mateix temps que evitem les grafies errònies adhessió, entussiasme, impresió, disolució, evitem les pronúncies defectuoses que motivaren un dia aquelles grafies; ens cal, doncs, esforçar-nos a pronunciar adhesió, entusiasme amb s sonora o z; impressió, dissolució, amb s sorda o ç.

Així mateix no hauríem acabat gran cosa de restablir l'ús de l duplicada i de mantenir els grups mpt i mpc, si no ens esforçàvem a conformar la pronunciació a l'escriptura pronunciant l duplicada, i m i no n en mots com redemptor i redempció.

Una d'elles consisteix a pronunciar sanilari (Sant Hilari), sanandreu (Sant Andreu), etc., en lloc de santilari, santandreu, etc. (Ací ens mengem, en efecte, una t, i en canvi l'afegim en les combinacions quan és, facin-ho, etc., que molts, i entre ells potser alguns dels que blasmen les pronúncies sanilari, sanandreu, pronuncien quantés, facinto, etc.) Pitjor encara que sanilari és sens dubte la pronúncia am per amb davant un mot començat en vocal. Ex.: amb el meu germà, pronunciat amelmeugermà. Una altra és la de pronunciar aquetamic en lloc de aquestamic (aquest amic). Una altra la de pronunciar sanquespessa en lloc de sangespessa (sang espessa)...

Nosaltres creiem que caldria combatre les pronúncies tj i tx per j i x en tots els casos, però sobretot el canvi constant de x inicial en tx en mots com xocolata, xampany, etc. La pronunciació de Barcelona no guanyaria res, evidentment, amb l'adopció d'aquestes pronúncies dialectals; una llengua en què abunden més aviat amb excés els grups consonàntics, no ha pas de desitjar de veure reemplaçats els sons j i x pels africats corresponents tj i tx.

Però, més encara que aquestes pronúncies, cal combatre tota tendència a l'apitxament, ço és, a la substitució dels sons suaus de j, tj, z, etc., pels forts corresponents x, tx, s, etc., amb la qual la nostra llengua perdria un dels seus trets fonètics més preats, la seva gran riquesa en consonants sonores. Bo és que ens esforcem a no pronunciar txocolata en lloc de xocolata o un tjove, en lloc de un jove, però encara hem de posar més cura a no incórrer en pronúncies com el-sas-tres en lloc de el-zas-tres (els astres) o fet-txe en lloc de fed-dge (fetge).

Un cas anàleg ens ofereix l'ús de la q i de la c davant u seguida de vocal. La combinació qua és monosil·làbica, la combinació cua és bisil·làbica. En un mot d'origen popular, la pronunciació ens indica si havem d'escriure q i c: cua-tre disíl·lab s'escriurà quatre; cu-a-ssa, trisíl·lab, s'escriurà cuassa. Però en els mots d'origen erudit és l'etimologia que ens ha de dir si cal escriure q o c; i llavors havem d'acomodar la pronunciació a les grafies etimològiques. Doncs: obliquar, però evacuar, el primer trisíl·lab (o-bli-quar), el segon tetrasíl·lab (e-va-cu ar).

Parem esment a aquesta regla ortogràfica: qua, qüe, qüi, quo són monosil·làbics; cua, cue, cui, cuo són disil·làbics.

És un fet universal que, amb la cosa importada, tendeix a introduir-se la seva designació originària. El català, com en totes les altres llengües modernes, abunda de mots manllevats a altres llengües, tals com jardí, fletxa, xemeneia, etc., que ningú no pensaria, ara, a bandejar del seu vocabulari.

Això no vol dir que no s'hagi de combatre la introducció innecessària de mots estrangers, avui tan abundosament practicada. Si és inútil de pretendre rebutjar-los en absolut, s'ha de procurar, però, de reduir-los al menor nombre possible. S'ha d'intentar sempre de trobar los un equivalent català i de no emprar un mot estranger sinó quan realment no hi hagi cap mot català que el substitueixi satisfactòriament. El mot estranger, llavors, ha d'ésser escrit en la seva ortografia originària i solament ha de pensar-se a ortografiar-lo a la catalana en el cas que esdevingui d'ús general i pugui considerar-se com a una adquisició definitiva de la llengua.

Amateur no ha trobat un mot que el tradueixi exactament: usem, doncs, amateur, però sense intentar per ara de modificar-ne l'ortografia. Restarà aquest mot en la llengua? Probablement. ¿I com serà pronunciat quan surti del cercle dels que poc o molt saben el francès? Probablement amater. (Recordem chauffeur transformat en xofer.) Llavors serà hora que escriguem amater, com avui escrivim ja xofer per chauffeur.

Des d'ara, ens sembla, podríem ja prescindir de referee i linesman, reemplaçats per àrbitre i jutge de línia (com goal-keeper ha estat ja reemplaçat molt bé per porter). Quant a penalty ¿no sabrem trobar un substitut d'aquest curiós penal, en què apareix accentuada una vocal que en el mot originari és precisament... muda?

La persona que ens féu adonar d'aquesta errada de la primera edició, ens assenyalava també com a grafia, en la seva opinió, errònia, la grafia temptar. Temptar, però, és una grafia bona, que podem perfectament conservar. Temptar té el mateix origen que to tempt anglès: un temptare que es troba en llatí al costat de tentare. Aquest temptar, un cop adoptar de preferència a tentar, havia de perpetuar-se en català, com tempt en anglès, pel fet que aquestes llengües distingien perfectament en la pronunciació els dos grups mpt i nt, que altres llengües, com l'espanyol i el francès, no trigaren a confondre.

Avui, gràcies a tenir fixada l'ortografia, podem començar ja a ocupar-nos d'ortoèpia. No és, potser, encara l'hora, mentre no disposem de l'escola, d'intentar el restabliment de la v, però hauríem ja de preocupar-nos resoludament de restablir els sons tj, bbl, ggl, mt (en mots com viatjar, poble, regla, redemptor), de corregir la pronunciació dels mots que pronunciem amb s en lloc de z o viceversa, de combatre l'ensordiment de certescconsonants en els enllaços (els astres: pron. el-zas-tres, no el-sas-tres), de corregir la pronunciació defectuosa de moltes combinacions vocàliques. No ens atrevim, però, a dir de restablir la l doble mentre hi hagi qui escriu cel·lebrar, el·lecció, rel·ligió...

Circuit és un mot d'origen savi; és el mot llatí circuitus, que havem catalanitzat llevant-li la terminació en us. En circuitus, la i de la penúltima síl·laba essent breu, l'accent cau sobre la u de l'antepenúltima síl·laba (cir-cú-i-tus). En manllevar aquest mot, no havent-hi cap raó per transportar l'accent a la i, aquest deu mantenir-se sobre la u. És el cas de heroic, prosaic, etc. I mantingut l'accent sobre la u, la i feble passa a formar amb la u el diftong decreixent úi, com en heroic es forma el diftong ói i en prosaic el diftong ài. Doncs circuit.

D'on prové la pronúncia circuít? Segurament és deguda a la influència de l'espanyol circuito. En espanyol, en esdevenir monosil·làbica la combinació ui, com que el diftong espanyol ui és sempre creixent la i pren l'accent; circuito rima amb els mots ito. I nosaltres d'aquest circuito n'havem fet circuít, ço és, circu-ít, puix que en català la combinació uí és disil·làbica.

Cir-cuít és evidentment una pronúncia errònia, que havem de reemplaçar per cir-cúit; i a aquesta pronúncia correcta respon la grafia circuit.

És evident que posseint la llengua els dos mots embarcament i embargament, que fan innecessaris aquells dos postverbals, faríem bé de prescindir-ne, i evitaríem així les confusions a què llur ús pot donar lloc.

Existint, però, en català antic embarch de embagar, és clar que, en el cas de prescindir d'ambdós postverbals podríem acceptar embarg tot rebutjant embarc. No res menys (algunes expressions exceptuades, com és ara sens embarg, sens impediment) creiem que hauria d'emprar-se embargament de preferència a embarg que, sonant exactament com embarc, sempre corre el perill d'esser interpretat com a derivat de embarcar en lloc de derivat de embargar.

Ara bé si pronunciem (i sembla que no podem pronunciar d'altra manera) eslíping, leslíping, uneslíping, doseslípings, etc., i no volem canviar la grafia del mot anglès sleeping, com escriurem les combinacions leslíping, uneslíping, etc.? Tothom convé a escriure un sleeping, dos sleeping, etc. on la e intercalada resta inexpressada. Per què, doncs, quan es tracta d'escriure al combinació de l'article definit i el mot sleeping, no adoptaríem la mateixa solució?

Aquesta ens repugna perquè implica la grafia l'sleeping, i ens sembla absurd d'escriure l'article elidit no seguint una vocal o una h. La cosa anòmala en l'sleeping és la mateixa que en un sleeping, ço és, d'escriure amb s inicial un mot que en rigor comença en és (eslíping), i no pas d'escriure l', que és la forma que pertoca donar a l'article davant d'un mot que comença en vocal.

Tots convenim a emprar lletres mudes, que no representen so (per exemple, la r de flor), però no a deixar un so inexpressat gràficament. Ho fem potser sense adonar-nos-en quan escrivim un sleeping; però ens repugna de fer-ho en l'sleeping, en què el fet d'escriure l' ens fa adonar del desacord entre la pronúncia eslíping i la grafia sleeping. La nostra opinió, però, és que si acceptem per a sleeping la pronúncia eslíping, la millor manera, la més racional, d'escriure la combinació de l'article i sleeping és l'sleeping. Voleu un cas semblant, en una altra llengua, d'una grafia que deixa d'expressar una vocal intercalada? En anglès, quan la desinència del cas possessiu (que és 's) s'adjunta amb un mot acabat en s, una i apareix en la pronunciació entre les dues s; però l'anglès no per això modifica la grafia de la desinència 's: l'anglès escriu duchess's tot pronunciat dúchessis (en tres síl·labes).

En canvi, l'sleeping és la solució més natural mentre no convinguem a mudar sleeping en eslíping, però admetem com a única possible la pronúncia eslíping. La grafia l'sleeping és equiparable llavors a la grafia l'11. Ací no és cap obstacle per emprar l' el fet de no escriure's la o de onze, sobre la qual recolza l'article elidit. 11 és llegit onze, i això basta per a justificar la grafia l'. Així mateix, si convenim que sleeping ha de llegir-se eslíping, l'article davant seu ha d'ésser l'.

Molts són avui els que ja no fan rimar dos mots com ressò i cançó; però d'altres continuen fent-los rimar sense el més petit escrúpol. I havem sentit invocar en favor de les rimes com ressò - cançó, la consideració que dos mots que ambdós presenten a Barcelona una o oberta o una o tancada i constitueixen per tant una rima perfecta per als barcelonins, tenen sovint l'un una o oberta i l'altre una o tancada en una altre regió, per exemple, a Girona, i ja no constitueixen una rima perfecta per als gironins; la qual cosa justifica d'admetre rims com ressò-cançó, de fet inevitables: per què un barceloní no faria rimar ressò, allò, etc. amb cançó, claror, etcètera, i sí amb flor, si, en fer rimar ressò amb flor cau, per a un gironí, que pronuncia fló, en la mateixa falta que pretén evitar? Però pensem que el que defuig rimes imperfectes dins el seu parlar, almenys les evita en aquest parlar, encara que en un curt nombre de casos les seves rimes siguin imperfectes dins la pronunciació d'un altre parlar; mentre que el que admet correntment rimes com ressò-cançó, prodiga rimes arreu defectuoses: és imperfecte per a tothom i cada moment. L'altre, al contrari, és imperfecte per a molts i solament clares vegades no ho és per a tothom.