Repertori   Electrònic   de Textos   Orals   Catalans

Converses filològiques comentades
Sumari



Estic entrant els comentaris:
us agraeixo que sigueu pacients!

Conversa 17 4
Conversa 42 4
Conversa 44 5
Conversa 45 6
Conversa 56 6
Conversa 69 7
Conversa 87 8
Conversa 88 9
Conversa 89 9
Conversa 90 10

Conversa 91 11
Conversa 92 11
Conversa 120 12
Conversa 133 13
Conversa 134 13
Conversa 135 14
Conversa 200 15
Conversa 213 16
Conversa 219 16
Conversa 237 17

Conversa 239 17
Conversa 243 18
Conversa 245 19
Conversa 294 19
Conversa 301 20
Conversa 311 20
Conversa 312 21
Conversa 330 22
Conversa 331 22
Conversa 332 23

Conversa 333 24
Conversa 336 24
Conversa 337 25
Conversa 353 25
Conversa 356 26
Conversa 359 26
Conversa 382 27
Conversa 389 27
Conversa 460 28
Conversa 469 28

Conversa 472 28
Conversa 533 29
Conversa 534 30
Conversa 545 30
Conversa 614 31
Conversa 615 31

Conversa 17

Posseïnt el català, entre vocals, el so de s sorda, representat ss, com per exemple en grossa, i el so de s sonora, representat per s, com per exemple en nosa, això li permet, en els manlleus al llatí, de transcriure la ss i la s llatines respectivament per ss i s: les formes catalanes de possibilis i fusibilis són possible i fusible, el primer pronunciat amb s sorda com grossa i el segon amb s sonora com nosa.

El castellà, que no posseeix sinó una s (sorda), transcriu igualment la ss i la s llatines: els dos mots damunt dits són, en castellà, posible i fusible.

Quan gent que fem la nostra cultura en castellà, transportem al català un llatinisme castellà que presenta una s situada entre dues vocals (a la qual el català pot fer correspondre una ss o una s), és natural que no sempre ensopeguem a donar-li la s que li pertany de portar segons la seva etimologia 1 ; i d'aquí prové el nombre considerable de mots d'origen erudit que pronunciem, i àdhuc escrivim sovint, amb ss en lloc de s i viceversa.

Adhessió, cohessió, explossió, explossiu, exclussió, corrossiu, centèssim, mil·lèssim, centessimal, infinitessimal, apoteossis, crissis, assil, bassílica, nassal, entussiasme, Eussebi, Cèssar, Àssia (les grafies correctes són: adhesió, cohesió, explosió, explosiu, exclusió, corrosiu, centèsim, mil·lèsim, centesimal, infinitesimal, apoteosi, crisi, asil, basílica, nasal, entusiasme, Eusebi, Cèsar, Àsia); admisió, admisible, presió, impresió, agresió, agresiu, discusió, disolut, premisa, abscisa (les grafies correctes són: admissió, admissible, pressió, impressió, agressió, agressiu, discussió, dissolut, premissa, abscissa).

En els mots d'origen erudit, per a la recta escriptura de s i ss entre vocals, no havem, doncs, d'atenir-nos a la pronunciació, sovint defectuosa, sinó a l'etimologia, i a l'ortografia etimològica subordinar llavors la pronunciació. 2

INICI

Conversa 42

En llatí vulgar tota b situada entre dues vocals esdevingué v, d'on resultà que mots com caballus, faba, habere, proba, gubernare presenten v i no b en totes les llengües novillatines. El castellà, però, en què la b i la v es confongueren de bona hora i les vacil·lacions entre les lletres b i v són freqüents des d'antic, en fixar l'ortografia d'aquestes lletres la conformà a l'etimologia i restablí la b llatina en aquells mots escrivint caballo, haba, haber, prueba, gobernar, etcètera.

El català de la decadència, oblidant l'ortografia tradicional d'aquests mots i llur pronúncia en les varietats dialectals 3 que no confonen els sons de b i de v (Mallorca, Camp de Tarragona, etc.), acabà introduint la b castellana en la majoria d'ells: Estorch, en la seva gramàtica, arribà a escriure amb b el verb haver i els imperfets en ava (parlava, anava, etc.). A poc a poc, però, havem anat restablint la v; i avui tothom escriu ja cavall, fava, haver, prova, governar, etc.

Més que el restabliment de la v en aquests mots, ha costat el de la b en aquells que escrivíem equivocadament amb v per imitació del castellà, tals com biga, rebentar, embenar, buidar, debanar. Notem que la imitació del castellà ens porta fins a copiar-ne grafies evidentment errònies, com mòvil: en manllevar un mot llatí, la b hi és conservada (Ex.: abolir, prohibir, hàbil, dèbil): mobilis, havia, doncs, d'ésser catalanitzat mòbil (Ex.: mobile en francès, mobile en italià); però basta que el castellà escrivís equivocadament móvil perquè el català adoptés aquesta grafia.

INICI

Conversa 44

Per a l'ortografia de la b i la v en el mots hereditaris havem d'atenir-nos a les grafies antigues o a la pronúncia 4 d'aquelles regions que no confonen la b i la v. Quan ens guiàrem per l'ortografia castellana, omplírem el català de grafies errònies; dotzenes de paraules foren escrites amb b en lloc de v: avarca, avet, avorrir, avortar, alcova, arrova, bava, cascavell, cavall, covar, govern, prova, raval, savi, taverna, trèvol, etc. Quan portats per la consideració que els mots cavall, provar, etc., no tenen b com en castellà, sinó v com en francès (cheval, prouver, etc.) o en italià (cavallo, provare, etc.), volguérem guiar-nos pel francès o per l'italià, també alteràrem la grafia tradicional de moltes paraules: arribar, treball, sabó, trobar foren escrits erròniament arrivar, trevall, savó, trovar. Tampoc no ens podem guiar per l'etimologia, ni àdhuc tenint en compte la transformació regular de la b llatina en v entre dues vocals (Ex.: caballus: cavall); i això perquè una paraula pot haver sofert en la seva evolució fonètica una pertorbació que hagi produït un canvi irregular de b en v o de v en b; i la llengua literària l'ha de recollir tal com és, en la forma mateixa en què apareix en la boca del poble. En els mots hereditaris (d'origen popular) l'única guia segura per a l'ortografia de la b i de la v és la mateixa llengua 5 , no el llatí, i menys els castellà o el francès.

El mot del llatí vulgar que donà en francès vuide (avui vide) i en italià vuoto, donà en català buit. Aquest adjectiu català, prolongament del llatí vócitum, apareix constantment escrit amb b en català antic i és pronunciat amb b i no amb v a Mallorca (on es conserva perfectament la distinció entre el so de b i el de v); doncs és un mot amb b i no pas amb v, malgrat de tenir v en el seu origen. Així mateix, malgrat d'ésser b el so que regularment correspon a una p llatina entre vocals (Ex.: ripa: riba, lupa: lloba), el mot català corresponent a sapius és savi, constantment escrit amb v en català antic i pronunciat amb v a Mallorca 6 .

INICI

Conversa 45

Per què la grafia canvi ha estat preferida a la grafia cambi? Hom ha invocat en favor de cambi la pronunciació: cambi, amb la seva m, estaria més d'acord amb la pronunciació que no pas canvi. Això no té cap valor en una llengua que admet els dos signes b i v per a la representació del so de b (bilabial), i que, donant a la v una pronunciació bilabial, pronunciarà la nasal anterior també bilabial (m), qualsevol que sigui la seva grafia. La grafia canvi és, doncs, perfectament compatible amb la pronúncia barcelonina cambi, com ho són les grafies minvar, enveja, amb les pronúncies mimbar, embeja.

Hom ha invocat en favor de cambi l'etimologia: canviar ve de cambiare, que ha donat cambiar en castellà i cambiare en italià. Però això, en un mot hereditari, no és cap raó decisiva en favor de la b, puix que una b originària pot haver-se mudat en v, així com una v en b (Ex.: corb de corvus).

Hom ha invocat, encara, en favor de cambi la llarga tradició d'aquesta grafia. I això sí que és una raó poderosa 7 en favor de cambi; talment, que si el mot canvi aparegués constantment escrit amb b en la llengua antiga, potser no fóra una raó prou forta per a l'adopció de la grafia canvi el fet que el mot en qüestió fos pronunciat amb v i no amb b en els parlars que, com el mallorquí, no confonen els dos sons 8 de b i de v. Una pronunciació dialectal que no hagués traspuat mai en la llengua literària no fóra potser un motiu prou poderós per a fer canviar la grafia tradicional d'un mot.

Però, en realitat, el català antic coneix, al costat de la grafia cambi, la grafia canvi; i llavors el fet de pronunciar-se canvi i no cambi en un dialecte tan important com el mallorquí, 9 és una raó decisiva en favor de la grafia canvi; puix que ja no és qüestió d'introduir una grafia novella, sense cap tradició en la llengua escrita, sinó de triar, entre dues grafies antigues, la que està més d'acord amb la pronunciació actual, la que convé a un major nombre de dialectes, 10 i aquesta és evidentment canvi.

En els casos en què la llengua antiga vacil·la entre dues grafies, és sempre preferible la que convé a un més gran nombre de dialectes. Retinguem això per al dia que parlarem de les grafies gener i janer.

INICI

Conversa 56

Durant un temps hi hagué entre els escriptors catalans com una tendència a admetre, en els llatinismes, les transcripcions castellanes en substitució de les transcripcions catalanes. Hom donava ja escassa importància a la conservació de certs grups; com mpt. Era ja acceptada per molts la simplificació de la l doble; és a dir, no es combatia, ans tendia a consagrar-se, la pèrdua de molts trets pels quals la forma catalana dels mots manllevats al llatí es diferencia de la forma castellana.

És clar que les diferències més fortes entre les formes catalanes i les castellanes, les trobem en els mots d'origen popular, on són degudes al diferent tractament que han sofert els sons llatins en les dues llengües catalana i castellana. La é i la ó breus del llatí. que han donat i en castellà (tierra, rueda), no s'han diftongat en català (terra, roda); la o i la u de les síl·labes finals, que han persistit en castellà en forma de o (caballo, digo), han caigut en català (cavall, dic); la f inicial caiguda en castellà (hormiga), persisteix en català (formiga); la l inicial, que el castellà manté invariable (luna), és canviada en ll en català (lluna); els grups ct, c'l, sc donen ch, j, z en castellà (pecho, ojo, pez) i t, ll, x en català (pit, ull, peix), etc.

Però els mots manllevat al llatí no deixen de presentar també en ambdues llengües diferències a vegades considerables: i és precisament la diferent estructura dels mots hereditaris en l'una i l'altra llengua que és la causa principal que hi siguin tractats diferentment els mots presos al llatí clàssic. Tant en català com en castellà no són conservades, en els mots manllevats, les desinències exòtiques us, um, is, etc,; però, mentre el castellà, per exemple, canvia les desinències us i um en o (disco, cedro), el català les omet o les canvia en e (disc, cedre). Però el català i el castellà no sols tracten diferent les terminacions llatines: el castellà simplifica la s i la l dobles (posible, colegio), el català les conserva (possible, col·legi); aquell canvia el grup mpt en nt (redentor), aquest el manté (redemptor); el primer redueix sovint els grups pt i ct a t (cetro, delito), el segon no fa aquesta reducció (ceptre, delicte), etc.

Totes aquestes diferències mereixen d'ésser conservades. Abandonar els procediments tradicionals de tractar els llatinismes és una cosa que ens sembla inacceptable. 11 Per nosaltres és tan inadmissible l'adopció de la terminació o en un llatinisme com la substitució del grup mpt per nt o la simplificació de la l doble.

INICI

Conversa 69

En converses anteriors havem vist com, en els mots manllevats al llatí, el català conserva millor que el castellà certs grups llatins estranys a l'element hereditari, tals com tc, pt, gz, l doble, mpt.

En català i en castellà, per exemple, la l doble llatina havia esdevingut l palatal; de manera que cap d'aquestes dues llengües hispàniques no posseïa, dins un mot, el so de l doble. Aquest grup (l·l), era, doncs, estrany a ambdues llengües, i en manllevar un mot llatí proveït d'una l doble, es trobaren amb un grup foraster que calia aclimatar 12 . Ara bé: en l'aclimatació d'aquests grups exòtics, el català reeixí millor que el castellà; el català conserva perfectament ct, cc, cs, (respecte, accent, executar), que el castellà simplifica sovint en t, c, j (respeto, acento, ejecutar); conserva molt bé fins gairebé l'època actual (de forta influència castellana) el grup mpt (redemptor), que el castellà redueix a nt (redentor), etc.

Avui ens fixarem en un tractament especial que en castellà han sofert certs grups primaris (bs de absentem) o secundaris (bd de recabdar, de recaptare), els quals han estat evitats, no amb la supressió completa de llur primer element, sinó amb el seu canvi en u: ausente, recaudar, caudal (per cabdal, de capitalem). Aquest canvi és un fet característic en castellà de manera que la presència de la u en mots com ausent i ausència, recaudar i recaudació, caudal i acaudalat, ens els denuncia com a castellanismes malgrat llur terminació catalana.

INICI

Conversa 87

Quan tractem d'afixar un pronom feble a una forma verbal terminada en consonant o en u, cal tenir present que l'afixació de la forma plena del pronom (me, nos, etc.) a la forma verbal inalterada (digues, portar), dóna en tots els casos la forma correcta de la combinació verb+pronom (digues-me, portar-nos).

La llengua parlada, sovint modifica el verb en afixar-li un pronom (canvia, per exemple, digues en digue', portar en portà'; d'on digue'm, portà'ns-el, en lloc de digues-me, portar-nos-el), o reemplaça, àdhuc sense modificar el verb, la forma plena del pronom per una forma reduïda o reforçada (per exemple, nos per 's en anem's-en, en lloc de anem-nos-en, i nos per ens en veient-ens en lloc de veient-nos). Algunes de les combinacions resultants són admissibles, d'altres no; però sempre, amb ben comptades excepcions, són preferibles a elles les combinacions obtingudes per l'addició de les formes plenes del verb sense modificació en la terminació d'aquest.

L'infinitiu, per exemple, perd en dos casos habitualment la seva r final: quan se li adjunta algun dels pronoms nos, vos i los seguits d'un segon pronom, i quan termina en er inaccentuat, qualsevol que sigui el pronom afixat: anà'ns-en, portà'us-el, di'ls-ho, coneixe'la, estrenye'l, vence'ns. Aquestes combinacions són admissibles, sobretot les de la segona categoria; però això no vol dir que no siguin les combinacions obtingudes segons la regla damunt dita, ans al contrari aquestes són en general preferibles a aquelles: anar-nos en, portar-vos-el, dir-los-ho, conèixer-la, estrènyer-lo, vèncer-nos.

La llengua parlada 13, així com evita les combinacions esdrúixoles anar-nos-en, portar-vos el, etc., ometent la r de l'infinitiu -ço que li permet afixar a aquest les formes reduïdes 'ns, us, 'ls en lloc de les plenes nos, vos, los-, així mateix evita les combinacions esdrúixoles mirem-nos-el, anem-nos-en, mireu-vos-el, aneu-vos-en i anàlogues, reduint nos i vos a 's. Les combinacions resultants (mirem's-el, anem's-en, mireu's-el, aneu's-el, aneu's-en) són també admissibles, però sempre menys bones que les obtingudes per l'aplicació de la regla dessús dita.

Fora d'aquests dos casos, el mancament a aquesta regla dóna generalment combinacions inacceptables, com veurem en converses successives; de manera que la seva coneixença és d'una gran utilitat per evitar un bon nombre de combinacions defectuoses; i és una regla que té l'avantatge de poder-se aplicar en tots els casos sense excepció, puix que, àdhuc en aquelles en què són admissibles les combinacions fetes no obeint la regla, són bones i gairebé sempre preferibles les combinacions fetes d'acord amb ella.

INICI

Conversa 88

Repetim la regla a seguir quan tractem d'afixar un pronom feble a un verb acabat en consonant o u: Sense introduir cap modificació al verb, unir-li, mitjançant un guionet, la forma plena del pronom. Ex.: rentar-se, vestir-me, mirant-te, llevem-nos, alceu-vos, pren-la, ajeu-los, mengeu-ne.

En la llengua parlada són freqüents les derogacions a aquesta regla. En una altra conversa n'havem assenyalades tres d'admissibles, almenys en l'estil familiar: portà'ns-el per portar-nos-el; coneixe-la per conèixer-la; anem's-en per anem-nos-en. Així com els anglesos escriuen, segons les ocasions, you'll, 'tis, 'twas, etc., o you will, it is, it was, etc., nosaltres podem molt bé admetre portà'ns-el, anem's-en, etc. (formes familiars) al costat de portar-nos-el, anem-nos-en, etc. (formes literàries).

Però, en la majoria dels casos, les combinacions que constitueixen una derogació a aquella regla no són en absolut admissibles, i això fa precisa la coneixença de la dita regla. Amb la seva aplicació rigorosa evitaríem, en efecte, multitud de combinacions defectuoses, malauradament freqüents encara en la nostra llengua escrita.

Cal reconèixer, però, que en alguns casos, raríssims, l'aplicació de la nostra regla dóna combinacions que, encara que correctes, són de difícil adopció, almenys actualment, tals com fuig-hi, rep-ho.

Però, àdhuc en aquests casos, fóra potser preferible que en lloc de renunciar a les combinacions correctes, hi admetéssim una pronunciació anòmala de l'última consonant del verb que les fes compatibles amb llur pronúncia habitual (fuig-hi pron. fugi i no futgi, rep ho pronunciat rebo i no repo).

INICI

Conversa 89

En la llengua parlada són freqüents les combinacions del verb i pronom terminades en ze: entenemze, vestimze, lleveuze, escoltanze, rentanze, portalze, havelze, etc.

Aquestes combinacions, en què apareix el pronom los canviat en lze, les trobem admeses en la llengua escrita, on els presta una aparença de formes correctes el fet de presentar-hi hom la síl·laba ze mitjançant la grafia se, ço que els dóna l'aspecte de combinacions del verb amb el pronom reflexiu.

Una cosa hauria de fer adonar tot seguit a qualsevol que tals combinacions no contenen en pronom reflexiu -se, i és que aquest no sona ze sinó se amb s sorda, i malament pot doncs ésser el pronom reflexiu i escriure's -se, la síl·laba final d'aquelles combinacions. Tota combinació acabada en ze amaga un nos, un vos o un los, mai un se.

No és difícil en cada cas fer la substitució de la forma habitual en ze per la forma correcta en nos, vos o los. Cal només recordar les regles següents:

En les formes en enze i imze, cal canviar aquestes terminacions en em-nos i im-nos: entenemze és entenem-nos, vestimze és vestim-nos. En les formes anze, enze, inze i unze, cal canviar aquestes terminacions per ar-nos, er-nos, ir-nos, i ur-nos: escoltaze és escoltar-nos, fenze és fer-nos, sentinze és sentir-nos, dunze és dur-nos. En les formes en alze, elze, ilze i ulze cal reemplaçar aquestes terminacions per ar-los, er-los, ir-los i ur los: portalze és portar-los, havelze és haver-los, dilze és dir-los, dulze és dur-los. En les combinacions en euze i iuze, que expressen una ordre (ço és que contenen un imperatiu), cal reemplaçar aquestes terminacions per eu-vos i iu-vos: lleveuze és lleveu-vos (com llevemze és llevem-nos); vestiuze és vestiu-vos (com vestimze és vestim-nos). En altre cas, cal canviar enze i iuze per er-vos i ir-vos com en tot cas auze i uuze per ar-vos i ur vos: voleuze és voleu-vos (com volenze és voler-nos i volelze és voler-los); vestiuze és vestir-vos (com vestinze és vestir-nos, vestilze és vestir-los); rentauze és rentar-vos; duuze és dur-vos. Vestiuze de pressa és Vestiu-vos de pressa. Per què no voleu vestiuze? és Per què no voleu vestir-vos?

INICI

Conversa 90

La llengua moderna ha tendit a l'eliminació de les formes plenes amb o: nso, vos, los, lo. Davant el verb ja fa temps que el llenguatge de la capital ha reemplaçat totalment aquestes formes per ens, us, els i el. Combinacions com nos veu, vos dic, los porta, lo conec han estat substituïdes fa llarg temps per ens veu, us dic, els porta, el conec. I, anàlogament, darrera una combinació de verb i pronom, tots diem el, els, així com en i no pas lo, los, ne: porta'ns el, no porta'ns-lo; envia'ls-en, no envia'ls-ne.

En les combinacions en què aquells pronoms van immediatament darrera del verb, també s'ha manifestat la tendència a reemplaçar-ne les formes plenes per les reforçades o reduïdes: darrera un infinitiu en r, deixant caure aquesta r, ço que ha permès de dir anà'ns-en en lloc de anar-nos-en, coneixe'ls en lloc de conèixer-los; darrera una forma d'imperatiu en m o u, reduint respectivament nos i vos a 's, dient, per exemple, anem's-en en lloc de anem-nos en, aneu's-en en lloc de aneu-vos-en. Les nombroses combinacions en ze de la llengua parlada són igualment filles de la tendència a evitar les formes plenes d'aquells pronoms: dinze en lloc de dir-nos, entenemze, en lloc de entenem-nos. Finalment, avui no és rar de sentir combinacions com digueu-ens-ho (i àdhuc digueu'ns-ho) en lloc de digueu-nos-ho, digueu-els-hi (i àdhuc digueu'ls-hi) en lloc de digueu-los, i així mateix veient-els, veient ens, en lloc de veient-los, veient-nos, etc.

Caldria evitar, darrera consonant o u, aquestes substitucions de les formes plenes per les reforçades. Per això basta tenir present que, immediatament darrera el verb, no poden emprar-se sinó les formes plenes (lo, los, nos, etc.) o les reduïdes ('l, 'ls, 'ns, etc.), les primeres darrera un verb terminat en consonant o u, les segones darrera un verb terminat en vocal altra que u. Així: veient-lo, digueu-nos-ho, dir-nos, etc.; porta'l, mira'ls, digui'ns, etc.; però mai veient-el, digueu-ens-ho, veient-ens.

INICI

Conversa 91

En la llengua parlada, la segona persona singular de l'imperatiu d'un gran nombre de verbs de la segona i de la tercera conjugació (estrènyer, rompre, llegir, collir, etc.) presenta dues formes distintes: l'una terminada en consonant (estreny, romp, llegeix, cull, etc.) i l'altra terminada en e (estrenye, rompe, llegeixe, culle, etc.), la qual no difereix de la tercera persona (estrenyi, rompi, llegeixi, culli, etc.), sinó per la substitució de la terminació i d'aquesta per la terminació e: així, en els verbs fugir, rebre, la forma en e és fuge (amb la g de fugi), rebe (amb la b de rebi), mentre que la forma de consonant és fuig, rep.

Quan el verb no porta cap pronom afixat, hom empra la forma en consonant; quan el verb porta un o més pronoms afixats, hom empra habitualment la forma en e: hom diu habitualment culle'l culle-la, culle'n, al costat de cull això; vence'l, vence-la, al costat de venç la temptació; fuge'n, al costat de fuig d'aquí; more't al costat de mor. Davant els pronoms hi i ho, la e final del verb pot elidir-se dient-se, per exemple, vènçu en lloc de vènceu; però és fàcil de veure que aquest vènçu no és la combinació correcta venç-ho, que sonaria vènzu (com venç ell sona vènzéll), sinó la combinació vence-ho, amb elisió de la e o vocal neutra davant la vocal del pronom afixat (elisió que retrobem en la pronúncia habitual pòrtu per pòrtau, ço és porta-ho).

La llengua parlada (a Barcelona almenys) tendeix a l'eliminació de les combinacions cull-lo, llegeix-los, fuig-ne, venç-la i anàlogues, les quals trobem ja comunament i en alguns casos completament reemplaçades per les combinacions amb e. Nosaltres creiem, però, que la llengua escrita hauria de donar decididament la preferència a les combinacions formades per l'afixació de les formes plenes (lo, ne, etc.)a les formes verbals amb consonant (estreny, romp, etc.). Però cal reconèixer que en alguns casos la substitució de les combinacions en e per les combinacions correctes ofereix serioses dificultats.

Tal com s'esdevé amb more't, fuge-hi, rebe-ho, (o reb'ho), vence-ho, (o venç'ho), que hauríem de reemplaçar per mor-te, fuig-hi (pronunciat fútgi), rep-ho (pron. rèpu), venç-ho (pron. vènzu). Llevat de mor-te, aquestes són aquelles combinacions en què dèiem que podria admetre's, almenys provisòriament, una pronunciació especial de ig, p i c finals davant de hi i ho.

INICI

Conversa 92

Havem constatat en la conversa anterior l'existència, en la llengua parlada, de combinacions en què darrera un verb terminat en consonant o u apareixien usades les formes reforçades ens, els, el, etc., en lloc de les formes plenes nos, los, lo, etc.: digueu-ens-ho, veient-els, etc., en lloc de digueu-nos-ho, veient-los, etc.

Aquest fet sembla sobretot freqüent darrera la segona persona del singular de l'imperatiu dels verbs regulars de la segona i tercera conjugacions. Ex.: cúllel, llegèixels, rómpet el cap, en lloc de cull·lo llegeix-los, romp-te el cap. Però aquí la e de les terminacions el, els, et, etc., pertany al verb, com ho prova que apareix igualment davant el pronoms la, les, li. Ex.: cúllela, llegèixeles, rómpeli el cap, en lloc de cull·la, llegeix-les, romp-li el cap.

L'explicació d'aquesta e és la següent: En els verbs de la primera conjugació, que són de molt els més nombrosos, a les combinacions que contenen un imperatiu en tercera persona del singular, tals com pòrtil, pòsils, méngila, comènciles, corresponen, quan el verb està en segona persona del singular, les combinacions pòrtal, pòsals, ménjala, comènçales. El canvi de persona en el verb és expressat simplement pel canvi de la vocal i en la vocal a, ço és, en la vocal neutra, el pronom afixat revestint la mateixa forma en les unes combinacions que en les altres. Ara bé: a imitació dels verb de la primera conjugació, en els verbs regulars de les altres conjugacions a combinacions que contenen un imperatiu en tercera persona del singular, tals com cúllil, llegèixils, estrènyila, cúsiles, es fan correspon dre, quan el verb està en segona persona del singular, les combinacions cúllel, llegèixels, estrènyela, cúseles, tretes d'aquelles mitjançant el canvi de la vocal i en la vocal neutra (que en aquests verbs és escrita e).

Doncs, en les combinacions cúllel, llegèixels, estrènyela, cúseles, i anàlogues, la e pertany al verb; i, en cas d'ésser admeses, caldria escriure-les culle'l, llegeixe'l, estrenye-la, cuse-les.

Això es veu sobretot ben clar en els casos en què la darrera consonant del verb sona desigualment en la segona i en la tercera persones. En el verb fugir, per exemple, la segona persona és fuig, la tercera fugi; si en fuig-ne reemplacéssim simplement la forma plena ne per la reforçada en, la combinació resultant fóra fuig-en, que sonaria futgen com boig i tot sona botgitot, no bogitot); però no diem pas futgen, sinó fugen, ço és fuge'n, amb la substitució de la forma fuig per una forma fuge, treta de fugi mitjançant el canvi de la vocal i per una e (o vocal neutra)

INICI

Conversa 120

El mot àrab al-cohl es troba usat en català antic, sota la forma alcofoll designant unes pólvores d'antimoni o galena amb què les dones es pintaven les celles. Pintar-se els ulls amb alcofoll era alcofollar-se.

El mot alcofoll fou després aplicat als esperits refinats i especialment a l'esperit de vi.

Amb aquesta significació, al-cohl ha passat, sota la forma alcohol, a totes les llengües europees. I avui hom designa amb aquest nom, no solament l'esperit de vi, sinó un gran nombre de substàncies orgàniques de composició anàloga a l'esperit de vi: alcohol metílic, alcohol amílic, etc. (l'esperit de vi és l'alcohol etílic). el francès diu alcool (abans alcohol); l'italià àlcool; el portuguès alkohol, etc. Aquest mot ha donat en totes aquestes llengües infinitat de derivats: alcoolique, alcoolat, alcooliser, alcoolisme, alcoomètre, etc., la seva terminació ol és usada en la nomenclatura química per denotar que la substància en el nom de la qual apareix pertany al grup dels alcohols o derivats hidroxílics: metanol, carbinol, fenol.

En català diem avui alcohol; novellament, però, alguns prefereixen de dir alcofoll. No ho creiem encertat. Certament al-cohl prengué en català la forma alcofoll; però això no és obstacle perquè admetem el mot internacional alcohol. Alcohol, en català, no és un de tants castellanismes humiliants que traeixen la supeditació del català al castellà i són, per tant, indiscutiblement inadmissibles; alcohol és castellà, però també és francès, anglès, alemany; el portuguès no ha dubtat tampoc a adoptar-lo. I, deixant de banda l'avantatge que representa disposar de dos mots alcofoll i alcohol amb significacions diferents (cp. el portuguès alquifol i alcohol, l'anglès alquifou i alcohol, etc.) cal que considerin els que voldrien que es digués alcofoll en lloc de alcohol, que això ens duria a rebutjar els derivats d'aquest mot, ço és, que en lloc de dir alcohòlic, alcoholitzat, alcoholisme, alcohòmetre, etc., hauríem de dir alcofòllic, alcofollitzat, alcofollisme, alcofòmetre, etc.

INICI

Conversa 133

Res no palesa tant la supeditació d'una llengua a una altra com el fet de trobar-se en aquella àdhuc les grafies i les pronúncies equivocades d'aquesta (mòvil amb v; héroe, esdrúixol). Que el català digui olfat, apoplètic, en lloc de olfacte, apoplèctic, o paradògic, apoplègia, en lloc de paradòxic, apoplexia, o trapeci, cèfir, en lloc de trapezi, zèfir, tot això revela certament la supeditació del català al castellà, a aquell, però, qui coneix la història del català i sap que aquest, en els manlleus al llatí i al grec, no canvia mai el grup ct en t, ni la x en g, ni la z en c o en ç. Però, ¿hi ha cap prova més evident d'aquella supeditació que el fet de trobar en català totes les grafies equivocades o les accentuacions errònies del castellà? Aquesta llengua presenta un nombre considerable de mots d'origen erudit amb l'accent desplaçat: héroe, óvalo, imbecil, vértigo, médula, atmósfera, polígono, cíclope, Proserpina (en alguns dels quals l'Acadèmia espanyola tracta ara ja de restablir l'accentuació correcta). Tots aquests mots presenten en català la pronunciació castellana, i segurament no hi corregirem l'accentuació equivocada sinó a mesura que el castellà corregeixi la dels mots castellans corresponents. Quan els castellans deien telégrama, quilógramo, nosaltres dèiem telègrama, quilògram; però mentre els castellans diran médula, atmósfera, imbecil, no és pas fàcil que nosaltres accentuem correctament aquests mots dient medul·la, atmosfera, imbecil.

INICI

Conversa 134

Havent esguard a l'existència d'alguns mots com filosop, en què l'accent ha estat transportat de la síl·laba antepenúltima (philósophus) a la penúltima (esdevinguda final per la supressió de la desinència llatina us) -oblidant que el fet contrari també s'ha produït, per exemple, en càstig (en castellà, correctament, castigo)-, hom ha sostingut en diferents ocasions que el català tenia la tendència a tractar com a plans els esdrúixols llatins i grecs, i ha estat proposat de dir baromètre en lloc de baròmetre, o telefó en lloc de telèfon.

Una tal tendència no existeix pas, i difícilment podria produir-se en una llengua que, en el seu element popular, compta amb nombrosos mots com llémena, càrrega, mànega, alfàbrega, càmfora, mànec, cànem, feréstec, sègol, núvol, hòmens, etc. Posseint el català mots com llémena o sègol, ¿quina dificultat havia de tenir a acceptar mots com màquina o fàcil?

Altrament s'esdevé en francès, en què els esdrúixols llatins populars perderen sense excepció la vocal de la penúltima síl·laba i en què, per tant, tots els mots hereditaris són plans amb una e muda en llur darrera síl·laba (chanvre, cànem, hommes) o bé aguts (oeil, château). El francès, en manllevar mots com ángelus o fácilis, es trobà mots que no es conformaven a les seves lleis d'accentuació, i la llengua hagué de salvar la dificultat, primer (en els manlleus més antics) sacrificant llur darrera síl·laba (ángele esdevingué ange), i més tard (en els manlleus posteriors) passant l'accent a la síl·laba següent (fácila esdevingué facile).

En el català, al contrari, res no s'oposa a la conservació de l'accent llatí. Els rars casos de dislocació de l'accent no obeeixen a cap tendència general de la llengua; n'hi ha de regressius (càstig) com n'hi ha de progressius (filosop), i llur existència no pot de cap manera justificar d'alterar arbitràriament l'accentuació clàssica, ans en la majoria d'ells havem d'esforçar-nos a restablir aquesta, preferint filòsof a filosop, paràgraf a paragraf, Prosèrpina a Proserpina, com així mateix heroi a hèroe, atmosfera a atmòsfera.

INICI

Conversa 135

Un fet ben establert de l'evolució fonètica del llatí vulgar és la conservació de l'accent. Un mot pot sofrir canviaments que alteren pregonament la seva estructura, perdre fonemes, reduir el nombre de les seves síl·labes, però la seva vocal accentuada persisteix sempre, conservant el seu accent.

Les excepcions a aquesta regla són comptadíssimes i remunten al llatí vulgar. Els mots com ténebras, cáthedra, en què la vocal penúltima, breu, va seguida dels grups br, dr i anàlegs, porten en en llatí vulgar l'accent sobre aquesta vocal: tenébras, cathédra (d'on, en català, tenebres, cadira). Els mots com filíolum, mulíerem, en què la vocal penúltima, breu, va precedida d'una i o e, porten també en llatí vulgar l'accent sobre aquesta vocal: filiólu, muliére (d'on en català, fillol, muller).

Si les llengües novillatines presenten, en llur element popular, molts menys esdrúixols que el llatí, no és perquè l'accent d'aquest hagi estat transportat a la síl·laba següent, sinó a causa d'una reducció sil·làbica deguda a la supressió de la vocal de l'última o de la penúltima síl·laba. Genúculum (esdrúixol) esdevé genúclu (pla) en llatí vulgar, genoll (agut) en català.

Deixant de costat els mots en a, el català i el francès, que suprimeixen la vocal final en els mots plans (diúrnum: jorn, jour), suprimeixen en els esdrúixols la vocal de la penúltima síl·laba reduint a e la de l'última: númerum dóna nombre; décimum, delme i dîme; dódecim, dotze i douze.

Però, així com en francès la vocal de la penúltima síl·laba cau en tots els casos, en català sovint persisteix (caient llavors la vocal final), i així tenim mots com mànec, plànyer, créixer, en front del francès manche, plaindre, croître. Això fa que el català pugui rebre, sense alterar-ne l'accentuació, mots com fácilis, frívolus (fàcil, frívol), mentre que el francès es veu obligat a desplaçar-hi l'accent, dient facile, frivole. Així mateix: física, fórmula (accentuats com llémena, càmfora); però, en francès, phisyque, formule.

INICI

Conversa 200

Un defecte molt comú, quan s'ha discutit sobre la bondat relativa de dues formes en concurrència, ha estat de limitar la discussió a aquestes dues formes sense generalitzar-la a les altres formes que es troben en el mateix cas que elles. Talment passà amb la discussió sobre les dues formes homes i hòmens. Els partidaris de la forma hòmens, tot rebutjant com un vulgarisme intolerable el plural homes, no tenien cap escrúpol a admetre els plurals termes, joves, ases, freixes, verges, coves, etc. I, no gens menys, tots aquests plurals es troben en el mateix cas que homes; són, com aquests, plurals analògics que reemplacen els antics plurals fonèticament regulars térmens, jóvens, àsens, fréixens, vèrgens, còvens, etc.

Com és sabut, una n intervocàlica llatina, esdevinguda final per supressió de la vocal següent, ha caigut en català: panem, esdevingut pane en llatí vulgar, ha donat el català pan i finalment pa; però el plural panes ha donat pans, amb manteniment de la n. Així mateix hominem ha donat home, mentre el seu plural homines ha donat hòmens. En home, com en pa, la n caiguda en el singular, s'ha mantingut en el plural, i apareix així mateix en els derivats: com de pa formem panet, panàs, etc., de home formem homenet, homenatge, etc.

El mateix que passa amb la n de hominem, passa amb la de terminum, juvenem, asinum, fraxinum, virginem, etc. I, així, tenim que als singulars terme, jove, ase, etc., corresponen els plurals térmens, jóvens, àsens, etc. (amb la n originària, caiguda en el singular, la qual retrobem en els derivats termenar, jovenalla, asenada, etc.).

El que ha passat amb tots aquest mots plans en què el radical del plural es diferencia del del singular per la presència d'una n, absent en el singular, és que al costat d'ells han aparegut plurals anàlogics trets del singular per la sola addició de la desinència s, prenent per model els plurals dels innombrables noms en e com pare, roure, temple, etc., que es diferencien dels singulars respectius per la sola addició d'una s: pares, roures, temples, etc.; i els nous plurals analògics (homes, termes, etc.), en concurrència amb els antics plurals en ns (hòmens, térmens, etc.), han tendit a eliminar-los, i ho han aconseguit completament en el dialecte central. Pot discutir-se l'admissió d'aquest plurals analògics en la llengua literària (per nosaltres són perfectament acceptables); però si admetem termes, joves, ases, etc., no veiem cap raó especial per a rebutjar homes.

INICI

Conversa 213

En el darrer número de La Revista en l'article titulat De la sensibilitat, apareix usat reial en lloc de real: "la sensibilitat artística no té existència reial". Real és, transportat al català, el mot llatí realis. ¿Per què, en manllevar aquest mot al llatí, intercalaríem una i entre la e i la a?

Hi hagué, tanmateix, un temps en què hom sostingué que les formes ideia, teiatre, recreia, etc., eren millors i més catalanes, que les formes idea, teatre, recrea, etc. Però avui la interposició de la i en el grup ea no sembla ja tenir partidaris; i, en tot cas, no és pas obeint a aquella preocupació que el col·laborador de La Revista ha escrit reial en lloc de real, del moment que en el mateix article trobem idees i no ideies.

El reial que figura en l'article de La Revista és degut a un malentès produït pel fet que, en castellà, real reuneix les dues significacions de realis (en francès, réel) i de regalis (en francès, royal). Havent-se convingut, darrerament, d'usar reial en lloc de real en l'accepció de "relatiu al rei", alguns han pogut creure que sempre que el castellà diu real calia dir, en català, reial. Però no és així: quan real vol dir que la cosa designada pel substantiu al què real es refereix, "té una existència efectiva", llavors aquell mot castellà correspon, en català, real, no reial. Reial no tradueix el castellà real sinó en l'accepció de "relatiu al rei".

INICI

Conversa 219

Són molts actualment els escriptors a qui desplauen les formes verbals en o (canto, temo, etc.), i alguns fins semblen inclinats a substituir-les per les corresponents formes sense desinència (cant, tem, etcètera). No és rar avui de trobar en els nostres poetes i àdhuc en els nostres prosistes formes com pens, estim, implor, etc. Certament, aquestes formes arcaiques no han estat mai completament bandejades de la llengua literària; els poetes de la renaixença hi recorren mantes vegades; pero mai segurament no havien estat usades amb la freqüència d'ara, i sobretot mai fins ara ningú no havia gosat a pensar que pogués intentar-se de fer-ne altre cop les formes normals del català literari.

Nosaltres trobem justificada l'aversió envers les formes en o; però tant com ens plauria de veure alliberada la nostra llengua d'aquestes formes, tan contràries al seu geni, havem de reconèixer que el restabliment de les formes antigues, desproveïdes d'aquella desinència, ofereix dificultats grosses, potser insuperables.

INICI

Conversa 237

La confusió de la b i de la v essent en català un fet dialectal, la llengua mateixa ens diu en cada cas quan s'ha d'escriure b o v. Bo, acabar, saber, treball, etc., que en català antic apareixen constantment escrits amb b, i són pronunciats amb b en mallorquí, tarragoní, etc., han d'ésser escrits amb b; vi, provar, haver, cavall, etc., que en català antic trobem constantment escrits amb v, i són pronunciats amb v en mallorquí, tarragoní, etc., han d'ésser escrits amb v. Fora d'un reduït nombre de mots que en català antic apareixen escrits amb una grafia que no correspon a la pronúncia actual mallorquina o tarragonina, la fixació de l'ortografia de la b i la v no ofereix cap dificultat.

I, no gens menys, una ortografia pràctica no pot pas donar al català que en el seu dialecte confon la b i la v, cap regla general que li pugui servi de guia per al recte ús d'aquestes lletres. El català que en el seu dialecte confon la b i la v, en el moment d'escriure un mot pronunciat per ell amb b bilabial ha de saber de memòria si aquest so hi ha d'ésser representat amb una b o una v. Perquè, àdhuc suposant que sap llatí i és un bon etimòleg, ¿quina regla li podríem donar per a la recta escriptura d'aquestes dues lletres? No pas, evidentment, la regla etimològica dels gramàtics vuitcentistes, que a més d'ésser insuficient, puix que no comprèn els mots d'origen no llatí, el conduiria sovint a resultats erronis. Certament escrivim amb b les mots provinents de bonus, balneus, herba, etc., i amb v mots provinents de vinum, viridis, invidia, etc.; però haver, cavall, cantava tenen v malgrat provenir de habere, caballus, cantabat, i corba, buit, beina tenen b malgrat provenir de curva, vocitus, vagina.

Podríem millorar aquella regla afegint que, entre vocals, la v catalana correspon no solament a la v llatina sinó a la b llatina, i que la b correspon a la p llatina. Però, àdhuc, amb aquest afegit, la regla no seria bona, perquè aquesta excepció referent a les labials intervocàliques no comprèn els mots manllevats, tals com prohibir, abominar, abolir, etc., els quals no participen del canvi de la b intervocàlica llatina en v catalana, que té lloc en els mots hereditaris. Caldria, doncs, en aplicar la regla, saber si el mot d'ortografia dubtosa és d'origen erudit o d'origen popular. I encara la regla no ens donaria amb seguretat l'ortografia de la bilabial en els mots hereditaris, vist que l'evolució regular de les labials llatines, pot haver sofert pertorbacions, com per exemple en savi, on la v correspon a una p llatina, o en buit o la b correspon a una v llatina. La complicada regla etimològica, per altra part, no ens diu res dels mots d'origen àrab, germànic, cèltic...

INICI

Conversa 239

¿Per què si escrivim col·legi, intel·ligència, amb dues l perquè provenen de collegium, intelligentia, no escrivim amb dues l vila, argila, que provenen de villa, argilla?

Al que ens fa aquesta pregunta, li direm que és com si ens demanés per què acte, conflicte, provinents de actus, conflictus, conserven el grup llatí ct, que trobem canviat en t en fet, dit, provinents de factus, dictus.

En els mots hereditaris, en els mots del llatí vulgar que ens han estat transmesos de generació en generació, el grup ct, per una sèrie de canviaments successius, esdevingué it i sovint -amb pèrdua de la i- t. Cap mot hereditari no presenta el grup ct. Quan el català és elevat a llengua escrita, els escriptors, coneixedors del llatí, cada vegada que han d'expressar un concepte per al qual la llengua vulgar no té un mot adequat, manlleven un mot que els manca al llatí escrit. Aquest mot és aleshores lleument catalanitzat, però en cap manera sotmès a tots els canviaments que hauria sofert en boca del poble en el cas que, no desaparegut mai de la llengua parlada, ens hagués pervingut per transmissió oral. Quan un mot manllevat presenta el grup ct, aquest hi és conservat: dels mots llatins actus, delictus, són trets, així, els mots catalans acte, delicte. Així mateix, el castellà, en què factus dóna hecho, diu acto, i el francès, en què factus dóna fait, diu acte. Com el grup ct, el nexe ll tampoc no havia persistit en català: així com aquell dóna it o t, aquest dóna ll (l palatal) o l: caballus, gallus, donen cavall, gall; villa, argilla, donen vila, argila. Cap mot hereditari no presenta l·l responent a una l doble llatina. És en els manlleus del llatí que el nexe ll és transcrit per l·l, com el grup ct per ct. I d'aquí ve que, així com tenim acte (de actus) al costat de fet ( de factus), tinguem col·legi (de collegium) al costat de argila (de argilla).

INICI

Conversa 243

En manllevar el català un mot al llatí escrit, pot ocórrer que es tracti d'un mot que ja havia donat evolutivament un mot en català; d'on resulta que un sol mot llatí es troba haver originat dos mots catalans, hereditari l'un, manllevat l'altre.

Així, per exemple, els dos adjectius catalans estret i estricte provenen ambdós de strictus. Estret és el prolongament català de l'acusatiu d'aquest mot, ço és de strictum, el qual, perdent la m final ja des de l'època llatina, anteposant més tard una e a la seva s inicial, transformant en e la i breu de la seva síl·laba accentuada, modificant el grup ct en yt i finalment en t, i deixant caure la vocal de la seva darrera síl·laba, acaba revestint la forma estret. Però el fet de posseir el català el mot estret, prolongament de strictum, no li ha impedit de manllevar al llatí el mot strictus, al qual dóna, catalanitzant-lo lleument, la forma estricte.

El cas de estret i estricte és freqüentíssim en català com en totes les altres llengües novillatines. (En castellà tenim estrecho i estricto; en francès, étroit i strict.) Els mots com estret i estricte, eixam i examen, full i foli, són els que els francesos anomenen doublets, i nosaltres podem anomenar al·lòtrops o formes divergents.

El fet de contenir l'element llatí del nostre lèxic, al costat dels mots hereditaris, mots manllevats al llatí escrit, explica l'existència dels mots al·lòtrops o formes divergents; i així mateix és causa de l'existència dels pseudoderivats, que motiven tantes excepcions aparents a algunes de les regles més importants de l'ortografia catalana.

INICI

Conversa 245

Quan ens trobem una regla ortogràfica que diu que la bilabial sonora d'un derivat és representada per b o v segons que correspongui a una p (escrita p o b) o a una u del primitiu (estrebada de estrep, corbera de corb, blavor de blau), o amb una regla que estableix que una o oberta o tancada del primitiu correspon, en el derivat, una u escrita o (porta: porter; gota: gotera), convé tenir molt en compte que tals regles no concerneixen els pseudoderivats. Així, tenim còrvid malgrat corb, sebaci malgrat sèu, dulcificar malgrat dolç. Comparem, en francès, corvide, sébacé, dulcifier, malgrat corbeau, suif, doux). En l'aplicació d'aquelles regles cal, doncs, esbrinar en cada cas si el mot a escriure és un veritable derivat o tan sols és un pseudoderivat. Però aquesta distinció no és sempre fàcil de fer. En un mot com filial, el grup li (en lloc de ll) ens indica ben clarament que es tracta d'un pseudoderivat, que filial no és un veritable derivat de fill (com ho són, per ex.: fillet, fillada, afillar); però, en un mot com l'adjectiu bucal (homòfon de bocal), res en la seva estructura no ens indica que no sigui un veritable derivat de boca (com ho és boqueta, pronunciat buqueta); i és solament per analogia amb el castellà bucal (al costat de boca) o amb el francès buccal (al costat de bouche), que podem induir que es tracta d'un pseudoderivat, en el qual, doncs, és possible d'escriure u (la u del llatí buccalis), malgrat la o de boca.

Mentre que, en un veritable derivat, escriurem o o u segons que el primitiu tingui o o u (bocada, de boca; bruguera, de bruc), en un pseudoderivat escriurem o o u segons que el mot llatí corresponent tingui o o u (folíol, tret de foliolum; bucal, tret de buccalis). Cal, però, notar que aquesta segona regla no deixa de tenir excepcions, perquè un mot manllevat pot haver sofert la influència del seu pseudoprimitiu i dels derivats d'aquest. En manllevar gobernativus, per exemple, en lloc de conservar la u i la b llatines, les havem mudades respectivament en o i v (governatiu) acostant-lo a govern, governar, governació, etc.

INICI

Conversa 294

¿Per què dient llum, llumeneta, etcètera, adoptem il·luminar i no illuminar?

Per la mateixa raó que adoptem metal·lúrgia (al costat de metall), cristal·litzar (al costat de cristall), lingual (al costat de llengua). Sovint, de dos mots llatins un derivat de l'altre, ens ha pervingut el primitiu per tradició oral, i el derivat, per un manlleu fet al llatí escrit. Tals filius i filialis. La llengua vulgar perdé filialis; filius, al contrari, persistí, i prolongament del seu acusatiu filium, és el mot català fill. Quan el català, mancat de l'adjectiu corresponent a fill, manlleva al llatí escrit l'adjectiu filialis, es limita a llevar-li la desinència llatina, i en fa filial. Així tenim, al costat de fill, filial, que no és un veritable derivat de fill com ho són fillet, fillol, afillar, etc. Tots aquests mots, veritables derivats de fill, tenen la ll del primitiu; filial, pseudo-derivat de fill, conserva intacte el grup li de filialis. Il·luminar és, com filial, un mot manllevat al llatí escrit; no és un derivat de llum. En prendre illuminare, li ha estat llevada la e final, però la doble ll [sic] hi ha estat conservada, com en els altres llatinismes col·legi, intel·ligent, expel·lir, paral·lel, etc.

És clar que, per un acostament al pseudo-primitiu llum, pot haver-se produït una forma illuminar; però no havent aquesta forma esdevingut general, és indubtable que ens cal donar la preferència a la forma il·luminar.

INICI

Conversa 301

El dígraf ch, que en espanyol representa un so anàleg al nostre tx, té en francès un so anàleg a la x catalana de xai, guixaire, etc. Però en francès antic no tenia aquest so fricatiu, sinó aquell so africat; un mot com flèche, que ara sona fleix, es pronunciava antigament fletxe.

Quan la nostra llengua medieval manlleva al francès un mot com flèche o reproche, hi transcriu, com és natural, ch per tx: fletxa, reprotxe. En canvi, qual el català modern manlleva al francès un mot com cliché, en fa clixé, no clitxé.

És el mateix cas de l'anglès, que en els mots francesos d'introducció antiga, com approach, dóna a ch la pronúncia tx (aproutx), però en els d'introducció moderna, com machine, dóna a ch la pronúncia x (maixin).

Quan en un manlleu recent trobem tx en substitució d'un ch francès, com per exemple en catxet, això és degut indubtablement a la influència de l'espanyol, sia que el mot ens ha pervingut per mediació d'aquesta llengua (l'espanyol l'ha pres del francès, i el català, de l'espanyol), sia que, agafant el mot del francès escrit, hem donat al dígraf ch la valor que té en espanyol.

Quan, avui, prenem al francès un mot ch, cal que donem a aquest dígraf el valor de x; doncs, caixet, no catxet. Fletxa, reprotxe, com hem vist, no abonen catxet, vist que foren introduïts en català en una època en què ch francès no sonava x sinó tx.

INICI

Conversa 311

En els mots hereditaris tota n intervocàlica (vinum) esdevinguda final per la caiguda de la desinència llatina (vin), acaba per desaparèixer sense deixar el menor rastre (vi), no com en francès, en què la n ha desaparegut després de nasalitzar la vocal precedent.

Però això no és un obstacle que el català posseeixi nombrosos mots hereditaris terminats en n precedida de vocal, tals com gran, món, pregon, pren, ven, en què la n prové d'un nd llatí, i les formes verbals en n provinent de nt llatí, com van, han, són, estan, etc.

Posseint el català tants de mots populars en n precedida de vocal, no essent aquesta estranya al català, és clar que, en agafar un mot llatí o grec que presenta una n intervocàlica, podem perfectament conservar aquesta n en el cas que esdevingui final per la supressió de la desinència llatina o grega.

En manllevar un mot al llatí o al grec, no l'havem pas de sotmetre a tots els canvis fònics que el mot hauria sofert si hagués passat evolutivament d'aquelles llengües al català, i, si llevant a un mot com diaphanes la desinència exòtica, es troba acabar en n precedida de vocal, no perquè Stephanus s'ha convertit evolutivament en Esteve, i orphanus en orfe, i organum en orgue, estem obligats a llevar-li aquella n, sobretot si tenim en compte que el català posseeix una infinitat de mots populars terminats en n precedida de vocal. No: podem perfectament adoptar diàfan al costat de Esteve com el francès ha adoptat diaphane al costat de Étienne (Stephanus: Estiefne: Étienne).

¿Per qué no podríem conservar la n de diaphanes? No certament perquè el català no tingui mots en n (gran, món, etcètera). ¿Perquè la n intervocàlica esdevinguda final cau en català? Si això exigís diafe, llavors, tenint en compte que ph intervocàlica esdevé v (Cp. Stephanus: Esteve), de diaphanes hauríem de fer diave; i, més encara: mudant el català, en els mots populars, di seguit de vocal en j (Cp. diurnus: jorn), caldria transformar diaphanes en jave!

INICI

Conversa 312

En manllevar, doncs, un mot llatí o grec, ens és permès de conservar-hi una n intervocàlica esdevinguda final. Això no vol dir que calgui conservar-la sempre.

Quan la n és una de les lletres radicals del mot manllevat, com la n de conus o la de polygonos (compost de poly i gonos), ha d'ésser per regla general conservada: con, poligon. Però quan la n forma part d'un sufix de derivació o d'una terminació equiparable a un d'aquest sufixos, llavors és en general preferible la seva supressió: anserinus, anserí.

Aquesta regla comporta, però, un cert nombre d'excepcions. Tal mot, evidentment d'origen erudit, el trobem ja transformat amb desacord amb aquesta regla i tot porta a respectar el fet consumat: tal és el cas de océanos, que, canviat d'esdrúixol en pla, ha estat assimilat als nombrosos mots terminats en ànus i transformat per tant en oceà. Tal altre mot, tot pertanyent a una categoria de mots en què la n és suprimida, ha de conservar-la si no volem que vingui a confondre's amb un mot del qual convé diferenciar-lo: tal és el cas de carbonem, adoptat per a significar un element químic, el qual mot desproveït de la n, es confondria amb carbó. Com es veu, el problema del tractament de la n intervocàlica en els manlleus llatins i grecs, no està exempt de dificultats. No anem ací a enumerar els mots que constitueixen una excepció de la regla damunt citada, ni a examinar els casos no encara definitivament resolts; el nostre objecte, en aquestes converses, no ha estat sinó fer veure que la conservació de la n final en els mots d'origen erudit és perfectament lícita per bé que en els mots hereditaris hagi estat suprimida tota n intervocàlica esdevinguda final per la caiguda de la desinència llatina (vinum: vinu: vi).

INICI

Conversa 330

A València és anomenat parlar apitxat el parlar de la capital i sa contrada, on certs fonemes sonors es troben reemplaçats pels fonemes sords corresponents; on, per exemple, casa, dotze, gent, són pronunciats, no caza, dotze, tjent, com en alacantí o castellonenc, sinó cassa, dotse, txent.

A Barcelona hi ha un cas de pronunciació apitxada ben conegut: els dígrafs tg i tj són comunament pronunciats tx; un mot com paratge és pronunciat com si fos escrit paratxe. Potser tan generals com la pronúncia tx en lloc de tj, són les pronúncies pp i cc en lloc de b i g geminades: poble i regle són molt sovint pronunciats popple i reccle, en lloc de pobble i reggle; pronúncies que ens hauríem d'esforçar a substituir a les pronúncies popple i reccle, com la pronúncia paratge a la pronúncia apitxada de paratxe. Ara sembla que perillem de veure introduir-se en la pronunciació de Barcelona un nou cas d'apitxament: havem observat que alguns joves pronuncien sordes les fricatives finals quan es pronuncien enllaçades amb la vocal inicial del mot següent: Ex.: bons sona bons, però bons homes sona bonzomes; ells pronuncien bonsomes. No cal dir com és convenient que combatem aquesta tendència a ensordir les fricatives en els enllaços, no vacil·lant a corregir als individus a qui sentim pronunciar llussirrap (lluç i rap), peixicarn (peix i carn), mitxany (mig any), tressanys (tres anys), etc., en lloc de lluzirrap, pejicarn, mitjany, trezanys.

INICI

Conversa 331

El defecte de pronunciació que denunciàvem en la conversa anterior i sobre el qual creiem convenient d'insistir, és el següent, i en enunciar-lo per segona vegada ho farem defugint tot mot tècnic (en la conversa d'ahir el mot fricativa apareixia transformat en picativa!).

En un mot isolat, s i ç finals sonen sempre s, x final sona x, ts i ds finals sonen ts, tx i ig finals sonen tx; però quan el mot al qual pertanyen aquestes lletres es pronuncia íntimament lligat amb el mot següent, i aquest comença en vocal, han de pronunciar-se, respectivament, z, j, dz i dj. El defecte de pronunciació observat en el parlar d'alguns joves consisteix a pronunciar en aquest cas s i no z, x i no j, ts i no dz, tx i no dj. Exemples:

Homes alts
Pron. correcta- O-me-zals.
" defectuosa- O-me-ssals.

Mans obertes
Pron. correcta- Man-zo-ber-tes.
" defectuosa- Man-so-ber-tes.

Calç i guix
Pron. correcta- Cal-zi-guix.
" defectuosa- Cal-si-guix.

El braç alt
Pron. correcta- El-braz-al.
" defectuosa- El-Bras-al.

Guix i calç
Pron. correcta- Gui-ji-cals.
" defectuosa- Gui-xi-cals.

Tots ells
Pron. correcta- Tod-dzells.
" defectuosa- Tot-tsells.

Maig i juny
Pron. correcta- Mad-dji-juny.
" defectuosa- Mat-txi-juny.

Ço és com la b i la p finals, la d i la t finals, la g i a la c finals, que sonen constantment p, t i c quan el mot està isolat, conserven aquestes pronúncies en enllaçar-se amb una vocal següent (adob antic, a-do-pan-tic, etc.), tota lletra que, final, sona s o x o ts o tx, canvia aquestes pronúncies respectivament en z, j, dz i dj en pronunciar-se enllaçada amb una vocal següent. Conservar llurs pronúncies fortes en aquest cas és un defecte avui, afortunadament encara poc estès, però que cal combatre enèrgicament, a fi d'evitar-ne la propagació.

INICI

Conversa 332

Ara ja escrivim correctament i a la catalana els nombrosos mots savis que la influència espanyola ens havia acostumat a escriure en desacord amb la tradició o amb l'etimologia; però ja seria hora que procuréssim de pronunciar-los també correctament, d'acord amb les grafies restablertes.

No basta que ja no escriguem, com fèiem, adhesió i entusiasme amb ss o impressió i dissolució amb s; cal que al mateix temps que evitem les grafies errònies adhessió, entussiasme, impresió, disolució, evitem les pronúncies defectuoses que motivaren un dia aquelles grafies; ens cal, doncs, esforçar-nos a pronunciar adhesió, entusiasme amb s sonora o z; impressió, dissolució, amb s sorda o ç.

Així mateix no hauríem acabat gran cosa de restablir l'ús de l duplicada i de mantenir els grups mpt i mpc, si no ens esforçàvem a conformar la pronunciació a l'escriptura pronunciant l duplicada, i m i no n en mots com redemptor i redempció.

INICI

Conversa 333

Sembla que el defecte de pronunciació, consistent a reemplaçar, en els enllaços, els sons suaus z i j pels forts s i x -el qual fa que una combinació com els altres soni igual que els sastres- és molt més estès que no pensàvem; almenys si havem de jutjar pel que ens diuen de paraula i per escrit alguns dels lectors habituals d'aquestes converses. Raó de més per combatre'l a tota ultrança. Tot comunicant-nos exemples remarcables d'aquest defecte (com l'esmentat més amunt de els satres per els astres, o els sabres per els arbres!), alguns dels nostres lectors ens recorden altres faltes freqüentment comeses en enllaçar certs mots amb un mot següent començat en vocal.

Una d'elles consisteix a pronunciar sanilari (Sant Hilari), sanandreu (Sant Andreu), etc., en lloc de santilari, santandreu, etc. (Ací ens mengem, en efecte, una t, i en canvi l'afegim en les combinacions quan és, facin-ho, etc., que molts, i entre ells potser alguns dels que blasmen les pronúncies sanilari, sanandreu, pronuncien quantés, facinto, etc.) Pitjor encara que sanilari és sens dubte la pronúncia am per amb davant un mot començat en vocal. Ex.: amb el meu germà, pronunciat amelmeugermà. Una altra és la de pronunciar aquetamic en lloc de aquestamic (aquest amic). Una altra la de pronunciar sanquespessa en lloc de sangespessa (sang espessa)...

INICI

Conversa 336

La pronunciació tradicional de la j (g davant de e, i) i de la x palatal dins del parlar de Barcelona, era la que encara tothom dóna en els mots rajar i deixar. Des de fa temps, però, molts les pronuncien més aviat tj i tx darrera una pausa o determinades consonants, dient, per exemple, tjove!, un tjove (al costat de una jove), i un txai (al costat de dos xais). Ara sembla que comença a estendre's entre la gent jove el costum de pronunciar constantment tx per x en començament de paraula, de dir txocolata, txampany, etc., en lloc xocolata, xampany, etc.

Nosaltres creiem que caldria combatre les pronúncies tj i tx per j i x en tots els casos, però sobretot el canvi constant de x inicial en tx en mots com xocolata, xampany, etc. La pronunciació de Barcelona no guanyaria res, evidentment, amb l'adopció d'aquestes pronúncies dialectals; una llengua en què abunden més aviat amb excés els grups consonàntics, no ha pas de desitjar de veure reemplaçats els sons j i x pels africats corresponents tj i tx.

Però, més encara que aquestes pronúncies, cal combatre tota tendència a l'apitxament, ço és, a la substitució dels sons suaus de j, tj, z, etc., pels forts corresponents x, tx, s, etc., amb la qual la nostra llengua perdria un dels seus trets fonètics més preats, la seva gran riquesa en consonants sonores. Bo és que ens esforcem a no pronunciar txocolata en lloc de xocolata o un tjove, en lloc de un jove, però encara hem de posar més cura a no incórrer en pronúncies com el-sas-tres en lloc de el-zas-tres (els astres) o fet-txe en lloc de fed-dge (fetge).

INICI

Conversa 337

Establerta la valor de les diferents lletres i dígrafs, ha estat sempre costum de partir de la pronúncia dels mots per a determinar-ne l'ortografia. Per exemple, és sabut que, entre vocals, la s simple representa el so de s suau (z) i la s duplicada representa el so de s forta (ç); llavors, si pronunciem no-za escrivim nosa, i si pronunciem pa-ça escrivim passa. Però, com que els mots d'origen erudit constaten nombrosos casos de pronunciació defectuosa de la s intervocàlica, heu's aquí que la pronúncia no ens pot servir de guia segura per a la recta escriptura de la s i la ss. En els mots d'origen erudit, és el mot llatí o grec originari que ens ha de dir si havem d'escriure s o ss, i llavors és l'ortografia etimològica del mot que havem d'acomodar a la pronúncia. Adhesió s'ha d'escriure amb s i no amb ss, perquè ve d'un mot llatí amb s simple; i com que s'escriu amb s i no amb ss ha d'ésser pronunciat amb s suau i no amb s forta. En ell, l'ortografia que serveix de guia per a la recta pronunciació, no la pronunciació que serveix de guia per a l'ortografia.

Un cas anàleg ens ofereix l'ús de la q i de la c davant u seguida de vocal. La combinació qua és monosil·làbica, la combinació cua és bisil·làbica. En un mot d'origen popular, la pronunciació ens indica si havem d'escriure q i c: cua-tre disíl·lab s'escriurà quatre; cu-a-ssa, trisíl·lab, s'escriurà cuassa. Però en els mots d'origen erudit és l'etimologia que ens ha de dir si cal escriure q o c; i llavors havem d'acomodar la pronunciació a les grafies etimològiques. Doncs: obliquar, però evacuar, el primer trisíl·lab (o-bli-quar), el segon tetrasíl·lab (e-va-cu ar).

Parem esment a aquesta regla ortogràfica: qua, qüe, qüi, quo són monosil·làbics; cua, cue, cui, cuo són disil·làbics.

INICI

Conversa 353

Com havem de dir en català amateur? No creiem pas que, per ara, pugui dir-se ni àdhuc convingui de dir-se altrament.

És un fet universal que, amb la cosa importada, tendeix a introduir-se la seva designació originària. El català, com en totes les altres llengües modernes, abunda de mots manllevats a altres llengües, tals com jardí, fletxa, xemeneia, etc., que ningú no pensaria, ara, a bandejar del seu vocabulari.

Això no vol dir que no s'hagi de combatre la introducció innecessària de mots estrangers, avui tan abundosament practicada. Si és inútil de pretendre rebutjar-los en absolut, s'ha de procurar, però, de reduir-los al menor nombre possible. S'ha d'intentar sempre de trobar los un equivalent català i de no emprar un mot estranger sinó quan realment no hi hagi cap mot català que el substitueixi satisfactòriament. El mot estranger, llavors, ha d'ésser escrit en la seva ortografia originària i solament ha de pensar-se a ortografiar-lo a la catalana en el cas que esdevingui d'ús general i pugui considerar-se com a una adquisició definitiva de la llengua.

Amateur no ha trobat un mot que el tradueixi exactament: usem, doncs, amateur, però sense intentar per ara de modificar-ne l'ortografia. Restarà aquest mot en la llengua? Probablement. ¿I com serà pronunciat quan surti del cercle dels que poc o molt saben el francès? Probablement amater. (Recordem chauffeur transformat en xofer.) Llavors serà hora que escriguem amater, com avui escrivim ja xofer per chauffeur.

INICI

Conversa 356

Quan un mot anglès que no ha trobat la seva traducció catalana, és ja d'ús general i pot considerar-se com una adquisició definitiva de la llengua, és qüestió d'escriure'l a la catalana, sempre però que la seva pronunciació no sigui massa allunyada de la que té el mot en la llengua originària. Així, el mot football, que sona futbol, és avui admès per tothom, escrit futbol, grafia que té l'avantatge de no afavorir (com feia la grafia anglesa) la pronúncia fotball. Però un mot com hands que pels que l'han après d'oïda ha rebut una pronúncia extravagant com jems (amb j castellana) no pot pas grafiar-se d'acord amb aquesta pronúncia, com havem vist que fan certes revistes esportives. Sense comptar que la g té en català una pronunciació tota diferent que la que li donem en gems. Quan un mot es troba en el cas de hands és evidentment millor no tractar de modificar-ne la grafia. Si és que no ens decidim a traduir-la, com espontàniament fa algun cop la gent en cridar mans! quan un jugador comet un hands.

INICI

Conversa 359

És clar que hi ha un perill a trigar a posar en l'ortografia catalana un mot francès o anglès; i és que la gent que l'aprengui, no oralment, sinó per la lectura, li doni una pronunciació errònia, excessivament allunyada de la que té en la llengua originària. Mentre no ens decidírem a escriure futbol, foren molts els qui, trobant aquest mot escrit foot ball, en pronunciaven fut-ball. Els mot d'esport, gràcies a la difusió de les revistes esportives, perillen més que altres de rebre una pronunciació errònia. Recordem que els mots referee, linesman, penalty (les pronúncies correctes dels quals són riferí, láinsman, pénlty) són correntment pronunciades réferi, linésman, penálti.

Però, ¿vol dir això que ens hem d'apressar a escriure aquest mots amb ortografia catalana, com havem fet amb foot ball o goal? Essent, com creiem, mots que havem de procurar de reemplaçar per denominacions catalanes, és sens dubte preferible, mentre els usem provisòriament, de conservar-los llur aparença exòtica i no pas de vestir-los a la catalana, cosa que més aviat dificultaria llur bandejament.

Des d'ara, ens sembla, podríem ja prescindir de referee i linesman, reemplaçats per àrbitre i jutge de línia (com goal-keeper ha estat ja reemplaçat molt bé per porter). Quant a penalty ¿no sabrem trobar un substitut d'aquest curiós penal, en què apareix accentuada una vocal que en el mot originari és precisament... muda?

INICI

Conversa 382

Una altra grafia errònia del Diccionari Ortogràfic és perifèrie. Es tracta del mot llatí peripheria, en què el català, en manllevar-lo, no pot sinó conservar la seva a final. el perifèrie del Diccionari Ortogràfic és degut a un lapsus de ploma comès en redactar la papereta corresponent i inadvertit en fer l'ordenació de paperetes i la correcció de proves. I no cal dir que aquesta grafia s'ha de trobar substituïda per la grafia perifèria en la nova edició del Diccionari .

La persona que ens féu adonar d'aquesta errada de la primera edició, ens assenyalava també com a grafia, en la seva opinió, errònia, la grafia temptar. Temptar, però, és una grafia bona, que podem perfectament conservar. Temptar té el mateix origen que to tempt anglès: un temptare que es troba en llatí al costat de tentare. Aquest temptar, un cop adoptar de preferència a tentar, havia de perpetuar-se en català, com tempt en anglès, pel fet que aquestes llengües distingien perfectament en la pronunciació els dos grups mpt i nt, que altres llengües, com l'espanyol i el francès, no trigaren a confondre.

INICI

Conversa 389

Tots sabem com, durant la renaixença literària, ens han preocupat les qüestions ortogràfiques. En canvi, poca ha estat l'atenció que havem prestat a les qüestions ortoèpiques. I ha estat, potser, una sort, puix que, sense una ortografia fixada, no hauríem fet sinó provocar la naixença d'una munió de pronúncies errònies. Ara podríem intentar, si es cregués convenient i faedor, el restabliment del so v; i àdhuc deu anys endarrera, el restabliment d'aquest so hauria originat un gran nombre de pronúncies errònies, puix que l'hauríem vist introduir-se en mots com rebentar, biga, buidar, bolcar, que per influència espanyola escrivíem erradament amb v.

Avui, gràcies a tenir fixada l'ortografia, podem començar ja a ocupar-nos d'ortoèpia. No és, potser, encara l'hora, mentre no disposem de l'escola, d'intentar el restabliment de la v, però hauríem ja de preocupar-nos resoludament de restablir els sons tj, bbl, ggl, mt (en mots com viatjar, poble, regla, redemptor), de corregir la pronunciació dels mots que pronunciem amb s en lloc de z o viceversa, de combatre l'ensordiment de certescconsonants en els enllaços (els astres: pron. el-zas-tres, no el-sas-tres), de corregir la pronunciació defectuosa de moltes combinacions vocàliques. No ens atrevim, però, a dir de restablir la l doble mentre hi hagi qui escriu cel·lebrar, el·lecció, rel·ligió...

INICI

Conversa 460

Per què, pronunciant circuít, escrivim circuit i no circuït?

Circuit és un mot d'origen savi; és el mot llatí circuitus, que havem catalanitzat llevant-li la terminació en us. En circuitus, la i de la penúltima síl·laba essent breu, l'accent cau sobre la u de l'antepenúltima síl·laba (cir-cú-i-tus). En manllevar aquest mot, no havent-hi cap raó per transportar l'accent a la i, aquest deu mantenir-se sobre la u. És el cas de heroic, prosaic, etc. I mantingut l'accent sobre la u, la i feble passa a formar amb la u el diftong decreixent úi, com en heroic es forma el diftong ói i en prosaic el diftong ài. Doncs circuit.

D'on prové la pronúncia circuít? Segurament és deguda a la influència de l'espanyol circuito. En espanyol, en esdevenir monosil·làbica la combinació ui, com que el diftong espanyol ui és sempre creixent la i pren l'accent; circuito rima amb els mots ito. I nosaltres d'aquest circuito n'havem fet circuít, ço és, circu-ít, puix que en català la combinació és disil·làbica.

Cir-cuít és evidentment una pronúncia errònia, que havem de reemplaçar per cir-cúit; i a aquesta pronúncia correcta respon la grafia circuit.

INICI

Conversa 469

Encara que l'ortografia moderna permet de diferenciar els postverbals dels dos verbs embarcar i embargar, escrivint el primer embarc i el segon embarg, no deixa d'ésser un inconvenient que la llengua expressi dues idees tan diferents com la "acció d'embarcar" i la de "acció d'embargar" mitjançant dos mots que són completament homòfons.

És evident que posseint la llengua els dos mots embarcament i embargament, que fan innecessaris aquells dos postverbals, faríem bé de prescindir-ne, i evitaríem així les confusions a què llur ús pot donar lloc.

Existint, però, en català antic embarch de embagar, és clar que, en el cas de prescindir d'ambdós postverbals podríem acceptar embarg tot rebutjant embarc. No res menys (algunes expressions exceptuades, com és ara sens embarg, sens impediment) creiem que hauria d'emprar-se embargament de preferència a embarg que, sonant exactament com embarc, sempre corre el perill d'esser interpretat com a derivat de embarcar en lloc de derivat de embargar.

INICI

Conversa 472

En una conversa recent explicàvem per què circuit ha de portar l'accent sobre la u i a què es devia que la pronúncia habitual d'aquest mot mot fos circuít i no circúit. El mot llatí circuitus tenint breu la i de la terminació itus, era esdrúixol, l'accent hi queia sobre la u de la síl·laba cu; el seu reflex català ha d'esser, llavors, circúit, com el de fluidus és flúid. Si la i de la terminació itus hagués estat llarga, llavors el mot circuitus hagués estat pla, ço és l'accent hi hauria caigut sobre la dita i; i solament llavors el reflex català de circuitus hauria pogut ésser circuít, que escriuríem circuït. Quant a circuitus, és indubtable que el seu reflex català ha d'esser circuit, que cal pronunciar circúit. Ara, quins han d'ésser els reflexos dels gratuitus i fortuitus? En el Diccionari Ortogràfic, trobem gratuit, però fortuït. Aquesta diferència d'accentuació és deguda al fet en els diccionaris consultats en dreçar la primera edició del Diccionari Ortogràfic -entre ells, el Diccionari de l'Acadèmia Espanyola-, figura gratuitus amb i breu, però fortuitus amb i llarga. Però, com és indubtable l'existència, en llatí, d'un fortuitus amb i breu (V. Dicc. Freund, el Tesaurus, etc.), no hi ha raó per mantenir un fortuït en front d'un gratuit i un circuit. Podem perfectament equiparar l'accentuació de fortuit a la de gratuit i circuit, com fa l'italià, que, al costat de gratúito i circúito, diu fortúito. És per això que fortuit apareixerà en la segona edició del Diccionari Ortogràfic, escrit fortuit i no fortuït. I, així, no serà solament en gratuit i circuit que haurem d'esmenar la pronunciació habitual, sinó en fortuit, que caldrà pronunciar fortúit, no fortuít.

INICI

Conversa 533

Si un mot com sleeping convinguéssim a pronunciar-lo slíping, llavors no hi hauria dubte que l'article masculí, davant d'aquest mot començat en consonant, hauria de revestir la forma el: el sleeping. Aquesta grafia suposaria una pronúncia elslíping que concordaria amb les pronúncies unslíping, dosslípings, etc. Però no creiem que ningú cregui en la bondat i àdhuc en la possibilitat d'aquestes pronúncies.

Ara bé si pronunciem (i sembla que no podem pronunciar d'altra manera) eslíping, leslíping, uneslíping, doseslípings, etc., i no volem canviar la grafia del mot anglès sleeping, com escriurem les combinacions leslíping, uneslíping, etc.? Tothom convé a escriure un sleeping, dos sleeping, etc. on la e intercalada resta inexpressada. Per què, doncs, quan es tracta d'escriure al combinació de l'article definit i el mot sleeping, no adoptaríem la mateixa solució?

Aquesta ens repugna perquè implica la grafia l'sleeping, i ens sembla absurd d'escriure l'article elidit no seguint una vocal o una h. La cosa anòmala en l'sleeping és la mateixa que en un sleeping, ço és, d'escriure amb s inicial un mot que en rigor comença en és (eslíping), i no pas d'escriure l', que és la forma que pertoca donar a l'article davant d'un mot que comença en vocal.

Tots convenim a emprar lletres mudes, que no representen so (per exemple, la r de flor), però no a deixar un so inexpressat gràficament. Ho fem potser sense adonar-nos-en quan escrivim un sleeping; però ens repugna de fer-ho en l'sleeping, en què el fet d'escriure l' ens fa adonar del desacord entre la pronúncia eslíping i la grafia sleeping. La nostra opinió, però, és que si acceptem per a sleeping la pronúncia eslíping, la millor manera, la més racional, d'escriure la combinació de l'article i sleeping és l'sleeping. Voleu un cas semblant, en una altra llengua, d'una grafia que deixa d'expressar una vocal intercalada? En anglès, quan la desinència del cas possessiu (que és 's) s'adjunta amb un mot acabat en s, una i apareix en la pronunciació entre les dues s; però l'anglès no per això modifica la grafia de la desinència 's: l'anglès escriu duchess's tot pronunciat dúchessis (en tres síl·labes).

INICI

Conversa 534

La solució que sembla tenir avui més partidaris és lo sleeping. Aquesta grafia resol en certa manera la representació de la vocal que pronunciem davant la s; però solament en el cas d'ésser el mot precedent l'article masculí singular. La vocal intercalada no resta sense representació en lo sleeping (si bé, tot essent una é, és representada per una o); però resta inexpressada en un sleeping, dos sleepings, els o los sleepings, etc. Lo sleeping resol imperfectament i incompletament el conflicte entre la pronúncia eslíping i la grafia sleeping; i és una solució completament artificiosa, suggerida per l'italià, on lo sleeping obeeix a una regla morfològica italiana, del tot estranya a la nostra llengua.

En canvi, l'sleeping és la solució més natural mentre no convinguem a mudar sleeping en eslíping, però admetem com a única possible la pronúncia eslíping. La grafia l'sleeping és equiparable llavors a la grafia l'11. Ací no és cap obstacle per emprar l' el fet de no escriure's la o de onze, sobre la qual recolza l'article elidit. 11 és llegit onze, i això basta per a justificar la grafia l'. Així mateix, si convenim que sleeping ha de llegir-se eslíping, l'article davant seu ha d'ésser l'.

INICI

Conversa 545

En la segona edició del Diccionari figura cartó com a preferible a cartró, i cartrolina es troba reemplaçat per cartolina. Es tracta de dos mots de procedència italiana, derivats respectivament, de carta i càrtola. Dient-se en la llengua parlada cartró i cartó, és indubtable, com ens ha fet remarcar algú, que la segona forma és preferible a la primera, que si no havem encara gosat encara de bandejar en la segona edició és per la gran extensió que tenen en la llengua parlada ella i els seus derivats (encartronar, etc.). Quan a cartrolina, amb la r de cartró, no té aguant del moment que s'admet cartó.

Al costat de les grafies chor, choral, chorejar i chorista són admeses, com a preferibles, cor, coral, corejar i corista.La conservació, en chor, del dígraf grecollatí ch no no tenia altre objecte que establir una distinció gràfica entre aquest mot, traducció de coro, i el mot cor, traducció de corazón. Vist, però, que la llengua posseeix molts parells de mots que es troben en el cas de cor (=corazón) i cor (=coro) sense que mai s'hagi pensat a distingir-los gràficament i sense que llur identitat de formes ofereixi cap gros inconvenient, no podia deixar-se de reconèixer que la raó invocada per conservar el dígraf grecollatí ch en el mot cor (=coro) era ben feble per justificar l'adopció, en un sol mot, d'una transcripció que pugna amb les convencions ortogràfiques del català. Però és més -i això féu decidir la Secció filològica a proposar la substitució de la grafia chor per la grafia cor-, i és que aquella grafia, degut d'una banda al seu aïllament en la llengua (chor en front de còlera, caràcter, quirúrgic, arquitecte, etc.) i d'altra banda al fet d'ocórrer en un mot que, en tant que reemplaça al vulgar coro, és un neologisme, ha provocat ja entre molta gent la pronúncia txor. El bandejament de l grafia chor allibera, així, la llengua d'una grafia que, a canvi d'un avantatge més imaginari que real, ofereix un inconvenient altrament més greu que el que es tractava d'evitar.

INICI

Conversa 614

Sobre la qüestió de si és lícit de fer rimar dos mots com ressò i cançó no s'ha arribat mai a un acord unànime entre les poetes catalans. La o oberta i la o tancada són dues vocals perfectament distintes (és prou sabut que hi ha un nombre considerable de mots que solament es diferencien d'altres pel so obert o tancat d'una o, tals com os, sort en front de ós, sord); doncs, no hi ha dubte que ressò i cançó no constitueixen una rima perfecta.

Molts són avui els que ja no fan rimar dos mots com ressò i cançó; però d'altres continuen fent-los rimar sense el més petit escrúpol. I havem sentit invocar en favor de les rimes com ressò - cançó, la consideració que dos mots que ambdós presenten a Barcelona una o oberta o una o tancada i constitueixen per tant una rima perfecta per als barcelonins, tenen sovint l'un una o oberta i l'altre una o tancada en una altre regió, per exemple, a Girona, i ja no constitueixen una rima perfecta per als gironins; la qual cosa justifica d'admetre rims com ressò-cançó, de fet inevitables: per què un barceloní no faria rimar ressò, allò, etc. amb cançó, claror, etcètera, i sí amb flor, si, en fer rimar ressò amb flor cau, per a un gironí, que pronuncia fló, en la mateixa falta que pretén evitar? Però pensem que el que defuig rimes imperfectes dins el seu parlar, almenys les evita en aquest parlar, encara que en un curt nombre de casos les seves rimes siguin imperfectes dins la pronunciació d'un altre parlar; mentre que el que admet correntment rimes com ressò-cançó, prodiga rimes arreu defectuoses: és imperfecte per a tothom i cada moment. L'altre, al contrari, és imperfecte per a molts i solament clares vegades no ho és per a tothom.

INICI

Conversa 615

En els cas en què els mots finals de vers presenten una e en llur síl·laba forta, no ocorre exactament el mateix que en el cas en què hi presenten una o; i això és degut al diferent tractament que la e tancada del llatí vulgar ha sofert en el català oriental i en el català occidental. Mentre que, en aquest, s'ha mantingut tancada, en aquell s'ha canviat en e oberta, la qual cosa ha donat com a conseqüència que un gran nombre de mots que en els parlars orientals presenten e oberta, presenten en el català occidental una e tancada. El diccionari de la rima, tot distribuint els mots amb o forta en dues columnes, (I, mots amb ò; II mots amb ó), hauria de distribuir els mots amb e forta en tres columnes; en la una figurarien els mots que tenen e tancada en el català oriental i en l'occidental; en l'altra, els mots que tenen e oberta en ambdós dialectes; i en la tercera, els mots que tenen e oberta en català oriental, però e tancada en el català occidental. Amb aquest diccionari al davant, el poeta, no fent rimar entre ells sinó els mots d'una mateixa columna, evitaria de fer rimar mots que, constituint una rima perfecta per a ell, donen una rima defectuosa per a altres; i això en la mateixa mesura que quan no fa rimar entre ells sinó els mots amb ò o els mots amb ó, en què solament en curt nombre de casos farà rimar mots que no rimen per a tothom d'una manera perfecta, com, per exemple, quan fa rimar això i flo.
INICI

10