 |
La noció de variació lingüística, és a dir, la idea que una llengua, a la pràctica, no és mai idèntica, s'adequa sense problemes a la visió que la majoria dels parlants tenen del lèxic. El cabal lèxic d'una llengua està afectat pels mateixos aspectes que permeten establir les varietats lingüístiques, aspectes que podem agrupar al voltant de quatre eixos sobre els quals es construeix l'acte comunicatiu:
Les orientacions de l'anàlisi del discurs més lligades a una perspectiva sociolingüística descriuen els trets individuals, socials i situacionals que condicionen la comunicació. Així s'indica, per a cada participant de l'acte comunicatiu analitzat, l'origen geogràfic, el nivell d'estudis, el sexe o l'edat, i en alguns casos fins i tot el nivell econòmic o l'especialització professional. Cada acció comunicativa es tipifica mitjançant les variables de camp, mode, tenor i to, a més de relacionar-se amb un temps i un espai concrets.
La intuïció del parlants no s'allunya gaire d'aquestes consideracions dels estudis discursius. Els parlants no especialistes en llengua també s'adonen que cadascú parla d'una determinada manera; que a cada poble, a cada comunitat, una mateixa llengua adopta matisos distints; que el pas del temps afecta la manera de parlar d'una comunitat; i que no parlem sempre, en totes les situacions, de la mateixa manera.
Però l'anàlisi especialitzada i aquestes intuïcions generalitzades es diferencien en l'objecte de la percepció. Les intuïcions que, sobre la variació, tenen la majoria dels parlants es basen quasi sempre en la detecció de variants lèxiques. Encara que la variació lèxica no sempre ha estat considerada, per part dels especialistes, com un element fonamental per a la determinació de varietats lingüístiques, la diversitat lèxica és segurament la més evident per als parlants.
El lèxic va lligat indefectiblement a la consideració d'elements relacionats amb la diversitat cultural. La denominació diversa dels objectes de la quotidianitat o de les relacions familiars, els usos semàntics canviants de formes idèntiques o, al contrari, l'ús de formes distintes per nomenar accions, processos o estats ben comuns són aspectes que, més enllà d'avalar l'existència de subllenguatges o dialectes, juntament amb altres elements lingüístics, permeten als parlants d'una llengua distingir realitats culturals coexistents: Realitats culturals que poden identificar-se amb grups socials compactes, és a dir delimitables per altres trets distintius, o bé amb grups difícilment establerts, com els talls generacionals o els parlants connectats amb un determinat llenguatge d'especialitat.
En síntesi, podríem dir que el lèxic és, doncs, la part del llenguatge que, d'una banda, denota la variació lingüística de manera més evident i que, de l'altra, connecta la variació interna d'una llengua amb els aspectes d'identificació i diversitat cultural. A més, el caràcter obert dels inventaris lèxics de totes les llengües, amb l'inevitable naixement de paraules i expressions noves i amb la mort indefugible d'altres, permet caracteritzar el lèxic com un component vital. I com que la vida és diversitat, tot sembla apuntar que lèxic i variació són quasisinònims.
Aquesta darrera afirmació podria resultar incòmoda per als estudiosos del lèxic, si la lingüística teòrica no hagués superat tòpics com els tan coneguts:
The lexicon is really an appendix of the grammar, a list of basic irregularities (Bloomfield, 1933:274)
Regular variations are not matters for the lexicon, which should contain only idiosyncratic items (Chomsky & Halle, 1968:12)
En certs moments de la història de les ciències del llenguatge, aquests tòpics semblaven afavorir la disminució d'estudis lexicològics, davant de la premisa que tot allò que és infinit i que, a més, és divers és inabastable. Però, sortosament, les passions lèxiques són més aviats tossudes i, abans i després d'aquestes afirmacions, sempre hi ha hagut lingüistes i filòlegs que s'han dedicat a:
a) la reconstrucció de la història dels mots (etimologia i gramàtica històrica),
b) la recol·lecció de paraules (lexicografia),
c) l'establiment del lèxic específic dels llenguatges d'especialitat (terminologia),
d) o l'estudi del paper del lèxic en l'alternança de registres (anàlisi del discurs).
Actualment, des de la lingüística, també hi ha models teòrics que han acceptat el repte i s'han proposat d'anar guanyant terreny gramatical per al component lèxic, fins arribar a donar-li un paper protagonista en la teoria del llenguatge. La descripció del lèxic ha deixat de ser la del mal anomenat "sac de les irregularitats", per esdevenir una descripció sistemàtica d'un objecte multidimensional. La lexicologia actual es planteja l'estudi de les paraules en una orientació globalitzadora, des de la semàntica, la fonologia, la morfologia i també des de la interseció amb la sintaxi.
Aquesta nova situació dels estudis lexicològics no nega, en absolut, el caràcter variat, per naturalesa, del lèxic, perquè el tractament sistemàtic del llenguatge, que imposa el vessant explicatiu de la gramàtica, no es contradiu amb una representació complexa de les unitats lèxiques. D'altra banda, la teoria gramatical sembla que, ara per ara, és la via més sòlida per aprofundir en els mecanismes de selecció lèxica que els parlants utilitzem quan parlem. Sense negar els trets idiosincràtics dels mots, la lexicologia ha aconseguir destapar els aspectes regulars del lèxic i confrontar-los amb fenòmens de variació.
Així podríem afirmar que un dels aspectes més novedosos en l'estudi del lèxic d'aquest final de segle ha estat el canvi d'orientació que s'està produint en algunes disciplines, respecte de la variació. És el cas de disciplines que caminen cap a l'afirmació de la variació, sense abandonar la noció de sistema que els era pròpia, com la terminologia; o el cas contrari de disciplines que caminen cap a l'aprofundiment en el sistema lèxic, sense obviar la noció de variació, representat per un gruix important de formalismes de la lingüística teòrica actual.
Després d'aquesta introducció general, la ponència s'organitza en dues parts diferenciades. En la primera, de caràcter global, intentem presentar, molt breument, els diversos enfocaments que poden rebre els estudis de variació lèxica. I en la segona, ens situem en un dels enfocaments, la dels models lingüístics lexicalistes, per presentar a tall d'exemple, dins d'una recerca real en marxa sobre la distribució del fenomen de la pronominalització en el conjunt de verbs catalans, el cas dels verbs pronominals absoluts.
El fenomen de la variació lèxica pot ser abordat diversament, segons les disciplines, segons els àmbits de la llengua, segons els paràmetres de la comunicació i segons les informacions lèxiques analitzades. La complexitat del lèxic exigeix de situar-se en una perspectiva ben delimitada, per tal de poder analitzar algunes, i només algunes, de les dimensions d'aquest fenomen.
Repassarem a continuació el gran ventall de possibilitats que ens ofereixen les ciències del llenguatge per estudiar els mots, des dels estudis diacrònics, filològics, dialectològics i sociolingüístics, fins a l'anàlisi funcional, la lingüística teòrica i la lingüística aplicada.
1.1. La perspectiva historicista
Els estudis sobre la variació, fets des del vessant històric, es relacionen indefectiblement amb el lèxic. Disciplines, com l'etimologia, la gramàtica històrica o l'onomàstica, amb orientacions i objectius diferents, tenen el mot com a unitat bàsica de les seves anàlisis. No cal oblidar que, en els inicis dels estudis del llenguatge, un dels primers interessos va ser l'origen dels mots, i que, en els antecedents més immediats de la lingüística moderna, el canvi fonètic fou relacionat amb el lèxic patrimonial.
L'etimologia, dedicada bàsicament a la identificació d'ètims per als lexemes d'una llengua, ha d'afrontar sovint l'explicació de la variació lèxica en una llengua a partir de la variació en les llengües d'origen o en el procés d'adopció d'ètims. Així la sinonímia present en parelles terminològiques com aqüífug/hidròfug, lactífer/galactòfor, o macrocefàlia/megacefàlia es relaciona amb l'origen dels seus formants. Els sentits metafòrics del lèxic no sempre troben justificació en la evolució interna d'una llengua, i sovint remeten a usos produïts en la llengua de l'ètim. I, fins i tot, l'estudi dels ètims por ajudar-nos a entendre la proliferació natural de la polisèmia.
La gramàtica històrica s'ocupa, en sentit general, del canvi. En estudis comparatius de talls temporals distints, analitza els canvis fonètics, morfològics, semàntics, sintàctics i categorials que pateixen les paraules documentades. Els canvis fonètics i morfològics ajuden a comprendre la variació geogràfica i també la variació social actuals. Quan una unitat lèxica adopta una nova categoria gramatical o quan modifica els seus patrons de subcategorització, obre la porta a un tipus de variació lèxica, que també cal examinar: la conversió o recategorització del lèxic. La modificació del significat d'un mot o la redistribució semàntica en un determinat camp lèxic, que es detecten en els estudis de caràcter diacrònic, aporten dades sobre un terreny, la semàntica lèxica, en què tradicionalment la variació ha servit per explicar més aviat la noció de codi, de sistema, que no pas la de variació mateixa.
L'onomàstica, sempre a la recerca dels referents històrics dels noms de lloc i de persona, hereta bona part de la metodologia de treball de la gramàtica històrica i així també observa els canvis formals i de significat d'aquestes peces del patrimoni lèxic d'una llengua. Des del seu vessant més aplicat, l'onomàstica també ha de batallar amb la variació formal crescuda al llarg del temps quan s'ocupa de la fixació de nomenclatures toponímiques, per exemple. I, per altra banda, no pot obviar el caràcter social del seu objecte d'estudi que condiciona la presència de variants formals, la proliferació de modes antroponímiques, la importació de manlleus o la creació espontània de noms propis.
La neologia no es pot considerar una disciplina de tall historicista, en el sentit de mirar cap al passat, però de fet és una disciplina que estudia un fet completament temporal: l'aparició de paraules noves. Quan s'integren en el sistema lèxic i es socialitzen, van perdent el tret de novetat fins que cap parlant els el reconeix. Per tant, cal incidir en el fet que la neologia s'ocupa, des d'una perspectiva eventual, de la variació lèxica. Quan hi ha noves realitats per designar, paraules de nova creació busquen el seu espai entre les existents o entre les estrangeres que malden per entrar en el sistema. Aquesta coexistència, sovint més pacífica del que es podria pensar, és un dels fenòmens més freqüents en la llengua general i en els llenguatges d'especialitat actuals. La polisèmia o la variació significativa també és observada des de l'anàlisi dels neologismes semàntics.
1.2. La perspectiva filològica
De tradició ben antiga, els estudis filològics ha estat revitalitzats en els darrers anys amb la incorporació de les noves tecnologies. La recopilació i l'anàlisi, amb mitjans informàtics, del cabal lèxic inclòs en una obra, en el conjunt d'obres d'un autor determinat, o en el conjunt d'autors més significatius d'un moviment literari, fa proliferar aquesta mena d'estudis, que tenen objectius descriptius, sobretot en relació als usos lèxics, i objectius aplicats, com l'elaboració d'índexs temàtics i de freqüències, de glossaris, de diccionaris i bancs de dades lèxiques.
En aquest sentit, la construcció de grans corpus lingüístics faciliten l'extracció de lèxic per estudiar-ne la variació pragmàtica, semàntica, morfològica o sintàctica, respecte d'una determinada tradició (estudis parcials) o respecte d'un determinat sistema lingüístic (estudis generals).
1.3. La perspectiva dialectològica
Els estudis sobre la variació lèxica, fets des de l'àmbit de la dialectologia geogràfica, poden relacionar-se amb la variació interdialectal (establiment d'isoglosses) o amb la variació intradialectal (descripció interna). Com dèiem a l'inici, la paraula és l'element lingüístic sobre el qual els parlants reben millor la percepció de la variació geogràfica, sense oblidar alguns trets fonètics molt peculiars, que també acostumen a ser exemplificats a través de mots. Tot i que el lèxic no es considera determinant en l'establiment de fronteres dialectals, sempre s'hi acaba fent referència quan es descriu un dialecte. Els estudis dialectològics són els responsables de posar damunt de la taula variants morfològiques i fonològiques de les unitats lèxiques de zones diferents, que permeten estudiar la variació formal des d'una perspectiva global. La distribució de la sinonímia o la diversitat de la polisèmia són altres fenòmens de variació lèxica detectats per la dialectologia.
1.4. La perspectiva sociolingüística
La sociolingüística s'ocupa del vessant social del llenguatge i ho ha fet a partir de dues gran línies de treball: la descripció de la llengua utilitzada per cada grup social establert i l'anàlisi dels contactes lingüístics. L'estudi de la variació lèxica no ha estat aliè a aquesta doble perspectiva. Així, per una banda, es descriu el lèxic usat per grups socials, tipificats per l'edat, el sexe, l'especialització professional, l'extracció social, la voluntat d'identificació; i, per l'altra, es fa referència a les conseqüències lèxiques de situacions de contacte de llengües, com són les interferències, els manlleus, les unitats lèxiques de les varietats pidging o la tria de lèxic en l'alternança de llengües,
La sociolingüística aplicada també s'ocupa de la variació lèxica, quan intervé en processos de planificació i de normalització lingüístiques. En aquest cas, la perspectiva passa a ser prescriptiva, quan selecciona el lèxic estàndard, quan fixa la terminologia o quan difon les unitats estandarditzades per la via de l'escola.
1.5. La perspectiva funcional
Encara que la denominació "anàlisi funcional de la llengua" hagi cobert tant els aspectes gramaticals com els relacionats amb l'establiment de subconjunts de la llengua general, també s'ha reservat per referir-se a l'estudi de les variables bàsiques que identifiquen i permeten descriure tot acte comunicatiu. I, en aquest tercer sentit, ens hi ocuparem nosaltres ara, per aplicar-ho a la variació lèxica.
Una varietat funcional o registre és una modalitat de la llengua que presenta una sèrie de trets lingüístics que l'associen amb un àmbit o context d'ús determinat.
(Payrató, 1988/90: 44)
Per poder identificar i classificar els registres lingüístics, partim de la proposta de factors d'anàlisi de la variació funcional de Halliday, McIntosh i Strevens (1964), reformulada per Gregory i Carroll (1978) i que va recollir Payrató (1988) amb els següents termes catalans:
Si relacionem aquests quatre factors amb l'estudi del lèxic, podem copsar que
a) El lèxic especialitzat, la terminologia, i fins i tot la fraseologia més o menys establerta, reflecteixen la varietat temàtica, regulada per la variable de camp.
b) El lèxic també pot quedar afectat per la distinció entre llengua escrita i llengua oral, que introdueix el factor de mode, en aspectes com la precisió lèxica, la variació formal, les repeticions, els usos metafòrics, l'alternança de genèrics i concrets, la presència de manlleus o de variants no normalitzades, etc.
c) Pel que fa al tenor funcional, el propòsit comunicatiu pot traslluir-se, de vegades molt espectacularment, del lèxic utilitzat en un determinat text, fet que els estudis quantitatius, com la lexicometria, o els qualitatius, com l'anàlisi del text, han demostrat abastament.
d) El to interpersonal o el grau de formalitat també pot afectar la tria del lèxic que intervé en qualsevol tipus de text, des d'un text escrit molt formal fins a la conversa més espontània.
La terminologia i l'anàlisi del discurs són disciplines que dediquen una atenció especial a aquesta mena d'estudis, però sense poder aillar naturalment els elements lèxics afectats pels quatre factors esmentats. Per exemple, l'estudi d'un argot professional implica, de ben segur, un determinat camp temàtic, el mode oral, el tenor funcional que preveu la comunicació identificativa i econòmica d'un determinat grup de parlants, i finalment un to informal.
1.6. La perspectiva gramatical
Com hem vist en la introducció, la lingüística teòrica ha passat d'evitar de referir-se al lèxic a considerar-lo l'element clau d'alguns dels seus mecanismes. En aquesta línia se situen alguns models gramaticals actuals, com les gramàtiques d'unificació, que han arribat a considerar el lèxic com l'element nuclear de la gramàtica. Mecanismes, com HPSG o com la Gramàtica Lèxico-Funcional , aborden la multidimensionalitat del lèxic de manera global, tot analitzant-ne aspectes de la semàntica, de la sintaxi, de la morfologia lèxica i de la morfologia flexiva de manera integrada i interrelacionada. I així encapçalen, des de les seves peculiaritats, un moviment lexicalista que podem sintetitzar en tres punts programàtics:
a) La informació lèxica està subjecta a una estricta estructuració (formalització)
b) La reducció del component sintàctic de les gramàtiques i el consegüent increment del lexicó suposa simplificar i naturalitzar l'explicació lingüística (generalització simple).
c) Els parlants associen els coneixements lingüístics a les unitats lèxiques més que no pas a les estructures sintàctiques abstractes (adequació psicològica).
Aquesta mena de gramàtiques s'organitzen modularment, i també estructuren el component lèxic en diversos subcomponents que es corresponen a les diverses dimensions del mot. El caràcter modular d'aquests mecanismes permet descriure, d'una manera detallada, les idiosincràcies de les unitats lèxiques, permet explicar la ínterrelació establerta entre cadascun d'aquests aspectes, i permet representar la relació del lèxic amb la resta de nivells de representació lingüística (la sintaxi, la semàntica i el component fonològic).
Malgrat que els diversos models gramaticals no sempre coincideixen en els plantejaments ni en els formalismes utilitzats, presenten força punts de contacte quan es refereixen a la informació inclosa en el lexicó, que intentem il.lustrar amb l'esquema següent.
COMPONENT LÈXIC
|
SUBCOMPONENT FONOLÒGIC
|
|
SUBCOMPONENT MORFOLÒGIC
|
|
SUBCOMPONENT SINTACTICOSEMÀNTIC
|
1.7. La perspectiva aplicada
Per acabar aquesta primera part, ens referim a les disciplines de la lingüística aplicada que aborden l'estudi de la variació lèxica de manera directa: La terminologia i la lexicografia. Ambdues es plantegen objectius concrets particulars, però com a disciplines aplicades comparteixen una doble orientació comuna: resoldre problemes de comunicació i construir recursos lingüístics; per als quals han de considerar necessàriament el lèxic en tota la seva diversitat.
La terminologia actual està reconsiderant postulats teòrics clàssics que preconitzaven que els termes (unitats lèxiques de llenguatges d'especialitat) no estaven subjectes (o no era desitjable que ho estiguessin) a paràmetres de variabilitat. La Teoria General de la Terminologia, gestada a l'escola centroeuropea, defensa la univocitat del terme, el rebuig de la sinonímia, i la noció de llenguatge d'especialitat com una realitat ben delimitada. Altres perspectives de la terminologia, com la d'orientació sociolingüística, evidencien, des de la teoria, la realitat variada dels llenguatges d'especialitat i de les seves unitats lèxiques; però paradoxalment el treball pràctic terminogràfic acostuma a seguir els postulats estandarditzadors de la Teoria General, como ho demostren els vocabularis construïts per a la normalització lingüística d'algunes llengües. Davant d'aquest panorama, s'alcen avui veus en defensa de la noció de diversitat ecom el medi lingüística natural de la terminologia, noves visions que replantegen alguns aspectes teòrics bàsics de la disciplina i que permetran l'entrada d'innovacions metodològiques .
La lexicografia i la terminografia parteixen de l'existència de la variació lèxica, com a premisa de partida. Els seus objectius, materialitzats en diccionaris i vocabularis, van des de la recopilació de dades lèxiques, a la descripció de les relacions semàntiques, passant per la representació de tota mena de relacions lèxiques establertes entre variants. El seu material és la variació lèxica, que queda reflectida en els treballs de caràcter descriptiu i queda reduïda en els treballs de tipus prescriptiu.
La traducció, la documentació i la recuperació de la informació, el processament del llenguatge natural, o la representació del coneixement són altres branques de la lingüística aplicada que, tot i recollir la noció de sistema lingüístic, fonamentalment per raons metodològiques, no poden deixar de banda el concepte de variació, implícit en el lèxic.
2.1. Marc de la recerca
El treball que presentem aquí, de manera sintètica, s'inscriu en una recerca més àmplia sobre la descripció i la classificació dels verbs catalans, des del punt de vista de l'estructura argumental i de les seves relacions amb la sintaxi i amb la semàntica . En aquest context, s'ha desenvolupat un intent d'explicació sistemàtica de l'alternança entre verbs no pronominals i verbs pronominals i de la distribució del fenomen de la pronominalització en el conjunt de verbs catalans.
Des del punt de vista teòric i metodològic, el treball assumeix els principals postulats de la Gramàtica Lèxico-Funcional (GLF) de Bresnan (1982) i de la Teoria de l'Estructura Argumental de Grimshaw (1990). De manera que, pel que fa al model gramatical, el component lèxic es caracteritza per produir unitats lèxiques reals i flexionades, que poden inserir-se directament en estructures sintagmàtiques superficials, i per estar constituït per entrades plenament especificades i per regles de redundància de tres tipus: regles de formació de mots, regles semàntiques i regles d'extensió o de projecció lèxica. La Teoria de l'Estructura Argumental és el mòdul teòric que regula la representació i les informacions aportades per l'estructura argumental, nivell de representació del lèxic que expressa les relacions lògico-sintàctiques dels arguments de les unitats lèxiques predicatives (verbs i adjectius) .
Segons el Principi de Projecció de la GLF, cap estructura lèxica pot ser modificada per la sintaxi. En aquest plantejament, doncs, partim de la idea que les regles lèxiques d'extensió o de projecció lèxica són les responsables de donar compte de les relacions establertes entre variants lèxiques d'un mateix lema verbal . Les alternances entre formes actives i passives, entre variants transitives i intransitives o entre variants causatives i incoatives poden ser expressades per aquesta classe de regles de redundància . L'assumpció d'aquest mecanisme ens porta a distingir entre estructures argumentals bàsiques o impredictibles i estructures argumentals derivades o predictibles a partir de l'acció de les regles, com en els exemples següents:
(1) Regla de transitivització
A la cursa d'avui corren X i Y (DGLC)
Cada any corren la cursa de la Mercè
(2) Regla de passivització
El porter ha immobilitzat la pilota
La pilota ha estat immobilitzada (pel porter)
En la mateixa línia, proposem que tota construcció verbal amb clític reflexiu és el resultat d'una regla lèxica, per tant hem considerat que tots els predicats pronominals són derivats. A més hem establert que la presència del clític indica, més enllà de l'aplicació d'una regla d'extensió, que l'estructura està indexada o lligada argumentalment (reflexives i recíproques) o bé que l'estructura bàsica ha patit l'eliminació de l'argument extern (passives, incoatives, impersonals).
(3) Regla de reflexivització
La perruquera el pentina
La perruquera es pentina
(4) Regla d'incoativització
El cuiner cou les mongetes
El foc cou les mongetes
Les mongetes ara couen (DGLC)
2.2. Objectius i hipòtesis del treball
Els verbs anomenats, per la tradició gramatical i lexicogràfica, 'pronominals absoluts' o 'pronominals purs' són predicats que mai no apareixen sota cap aparença que no sigui la de la construcció reflexiva i que no presenten paral.lelismes amb formes sense clític.
Per tal de caracteritzar els verbs pronominals a partir de l'estructura argumental i poder incloure'ls en una classificació global de predicats segons criteris lèxico-sintàctics, ens plantegem els següents objectius:
(a) Observar si els verbs pronominals absoluts configuren un conjunt compacte des del punt de vista del seu funcionament sintàctic o des del punt de vista de la seva semàntica relacional
(b) Analitzar per què aquests predicats no poden tenir variants no pronominals
(c) Veure quina relació estableixen amb la resta de construccions verbals pronominals, per tal de poder explicar la presència de clítics reflexius.
Si ens fixem en la manera com es presenten aquests verbs en les gramàtiques o com es codifiquen gramaticalment en els diccionaris, hauríem de considerar que els predicats pronominals absoluts són predicats bàsics, perquè no poden relacionar-se lèxicament amb formes verbals no reflexives. Aquesta opció faria trontollar la nostra posició respecte del clític, en el sentit que ja no podria ser un indicador gramatical de l'aplicació d'una regla lèxica.
Preferim optar per una alternativa, més coherent amb els nostres pressupòsits teòrics i metodològics, que estableixi que les construccions pronominals absolutes són resultats defectius d'operacions lèxiques. Aquesta proposta permet mantenir el tractament unitari de totes les construccions pronominals i, alhora, recuperar el criteri argumental per a l'anàlisi lèxica d'aquesta mena de construccions. Proposem que la naturalesa defectiva d'aquestes formes està condicionada per la pròpia estructura argumental.
D'acord amb aquests pressupòsits, establim les següents hipòtesis de treball:
(a) Els verbs pronominals absoluts d'estructura argumental monàdica (un únic argument) serien formes relacionades amb predicats no pronominals, però defectives per motius sintàctics o semàntics.
(b) Els verbs pronominals d'estructura argumental diàdica (dos arguments) serien variants d'altres formes no pronominals, explicables per aspectes sintàctics o semàntics.
2.3. Corpus, criteris i anàlisi
Amb aquesta orientació, hem observat, sense fer-ne una anàlisi exhaustiva, el conjunt de 531 entrades verbals del DGLC que porten l'etiqueta principal v. pron. . Els criteris de la nostra observació són els següents: el nombre d'arguments de la construcció pronominal, el caràcter extern o intern dels arguments, els papers temàtics associats i la projecció sintàctica que els afecta (subcategorització, règim preposicional, etc).
Pel que fa al primer criteri, els verbs pronominals absoluts observats poden classificar-se en dos grans blocs: predicats monàdics i predicats diàdics. A (5) reproduïm formes d'un sol argument i a (6), predicats de dos arguments.
(5) abaltir-se, accidentar-se, agarrofar-se, balbar-se, cucar-se, descarar-se, encabritar-se, engatar-se, gandrenar-se, indigestar-se, marinejar-se, masturbar-se, olivar-se, pollar-se, ramificar-se, sangglaçar-se, suicidar-se, traspaperar-se.
(6) abstenir-se, adir-se, assemblar-se, atrevir-se, burlar-se, congraciar-se, cruspir-se, descuidar-se, dignar-se, enamoriscar-se, endur-se, gloriar-se, immiscir-se, jactar-se, malfiar-se, obstinar-se, queixar-se, vantar-se.
Si ens fixem en els exemples anteriors, els verbs monàdics de (5) tenen un sol argument que pot tenir assignat paper temàtic AGENT, EXPERIMENTADOR o TEMA. En conseqüència, considerem que les construccions de (5) poden ser predicats monàdics d'argument extern o d'argument intern.
Per altra banda, els exemples de (6) inclouen un grup majoritari de formes que disposen d'un argument prominent, associat a un paper temàtic AGENT o EXPERIMENTADOR, i d'un argument intern, associat a un paper temàtic TEMA. El grup de (6) també inclou un petit grup especial de verbs d'estructura argumental complexa, com assemblar-se o adir-se, que deixarem de banda en aquest treball .
De manera coherent amb la Teoria de Projecció Lèxica que pressuposa una condició de subjecte segons la qual tota forma lèxica ha de tenir subjecte, els predicats monàdics pronominals de (5) projecten l'únic argument que tenen en la posició de SUBJ, tal com fan els predicats monàdics d'argument extern (intransitius) o els predicats monàdics d'argument intern bàsics (inacusatius) o derivats (passius, passius pronominals o incoatius).
Els predicats diàdics de (6) també es comporten d'acord amb les nostres previsions: l'argument més prominent, extern o intern, es projecta en la posició de SUBJ i l'argument intern es projecta en la posició d'OBJ. El constituent que s'adscriu a la funció d'OBJ pot ser un SN, com en el cas de cruspir-se o endur-se, o bé un SP de règim , com en els casos de burlar-se [+ SPde] o immiscir-se [+ SPen].
Les diferències en relació a la poliadicitat dels predicats i a la consegüent projecció ens porten a defensar que el grups de verbs representats a (5) i (6) corresponen a classes verbals distintes. Proposem que els predicats monàdics de (5) siguin considerats construccions derivades d'una regla lèxica d'extensió, amb resultats defectius, i que, en canvi, els predicats diàdics de (6) siguin considerats predicats bàsics alternatius, en què el clític expressaria operacions que afecten la projecció sintàctica i l'assignació de constituents . Deixarem de banda, doncs, aquest segon grup de verbs, perquè el seu caràcter pronominal haurà de ser explicat per un altre tipus de regla lèxica. Alternances com les de l'exemple de (7) no poden ser descrites mitjançant regles d'extensió que augmenten o redueixen l'estructura argumental.
(7) Tard o d'hora morirem / ens morirem
Aquesta planta no ha arrelat /no s'ha arrelat
Aquest temps abonançarà / s'abonançarà
Ara cal que observem si els predicats pronominals monàdics de (5), que hem considerat derivats de regles lèxiques, poden identificar-se amb construccions intransitives, incoatives o reflexives.
Rebutgem, d'entrada, la identificació dels pronominals absoluts amb formes passives, per tal com aquestes són les construccions verbals derivades, per excel.lència. Les formes passives morfològiques i les passives pronominals no són mai defectives, sempre es correlacionen amb formes actives agentives.
Podem considerar reflexius els verbs pronominals absoluts de (8), que es caracteritzen per presentar una estructura argumental indexada o lligada argumentalment. Hi ha casos en què la semàntica lèxica sempre identifica el referent de l'AGENT i el del PACIENT o TEMA (8a) i hi ha d'altres que poden implicar reciprocitat (8b).
(8) a. masturbar-se, suicidar-se
b. amigar-se, compenetrar-se, juramentar-se
Els predicats pronominals monàdics d'argument intern, com els de (9), s'ajusten des del punt de vista argumental i temàtic a les construccions derivades incoatives. L'únic argument és intern, l'acció generalment és involuntària i sovint les formes verbals són derivades morfològicament de substantius o adjectius. De vegades hi podríem relacionar una causa, cosa que lliga encara més estretament aquestes construccions que alternen formes causatives amb formes incoatives.
(9) ablenar-se, abrinar-se, aclivellar-se, acopar-se, agrumar-se, amatonar-se, apergaminar-se, arnar-se, boirar-se, cucar-se, embotifarrar-se, encrestar-se, ennuvolar-se, enrojolar-se, industriar-se, neular-se, olivar-se, pollar-se, ramificar-se, salinar-se.
En aquest grup de formes incoatives, també podem incloure formes verbals que morfològicament són compostos del tipus OBJ+V, com els exemples de (10).
(10) aiguabarrejar-se, capbaixar-se, colltrencar-se, corgelar-se, pellpartir-se, sangglaçar-se, tallgirar-se.
Però no tots els casos són tan evidents com els de (8 a 10). Quan una construcció monàdica pronominal absoluta es correspon amb una estructura d'argument extern AGENT, es fa difícil determinar si es tracta d'una construcció reflexiva o simplement intransitiva. És el cas dels pronominals de moviment, com els de (11).
(11) abalançar-se, agenollar-se, allitar-se, anar-se'n, gronxolar-se .
Nosaltres considerarem que aquests verbs pertanyen al grup de predicats reflexius, perquè si fossin intransitius derivats estarien relacionats, encara que defectivament, amb formes transitives, cosa difícil de predir i que no explicaria la presència del clític . A més, sembla plausible proposar que, en els verbs de moviment pronominals, l'AGENT de l'acció voluntària s'identifica amb el PACIENT o TEMA desplaçat, perquè els verbs diàdics de moviment també presenten una estructura argumental en què l'argument extern és AGENT, CAUSA o INSTRUMENT i l'argument intern, TEMA .
Quan un verb pronominal absolut es correspon amb una estructura monàdica d'argument intern, amb assignació temàtica d'EXPERIMENTADOR o TEMA, i amb el tret de selecció semàntica [+humà], és difícil establir la identificació del predicat amb una forma incoativa o bé amb una forma reflexiva. La manca d'argument extern impossibilita esbrinar si hi ha una CAUSA o bé un AGENT, hipotètics, darrera del predicat lògic. Són casos com els de (12).
(12) acarnissar-se, accidentar-se, adormissar-se, airar-se, compungir-se, embarbussar-se, empatollar-se, encaterinar-se, malfixar-se.
A manca d'una anàlisi més aprofundida, establirem que quan un predicat pronominal monàdic d'aquest tipus expressa una acció involuntària o espontània, en què l'argument intern oscil.la entre l'assignació temàtica d'EXPERIMENTADOR o de PACIENT-TEMA, la construcció relacionada és un predicat incoatiu.
Pel que fa a la interpretació semántica del subjecte d'un predicat pronominal absolut, hem observat que no es pot produir mai una interpretació genèrica o arbitrària. Com que hem arrenglerat les construccions pronominals monàdiques sota la classe de predicats derivats reflexius o incoatius, el subjecte lògic de totes aquestes formes sempre és de tipus referencial .
2.4. Conclusions
Com a principal resultat de l'anàlisi efectuat sobre les estructures argumentals dels verbs pronominals absoluts referenciats al DGLC, convé destacar la idea que darrera del conjunt de verbs pronominals absoluts, que la gramàtica tradicional ha difós, es poden identificar predicats de naturalesa diversa.
D'entrada sembla que, sota la codificació de v. pron., apareixen verbs, que responen a la mateixa estructura argumental que tenen els verbs pronominals derivats de verbs no pronominals. Es tracta de verbs monàdics (d'un sol argument) i presenten una característica comuna: la defectivitat lèxico-sintàctica. El fet que només puguin ocórrer en construccions pronominals prové de restriccions lèxico-semàntiques, imposades des del lexicó. Encara que no disposin d'una construcció paral.lela sense clític, es comporten sintàcticament com les construccions reflexives (derivades de verbs transitius agentius) i com les construccions incoatives (derivades de verbs transitius causatius).
El segon gran bloc de verbs codificats com a pronominals no sembla respondre al caràcter de verb pronominal derivat, ni reflexiu, ni passiu, ni incoatiu, ni impersonal; sinó que es caracteritzen per disposar de dos arguments (un extern, que funciona de subjecte gramatical, i un intern, que funciona de complement i que es projecta en forma de sintagma preposicional) i per no distingir-se semànticament d'altres construccions diàdiques no pronominals. L'ús absolut d'aquests verbs com a pronominals sembla estar relacionat amb les seves característiques sintàctiques (règim verbal).
Tenint en compte només els verbs pronominals absoluts del primer bloc (monàdics), la nostra anàlisi basada en el criteri argumental ens aporta el panorama resultant que s'exposa en l'esquema següent:
|
|
Darrera d'un conjunt aparentment homogeni també hi havia diversitat, al capdavall.
BRESNAN, J. (ed.) (1982) The Mental Representation of Grammatical Relations, The MIT Press, Cambridge, 1985.
CABRÉ, M.T. (1992) "Sobre la diversidad y la terminología", dins Actas del III Simposio Iberoamericano de Terminología. San Millán de la Cogolla, diciembre de 1992, PPU, Barcelona, 1997.
GRIMSHAW, J. (1990) Argument Structure, The MIT Press, Cambridge, 1992.
LORENTE, M. (1994) Aspectes de lexicografia: representació i interpretació gramaticals. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona.
_____, (1996) "Una proposta de classificació dels verbs catalans", dins Estudis de lingüística i filologia oferts a Antoni M. Badia i Margarit, Volum III, Publicacions de l'Abadia de Montserrat i Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, Barcelona, 1996, pàgs. 77-101.
PAYRATÓ, L. (1988) Català col.loquial. Aspectes de l'ús corrent de la llengua catalana, Universitat de València, València.
POLLARD, C.; SAG, I. (1988) Information-based syntax and semantics. Volume I: Fundamentals, CSLI, Lecture Notes 13, Standford.
_____, (1994) Head-Driven Phrase Structura Grammar, The University Chicago Press, Chicago-Londres.