Joan Solà

Universitat de Barcelona

Ens proposem de donar compte breument de l’interès lexicogràfic que té per a la llengua catalana l’obra al·ludida. Ens fixarem només en tres aspectes: una certa mena de diccionaris o vocabularis, els refranyers i els tractats d’història natural. Abans, però, donarem una visió general de la nostra obra. A causa del lloc en què parlem, volem deixar constància de l’agraïment que sentim envers Lluís de Yzaguirre, professor avui d’aquesta institució, que en un cert moment de la nostra feina ens va donar generosament orientacions informàtiques que van ser a l’origen del canvi d’orientació a què ens referirem tot seguit. Personalment, també he d’agrair a M. Pilar Perea l’ajut incondicional que m’ha proporcionat en la manipulació informàtica d’aquesta conferència. Tant aquesta manipulació, feta per mi, com principalment la de tot el Repertori, feta per Pere Marcet, han demostrat que la informàtica és avui escandalosament complexa: que pot donar més feina la presentació material d’una investigació que no pas la investigació mateixa.

Fa vint-i-cinc anys, Pere Marcet i jo començàvem una aventura que en aquells moments era ben modesta però que ha acabat sent relativament ambiciosa i complexa. Ens vam proposar de recollir tota la informació que hi havia al segle xix relativa a la llengua catalana. L’arreplega va acabar tenint unes cent pàgines. Aviat vam comprendre que havíem d’eixamplar el projecte si no volíem que tingués una utilitat massa limitada. En efecte, els treballs directament relacionats amb el català quedaven en general mancats del context explicatiu imprescindible. Calia, per exemple, recollir informació sobre el llatí i el castellà i sobre les idees lingüístiques en general de les terres catalanes. En lloc d’acceptar aquest nou marc com a objecte de la nostra recerca, el que vam fer aleshores va ser replantejar totalment el projecte i obrir-lo cap a uns horitzons molt més amplis. El que havien estat un centenar de pàgines mecanografiades són ara més de quatre mil. L’obra, després de múltiples vicissituds, incloses darrerament les indescriptibles dificultats informàtiques al·ludides, està finalment en premsa a l’Editorial Eumo de Vic i té aquesta fitxa: Pere Marcet – Joan Solà, Història de la lingüística catalana 1775-1900. Repertori crític.

Així, doncs, en lloc d’una bibliografia sobre el català, que hauria anat des de 1803 (data del diccionari d’Esteve-Bellvitges-Juglà) fins a 1900, ens proposàvem de recollir una bibliografia sobre la història lingüística dels Països Catalans. A més a més, les característiques de la informació que donem dels treballs fan d’aquesta obra, més que un simple repertori bibliogràfic, un veritable canemàs de la dita història lingüística. El Repertori recull manuscrits, impresos en forma independent (llibres) i articles de revista i de diari. Els criteris que donen entrada al nostre Repertori configuren cinc menes de treballs:

Els que s’hi interessin, trobaran al pròleg del Repertori una justificació suficient d’aquestes cinc menes de treballs. Aquí ens limitarem a dir que la inclusió de la bibliografia de Fabra és, simplement, una excepció en la nostra obra, excepció justificada per la categoria del personatge i pel fet que encara no disposàvem d’una bibliografia seva mínimament fiable i completa.

Per tant, el Repertori inclou matèries tan diferents com les següents: gramàtiques llatines, castellanes (en gran quantitat les unes i les altres), franceses, gregues, hebrees, alemanyes, angleses, italianes, etc., i, naturalment, catalanes; ortografies; diccionaris de moltes llengües, monolingües o plurilingües; tractats de retòrica i poètica, de lògica (on hi havia sempre capítols dedicats al llenguatge) i de frenologia (una part del cervell era la seu del llenguatge); llibres d’urbanitat (que gairebé sempre incloïen detalls lingüístics); llibres de lectura escolar i de cal·ligrafia; taquigrafia; certàmens escolars de final de curs; manuals d’epistolografia; discursos i altres materials dels Jocs Florals; discursos i treballs diversos de tema polític (si hi ha referència a la llengua); circulars prohibint l’ús del català o defensant-lo; tractats d’història natural; etc.

Ens sentim potser especialment satisfets d’haver tractat en el Repertori amb una certa generositat uns quants episodis de la història de la llengua catalana com ara els següents: la Revolució francesa; el procés de castellanització dels llibres parroquials; la pastoral del bisbe Morgades de l’any 1900 (a propòsit de la qual donem textos inèdits de l’arxiu del Vaticà); l’edició de textos al segle xix; l’evolució del paper del català dins la lingüística romànica. També hem descrit la producció de certs autors amb una precisió que supera el que se’n sabia: és el cas de Vicent Salvà, de Marià Cubí, de Pompeu Fabra i de molts altres.

La data de 1900 no necessita justificació per a qui tingui un coneixement elemental de la nostra història lingüística. La de 1775 es justifica, entre altres raons, perquè entre aquesta data i 1800 apareixen una sèrie d’obres (o d’edicions d’obres anteriors) que són imprescindibles per contextualitzar i completar personatges importants com ara Antoni de Capmany i Josep Ballot.

En les mostres que en donem, no separem aquests dos sectors, perquè en múltiples fitxes apareixen units. Creiem que no hem de justificar la decisió de recollir minuciosament tots els refranyers i els treballs que s’hi refereixen: els refranys constitueixen un dels aspectes més importants d’una cultura i del lèxic d’una llengua. El català tenia una gran riquesa en aquest punt abans de sofrir l’abassegadora influència del castellà, que ha acabat eliminant pràcticament tot aquest fons de la nostra llengua. Qui consulti el Repertori se sorprendrà de veure-hi tanta riquesa en aquest terreny. Pel que fa a diccionaris i vocabularis, en recollim molts que no tenen per al català interès directe però sí interès indirecte o històric. Entre les mostres, n’hi ha d’aquest tipus, però també n’hi ha d’altres que creiem que són molt poc coneguts en general.

La ft. 0340 dóna una idea suficient de l’enorme influència que va tenir el jesuïta Bartolomé Bravo en l’ensenyament del llatí a les terres catalanes. La part «D» de la fitxa mostra, d’altra banda, un cert tipus d’informació complementària continguda molt sovint al Repertori.

El Curso de temas de Lluís Bordas (ft. 1473) té la particularitat de contenir un refranyer, un tractat de règims i un vocabulari de termes específics.

El diccionari quadrilingüe d’Ainsa (ft. 1788) suposem que deu ser conegut per ben poques persones. Aquest autor va publicar el mateix any una gramàtica d’aquestes llengües.

La ft. 2608 és una mostra d’un gènere extraordinàriament abundant pertot arreu des del segle xvi fins almenys ben al final del xix: el gènere dels tractats d’epistolografia, dels repertoris de felicitacions, etc. Al nostre domini lingüístic foren sempre exclusivament en castellà: només n’hi ha algun rastre molt minso en català cap al final del període considerat. El Repertori en recull una gran quantitat, diversos dels quals tenen referència a la part «D» d’aquesta fitxa. Però el de J. M. ofereix la particularitat de contenir en vocabulari temàtic, que primer és català-castellà i després castellà-català.

La ft. 2652 és una mostra de refranyers menors. I observem que aquesta obra, com moltíssimes altres, ofereix algun altre aspecte d’interès lingüístic (vg. «C»).

El diccionari de Borao (ft. 2910) és prou conegut, però potser no ho és tant la part d’aquest diccionari que afecta les terres catalanes d’Aragó.

Donem un extracte de la llarga fitxa (3603) que dediquem a la famosa obra de Salvador Genís, El auxiliar del maestro catalan. Avui aquí només podem fer referència al vocabulari que conté, a la fraseologia i al refranyer que l’autor hi va afegir. Encara que no és tema d’aquesta conferència, hem deixat en la il·lustració la part de la fitxa que es refereix al corrent pedagògic que Genís i altres defensaven per a l’ensenyança del castellà, el qual va acabar tenint repercussions favorables importants per al català: específicament va afectar una bona part de la producció lexicogràfica. L’obra de Boatella i Bosch (3984) s’inscriu en aquest corrent. La de Porcel (7434) ja no hi pertany, però és digna d’esment concretament pels vocabularis que conté, probablement poc coneguts. La de Benejam (5713) seria una obra menor dins aquesta matèria.

L’aportació de Gil Maestre (5893) ja és coneguda d’algun especialista, però creiem que més d’un filòleg agrairà el detall amb què en descrivim el contingut.

A la vora d’obres cabdals en el terreny de l’aforística, com la de Miró (8468), en donem d’altres d’un caràcter molt més circumstancial o secundari, com l’esmentada de la ft. 2652 o la de Llanas (7423).

La història natural ha constituït per als autors del Repertori un dels terrenys en què hem tingut més sorpreses o una sorpresa més contínua. Confiem que els nostres lectors compartiran aquesta sensació, perquè realment el nombre de fitxes del Repertori afectades per aquesta matèria és molt elevat. Els especialistes en història natural coneixen perfectament aquest terreny, ben segur més bé que nosaltres en general, i algun dialectòleg, com ara Joan Veny, s’hi ha interessat de manera persistent. Tanmateix, creiem que les notícies que nosaltres recollim seran, almenys com a conjunt, de molta utilitat per a la gran majoria d’especialistes en història de la llengua.

Josep M. Camarasa és un dels estudiosos al·ludits que amb més competència han resseguit una part d’aquest terreny, la botànica, en el seu llibre Botànica i botànics dels Països Catalans (Barcelona: Enciclopèdia Catalana 1989). Encara que nosaltres no pretenem ni podem entrar en el món específic de la història sectorial, aquí podem dir quatre detalls que seran útils per entendre les fitxes il·lustratives que oferim. A la segona meitat del segle xviii les ciències naturals fan progressos decisius a Europa. En botànica, una de les fites dels professionals és la creació de jardins botànics per cultivar i estudiar les plantes que són de més utilitat per a l’home. Fins ben avançat el segle xix, aquesta intensa activitat afecta la llengua catalana de ple per dues raons: perquè, en l’activitat d’arreplega de materials, els aficionats i els professionals havien de preguntar els noms de les plantes, dels animals i dels minerals a la gent de la terra, que la majoria de les vegades no sabien aquests noms en altra llengua que el català; i perquè, en l’activitat de publicació de tractats científics o populars, també calia consignar el nom català de les matèries si es volia ser útil al lector català.

El jardí botànic de Madrid fou un centre d’atracció de científics de les terres catalanes, que van constituir-hi el que Camarasa anomena «escola catalana de Madrid». Hi foren professors els catalanoparlants Quer, Minuart, Barnades, Palau i Cavanilles. Al voltant d’aquests professors i de la institució hi havia, a més a més, els corresponsals, que enviaven materials des dels diversos punts de l’Estat i hi adjuntaven llistes amb els noms i circumstàncies diverses, com veurem en algun cas (Vilella, ft. 0212a).

Les mostres que donem d’aquest sector il·lustren, per una banda, la diversitat de personatges que s’hi dedicaven i la diversitat de l’activitat desplegada, i per una altra banda, la diversitat de l’interès lingüístic de la matèria. Pel que fa a l’activitat dels recol·lectors, hi trobem des de treballs d’interès estrictament mèdic (ft. 0027) fins als treballs de Linné, el gran revolucionador de la matèria (ft. 0188), passant per les descripcions dels excursionistes aficionats (ft. 4731, 5169). I pel que fa a l’aspecte pròpiament lingüístic, hi ha des de treballs de terminologia local fins a treballs en múltiples llengües, de la península Ibèrica (ft. 5716, 6031, 6801, 7806) i fins de fora d’aquest àmbit (ft. 8060). És prou sabut l’interès que té, precisament en matèria d’història natural, de poder contrastar el nom català amb el d’altres llengües.

L’obra de Cleghorn (ft. 0027) és una mostra de plurilingüisme. El manuscrit de Bru (0031b), en canvi, conté només els noms valencians. L’obra de l’erudit Serra i Ferragut (ft. 0170) conté els noms en les tres llengües més habituals d’aquests treballs en aquells anys.

La ft. 0188 és la traducció d’una part de l’obra de Linné feta per Antoni Palau, professor al reial jardí botànic de Madrid.

L’obra de Quer (ft. 0189) té poc interès per al català, però hi veiem dos altres aspectes tinguts en compte en el Repertori: informació etimològica i informació bibliogràfica.

Vilella (ft. 0212a) il·lustra clarament la mena de materials que els corresponsals enviaven a Madrid i la descripció que hi adjuntaven. L’obra de Puig que oferim (ft. 0225) té l’interès que hi subratlla Veny.

Vénen ara les obres de dos veritables professionals de les matèries respectives: Sáñez (ft. 0352) i Cavanilles (ft. 0527). Després, una obra més modesta: ft. 1151.

Les obres de Foix (ft. 1714), Foy (1855), Richard (1909), Pi i Molist (2146), Graells (3222) i Texidor (3733) són exemples típics de manuals universitaris.

Donem, en fi, les fitxes d’altres diversos pesos majors en aquest camp: Henry (ft. 2053), Colmeiro (2224, 5716), Companyó (3031), Rolland (4370), Hidalgo (6661), Buen (6801), Navarrete (8060), etc. Creiem que el lector es farà càrrec de la importància d’aquestes obres només llegint-ne la informació de les fitxes.

Les ft. 4731, 5169 i 5223 il·lustren el terreny dels excursionistes més o menys aficionats o professionals. Les ft. 5431 i 8453 són dos dels nombrosos treballs sobre topografia mèdica recollits al Repertori. Els treballs de Vayreda (ft. 5449) i Reyes (6031) pertanyen a línies ja esmentades.

Advertiment sobre les il·lustracions

Tot seguit donem fragments de fitxes per il·lustrar els sectors a què ens hem referit. Serà bo que el lector tingui en compte els detalls següents: