Dura tamen molli saxa cavantur acqua. («I tanmateix les dures
roques són foradades per l'aigua molla.») Pot semblar l'inici
d'un sermó. I en realitat hi ha una certa similitud perquè estem
en un temple de la cultura, on hi ha molts fidels a la llengua i
on també farem un panegíric d'Alcover i, sobretot, de Francesc
de Borja Moll, que tenia pasta de sant. Ell va adoptar aquell
vers d'Ovidi com a lema de la seva editorial, aplicable tant a
aquesta com a tota l'activitat de Moll, car il.lustra la
victòria de la tenacitat i la constància en una època dura i
difícil per a la nostra llengua i la nostra cultura. L'aigua
perseverant, obstinada del treball, la il.lusió i la passió
forada el rocam dur de l'hostilitat, la incomprensió, la
insolidaritat i el totalitarisme.
En aquesta conferència ens centrarem en l'obra més significativa
de mossèn Alcover i Francesc de Borja Moll: el Diccionari
català-valencià-balear. Començarem, doncs, per una mica
d'història de la gestació d'aquest diccionari. Alcover era un
afeccionat a la literatura popular, llegia contes en castellà
_de Trueba, sobretot_ i va decidir imitar-lo escrivint en
castellà unes rondalles d'ambient mallorquí. Però el bisbe
Miralles, que era un gran amic seu i que després va ser bisbe de
Barcelona, li va dir que no tenia sentit escriure aquests contes
en castellà i que ho havia de fer en mallorquí perquè era millor
per a la seva ambientació. Així, doncs, va començar a recollir
contes i cançons populars de l'illa. De les diverses versions,
ell en feia la seva pròpia amb aquell estil tan característic,
desimbolt, jocós i aparentment espontani. D'aquí va sortir el
famós Aplec de rondaies mallorquines, signat amb el pseudònim de
Jordi des Racó. Assistim aquí a un fet important: una vegada
recollides i reelaborades aquestes rondalles, es va trobar que
hi apareixien molts mots arcaics i dialectals que no eren
registrats en els diccionaris d'aleshores de Mallorca: el
d'Amengual, el de Figuera, etc. D'aquesta manera, va concebre la
idea d'elaborar un diccionari, amb materials de primera mà i que
no fos regional _de Mallorca o de València o del Principat_,
sinó nacional. I, a més, que fos un diccionari de caràcter
integral que comprengués tant la llengua sincrònica com la
diacrònica, l'argot, els dialectes, etc.
A partir d'aquí, el 1900 llegeix la Lletra de convit a la sala
episcopal on abundaven els clergues, els quals tindrien un paper
important en la preparació i desenvolupament d'aquesta obra
magna. Organitza la xarxa de col.laboradors, publica el Bolletí
del Diccionari de la llengua catalana (1901) i dóna com a títol
d'aquest diccionari aquell que era més normal, és a dir,
Diccionari de la llengua catalana. Alcover recorre pobles i
poblets de tot el domini, despertant entusiasmes i adhesions i
formant-se en el coneixement profund dels dialectes. D'aquí va
sorgir aquella famosa obra, amb la qual Meyer-Lübke considera
fundada la dialectologia catalana: Una mica de dialectologia
catalana. Aquesta «mica» tenia més de cent pàgines i era una
recensió del treball «Das Katalanische» que Morel-Fatio i
Saroïhandy havien escrit per al Grundriss de Gröber, on l'erudit
mallorquí aportava una quantitat de materials de primera mà
extraordinària.
A partir d'aleshores, va preparant la «calaixera», immens fitxer
del futur Diccionari, i enfortint la seva formació científica.
Organitza i participa en el Primer Congrés Internacional de la
Llengua Catalana (1906), lliga una ferma amistat amb Schädel
i fa viatges a diverses universitats europees (Anglaterra,
França, Alemanya, Suïssa i Bèlgica). El 1911 es funda la Secció
Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, ell n'esdevé
president i aquella famosa calaixera és transportada a
Barcelona.
Però, com és sabut, sorgeixen diverses discordances científiques
i personals amb els col.legues de la Secció: d'una banda, ell
volia un sol diccionari, els altres membres de l'Institut volien
tres diccionaris; en qüestions ortogràfiques no hi havia un
acord absolut i, d'altra banda, el caràcter agressiu, primari,
de mossèn Alcover, que passava fàcilment de la cordialitat a
l'exabrupte, feia inviable un treball d'equip. Va arribar el
trencament i aleshores va ser quan va transportar una altra
vegada la calaixera de Barcelona a Mallorca i quan el Diccionari
de la llengua catalana va convertir-se en el Diccionari català-
valencià-balear, títol que alguns han intentat explotar com una
actitud d'Alcover contra la unitat de la llengua, però, si es
llegeix el subtítol (Inventari lexicogràfic i etimològic de la
llengua catalana...) i s'analitzen els seus textos, hom constata
la seva total convicció respecte a aquella unitat.
És aleshores quan, l'any 20, recorre al govern espanyol, n'obté
un ajut i procedeix a la reorganització del diccionari. S'hi
incorpora Francesc de Borja Moll, el qual revisa cèdules,
llegeix els llibres de la nodridíssima biblioteca que tenia
Alcover, esprepara a fons científicament i fa viatges d'estudi
amb Alcover per tot el país. D'aquí li vénen els coneixements
directes que tenia dels nostres dialectes i que són visibles en
diverses obres, com ara la Gramàtica històrica catalana. Els 33
calaixos esdevenen 120, el 1924 comença la redacció del
diccionari i el 1925 se'n publica una mostra, que produeix un
gran impacte en els especialistes. El 1926 s'estronca l'ajut. Hi
havia, a més, pocs subscriptors, especialment a Catalunya, a
causa de les campanyes de mossèn Alcover no només contra
l'Institut sinó contra diverses institucions del Principat, com
ara la Lliga. Dos aspectes més expliquen la deserció de
subscriptors: la gran extensió de l'obra, que s'augurava de
realització lentíssima, i l'ortografia, que era diferent de la
de l'Institut (Alcover utilitzava la ch final, la y, etc.). Al
final de 1926 apareix el primer fascicle del diccionari i mossèn
Alcover, sense ajuts, dedica íntegrament tot el sou que guanyava
a costejar les despeses de l'edició. Mor el 1932.
Moll continua la tasca, reprèn el Bolletí, interromput el 1926,
i li dóna una categoria científica més alta. Estableix de nou
lligams amb l'Institut, que li guardona dos treballs importants
sobre els molins de vent i les sínies. Retorna a partir de la
lletra c a l'ortografia fabriana. El 1934 participa en l'empresa
cartogràfica de l'Atlas lingüístico de la Península Ibérica
(alpi), dirigit per Navarro Tomás, juntament amb Sanchis
Guarner, que més endavant esdevindria un gran col.laborador del
diccionari. Després vindrà la guerra, que desfarà moltes coses.
El 1943, Sanchis, que havia sortit de la presó franquista, és
cridat per Moll i s'incorpora a Palma a les tasques del
diccionari fins a l'any 1959, en què tornarà a València. El
1947, el senyor Moll ven la impremta i té més temps per dedicar-
se al diccionari, a l'alpi i a les seves tasques d'editor. El
1949 reprèn la publicació del diccionari i s'organitzen unes
comissions patrocinadores a Mallorca, Barcelona i València. La
de Barcelona va mostrar-se especialment activa, organitzant
conferències i exposicions entorn del diccionari i fent que el
senyor Moll esdevingués un home popular. La conseqüència va ser
l'augment de subscriptors i l'acabament ulterior de l'obra. El
1950 apareix el tercer volum i el 1962 es corona l'obra amb la
publicació del desè volum. Més tard apareixeran reimpresos,
ampliats i posats al dia el volum segon i, després, el primer
(1965 i 1968). El 1990 s'havien fet set reedicions de l'obra
completa.
Parlem una miqueta dels protagonistes d'aquesta gran obra.
Mossèn Alcover es caracteritzava per una gran laboriositat. El
professor Moll recordava al seu llibret Un home de combat que
mossèn Alcover s'aixecava a les quatre o, a vegades, a dos
quarts de quatre. Encara que fos l'hora «vella» d'aleshores, no
deixa de ser molt aviat. I fins i tot durant el dinar i el sopar
es feia llegir revistes i treballs pel criat, el qual
subratllava allò que mossèn Alcover li indicava. Una altra
característica era la sevagenerositat: es pagava els viatges i
els llibres i es va arruïnar amb el diccionari. La seva
sinceritat el portava a dir tot allò que pensava, però sovint
amb tanta intemperància que va guanyar-se molts enemics. El seu
accentuat patriotisme s'aixecava sobre la columna de la llengua.
Dotat d'una mentalitat molt analítica, va descriure amb
minuciositat les variants dialectals de la nostra llengua. Va
ser una vocació tardana, però és admirable que, depassant els
quaranta anys, iniciés aquesta formació científica de filòleg.
És de justícia considerar-lo el fundador de la dialectologia
catalana.
Quant a Moll, posseïa una base humanística molt sòlida,
adquirida al seminari de Ciutadella. Tenia gust per la música i
tocava molt bé el piano. Aquesta facultat de l'oïda fina és
important de cara a la transcripció fonètica, una transcripció
que sigui exacta, que sigui fidel i precisa. També posseïa
aptitud per al dibuix, aspecte important per a un dialectòleg,
car li permet de fer, sobre el terreny, els dibuixos de les
peces de la cultura material. Moll era quasi un autodidacte.
Així s'autoanomena ell, semiautodidacte. Va rebre el mestratge
d'Alcover, va rebre a domicili els cursets que li van donar
sobre lexicografia i fonètica W. Meyer-Lübke, B. Schädel i L.
Spitzer. A Madrid va seguir les lliçons de fonètica de Navarro
Tomás per a la preparació de l'alpi. Coneixia l'alemany,
l'anglès, l'italià, el francès, llengües instrumentals importan-
tíssimes per al coneixement de la bibliografia, especialment
l'alemany, ja que aleshores Alemanya es trobava a l'avançada de
la filologia romànica. No va ser universitari però ha esdevingut
mestre d'universitaris. Ja a divuit anys freqüentava la
Biblioteca Universitària de Barcelona per transcriure manuscrits
catalans de l'edat mitjana. Era editor de textos antics; per
tant, coneixia la llengua antiga en profunditat _són molt
valuoses aquelles notes lèxiques sobre la llengua de Ramon
Llull. Com a fonetista, va publicar unes cançons populars des
Llombards, transcrites fonèticament amb una gran precisió. Com a
dialectòleg, amb el seu estudi sobre el parlar de Ciutadella es
va revelar com un descriptor exhaustiu del parlar de la seva
localitat nadiua. Com a gramàtic, la seva ortografia mallorquina
del 31 i els rudiments de gramàtica preceptiva de l'any 37 van
constituir per a mi les meves beceroles autodidàctiques per
aprendre la meva llengua. La seva claredat em va impressionar.
Com a etimologista, havia traduït aquella obra sobre llatí
vulgar de Grandgent i publicat un suplement _exhaustiu, diria
jo_ al Romanisches Etimologisches Wörterbuch, així com una
gramàtica històrica, on es revela com un coneixedor profund de
les arrels de la llengua. Com a onomatòleg, és l'autor del
primer gran llibre sobre els cognoms, que es titula Els
llinatges catalans, on per primera vegada s'enfronta amb
l'origen de molts dels nostres cognoms. I afegiria encara altres
activitats, com ara la d'editor, editor que va passar anys
difícils contra la censura franquista; escriptor finíssim, autor
d'unes memòries que us invito a llegir; versaire àgil; traductor
fidel; pedagog, les seves gramàtiques (alemanya, italiana,
castellana), la seva mateixa gramàtica històrica catalana, són
models d'exposició diàfana i clara. I afegirem encara les qua-
litats humanes, que a vegades tenen tanta importància com el
talent: la bondat, la humilitat, el pudor, la delicadesa, però
que esdevenia polemista quan feia falta, contra els gonellistes,
per exemple, o contra mossèn Griera, que havia maltractat el seu
mestre Alcover, i fins i tot contra Meyer-Lübke. Obert, generós,
optimista, dotat de sentit de l'humor, que jugava sovint amb les
paraules. Ell, potser més que ningú, hi tenia dret, ell que les
havia descrit, que les havia definit, que havia buscat les seves
fondes arrels. Jugava amb la polisèmia: «Com està, senyor Moll?»
(havia passat una grip) «Moll, molt moll.» O amb la paronomàsia:
a propòsit d'una malura a la cara, li vaig preguntar: «Què li
passa, senyor Moll?» «Ara m'hauran de fer la biòpsia. Bé, mentre
no em facin l'autòpsia, ja anirà bé.» Fins i tot en el
diccionari hi ha alguna mostra d'aquest humor, quan, a propòsit
de l'etimologia de falsa cambra, critica l'explicació donada per
mossèn Griera, que deia que derivava de fauce 'lloc tenebrós'.
Diu: «l'etimologia és massa tenebrosa.» Home laboriós, valent,
que no dubtava a escriure una carta al president del govern
demanant protecció per al català. Conciliador, que va tapar les
clivelles obertes per mossèn Alcover en relació amb la unitat
ortogràfica de la llengua. En suma, Moll s'ha revelat un gran
lexicògraf i, alhora, fonetista, dialectòleg, gramàtic,
etimologista, onomatòleg, qualitats científiques que brillen
paral.lelament en el Diccionari català-valencià-balear.
Bé, aquests són els dos nostres protagonistes. Ara passem a
l'obra. Els objectius d'aquest diccionari són complexos, és a
dir, hi ha un intent de fer un diccionari exhaustiu, total,
multiús, polivalent, en comptes del tipus de diccionari que
demanava l'Institut, és a dir, un diccionari de la llengua
antiga, dels dialectes i de la llengua literària normativa. La
llengua antiga, en certa manera, venia coberta per l'Aguiló i
una mica pel Balari. Els dialectes eren recollits, bé que molt
defectuosament, pel Tresor de la llengua de Griera, una obra poc
elaborada _«esfuerzo malogrado», diu Coromines. La llengua
literària normativa quedaria aplegada i fixada més tard, l'any
32, pel Diccionari general de Pompeu Fabra. Naturalment, hauria
estat millor que aquest Diccionari general hagués sortit després
del Diccionari català-valencià-balear, però ja se sap que aquest
últim, obra d'una gran empenta, necessitava molts anys per
portar-se a terme.
A qui anava destinat? Als filòlegs, però també a tota mena de
gent. Per això s'hi posava l'equivalència castellana. La base i
la inspiració d'aquest diccionari es troben, en certa manera, en
el diccionari de Thomas-Hatzfeld-Darmesteter i en el de Littré.
Aquest era sobretot un diccionari històric, mentre que l'altre
_que Fabra també coneixia a fons, que va consultar i que li va
servir de model_ és un diccionari més general perquè la seva
documentació ja parteix de l'època clàssica i no de l'època
medieval.
Com es va fer la col.lecta de materials? Es va fer un recull de
materials de la llengua parlada i també de la llengua escrita,
un recull in situ i un altre a distància. La col.lecta in situ
es va fer de dues maneres: una, sistemàtica, i l'altra,
espontània. Sistemàtica, visitant les capitals de comarca i els
vilatges arcaïtzants (300 localitats). Aquí s'havia d'afegir la
informació recollida per l'alpi, que va ser incorporada també a
aquesta gran allau de materials. Es va aplicar un qüestionari
sistemàtic calcat del Glossaire des patois de la Suisse Romande
de Gauchat, que va ser ampliat d'una manera progressiva. Això
permetia de fer les diferents zones geogràfiques i de destriar
els trets principals de fonètica i de morfologia. La col.lecta
espontània es referia a respostes rebudes fora del qüestionari i
a converses informals tingudes amb gent de les localitats
visitades _aquestes són les més valuoses, lògicament. En segon
lloc, també es va fer una col.lecta indirecta, a distància. Això
ja s'havia practicat al Glossaire i també ho havia fet Ascoli.
Es tractava que uns informadors de les localitats que fos
enviessin les fitxes als redactors, que organitzaven el
material. Aquests informadors es fixaven sobretot en mots
peculiars, mots típics, mots característics i, naturalment, no
tenien en compte el sistema en la seva totalitat. Però això no
s'ha de criticar.
L'arreplega de materials de llengua escrita era feta per no
especialistes i per especialistes. Els no especialistes
despullaven els vocabularis i en feien fitxes: dades literàries
de l'edat mitjana, de la Renaixença... Els especialistes
subratllaven els mots que creien interessants dels altres
llibres i els no especialistes en feien les fitxes. Hi ha, per
tant, obres literàries i obres no literàries, de manera que
assistim a un treball de caràcter exhaustiu pel que fa a les
fonts, tant orals com escrites. Per als qui s'impressionin amb
les xifres, cal dir que es van fer tres milions de fitxes i que
quatre senyoretes i el criat de mossèn Alcover van trigar cinc
anys a ordenar-les alfabèticament. 400.000 mots estudiats, 1.200
obres consultades i 60 anys de treball.
Passem a l'estructura. Aquest diccionari _com tots vosaltres
sabeu, perquè estic segur que no hi ha ningú que no l'hagi
consultat_ té en primer lloc una presentació tipogràfica d'una
claredat extraordinària. Jo no conec diccionaris que la
presentin d'una manera tan diàfana, amb les parts corresponents
a l'entrada, als documents, a la transcripció fonètica, etc.,
amb una diferenciació tipogràfica realment tan atractiva, que
facilita la comprensió. Llegir un article del diccionari
Alcover-Moll és assistir a un plaer lexicogràfic que ningú no ha
de posar en dubte. Les definicions es basen sovint en obres
anteriors: el diccionari de Thomas-Hatzfeld-Darmesteter, el de
la Real Academia i, quan ja s'havia publicat, el de Fabra, però
sotmeses a una crítica severa, de manera que hi ha una aportació
personal d'Alcover primer i, sobretot, de Moll. Les accepcions
segueixen un ordre lògic, i a vegades en l'aspecte
metalingüístic observem la presència d'elements propis de Ma-
llorca, com és ara encollir per arrufar, partida per conjunt,
empegueït per avergonyit, conrar per conrear, etc. En els
exemples, lògicament, també apareixen mots peculiars de les
Illes, com ara siular per xiular en l'entrada gall. Les
accepcions van acompanyades moltes vegades de dibuixos fets pel
mateix Moll, generalment sense signar, i també pel seu germà
Josep.
Els articles es divideixen segons els significats de la paraula.
Si una paraula té molts significats, s'agrupen en subsèries o
paràgrafs numerats amb xifres romanes. En un exemple com ara
avenir, les xifres i, ii i iii separen els tres sentits bàsics
del mot, dels quals es desprenen altres subdivisions. Això
facilita la consulta i la comprensió de les accepcions
corresponents.
Després de cada definició, ve l'àrea geogràfica del mot. A
vegades, es fa d'una manera precisa, però també es pot indicar
de manera aproximativa, per exemple: «la paraula avena s'és
perduda gairebé del tot en la nostra llengua viva; no es
conserva sinó a la part meridional de Catalunya i en el regne de
València.» En els exemples es dóna compte de la llengua viva,
com ara en la l'accepció i, 3 de gall: «Nota o veu estrident i
desafinada dins un cant o so d'instrument. El tenor ha fet dos o
tres galls i l'han siulat.» Després de cada definició també es
troba generalment l'equivalència castellana.
Les locucions i refranys solen aparèixer en un paràgraf a part:
cantar de gall, pujar més el farciment que el gall, dos galls
dins un galliner no canten bé, etc. Així mateix, en alguns
articles es donen informacions de cultura popular: a la mateixa
entrada gall hi ha força dades sobre les mimologies,
supersticions atribuïdes al gall, etc. Naturalment, al llarg del
diccionari es troben dibuixos de peces de la cultura popular
material: un bast, el bisbe com a embotit, el carretó de batre,
el carretell, el carro de roda plena, etc.
En molts articles es poden donar exemples d'intensius: de gall
hi ha augmentatius, com ara gallàs, gallarro, gallot..., i
diminutius, com ara gallet, galletxo, etc. També hi poden
aparèixer antònims, aspecte incomplet perquè aquests es van
introduir quan l'obra era ja un xic avançada, i sinònims (per
exemple, de babarota: ninot, espantall, estaquirot,
espantaocells, santirot, espaventall, moma).
Al paràgraf de fonètica hi ha la transcripció del mot segons les
dades recollides sobre el terreny. Quan es tracta d'un cultisme,
apareix només la pronunciació de les ciutats de Barcelona,
València i Palma. Algú es va queixar que no hi hagués Perpinyà,
per exemple. Aquesta absència està fonamentada en el fet que
Perpinyà era ja una ciutat força descatalanitzada i posar-hi
transcripcions de les paraules pronunciades amb accent francès
no hagués estat gaire adequat.
En alguns articles hi ha variants de formació (avindre, s.v.
avenir), ortogràfiques (polaca o polacra 'botina'), topònims
(Avencó) i antropònims (Galvay, Galvey, Gallac, Gallard, etc.).
D'altra banda, les marques d'ús indiquen si un mot és dialectal
(gàlzem per calze), grosser (pardal), antic (avenar), familiar
(fer un riu), vulgar (gòtic, 'adotzenat, de mal gust'; nofraig
per naufragi). Per als verbs s'indica el model de flexió i
sovint s'especifica tot el sistema de conjugació antic i
dialectal (veg. venir).
Quins són els defectes i els mèrits d'aquesta obra? Moll escriu
que és una obra exposada a defectes de proporció i de
metodologia. I, efectivament, no costa gaire de fer ressaltar
aquests defectes. Alguns aspectes de proporció es poden
comprovar, per exemple, en el tractament de les varietats
dialectals. Hi ha àrees que són poc ateses, com ara el Rosselló.
Moll s'excusava dient que hi havia hagut pocs col.laboradors al
Rosselló. D'altra banda, la documentació escrita tampoc no és
exhaustiva; per exemple, no es va aprofitar l'inventari d'Alart,
que és una font preciosa d'informació. Les retrodatacions serien
fàcils, és a dir, trobar atestacions d'un mot en data anterior a
la que porta el Diccionari. Hi ha obres citades però no
explotades exhaustivament: el Regiment de preservació de
pestilència d'Agramont, per exemple. S'utilitzen a vegades
edicions tardanes d'algun diccionari, com ara el de Torra, en
l'edició de 1726 en comptes de la de 1640, que és la primera. Hi
ha buits de la llengua viva i, naturalment, cada enquesta
monogràfica que es fa revela mots que no són acollits en el
diccionari. Això és fàcil d'entendre, perquè estem encara lluny
d'un recull exhaustiu de mots i variants dels nostres dialectes.
Pel que fa a l'etimologia, jo diria que es presta poca atenció a
l'occità o que no se'l valora prou. Moll, algunes vegades, a
l'hora de donar una interpretació gal.loromànica d'un mot salta
l'occità i va cap al francès. Per exemple, el rossellonès actual
espinards 'espinacs' és relacionat amb el francès épinards, quan
en rossellonès (al segle xiv) i en l'occità antics ja trobem
espinarcs, que ha de ser la base de la forma moderna assimilada
espinards. Igualment, estofar 'ofegar-se', mostarda 'mostassa' i
altres semblants serien imputables al tribut occità.
Coromines retreu a Moll, a més d'altres coses, dues actituds:
d'una banda, la tendència a introduir la noció etimològica d'un
mot dins la seva definició: així, a enrònia Moll s'hauria deixat
portar pel contingut del llatí erronea per definir-lo com 'er-
ror; idea falsa i pertinaç' _notem, però, que Moll ja encertava
en l'ètim, mentre que Coromines proposava 'enraonia'_; de
l'altra, la creença fàcil _«maniàtica», diu Coromines_ de
considerar castellanismes certs vocables d'aire centropeninsular
pel mer fet de ser absents de les Balears: per exemple,
tercerilla 'trascamada, cabriola', que no pot tenir aquell
origen per no formar part del lèxic castellà.
Algun mot que té documentació escrita apareix sense definició,
com ara llongada. L'equip català del Léxico de los marineros
peninsulares, l'ha recollit a la costa empordanesa, en el sentit
de 'tram de la costa'. A vegades les referències no funcionen
com caldria. A la definició d'herba fliquera surt flic i aquest
mot no apareix al'entrada corresponent. A melilot, apareix
amelgó, que no trobem a l'entrada corresponent; ricar ens remet
a banyegar, que no figura com a entrada, etc. Altres vegades,
s'haurien d'haver fet dues entrades en lloc d'una de sola. Per
exemple, l'entrada espollar, que presenta dues accepcions _1.
«Llevar els polls; netejar de polls el cap.» i 2. «Treure les
branquetes seques dels arbres.»_, s'hauria d'haver separat en
dues entrades, perquè les etimologies són diferents: el primer
cas es refereix als polls del cap i l'ètim és peduculu, mentre
que el segon fa referència als rebrots dels arbres i l'ètim és
pullu. El mateix passa amb l'expressió fer rodó 'fer campana',
que apareix en l'article corresponent a l'adjectiu rodó; es
tracta d'una expressió ben coneguda, però que no entraria dins
d'aquest adjectiu sinó dins del substantiu roldor (o roldó). En
suma, petites deficiències, pecats venials que, dins la
immensitat de l'obra, es justifiquen: 1. perquè la seva redacció
va córrer pràcticament a càrrec d'una sola persona i no d'un
equip; 2. perquè reflecteix l'estat dels estudis lexicogràfics i
etimològics entre els anys vint i seixanta.
Però passem als mèrits. És realment extraordinari que l'autor
d'un diccionari esdevingui enormement popular. És extraordinari
perquè no sol passar. Ja va dir un diccionarista francès: Tous
les auteurs peuvent aspirer à la louange. Les lexicographes ne
peuvent aspirer qu'à échapper aux reproches. («Tots els autors
poden aspirar a la lloança. Els lexicògrafs no poden aspirar més
que a alliberar-se dels retrets.») Estem en presència d'una obra
que va implicar un treball ímprobe, redactat pràcticament per
una persona, que va garbellar fitxes enviades per afeccionats,
que va definir mots nous i mots vells, que ens va presentar la
seva imatge acústica i el seu contingut semàntic, que va fer
noves etimologies, que va recuperar la unificació ortogràfica i
que va coronar una obra d'àmbit nacional, que, sense la seva
abnegació, potser hauria quedat estroncada.
Voldria encara abocar en el plateret dels mèrits del Diccionari
la relativa celeritat de la seva redacció, l'aportació a la
normativa, la correcció d'anteriors errors lexicogràfics, un
esperit obert i generós vers variants dialectals genuïnes i una
contribució valuosa a l'etimologia i la història dels mots.
Parlem una mica d'aquests aspectes.
La redacció de l'obra va durar trenta anys llargs. Una durada
discreta, breu fins i tot si la comparem amb obres europees
semblants, com ara el Glossaire des patois de la Suisse Romande,
iniciat el 1897, que encara s'està publicant, o el Vocabolario
dei dialetti della Svizzera italiana, que, començat el 1907,
avui es troba a la lletra c.
Es tracta d'un diccionari exhaustiu que alhora cobreix una
funció normativa, car integra les variants dialectals sota la
forma estàndard a través de remissions. Per exemple, miragle i
milacre són referits a miracle; almela remet a ametlla, etc.
Això orienta sobre quin és el mot de la llengua normativa,
anticipant-se a vegades a ulteriors canvis normatius.
Recentment, en la part de toponímia, l'Institut ha aprovatl'orto-
grafia Flamisell, que correspon a una articulació sonora, en
lloc de Flamicell; sembla que el topònim deriva de flumicellu
(diminutiu de flumen 'riu'), on la -c- s'ha sonoritzat, com a
desembre (<decembre), i, per tant, era convenient acomodar la
grafia a la realitat parlada d'aquella comarca, des d'on es
mostrà interès pel canvi. Veieu, doncs, com Moll està guanyant
batalles, com el Cid, després de mort. Moll també corregeix
errors d'anteriors lexicògrafs, com ara el *tremascles per cle-
màstecs de Labèrnia, el *resamort en lloc de reramost d'Aguiló,
l'*escalmadura en lloc d'escalivadura de Griera o l'*escalum en
comptes d'escàlom 'peix, Aulopus Filamentosus' de Fabra.
Igualment reacciona contra el purisme exacerbat. Si modo, diu
ell, és un llatinisme habitual en la llengua antiga, per què no
podem usar-lo en comptes de mode? Alguns han explotat aquest
laxisme del Diccionari català-valencià-balear, però d'una manera
desraonada, abusiva per donar indiscriminadament cabuda a tot
tipus de mots forans. D'altra banda, quan un mot pot tenir més
d'una variant, Moll raona la tria que en fa: proposa sirià
'habitant de Síria', per exemple, en lloc de siri, ja que
aquesta forma donaria lloc a un cas enutjós d'homonímia amb
ciri.
Pel que fa a l'etimologia, cal subratllar que estem en presència
del primer diccionari etimològic català. Moll és el pioner d'una
obra d'aquest tipus. A través dels paràgrafs dedicats a
l'etimologia: 1. es formula per primera vegada l'ètim de mots
catalans _Moll ja s'havia iniciat en aquesta difícil recerca
en el suplement català al Romanisches Etymologisches Wörterbuch
(1928)_; 2. assistim a la descoberta de calcs (era 'solar,
trast' és un mot calcat del llatí area); 3. se'ns descobreixen
paraules fantasma, com ara godallar 'dallar', que apareix en
Onofre Pou i reapareix en Aguiló, d'on passa a Fabra; és un mot
que, com veieu, ha anat saltant de lexicògraf en lexicògraf fins
arribar al Diccionari general, del qual segurament s'haurà de
suprimir; 4. el comentari etimològic afecta les diverses
accepcions del mot (veg. renard); 5. es fa revisió crítica de
propostes adduïdes (veg. baldragues); 6. es marca el caràcter
inadmissible de certs manlleus (el gal.licisme suanyar 'tenir
cura', el castellanisme retxassar, etc.); 7. s'esmenen lectures
incorrectes de textos antics (nacses 'mancades de pes' i no
*nacres); 8. es fa la història semàntica de mots com camiseta,
buscar, miot 'home molt piadós', que cercaríem vanament en el
diccionari etimològic de Coromines. Per cert, que aquest autor,
malgrat dedicar a Moll el volum setè amb una dedicatòria
elogiosa («A en Francesc de Borja Moll, home generós amb
nosaltres, ell, que la noble i quimèrica empresa tornà en una
puixant i grandiosa realitat»), no s'està d'emetre aquí i allà
judicis mordaços, a propòsit d'algunes interpretacions del
filòleg ciutadellenc («explicació sense solta», «extravagant
errada», etc.), que s'hauria pogut estalviar.
Estem davant d'una obra extraordinària, que ha estat el pilar
d'obres ulteriors: de la Gran enciclopèdia catalana, del
diccionari que se'n va desprendre, del Diccionarietimològic i
complementari, que no hauria estat possible amb aquesta
profunditat i extensió si no hagués disposat de l'obra d'Alcover
i Moll, del Diccionari general de Ferrer Pastor, del nou
diccionari de l'Institut i de tantes altres obres i obretes que
pouen a tenti potenti en la seva grandiosa immensitat. Ha estat
una font de referència obligada. Una obra feta amb migradesa de
mitjans, sense l'esperança d'una recompensa. En suma, es tracta
d'un veritable monument de la filologia catalana, una bíblia de
la nostra lexicografia, un immens llibre de capçalera de tots
els qui estimen la nostra llengua i n'analitzen la seva
estructura i la seva entranya. Moltes gràcies.
Barcelona, 30 de novembre de 1994