Versió de treball de la Proposta d'estàndard oral de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (Morfologia)

Introducció

La justificació

L’Institut d’Estudis Catalans reprèn avui la seva proposta per a un estàndard oral de la llengua, que, iniciada el 1990 amb la publicació del fascicle sobre fonètica, ara es refereix a un nou aspecte: el de la morfologia. D’una banda, ha passat prou temps perquè en aquesta segona aportació hàgim pogut tenir en compte una bona part de les reaccions que la primera havia suscitat, sobretot entre professionals dels mitjans de comunicació, docents i altres especialistes del llenguatge; de l’altra, no n’ha passat tant perquè els interessats no s’adonin de l’estreta relació que hi ha entre els capítols de fonètica i els de morfologia. Per això podria semblar redundant de reproduir en aquests una sèrie de conceptes que encapçalaven aquells. Ara bé, si tenim en compte que els dos fascicles no seran consultats conjuntament, sinó separadament, d’acord amb l’objecte específic de les necessitats concretes de cada cas –cosa que vol dir que el lector obrirà el segon potser sense tenir a les mans ni recordar amb precisió el contingut de la introducció del primer–, no jutgem inoportú de reprendre breument ací els principis i les consideracions que fèiem allí. Malgrat reconèixer que es tracta d’aspectes nous en la codificació de la llengua, que sens dubte aviat seran afinats, matisats o reemplaçats i tot, segons que es presentarà la conveniència de fer-ho, aquesta proposta de morfologia ha estat concebuda i elaborada sota la mateixa òptica que la de fonètica, i no deu ésser incongruent, sinó més aviat aconsellable, de reiterar-ne ací els plantejaments.

En el procés general de normalització de què avui és objecte la llengua catalana, és essencial de poder disposar d’una modalitat estàndard oral, la qual, ultra les seves funcions de comunicació i de cohesió, característiques de qualsevol llengua de cultura d’avui, està destinada en la nostra a assegurar-ne la unitat i el desenvolupament funcional, i a contribuir a la coherència del procés normalitzador. Pel que fa a la unitat, recordem que aquesta es manifesta tant en els trets comuns fonamentals que la singularitzen com en les varietats de la llengua, ja que aquesta no debades ha estat codificada incorporant nombroses solucions específiques que, dins les contrades històriques respectives, són signe de qualitat i de prestigi. Quant al desenvolupament funcional de la llengua, hem defugit de crear artificiosament una modalitat supradialectal o de privilegiar unes maneres idiomàtiques sobre les altres, per raons polítiques o culturals; és a dir: hem cercat tothora de favorejar la comunicació i la comoditat entre grups de persones que, pertanyent a la mateixa llengua, no deixen de provenir o de trobar-se en indrets on aquesta es realitza amb aplicacions particulars. Per aquestes vies la modalitat estàndard oral que propugnem ha de contribuir a obtenir un major rendiment del sistema. ↻

Els principis

Els plantejaments que acabem d’esmentar aconsellaven d’elaborar un estàndard polimorf i de caràcter composicional, com a reflex de la normativa catalana en vigor, la qual sempre ha pogut ésser assumida sense dificultats pels catalanoparlants de tot arreu del domini lingüístic. Així sorgí la proposta de la fonètica estàndard. Aquesta proposta de morfologia continua tenint un caràcter flexible, inspirat en els mateixos principis que aquella. Recordemne els aspectes principals:

Reconèixer aquelles variants territorials de la llengua que gaudeixen de prestigi i tradició, i fomentar que tots els catalanoparlants les reconeguin com a integrants de la pròpia llengua.
Malgrat que el concepte de llengua estàndard implica un nivell de comunicació més aviat formal, no deixem d’admetre-hi al mateix temps uns nivells inferiors, que, si són de llengua estàndard per la comesa (entrevistes, taules rodones, etc.), resten oberts a un major grau d’espontaneïtat. Tanmateix, àdhuc adaptada així a les diferències de situació, la modalitat estàndard ha d’ésser sempre correcta.
En principi, la llengua catalana comuna és, com totes les llengües, pròpiament universal dins el seu domini lingüístic. Nogensmenys, atès que hi ha un bon nombre de trets –prou estesos, però no universals– que caracteritzen certs territoris (on gaudeixen de prestigi i de tradició), aquests trets també són considerats ací com a llengua estàndard.
Per flexibles que siguin, els principis presentats han de tenir unes certes limitacions. Per congruència, no podem acceptar la barreja indiscriminada d’usos, és a dir que un locutor s’ha de mantenir en el marc d’una mateixa modalitat de l’estàndard (que sigui la pròpia o una altra d’adopció), i no ha de passar d’aquesta modalitat a una altra, baldament ho fes aplicant d’una manera impecable la norma corresponent.

↻

Els criteris

Els plantejaments i els principis exposats són canalitzats vers el text de la proposta per mitjà d’uns criteris, prou fixos per a assegurar la coherència del text, però així mateix prou àgils per a no caure en situacions absurdes.

Hi ha, de moment, un criteri de tipus geogràfic, que ens permet de distingir entre àmbit general i àmbit restringit. El primer terme es refereix als trets que són molt estesos per tot el domini lingüístic i que almenys es troben en dos dels grans dialectes territorials. En molt poques ocasions una característica exclusiva del català central és considerada d’àmbit general, i això s’esdevé, si de cas, per raó de la normativa establerta o pel pes demogràfic i cultural d’aquest parlar. El segon terme es refereix a trets que pertanyen a un sol dialecte, en el territori del qual són d’ús exclusiu o frueixen de prestigi reconegut.

Per un segon criteri, ara d’estrats o nivells en l’ús de la llengua, distingim entre registres formals i registres informals. Els primers denoten les maneres expressives del registre elevat, pròpies d’un llenguatge asèptic i lògic, gramaticalment més correcte, conceptualment més equilibrat i estèticament més elegant, que en principi caracteritza, entre d’altres, l’estil neutre dels mitjans de comunicació. Els segons corresponen a unes altres maneres de dir, en les quals, sense perdre la correcció, l’equilibri ni l’elegància, aquells qui se n’emparen, o bé no volen renunciar a l’espontaneïtat d’expressió, o bé apel·len a diverses connotacions que es justifiquen per la realitat social i psicològica de cada situació concreta. I, com és sabut, el recurs als registres informals no és pas menys propi dels mateixos mitjans de comunicació, encara que més habitualment es valguin dels registres formals. En podem concloure que dins l’estàndard oral podem reconèixer diversos nivells de formalitat. ↻

Els objectius

Caldria començar potser per dues observacions preliminars. La primera és que la present proposta s’insereix en una obra de continuació de la tasca codificadora de la llengua catalana iniciada i duta a terme per l’Institut d’Estudis Catalans. Aquesta codificació mancava d’una ortoèpia; el fascicle sobre fonètica és ja una contribució en el sentit d’esmenar aquesta mancança. La segona és que una llengua estàndard és el resultat de l’activitat lingüística institucional d’un grup social, i la seva codificació es fa habitualment a posteriori.

En el cas del català, i per raons sobre la realitat de les quals no cal insistir ara ací, però les conseqüències de les quals tampoc no fóra bo d’oblidar en la mateixa avinentesa, la creació d’un model oral de llengua estàndard unificada s’ha vist retardada en excés. La present proposta apareix tot just a l’arrencada d’aquest procés de creació d’un estàndard oral i vol aportar-hi l’orientació i la sanció de l’Institut d’Estudis Catalans.

Ja ni caldria tornar a dir-ho; ben mirat, però, potser insistint-hi refermarem més inequívocament el fi que perseguim: aquesta proposta es refereix – i es limita– a l’estàndard oral, que és el que afecta directament els mitjans auditius i audiovisuals, l’ensenyament en general i qualsevol altre ús públic de la llengua; en tot cas, els mitjans de la comunicació escrita podran, només per via analògica, inferir certes aplicacions indirectes de la intenció que la motiva. Aquesta proposta no s’ha d’interpretar, doncs, com una modificació de la normativa gramatical i ortogràfica en vigor.

No és difícil de descobrir, ben manifesta dins la proposta, una actitud d’assumir les varietats existents arreu del domini lingüístic, ja prou reconeixedora en la proposta de fonètica; una actitud, emperò, que no contradiu la confiança que els provats aspectes dinàmics de la llengua (en unió amb els factors socials i culturals que la condicionen en els nostres dies) conduiran cap a solucions idiomàtiques cada vegada més unitàries.

En definitiva, amb les propostes per a un estàndard oral recuperem i dignifiquem una sèrie d’usos adequats a comeses que s’havien vist interrompudes durant anys o que simplement abans ni tan sols havien existit. Així veiem l’estàndard: fàcil, precís, clar, apropiat per a la normalització de la llengua i per al seu desenvolupament dins el marc de la civilització.

No cal dir que, essent un objectiu primordialment pràctic i no teòric –això és, que mira a orientar adequadament una pràctica lingüística específica en el context d’un procés de política lingüística global–, els instruments de la formulació d’aquesta proposta cerquen no tant d’atenir-se sistemàticament a unes directrius de descripció lingüística i sociolingüística estrictes com d’assolir de bell antuvi una eficàcia real en l’activitat comunicativa quotidiana. ↻

La terminologia

Per introduir-nos en la proposta, examinem, de moment, la terminologia que hi fem servir. Una terminologia que no conté novetats respecte a la fonètica, però que no serà inútil de precisar al llindar de la morfologia.

D’entrada, els trets idiomàtics en joc són d’àmbit general o d’àmbit restringit i pertanyen als registres formals o als registres informals, d’acord amb allò que dèiem a l’apartat «Els criteris».

De més a més, quan d’una forma de llengua diem que és pròpia (de l’àmbit general o d’un àmbit restringit) o que hi és admissible, cal interpretar que aquesta forma es troba dins el quadre de la llengua estàndard. La primera etiqueta (és pròpia) vol dir que la forma en qüestió és la plenament adequada i es pot emprar sense limitacions en tots els registres; la segona (és admissible) pressuposa l’existència d’una altra forma –la pròpia i comuna–, sempre preferible, i dóna a entendre que la només admissible és simplement tolerada i que és aconsellable de reemplaçar-la per aquella en les situacions més característiques de la llengua estàndard. Això no obstant, resta incorporada a l’estàndard per a evitar de propugnar inflexiblement un sol tipus elevat de llengua i per a facilitar una modalitat de llengua col·loquial no incorrecta (que els mitjans de comunicació necessiten a cada moment). Així, hom remarcarà que al més sovint la fórmula és admissible va acompanyada d’una altra fórmula (només, però, en registres informals), la qual pretén subratllar les limitacions amb què declarem l’admissibilitat d’una forma.

En ocasions excepcionals s’han matisat aquests termes. Així, quan s’ha recorregut a frases com d’acord amb els usos característics de cada parlar, hom vol indicar que el fenomen tractat, encara que present en més d’un dialecte, hi té un abast geogràfic més aviat reduït o unes valoracions sociolingüístiques no uniformes. Quan hom recorre a l’expressió en registres molt formals, caldrà entendre que l’ús del fenomen tractat té unes limitacions ben òbvies.

Per fi, incloem moltes formes no recomanables. S’ha d’entendre que aquestes formes no són estàndard i que, per tant, queden fora de la llengua correcta. Reconeixem que hi ha faltes i faltes, i així, no totes les solucions no recomanables tenen la mateixa gravetat des del punt de vista de la gramàtica. Això no obstant, basta indicar que no es poden emprar, i amb això és assolit l’objectiu del text. Tampoc no s’hi localitza geogràficament el tret rebutjat, per tal com no n’hi ha cap necessitat. ↻

El present fascicle

Aquest fascicle es compon de dues parts: la morfologia no verbal (el nom, els determinatius i numerals i els pronoms personals) i la morfologia verbal. Si el lector mira l’índex de qualsevol gramàtica, s’adonarà que ací manquen diversos capítols, i si mira els que ací figuren, també s’adonarà que llurs continguts podrien ésser ampliats abundosament. La nostra proposta no és una gramàtica, sinó una selecció de qüestions que, en l’ús quotidià de la llengua, susciten dubtes als qui se’n serveixen. S’hi prenen sobretot en consideració unes quantes solucions que presenten discrepàncies d’àmbit o de registre respecte a les més comunes.

Com en el fascicle de fonètica, ens plau de fer constar la col·laboració de les universitats d’Alacant, de Barcelona, Autònoma de Barcelona, de les Illes Balears, de Perpinyà i de València. També aquestes propostes aspiren a obrir camins nous en una matèria que fins ara no ha estat objecte de normativa. ↻

Instruccions

Per a una interpretació adequada dels aspectes particulars d’aquesta proposta, convé tenir en compte els pressupòsits generals expressats en el conjunt del document, especialment els conceptes àmbit i registre, tal com han estat exposats a l’apartat «Els criteris», i els conceptes propi, admissible i no recomanable, d’acord amb les consideracions fetes a l’apartat «La terminologia».

La proposta s’adreça a persones que ja tenen un coneixement del català, ja sigui com a primera llengua o com a segona. L’estructuració jeràrquica de la proposta ha d’ajudar el lector a resoldre consultes sobre punts concrets, facilitant que aquest identifiqui d’antuvi si la forma per ell habitualment emprada és pròpia de l’àmbit general o si hi és admissible. En ambdós casos, amb aquesta distinció de grau s’entén que aquesta és la forma més corrent en els usos supraregionals. Respecte a la forma que és qualificada d’àmbit restringit, pot ésser usada fora del seu àmbit, perquè forma part de l’estàndard, però l’usuari ha de tenir present que no és la d’ús més general. Tant en un cas com en l’altre, li caldrà tenir en compte les indicacions relatives a registres. Finalment, si la forma emprada és qualificada de no recomanable, el lector n’haurà de prescindir si es vol atenir a l’objectiu d’aquesta proposta. Tot això, ben entès, salvant sempre la coherència de les formes emprades en un mateix discurs, i sense menystenir la voluntat d’avançar cap a una llengua estàndard progressivament unificada. Cal preveure també que hi ha formes que no apareixen en aquesta proposta; en aquest cas, o bé es tracta de formes no estàndard que no han merescut una condemna explícita perquè no sembla que facin trontollar a hores d’ara les valoracions i els usos actuals, o bé es tracta d’omissions que caldrà corregir en una pròxima edició.

Quant a la primera part, no sembla que calgui donar avisos específics per a treure’n profit: n’hi ha prou de llegir-la tenint en compte les instruccions i els conceptes que acabem de recordar. En canvi, pel que fa a la morfologia verbal, convé donar compte d’algunes convencions que hi hem introduït, a fi d’evitar repeticions i facilitar les consultes.

Hi presentem els models dels verbs regulars en quatre columnes, que corresponen a les quatre conjugacions (havent desdoblat la tercera en dos grups: el dels verbs amb increment incoatiu i el dels verbs anomenats «purs», bé que, com és natural, aquest desdoblament tan sols es fa constar en els presents).

Les persones del verb s’indiquen mitjançant els nombres 1 a 6. Només s’hi han consignat dues formes d’imperatiu: les de les persones 2 (tu) i 5 (vosaltres), i aquestes mateixes només són consignades en casos de variació. Les formes restants són fàcils d’inferir partint de les corresponents dels altres dos presents.

Tenint en compte que els temps de futur i condicional només difereixen en les terminacions, s’entendrà que tota menció d’aquell és aplicable a aquest (cosa que n’estalvia la referència explícita). Excepcionalment, però, haurem d’esmentar algunes formes del condicional.

Amb el fi d’economitzar espai, de fer més còmoda la consulta i de ratificar la coherència dels comportaments morfològics, en els models de conjugacions regulars figuren globalment sèries de solucions morfològiques, que ja no seran repetides en la presentació dels verbs que s’aparten dels models. ↻