Decisions prèvies

A l'hora d'elaborar una obra lexicogràfica, el primer que cal fer és establir el tipus de diccionari que es pretén crear ja que això condicionarà totes les decisions que es prenguin respecte de la superestructura, la macroestructura i la microestructura. Per determinar el tipus de diccionari, cal creuar diverses variables referents al nombre de llengües, a la selecció de les entrades, al tipus de suport, a l'orientació normativa o descriptiva, a l'orientació temporal, al tipus d'informació continguda, a la forma de presentació de les dades, a les dimensions de l'obra, als tipus d'usuaris i a les funcions.

En primer lloc, el lexicògraf ha de decidir el tipus de diccionari en relació amb el nombre de llengües. Es tracta d'un element clau ja que condicionarà enormement l'estructura del diccionari. Les opcions que presentem en aquest cas són les següents:

• Diccionari monolingüe: es tracta d'un diccionari que descriu les unitats d'una llengua per mitjà d'aquesta mateixa llengua. Els diccionaris monolingües prototípics són els diccionaris generals de llengua però també poden incloure's en aquest grup els diccionaris d'aprenentatge monolingües. Se sol considerar que la informació més important és la semàntica --transmesa mitjançant definicions--, però també inclouen altres tipus d'informacions (gramatical, pragmàtica, etc.).
• Diccionari bilingüe: és un tipus d'obra lexicogràfica que posa en relació el vocabulari de dues llengües per mitjà d'equivalents i es destina principalment a la comprensió o a la producció de textos en llengües estrangeres. Els diccionaris bilingües poden ser bidireccionals o monodireccionals: en el primer cas, es pot accedir a la informació des de qualsevol de les dues llengües i les informacions tenen el mateix pes en ambdues llengües; en el segon cas, només es pot consultar el diccionari en una direcció i una llengua està prioritzada.
• Diccionari bilingualitzat: són diccionaris basats en diccionaris monolingües en què s'ha traduït totalment o parcialment la informació situada a la dreta de l'article, que habitualment correspon a la definició. Solen ser adaptacions de diccionaris monolingües, fruit de les necessitats de professors i estudiants de llengües estrangeres, i es coneixen també com a diccionaris pont ("bridge bilingual").
• Diccionari plurilingüe: els diccionaris plurilingües posen en relació el vocabulari de diverses llengües, generalment per mitjà d'equivalents.

El següent pas en el procés de definició del tipus de diccionari té relació amb la selecció de les entrades. Així, el lexicògraf pot elaborar un diccionari general de llengua o bé un diccionari específic per diversos motius. 

• Diccionari general de llengua: pretén recollir una mostra representativa de les unitats lèxiques d'una llengua, tot i que no és una tasca fàcil per la dificultat de determinar què és llenguatge general i què és llenguatge d'especialitat. Aquestes obres solen ser típicament monolingües i poden servir per a diverses finalitats.
• Diccionari específic: un diccionari específic no pretén oferir una selecció de peces significativa de la llengua general, sinó que estableix uns filtres a l'hora de seleccionar les entrades. Una possibilitat és seleccionar totes les unitats d'una àrea temàtica concreta (diccionari específic per la temàtica), però també es poden tenir en compte altres variables que donen lloc a una gran varietat de diccionaris (diccionaris específics per altres qüestions). Ens referim als diccionaris de frases fetes, d'argot, d'estrangerismes, de falsos amics, de noms propis o de neologismes, per posar-ne alguns exemples.

La tercera decisió que ha de prendre el lexicògraf fa referència al tipus de suport en què es presentarà la informació del diccionari.

• Paper: fins fa poc era el suport habitual de la informació, que es presentava organitzada alfabèticament o temàticament en un ordre seqüencial. Utilitzar el paper implica tota una sèrie de restriccions d'espai però, malgrat això, és el sistema de consulta tradicional i, depenent del tipus d'usuaris a què s'adreci l'obra, pot despertar menys reticències.
• Electrònic: també es pot presentar la informació en format electrònic, ja sigui en un CD-ROM o per Internet, per posar dos dels exemples més habituals. Aquests sistemes possibiliten emmagatzemar grans quantitats d'informació amb dades no només textuals sinó també gràfiques i acústiques. És el mitjà ideal per a obres que ocupen molt d'espai ja que l'accés a la informació és molt més ràpid. D'altra banda, gràcies a l'hipertext es pot concebre un producte no lineal i es pot arribar a la informació per moltes vies i per mitjà de cerques molt diverses. Les possibilitats d'explotació són més grans, però també exigeixen un usuari més avesat a treballar amb productes informatitzats.

Evidentment, també es pot donar el cas que un lexicògraf vulgui oferir un producte en format paper i en format electrònic al mateix temps. Això encara tindrà més implicacions ja que el producte s'haurà de modificar i adaptar perquè les concepcions dels dos sistemes de suport són diferents.

Tot seguit, el lexicògraf ha d'optar per elaborar un producte amb una orientació descriptiva o bé amb una orientació prescriptiva o institucional. 

• Orientació descriptiva: els diccionaris amb una orientació descriptiva recullen l'ús lingüístic sense la voluntat d'establir el que és normatiu, tot i que poden incloure informació d'aquest tipus. Ara bé, cal ser conscient que, pel sol fet de tractar-se d'un producte publicat per una institució, els diccionaris ja adquireixen cert valor social.
• Orientació prescriptiva: les obres lexicogràfiques d'orientació prescriptiva o institucional no posen l'èmfasi en l'ús sinó en la norma. La seva voluntat és prescriure l'ús que es considera normatiu i solen estar elaborats per l'autoritat lingüística de la tradició lexicogràfica corresponent.

La cinquena decisió prèvia que ajudarà a configurar les característiques del diccionari té a veure amb l'orientació temporal.

• Orientació sincrònica: els diccionaris d'orientació sincrònica descriuen la llengua del moment en què es produeix el diccionari. Lògicament, també inclouen unitats que tenen valor històric, però tendeixen a prioritzar les paraules del moment.
• Orientació diacrònica: les obres amb aquesta orientació descriuen la llengua d'un període de temps limitat que el lexicògraf determina. Dins dels diccionaris amb orientació diacrònica es poden distingir els etimològics i els històrics: els etimològics es remunten a l'origen de les paraules fent èmfasi en la forma original de la paraula; els històrics, per la seva banda, descriuen l'evolució de les unitats al llarg del temps.

A continuació, cal establir el tipus d'informació que contindrà el diccionari.

• Informació lingüística: un diccionari pot proporcionar informació lingüística, és a dir, sobre trets pròpiament lingüístics com ara la pronunciació, la grafia, les característiques gramaticals, el significat, els valors d'ús i les relacions amb altres unitats del lèxic. Les obres lexicogràfiques que només contenen informació d'aquest tipus són els anomenats diccionaris lingüístics.
• Informació enciclopèdica: una obra també pot donar informació extralingüística, referent al context cultural, social, polític, econòmic, històric, etc., que connota i complementa la paraula del diccionari. Les obres que posen l'èmfasi en aquesta informació són les enciclopèdies.

A mig camí d'unes obres i altres trobem els diccionaris enciclopèdics, que incorporen informació lingüística i enciclopèdica.  

En aquesta presa de decisions prèvies cal determinar la forma de presentació de la informació, que subdividim en gràfica i visual. La tria d'una opció o altra també té implicacions en l'elaboració del diccionari.

• Gràfica: és la forma de presentació tradicional, en què la informació es vehicula per mitjà d'unitats de la llengua mateix.
• Visual: la informació es dóna per mitjà de dibuixos agrupats temàticament. Aquest sistema se sol fer servir per a noms (generalment concrets) ja que els noms abstractes i les unitats d'altres categories són més difícils de representar visualment.

El pas següent fa referència a les dimensions del diccionari. L'extensió del diccionari se sol comptar pel nombre d'entrades tot i que és una mesura discutible perquè la informació donada per diccionaris amb el mateix nombre d'entrades pot variar considerablement. Malgrat això, és una variable imprescindible que cal definir prèviament perquè té incidència en decisions posteriors com la selecció de la nomenclatura.

• Gran: es considera un diccionari gran el que té unes vuitanta mil entrades.
• Mitjà: un diccionari mitjà té aproximadament unes quaranta mil entrades.
• Petit: un diccionari petit consta d'unes mil entrades.

 A continuació s'ha d'establir el tipus o els tipus d'usuaris a qui s'adreçarà el diccionari.  El públic al qual es destinen els diccionaris és un grup molt heterogeni, constituït per un sector de població molt ampli, que té interessos molt diversos i que usa els diccionaris amb finalitats molt distintes. Atès que l'objectiu d'aquest projecte és que el lexicògraf pugui dissenyar, redactar i editar qualsevol tipus de diccionari, convé que la classificació d'usuaris que es proposi sigui al màxim d'oberta possible, de manera que tots els usuaris possibles hi tinguin cabuda. 

• Especialista: s'inclouen dins d'aquest grup investigadors i professionals d'àrees diferents de la lingüística, però també traductors especialitzats i redactors científics que no formen part del grup de mediadors lingüístics.
• Públic en general (consultor esporàdic): són consultors que fan servir els diccionaris ocasionalment per resoldre dubtes o problemes puntuals. S'hi inclou el públic en general i també els usuaris que tenen limitacions en la llengua pròpia a causa de situacions d'ensenyament i aprenentatge deficients.
• Aprenents de llengua nadius: en aquest grup s'hi troben els usuaris que estan aprenent la seva pròpia llengua. Solen estar en cursos de l'ensenyament obligatori i duen a terme activitats de llengua, fonamentalment en l'àmbit escolar.
• Aprenents de llengua no nadius: els usuaris d'aquest grup estan aprenent una llengua estrangera i utilitzen els diccionaris per produir i entendre textos en aquesta llengua.
• Aprenents d'especialitat: els usuaris d'aquest grup estan en fase d'aprenentatge d'una especialitat, generalment en mòduls professionals o en cursos universitaris.
• Mediadors lingüístics: formarien aquest grup filòlegs, traductors, intèrprets, correctors, etcètera, usuaris amb un bon domini de la llengua del diccionari que busquen informació lingüística especialitzada.
• Infants: són usuaris que reclamen diccionaris de format poc complex que incoporin informació bàsica.
• Turistes: són usuaris que es troben durant un període de temps generalment curt en un indret on es parla una llengua de la qual tenen un coneixement nul o baix i que necessiten una eina que els faciliti la comunicació.

 Els diccionaris tenen per funció cobrir les necessitats dels usuaris, que els empren amb finalitats diverses, de manera que l'adequació dels diccionaris a les necessitats dels usuaris és un dels aspectes que caldria tenir en compte en el disseny de qualsevol diccionari. Així, doncs, caldria que els diccionaris s'especialitzessin per funcions i que es determinessin la mena de finalitats que persegueixen els usuaris en la consulta d'obres lexicogràfiques. Les funcions que caldria preveure són almenys les següents:

• Producció: la finalitat és produir textos en una llengua o en més d'una llengua.
• Comprensió: l'objectiu és comprendre un text d'una llengua .
• Correcció: la finalitat és trobar i corregir errors d'un text, aplicar criteris de correcció i conèixer les convencions gràfiques i usar signes convencionals.
• Prescripció: les obres que es destinen a aquesta funció se solen consultar per conèixer i usar una llengua fixada normativament. Les activitats més habituals són detectar el lèxic normatiu aplicable i valorar les marques de normativitat.
• Ensenyament: la finalitat és aprendre llengua i els usuaris solen fer servir els diccionaris amb aquesta finalitat per cercar significats, definir paraules i produir comentaris lèxics i semàntics.
• Entreteniment: també es poden elaborar diccionaris destinats a l'entreteniment, és a dir, diccionaris que es fan servir en activitats lúdiques.
• Divulgació: compleixen aquesta funció les obres de caràcter més especialitzat que serveixen per a la transmissió de coneixement especialitzat a usuaris que no són especialistes.

    

Un cop preses totes aquestes decisions, el lexicògraf ha establert el tipus de diccionari que elaborarà i disposa d'uns paràmetres per definir com serà la superestructura, la macroestructura i la microestructura.