Institut de Lingüística Aplicada

Universitat "Pompeu Fabra"

Text original


Introducció: el sistema terrestre i el canvi global


En aquesta primera part, tal com hem dit, definirem el problema, és a dir, què volem
dir quan parlem de canvi global en el medi ambient. Un cop definit, podrem, en les
parts i els capítols posteriors, analitzar-ne les causes d'origen humà.

Per a comprendre aquest problema, hem d'observar com funciona la Terra, el planeta
on vivim. I el primer que descobrim és que funciona com un sistema, o com un conjunt
de sistemes.

Un sistema, segons el Diccionari de Pompeu Fabra, "és un tot orgànic, un conjunt les
parts del qual estan coordinades segons una llei, i contribueixen a un determinat
objecte". Doncs bé, la Terra és un sistema, que anomenarem des d'ara sistema
terrestre.

En efecte, té una sèrie de components, parts o elements bàsics interrelacionats, i
estan lligats o coordinats per unes lleis de funcionament que tenen una lògica interna i
que aquí anomenarem processos.

Es important subratllar la condició de sistema del nostre planeta, ja que canvis
efectuats en un sol dels seus components oden difondre's i estendre's pel conjunt de
la Terra, a través d'una tupida xarxa d'interrelacions.

Això és el que descriurem en el present capítol. Començarem per definir el que és el
sistema terrestre, a partir de la descripció dels seus principals components i de les
interrelacions que hi ha entre ells.

Aclarits aquests conceptes, analitzarem els processos de funcionament del sistema i
els seus equilibris interns. El que hem anomenat lleis o normes que lliguen o orienten
el funcionament del sistema.

A partir d'aquí detallarem els principals canvis que s'observen en aquests processos
que regulen el funcionament de la Terra. Es tracta de canvis d'àmbit global, és a dir,
que afecten el conjunt de la Terra.

Explicarem posteriorment els efectes potencials que aquests canvis poden tenir per al
sistema terrestre i per a la vida al nostre planeta. Són efectes que ja han començat a
fer-se notar i que poden esdevenir més importants en els futurs cinquanta anys.

Acabarem el capítol definint, com a conclusió de tot el que haurem descrit, el que
s'entén per canvi global en el medi ambient.




1. El sistema terrestre

1.1 Un nou concepte

El concepte d'evolució del sistema terrestre com a organisme integrat és un concepte
antic. Malgrat tot, fins fa poc, l'estudi de la Terra era basat principalment en disciplines
especialitzades, com són ara la geologia i l'oceanografia. Ambdues disciplines
operaven concentrades en l'estudi d'un sol component del sistema terrestre.

D'altra banda, els instruments de mesura i d'observació han estat limitats fins fa poc
temps. De fet, les connexions globals entre els diferents components de la Terra
començaren a ésser conegudes el segle passat.

La comprensió i el coneixement sobre aquestes connexions, fins al punt de poder
estudiar el sistema terrestre des d'un punt de vista unificat, són fets molt recents. Avui
els fa possibles l'existència d'una sèrie d'instruments nous: les tècniques d'observació
global (en bona mesura gràcies als satèlžlits) i el desenvolupament de models
conceptuals i numèrics que integren de manera sistemàtica els diferents components i
processos del sistema terrestre.

Són aquests avenços els que permeten parlar avui d'una nova ciència o disciplina
científica: la Ciència del Sistema Terrestre o, més genèricament, les Ciències de la
Terra. Una disciplina cridada a un ràpid desenvolupament en els propers anys.


1.2 Els components del sistema: terra, aigua, aire i vida

Comencem, doncs, per descriure el que podem anomenar components del sistema
terrestre.

Quan mirem la Terra des de l'espai, veiem una esfera d'un marbre multicolor. Els
núvols i els territoris nevats apareixen com si fossin taques blanques com de cotó que
s'entreteixeixen amb el fons blau intens dels oceans. Les clarianes de la cobertura de
núvols revelen l'existència dels continents, d'un color torrat, amb taques de color més
clar que corresponen a les regions desèrtiques.

Els components essencials del sistema terrestre són quatre: la Terra sòlida, l'aigua,
l'aire i els éssers vius.

Els tres primers solen englobar-se en el terme geosfera, el sistema que inclou els
components no vius del sistema terrestre.

El darrer component se sol conèixer amb el nom de biosfera, que és el «sistema
integrat de vida i de suport a la vida inclosos dins l'embolcall perifèric del planeta
Terra».


Entre ambdós sistemes hi ha una relació molt estreta. La vida a la Terra depèn de
l'existència i el funcionament de la geosfera, i aquesta no tindria la configuració actual
sense l'existència d'éssers vius.

Tots aquests components del sistema terrestre es troben compostos per tres tipus
d'elements: la matèria, l'energia i la informació. Tots tres elements són molt
importants. Cal destacar, per menys obvi, la transcendència de la informació present
en tots els components del sistema terrestre. Quan desapareix una espècie animal,
per exemple, es trenca una cadena informativa molt important. Per posar sols un
exemple: un ordinador personal pot emmagatzemar de 7.000 a 300.000 bits
d'informació, mentre que una única cèlžlula bacteriana de dues micres de diàmetre
conté aproximadament un bilió (un milió de milions) de bits.


1.3 La Terra sòlida i l'escorça terrestre

EL primer component de la geosfera és la Terra sòlida, que forma la base del globus
terraqüi.

La composició de la Terra sòlida pot veure's en la figura I. 14.

Al nivell més profund, entre 5.150 i 6.371 m des de la superfície terrestre, hi trobem el
nucli intern. Està fet de metall sòlid i és d'una gran densitat.

Més amunt, entre els 2.900 i els 5.150 m des de la superfície, hi ha el que anomenem
nucli extern. Es compon de metall líquid: ferro, níquel i silici. La seva densitat és
menor.

En acostar-nos més a la superfície, entre els 700 i els 2.900 m de profunditat, hi ha
l'anomenat mantell inferior. Sembla compost per òxids densos, com són ara l'òxid de
magnesi o el diòxid de silici. En aquestes capes, la densitat augmenta gradualment
a mesura que ens acostem a la superfície.

Molt a prop de la superfície, hi ha el mantell superior. Entre els 200 i els 700 m de
profunditat trobem silicats densos de magnesi i ferro. Més amunt, entre els 40 i els
200 m de profunditat, hi ha roques bàsiques d'olivina i piroxè. La seva densitat
augmenta ràpidament.

Finalment, arran de superfície i en contacte amb l'aire i l'aigua, hi ha l'escorça. És la
capa que hi ha entre la superfície i els primers 40 m de profunditat, i està formada
per roques silícies. La seva densitat és escassa.

Aquesta darrera és la part que més ens interessa de la Terra sòlida, perquè és la que
té una relació més directa i freqüent amb els sistemes de la geosfera i la biosfera,
malgrat que constitueix menys del 0,0001% del volum total del planeta.

En aquest aspecte és important conèixer la composició mitjana de l'escorça terrestre,
tal com la podem conèixer a través de les anàlisis químiques de les roques. La
composició queda reflectida en la figura de la pàgina següent:

Només uns pocs elements hi són abundants, i molts hi són força escassos. L' oxigen
constitueix prop de la meitat de la massa de l'escorça terrestre: la major part es
combina amb el silici, en diferents proporcions, per a formar els silicats.

El silici, el ferro i l'alumini conjuntament constitueixen prop del 40% de l'escorça
terrestre, i l'altre 10% el formen el calci, el sodi, el potassi i el magnesi.

Els metalls més coneguts, com el coure o el zinc, són massa escassos per a
considerar-los individualment. Junts representen l'1,4% restant de l'escorça terrestre.

L'escorça terrestre no és plana. L'acció dels moviments tectònics de plaques,
juntament amb l'erosió de l'aigua i els vents, ha configurat muntanyes i valls, que
tenen un paper important en el sistema climàtic. El desnivell màxim és de prop de 9 m
sobre el nivell del mar i d'uns 10 m a sota el nivell del mar.


1.4 L'aigua

El segon gran component del sistema terrestre és l'aigua. El terme comú per a
designar les diferents formes d'aigua de la superfície terrestre, tant la dels oceans
com la dels mars poc profunds, els llacs, els rius, les aigües subterrànies o els
glaciars, és el d'hidrosfera. És a dir, l'aigua líquida i el gel.

De tota aquesta aigua, menys del 0,5% és als continents en forma de llacs i rius. La
major part, més del 80%, és als oceans i els mars poc profunds. La resta, el 18%
aproximadament, són sediments enterrats d'origen marí. Això vol dir que l'aigua
dolça representa tan sols l'1,2% del total, del qual el 23% (el 0,28% del total) són
aigües dolces subterrànies. Ho podem veure en aquesta figura:

Prop del 70% de la superfície terrestre està coberta pels oceans. El paper dels
oceans és cabdal, com veurem més endavant, tant en la conformació del clima com
en la regulació del sistema de la vida (biosfera) i en el funcionament del cicle
hidrològic.

El clima es modifica tant per la capacitat dels oceans d'absorbir energia de la radiació
solar i de transportar-la, mitjançant els corrents, arreu del món, com pel cicle
d'evaporació i de precipitació que s'inicia a la interfase aire-mar.

Els oceans tenen un paper important en l'abundància de l'oxigen i del diòxid de
carboni necessaris per als processos vitals. En certa manera, els oceans representen
una gran cubeta de reacció que és el destí final de tot el material fet partícules
i dissolt.

Finalment, els oceans es troben units a la resta de la hidrosfera a través del cicle
hidrològic: l'aigua evaporada dels oceans baixa novament en forma de pluja o neu
sobre els continents i torna als oceans en forma de rius i aigües subterrànies.


1.5 L'aire

El tercer component és l'aire, és a dir, la massa de gasos que envolta la superfície
terrestre i que fa possible la vida. És el que es coneix amb el nom d'atmosfera. Dins
l'atmosfera, hom sol distingir diversos nivells o capes: la troposfera és la que va des
de la superfície terrestre fins a 10 m de la Terra, l'estratosfera és la que se situa entre
10 m i 50 m de la superfície, i la mesosfera és la que s'estén des dels 50 fins als 100
m d'alçada.

La composició de l'atmosfera queda reflectida en aquesta figura, referida a l'aire sec al
nivell del mar:

És a dir, un 78% de nitrogen, un 21% d'oxigen, un 0,9% d'argó i un 0,03% de diòxid
de carboni, barrejats amb percentatges variables de vapor d'aigua.

Aquesta composició és bastant constant fins a una alçada de 100 m de la superfície
terrestre. A partir d'aquest nivell, les molècules gasoses simples poden dissociar-se
en ions i radicals lliures mitjançant reaccions de fotodissociació provocades per les
radiacions solars d'ona curta que arriben a la part alta de l'atmosfera.

L'oxigen i el nitrogen són importants des del punt de vista biològic i tenen cicles
característics d'interacció amb els organismes vius, com veurem més endavant.

L'oxigen, que s'obté directament de l'atmosfera, és necessari per a l'oxidació de
l'aliment. Aquest aliment proporciona energia.

El gas nitrogen és químicament no reactiu. És necessari per als organismes vius per a
formar aminoàcids essencials per a la vida, i s'ha d'obtenir directament de l'atmosfera,
utilitzant processos naturals que converteixen el gas nitrogen en sals solubles. Aquest
procés, només el realitzen els microorganismes que contenen l'enzim nitrogenasa.
Alguns d'aquests microorganismes viuen en relació simbiòtica amb les plantes
lleguminoses i del gènere Alnus.

El diòxid de carboni és utilitzat en la fotosíntesi per a sintetitzar matèria orgànica nova
amb l'ajuda de la radiació solar i un catalitzador: la clorofilžla. Aquest procés
és exclusiu del món vegetal.

L'argó és un gas inert. La resta de gasos constitueixen menys del 0,04% del volum
total de l'atmosfera.


1.6 La vida

Dins d'aquest sistema no viu -fet de terra, d'aigua i d'aire- es desenvolupa la vida.

Ja hem dit que la biosfera és el sistema integrat de vida i de suport a la vida, comprès
dins de l'embolcall perifèric del planeta Terra juntament amb l'atmosfera que l'envolta.

La biosfera inclou milions de plantes, animals i éssers vius en desenvolupament
constant. Són 2.000 milers de milions de tones de matèria orgànica .

Des del punt de vista de la seva composició química, els elements més importants de
la biosfera són l'hidrogen, l'oxigen, el carboni, i, en molta menys mesura, el nitrogen.
Si comparem aquesta composició amb la resta de sistemes que conformen la Terra,
tindrem la taula següent:

Com veurem de seguida, aquests elements que componen la biosfera interrelacionen
amb la resta del sistema terrestre a través de cicles autoregulats. Com es desprèn de
la seva importància a la taula, podem observar que el carboni és l'element de la vida.


1.7 El sistema terrestre: una sèrie de processos interactius

La geosfera i la biosfera són sistemes estretament relacionats.

L'existència d'un depèn del funcionament de l'altre i al revés, a través de sistemes de
transferència d'energia i de matèria.

És fàcil de comprendre que la vida dels animals i les plantes depèn de l'escorça
terrestre, de l'aigua i de l'aire. És menys òbvia, però igualment certa, la dependència
de la geosfera de la natura viva del planeta.

Si no existissin els éssers vius, per exemple, l'atmosfera tindria una composició similar
a la dels gasos que emeten els automòbils i faria impossible la vida a la Terra.

El sistema terrestre integra, doncs, el conjunt d'aquestes relacions entre la natura viva
i la natura morta, com també tots els processos de funcionament dels diferents
sistemes que hem definit fins aquí: la Terra sòlida, l'aigua, l'aire i la vida.

El sistema terrestre es configura, així, com una sèrie relacionada de processos
interactius que operen en una àmplia gamma d'escales espacials i temporals. No es
tracta d'una colžlecció de components individuals. Les interaccions són l'essència del
sistema terrestre. Un cop s'ha introduït un canvi en un dels seus components, aquest
canvi pot propagar-se a través del sistema terrestre sencer.

Prenem com a exemple l'acció volcànica. Els efectes de les erupcions poden ser de
tipus local, en períodes de temps d'hores o de dies. Però també poden afectar àrees
més àmplies, en períodes de temps de mesos o d'anys, a través de la deposició
de pols i gasos volcànics en les capes altes de l'atmosfera. Després de l'erupció de
Bali l'any 1963, observacions fetes al sud d'Austràlia indicaven un canvi significatiu en
la qualitat i la quantitat de radiació solar que arribava a la superfície.

El nivell de coneixement que tenim avui dels diversos subsistemes que conformen el
sistema terrestre és força desigual. La Terra sòlida és encara menys coneguda,
doncs, malgrat les possibilitats d'anàlisi que ens ofereixen els moviments tectònics,
els terratrèmols i els volcans; molts fenòmens que els afecten queden encara ocults a
l'observació directa. El que podem anomenar Terra fluida (aigua i aire) i biològica
(éssers vius) és més coneguda, ja que pot ser estudiada a la superfície terrestre.



2. Els processos i els sistemes naturals físics

Hem vist que el sistema terrestre es basa en un conjunt interactiu de sistemes
naturals físics. Descriurem aquí, breument, com funcionen els principals d'aquests
sistemes.

Per a fer-ho, cal distingir aquells processos o sistemes que operen dins del que hem
anomenat la Terra sòlida, d'aquells que ho fan dins de la Terra fluida (aigua, aire) o
biològica (éssers vius).


2.1 Processos que operen en la Terra sòlida

Els processos que operen en l'àmbit de la Terra sòlida dominen la transformació del
sistema terrestre en escales temporals llargues, és a dir, de milions d'anys o més.

Per aquesta raó, podem dir que operen en escales de temps molt més llargues que
les que afecten les activitats humanes, i que ens interessen poc, atès l'objectiu
d'aquest llibre.

Això és cert amb algunes excepcions, com per exemple els fenòmens d'erosió i de
deposició, que afecten els models d'ús de la terra i les erupcions volcàniques; o els
moviments de plaques, que provoquen els terratrèmols.

És bo, per tant, saber almenys que una part important de la recerca de les ciències de
la Terra s'adreça a comprendre aquests processos.

Els canvis que es produeixen en aquests processos estan dominats per les energies
internes de la Terra, molt en especial per la radioactivitat.

Les principals recerques que es desenvolu pen avui pretenen determinar els
moviments de les plaques de l'escorça terrestre amb la consegüent deformació i
evolució dels continents, dissenyar el mapa de la composició, l'estructura i els models
de convecció dels mantells terrestres, i dilucidar com funciona el mecanisme de
dinamo que opera en el nucli terrestre i que posa en funcionament el camp magnètic
de la Terra.

També tenen interès els estudis que es fan de la història geològica de la Terra a partir
de l'anàlisi de les roques sedimentàries que formen l'escorça terrestre. Aquest estudi
permet observar la contínua tensió entre l'acció constructiva de les forces internes de
la Terra i els efectes destructius de l'erosió i del clima en la superfície terrestre.

Finalment, s'està investigant la història de la Terra primitiva. Aquesta recerca és
interessant, ja que la Terra primitiva ha exercit una notable influència en l'evolució
subsegüent del nostre planeta. En aquest sentit, poden ser útils els estudis sobre la
formació de la Terra, el desenvolupament del seu nucli i els mantells, i els orígens de
l'atmosfera, la hidrosfera i la biosfera.

Un resum dels principals processos desenvolupats en l'àmbit de la Terra sòlida, el
tenim en la figura següent.




2.2 Processos que operen en la Terra fluida i biològica

Als efectes de l'objectiu d'aquest llibre, ens interessen més directament els processos
que operen en la Terra fluida (aire i aigua) i biològica (éssers vius), perquè són
processos que operen en escales de temps rellevants per a la recerca sobre les
activitats humanes: a partir de centenars d'anys.

Dins d'aquesta escala temporal i en aquest àmbit, els processos es poden descriure
englobats dins dos grans sistemes: el sistema climàtic i els cicles biogeoquímics.

Tots dos sistemes estan lligats entre ells per processos físics i químics, especialment
pel procés de formació i moviment de l'aigua, com a vapor , com a líquid i com a gel.
Per això parlarem al final de la humitat global com el procés que lliga el sistema
climàtic i els cicles biogeoquímics.


2.2.1 El sistema climàtic


El sistema climàtic lliga conjuntament l'atmosfera, els oceans, la superfície o escorça
terrestre i els éssers vius, com són les plantes i els animals.


A. La radiació solar

El funcionament d'aquest sistema parteix fonamentalment de les radiacions i l'energia
solars. Una part important de les radiacions solars són reflectides immediatament una
altra vegada cap a l'espai pels núvols. L'energia no reflectida cap enfora pels núvols o
la neu és absorbida per l'atmosfera o arriba a l'escorça terrestre. Del 47% d'energia
solar que arriba a l'escorça, un 40% servirà per a evaporar l'aigua de la hidrosfera i
sols la resta és absorbida per la superfície dels continents.

Quan la superfície de la Terra s'escalfa, envia radiació i energia de retorn a l'espai.
Aquest tipus de radiació s'assembla a l'escalfor que sentim asseguts a una certa
distància d'una estufa de llenya o d'un foc de camp.

Si calculem com hauria de ser la superfície del planeta, basats en la calor que radia
cap a l'espai, arribem a la conclusió que tot el globus hauria de ser un erm glaçat,
33 C de mitjana més fred del que és avui. La força que ens salva d'aquest glacial
destí és l'atmosfera. La capa d'aire que envolta la Terra conté, com hem vist abans,
gasos com el vapor d'aigua i el diòxid de carboni, que absorbeixen la calor radiada per
la superfície terrestre i en reemeten una part cap a l'escorça terrestre a temperatures
molt més baixes. Podem dir que atra pen la radiació de la Terra. Aquest mecanisme
d'escalfament planetari s'anomena efecte hivernacle.

Aquest efecte hivernacle és cabdal. Al planeta Venus, el més proper a la Terra,
l'efecte és més fort, ja que té una espessa capa de diòxid de carboni que escalfa la
seva superfície a una mitjana de 470 C. Al planeta Mart passa el contrari, l'efecte és
massa feble, i la temperatura mitjana en la seva superfície és de 60 C sota zero, ja
que té una atmosfera molt prima. A cap dels dos planetes és possible la vida.

El paper dels núvols dins el sistema climàtic és doble. D'una banda, reflecteixen la
radiació del Sol cap enfora de la Terra i, per tant, refreden el planeta. D'altra banda,
altres núvols escalfen la Terra, atrapant la calor a prop de la superfície augmentant
l'efecte hivernacle de l'atmosfera. Avui podem dir, però, que el sistema de núvols
exerceix, tot sumat, un poderós efecte de refredament global del planeta.

Dins del sistema climàtic es produeix el que s'anomena balanç global de radiacions.
De la mateixa manera que ho fa el balanç d'una empresa, el balanç de radiacions ha
de quadrar. Això vol dir que l' energia solar que arriba a la Terra ha de ser igual a
l'energia que marxa del planeta. Si no fos així, els oceans podrien arribar a
evaporar-se o congelar-se.


B. La màquina de calor global

L' energia solar no arriba amb la mateixa força a tots els indrets de la Terra. A les
regions polars cobertes de gel arriba molt poca energia solar , especialment a l'hivern.
La Terra absorbeix més radiació solar als equadors que a les latituds inferiors. Així,
doncs, el balanç de radiacions s'equilibra a nivell del conjunt de la Terra, però no pas
a cada lloc.

El que passa és que l'energia absorbida a prop de l'equador s'escampa a les regions
més fredes del globus, transportada pels vents de l'atmosfera i pels corrents dels
oceans. Així, l'aire i l'aigua actuen com una gegantina màquina de calor global, d'una
forma similar a com ho fa una locomotora de vapor . Una màquina que tendeix a
igualar les temperatures del món.

L'atmosfera transporta energia i arrossega masses d'aire humit i sec. A través de
l'evaporació, l'aire absorbeix, damunt els oceans càlids, vapor d'aigua. Aquest vapor
d'aigua viatja a les regions més fredes i a l'interior dels continents, i es condensa i
precipita com a pluja o neu, tot alliberant calor a l'interior de l'atmosfera.

La física i la dinàmica atmosfèriques tenen, doncs, un paper cabdal en la determinació
de la temperatura de la superfície terrestre, com també en la formació i l'actuació dels
núvols, de les pluges i dels vents. Transportant aigua, reactius químics i pols a través
del món, i proveint una part substancial del sistema de suport a la vida, l'atmosfera es
converteix en el motor del sistema climàtic. Les previsions climatològiques han estat
basades en els darrers cent anys en l'anàlisi d'aquest subsistema i en la construcció
de models d'ordinador basats en ell.


C. El paper de l'aigua

L'aigua té, també, un paper clau en el clima. En primer lloc, com hem vist, en la
formació de les pluges, els huracans i les tempestes de neu.

Però no sols en aquest terreny. També té un paper cabdal a través del procés
d'evaporació des dels sòls humits i les plantes. Aquesta evaporació ajuda a refredar la
superfície terrestre, de la mateixa manera que la suor refreda els nostres cossos
en èpoques de calor. Quan patim una sequera d'estiu, i el sòl s'asseca, les
temperatures augmenten perquè l'escorça terrestre no pot ja usar l'evaporació per a
refredar-se.

És aquest procés d'evaporació el que fa que s'origini un major nombre de pluges a les
regions forestals. Els boscos són veritables «creadors de pluja». Al final del segle
passat, la repoblació forestal de més de 10.000 hectàrees a l'Ìndia central va causar
un augment d'un 12% de les pluges. En canvi, el desboscament de les serralades
d'Abisínia durant les darreres dècades va contribuir visiblement a l'empitjorament dels
períodes de sequera a la zona del Sahel occidental.

També tenen un paper en el cicle climàtic de l'aigua els aqüífers subterranis,
procedents de l'aigua de pluja que penetra en la terra sòlida i que torna a sortir cap a
l'exterior al cap d'un temps. Els aqüífers subterranis ralentitzen el cicle de l'aigua.


D. Els oceans: un sistema mandrós

Comparats amb l'aire, els oceans reaccionen com un animal mandrós. Mentre que
l'atmosfera pot adaptar-se en pocs dies a l'escalfament o el refredament dels oceans,
a la superfície del mar li costa mesos o encara més temps respondre als canvis de
calor de l'atmosfera.

És especialment important l'emmagatzemament, en les capes altes oceàniques, de
l'excés de calor retinguda a l'atmosfera com a resultat de les concentracions creixents
dels gasos que produeixen l'efecte hivernacle. La capacitat calorífica de l'aigua dels
oceans, amb ritmes de ventilació cap a la superfície marina que van de dècades fins a
un segle, és suficient per a retardar substancialment el projectat equilibri de la
temperatura global del planeta. El transport lateral d'energia en els oceans, mitjançant
els corrents marins, també disminueix els gradients de temperatura entre el pol i
l'equador.

Els models de temperatura de la superfície del mar també determinen on es
desenvolu pen les tempestes i la direcció en què viatgen aquests temporals. Un
exemple del que diem, el constitueix «El Niño», un model climàtic que es crea quan
l'oceà Pacífic s'associa amb l'atmosfera global per a crear amplis canvis en el clima.
El 1983, «El Niño» va ser particularment fort, i originà pluges torrencials a la costa
oest d'Amèrica llatina i sequeres molt greus a l'Ìndia, Indonèsia i Austràlia.

Dissortadament, coneixem molt menys el funcionament dels oceans que el de
l'atmosfera.

En resum, doncs, podríem dir que el sistema climàtic és classificable en tres
subsistemes: el de la física i la dinàmica atmosfèriques, el de la dinàmica dels oceans,
i el de l'energia i la humitat de la superfície terrestre.


E. Els instruments de mesura: models d'ordinador i d'història terrestre

El sistema climàtic és com una tela d'aranya en la qual estan entreteixits els núvols,
els corrents dels oceans, la radiació solar i mil altres elements.

Per això, a l'hora d'analitzar-ne el funcionament, s'ha treballat força en l'elaboració de
models d'ordinador, mirant d'incorporar-hi els diferents elements climàtics com si
fossin fluids que obeeixen lleis físiques bàsiques. La fiabilitat de les simulacions per
ordinador no és, actualment, completa. Sabem, per exemple, que aquests models no
funcionen encara a l'hora de simular com actuen els núvols o els oceans. És difícil
perquè es tracta d'integrar elements molt diferents i interrelacionats, com són ara, per
exemple, l'escorça terrestre, el vapor d'aigua en l'aire, el nivell de sal als oceans o els
sistemes biològics.

Un altre instrument de mesura, l'ha constituït l'estudi dels registres de què disposem
sobre la història de la Terra. Els geòlegs han analitzat vegetals molt antics, els fòssils i
les roques. També s'han fet estudis sobre els sediments marins. Aquestes recerques
ens donen dades sobre com eren les condicions prèvies a la Terra, i ens ofereixen
claus per entendre les causes del canvi climàtic. Vegem-ne alguns exemples.

Durant el període cretaci, ara fa cent milions d'anys, al final de l'era dels dinosaures, la
temperatura era 10 C més elevada que avui. El nivell del mar va pujar i els oceans
desbordaren els continents, ja que aquests no estaven «tancats» pels grans blocs de
gel dels pols. Aquesta situació va ser causada en part per un augment de diòxid de
carboni a l'atmosfera, degut a l'activitat volcànica.

En els darrers dos milions d'anys, la Terra ha passat per diverses edats de gel, amb
disminucions notables de la temperatura. Durant aquests períodes, la temperatura
mitjana fou de 5 C menys que l'actual. Això sembla que respon a canvis periòdics
d'òrbita de la Terra i a disminucions significatives dels percentatges de diòxid de
carboni i de metà a l'atmosfera. Hom especula que la reorientació dels corrents
majors dels oceans durant les èpoques de gels pot haver fet créixer l'habilitat
dels oceans per absorbir el diòxid de carboni de l'atmosfera.


2.2.2 Els cicles biogeoquímics

El segon grup de sistemes que regulen el que hem anomenat Terra fluida i biològica,
el constitueixen els cicles biogeoquímics.

Aquests cicles descriuen els moviments i les interaccions dels elements químics
essencials per a la vida a través de la geosfera i de la biosfera. Inclouen processos
físics, químics i biològics.

Hi ha cicles oberts, com el de l'energia, i hi ha cicles tancats com els cicles de la
matèria. Aquests darrers són com un joc permanent entre la natura viva i la natura
morta del nostre planeta, en un procés que no té principi ni fi. És com un reciclatge
combinat i continu, en una sèrie de processos autoregulats: les deixalles són el punt
de partida per a formar quelcom de nou.



Els cicles naturals transformen cada any una part de la matèria orgànica total de la
Terra, cosa que representa reciclar milions de tones anuals.

Els elements químics principals són el carboni, l'hidrogen, el nitrogen, l'oxigen, el
fòsfor i el sulfur, combinats de diverses maneres i interaccionant amb d'altres
elements. Una sola d'aquestes substàncies pot esdevenir el factor limitador en
el desenvolupament d'un ecosistema. Per exemple, l'oferta de nitrogen pot limitar el
nombre de processos vitals en els oceans.

Vegem, doncs, com funcionen els cicles més importants.

Comprendre'ls és essencial per a entendre el funcionament de la Terra com a
sistema.


A. El cicle de l'energia

Ja hem parlat, en descriure el sistema climàtic, del cicle de l'energia.

La base del cicle és l' energia solar . Per això parlem de cicle obert, atesa la intervenció
decisiva del Sol que és un factor extern al sistema terrestre.

El funcionament del cicle pot resumir-se així:

De l'energia de les radiacions solars, el 50% és interceptada pels núvols. Aquests
reemeten cap a l'espai la meitat d'aquesta energia, és a dir, el 25% del total. Això és
el que fa que la Terra, vista des de l'espai, aparegui com un planeta brillant i lluminós.
Un 2% de l'energia queda retinguda als núvols, i el 23% restant arriba a l'escorça
terrestre. De l'altre 50% d' energia solar , sols un 19% travessarà l'atmosfera per arribar
directament a la superfície terrestre. Un 17% del total és absorbida pels gasos de
l'atmosfera, especialment per l'ozó, el vapor d'aigua i el diòxid de carboni. Un 12% del
total és reflectida per l'atmosfera, de la qual una part (7% del total) retornarà a l'espai,
i una altra part (5% del total) arribarà a l'escorça terrestre. Finalment, un 2% del total
serà reflectida per l'escorça cap a l'espai.

En resum, doncs, sols el 47% de l'energia emesa pel Sol arriba a la superfície de la
Terra, ja sigui als continents o als oceans. Allà serà emprada per a l'evaporació
(40%). Un petit percentatge servirà per a la fotosíntesi (0,1%), i la resta serà
absorbida per l'escorça terrestre.

La radiació absorbida per la Terra es transforma en calor que es distribueix en
profunditat. Als oceans, gràcies a les onades, es distribueix a profunditats de fins a
100 metres, la qual cosa fa que les superfícies marines no ultrapassin gairebé mai
l'1 C. Per contra, la radiació que incideix en el sòl continental depèn en gran mesura
de la mena de sòl i del tipus de vegetació present.

Els oceans, a més de ser uns grans transportadors d'energia des de la superfície
terrestre, acompleixen una funció decisiva en el cicle energètic, atès que les
transformacions de fase són acompanyades de grans canvis latents de calor.
L'evaporació, amb el consegüent desplaçament del vapor per l'acció del vent i
la condensació posterior, produeix un transport de calor a través de l'atmosfera.
Aquests canvis calorífics són els que, en darrer terme, condueixen al
desenvolupament del sistema de circulació de l'aire per tot el planeta.



D'altra banda, tal com passa dins d'una fàbrica, l' energia solar és utilitzada per a les
successives reaccions químiques que ocorren al sistema terrestre. La radiació solar
es transforma en diversos tipus d'energia -energia mecànica (cinètica o potencial) i
energia química-, i en el contingut calorífic de la Terra.

Un exemple de transformació en energia mecànica, ens l'ofereix el sistema climàtic:
l' energia solar acaba generant, d'una banda, a través de l'evaporació, l'energia
cinètica i potencial dels rius i els glaciars. D'altra banda, gràcies als desequilibris
tèrmics de l'escorça terrestre, l' energia solar esdevé l' energia cinètica i potencial dels
vents i els corrents oceànics.

Un exemple de transformació de l' energia solar en energia química, ens l'ofereix la
fotosíntesi, a través de la qual les plantes verdes assimilen el diòxid de carboni per a
fabricar oxigen, com veurem en parlar del cicle del carboni.


B. El cicle de l'aigua

El cicle de l'aigua és essencial per a la vida i per a la creació del sistema climàtic, ja
descrit. La seva descripció pot ser resumida en la figura següent.

L'aigua dels oceans s'evapora cap a l'atmosfera com a efecte de les radiacions solars,
tal com ja hem descrit. Al seu torn, el vapor d'aigua present a l'atmosfera retorna en
bona mesura als oceans en forma de precipitació.

Pel que fa a l'escorça terrestre, hi ha un procés múltiple d'evaporació d'aigua cap a
l'atmosfera: aquesta evaporació procedeix tant dels llacs i dels rius que poblen els
continents, com de les plantes i del mateix sòl humit, en un procés semblant al de la
suor humana. Així, el vapor d'aigua atmosfèric es condensa i retorna en forma de
precipitacions d'aigua a la superfície terrestre amb les pluges, la neu o les
pedregades.

El cicle es tanca amb la relació entre els oceans i l'escorça terrestre. L'aigua de les
precipitacions passa a formar part de rius, llacs, glaciars i aigües subterrànies. Amb
diferents escales temporals, totes aquestes fonts aporten finalment el seu flux d'aigua
als oceans.


C. El cicle del carboni

El cicle del carboni és particularment important, perquè el carboni és present a totes
les cèlžlules vives.

Aquest cicle gira especialment al voltant del diòxid de carboni, perquè és aquesta
l'espècie química predominant en l'atmosfera entre les que contenen carboni.

El cicle funciona bàsicament a través de la fotosíntesi, la respiració, les emissions per
combustió de fuels fòssils i les erupcions volcàniques.

Vegem-ne la representació gràfica:

Hi ha 700 bilions de quilograms de diòxid de carboni a l'atmosfera. Doncs bé, el 20%
d'aquesta quantitat és transformada cada any per part de plantes i microorganismes,
especialment gràcies a la fotosíntesi. Aquest és, doncs, el principal mecanisme a
través del qual s'obté el carboni necessari per als éssers vius.

La fotosíntesi transforma el diòxid de carboni i l'aigua en hidrats de carboni, tot
alliberant oxigen, gràcies a l'energia de la llum solar. Aquest procés, el protagonitzen
tant les plantes de l'escorça terrestre com el fitoplàncton i altres organismes vegetals
dels oceans. Es tracta d'un procés d'absorció de llum visible per part d'un sistema de
cèlžlules clorofílžliques presents a les plantes. Els hidrats de carboni fixats així per les
plantes verdes passen als animals herbívors quan se les mengen.

Si aquest és el principal sistema de fixació del diòxid de carboni, els fluxos en sentit
contrari tenen orígens diversos. En primer lloc, hi ha la respiració de les plantes, dels
animals i, àdhuc, dels sòls. Quan parlem de respiració dels sòls, ens referim a la
respiració dels éssers que hi viuen: els bacteris i els protozous. És en aquest sentit
que hom parla, també, de la respiració dels mars, referint-se a la respiració del
plàncton o els vegetals i els microorganismes que hi viuen. Els homes, els animals i
les plantes respirem captant oxigen de l'atmosfera i emetent diòxid de carboni.

D'altra banda, les erupcions volcàniques suposen una emissió unilateral de diòxid de
carboni cada vegada que ocorren.

També emeten diòxid de carboni les activitats humanes basades en la combustió de
fuels fòssils ( carbó mineral o petroli ) o de biomassa ( llenya o carbó vegetal). Tant el
carbó mineral com el petroli es formen a partir de la descomposició de components
orgànics presents a l'escorça terrestre. La descomposició de plantes i animals
contribueix a la formació d'aquests combustibles rics en carboni. En cremar-los,
alliberen diòxid de carboni.

També la sedimentació i la posterior descomposició del plàncton i altres organismes
vegetals dels oceans permeten l'emissió cap a l'atmosfera de diòxid de carboni.

Fins aquí els processos principals. Hi ha d'altres processos, això no obstant, que
partici pen en una petita mesura del balanç total del carboni a l'atmosfera. Un d'ells és
l'oxidació del carboni elemental o de compostos orgànics impregnats en roques, tot
produint diòxid de carboni. Un altre és el consum de diòxid de carboni dissolt per part
de carbonats dissolts, com és ara la calcita (carbonat de calci).

Finalment, el metà i el monòxid de carboni partici pen també en el cicle del carboni. El
metà es produeix de forma natural per la fermentació anaeròbica, un procés que té
lloc en terrenys humits (arrossars, per exemple), en la fermentació intestinal del
bestiar, o en els abocadors d'escombraries. Però el 50% del metà present a
l'atmosfera prové de processos de combustió de biomassa i d'extracció de
combustibles fòssils, com els que es realitzen a les mines de carbó , les explotacions
de petroli i els jaciments de gas natural . En el cas del monòxid de carboni, el 40% de
la seva presència s'explica per la combustió de carburants fòssils.



Tant el metà com el monòxid de carboni formen diòxid de carboni en reaccionar amb
els radicals hidroxils a la troposfera.


D. El cicle de l'oxigen

El cicle de l'oxigen és, en bona mesura, complementari amb el del carboni que
acabem de veure.

Hi ha una relació doble entre els gasos de l'atmosfera i els sistemes terrestre i marí.

D'una banda, a través de la fotosíntesi, tant la terrestre com l'oceànica, el diòxid de
carboni present a l'atmosfera es transforma en oxigen útil per als éssers vius. Aquesta
és la principal via de formació d'oxigen: s'estima en 400 mil milions de tones la
quantitat d'oxigen que s'emet anualment amb la fotosíntesi.

Aquests éssers vius retornen diòxid de carboni a l'atmosfera a través de la seva
respiració. Aquest darrer procés és el que es coneix com a descomposició oxidativa.

També forma part d'aquest procés l'emissió de diòxid de carboni en la descomposició
de la matèria orgànica que té lloc als sòls.

D'altra banda, l'oxigen de l'atmosfera captat a través de la fotosíntesi (i el que existeix
en l'aire de forma directa) contribueix a l'oxidació de substàncies inorgàniques
reduïdes, com per exemple els minerals portadors de ferro. També colžlabora a la
meteorització de sediments orgànics antics, com són el carbó i el petroli . Altres
processos d'oxidació importants són els del carboni elemental que produeix diòxid de
carboni, el dels sulfurs minerals que produeix sulfats, i el del nitrogen gasós
que produeix nitrats.
Aquest seria, en esquema, el procés:

És interessant notar com el carboni penetra en el subsòl orgànic a partir de la
descomposició dels components orgànics de l'escorça terrestre. Aquest subsòl
orgànic, com el carbó o el petroli , en ser consumit a partir de la seva
combustió industrial, retorna en forma de diòxid de carboni a l'atmosfera.


E. El cicle del nitrogen

En el cas del nitrogen, ens trobem amb un procés d'alguna manera semblant al de la
fotosíntesi. És el que s'anomena fixació biològica del nitrogen, que es produeix tant
als sòls com als oceans.



La matèria orgànica morta, com els excrements o l'orina animals, contenen composts
orgànics complexos rics en nitrogen. Una sèrie de bacteris i fongs presents als sòls
transformen el nitrogen d'aquests composts en aminoàcids i proteïnes, i es desfan
del nitrogen restant en forma de ions amoni. Aquest procés s'anomena amonificació.
Cada any es transformen uns dos milions de tones de nitrogen en aquest procés.

Uns altres bacteris presents als sòls oxiden aquests ions amoni, i els transformen en
ions de nitrit i en ions de nitrat, tot desprenent energia en un procés que s'anomena
nitrificació. Alguns d'aquests nitrats passen a les aigües subterrànies, juntament amb
l'aigua que procedeix de la pluja, que finalment arriben als oceans.

Aquests ions de nitrat entren en les cèlžlules de les plantes verdes, i allà són reduïts
novament a ions amoni i transformats en components que contenen carboni per a
produir aminoàcids i altres components orgànics rics en nitrogen. Aquesta
transformació s'anomena aminació.

Aquests aminoàcids i aquests components orgànics passen als sòls quan les plantes
moren. També hi passen a través dels excrements i els orins dels animals que es
mengen les plantes verdes. I així torna a començar el procés inicial: l'amonificació.

Però en tot aquest procés hi ha pèrdues de nitrogen. En efecte, nombrosos
microorganismes que viuen, sobretot, en ambients de poc oxigen, com són els sòls
inundats o els pantans, redueixen els nitrats a formes volàtils de nitrogen: el gas
nitrogen i l'òxid nitrós. D'això, se'n diu desnitrificació. L'energia necessària per aquest
procés prové de la presència d'abundant matèria orgànica fresca que pot
descompondre's ràpidament.

Però encara no hem dit el més important. Si el nitrogen que és capturat pels sòls no
fos reemplaçat d'una manera sistemàtica, la vida a la Terra desapareixeria lentament.
Aquest reemplaçament s'anomena fixació del nitrogen, i el realitzen tan sols
certs bacteris: el més conegut és el Rhizobium, que envaeix les arrels de les plantes
lleguminoses.

Gràcies a l'enzim nitrogenasa, aquests bacteris són capaços de transformar el gas
nitrogen de l'atmosfera en ions amoni, i fer-lo, per tant, disponible per a les reaccions
d'amonificació ja esmentades. L'acció catalitzadora de la nitrogenasa rep
la participació d'un fosfat d'alt contingut energètic (l'ATP, adenosina trifosfat). Els
composts de carboni de la lleguminosa són la font d'energia del bacteri per a la fixació
i li ofereixen un entorn protector. La planta obté, al seu torn, el nitrogen d'una forma
utilitzable per a produir les proteïnes de la planta.

Un cicle semblant s'esdevé a l'oceà. Els microorganismes marins fixen el nitrogen
atmosfèric i també el nitrogen dissolt en l'aigua. Aquest nitrogen dissolt en l'aigua
prové, en part, de les aigües subterrànies, com hem dit abans. El plàncton marí,
d'altra banda, pot ser menjat per certs peixos i aquests, al seu torn, servir d'aliment a
certs ocells. Aquests ocells, quan dipositen els seus excrements en els sòls
terrestres, n'enriqueixen el contingut en nitrats.

El nitrogen és fixat, també, a partir de processos com les descàrregues elèctriques
produïdes pels llamps en les tempestes o la combustió que es produeix en els
vehicles motoritzats. En aquests processos es formen òxids de nitrogen que s'oxiden
a l'atmosfera tot produint nitrats. Aquests nitrats es precipiten sobre l'escorça terrestre
amb la pluja o en forma de partícules sòlides.

En aquest cas, com en d'altres, ens trobem amb una colžlaboració entre el món
vegetal, el món animal i els microorganismes, malgrat que el paper veritablement
essencial rau en aquests darrers, molt especialment en els responsables de la fixació
biològica del nitrogen. D'aquí el perill dels canvis en l'estructura i la química del sòl i el
seu drenatge, com veurem en capítols posteriors. És especialment perillós alterar el
funcionament del món vegetal, atès el seu paper capital en processos com la fixació
de diòxid de carboni i de nitrogen.

Tant el cicle del nitrogen, com els de l'oxigen o el carboni, són cicles atmosfèrics en
els quals els components de l'aire desenvolu pen un paper molt important. N'hi ha
d'altres, com el del fòsfor, les reserves dels quals es troben en estat sòlid. En aquests
cicles de sedimentació, la matèria s'ha d'obtenir de les roques de l'escorça terrestre.

En tots aquests casos ens trobem amb cicles continus, tancats, amb un procés de
reciclatge total.


F. Tres subsistemes: biogeoquímica marina, ecosistemes terrestres i química
de les capes baixes de l'atmosfera

Podem dir, en resum, que en el funcionament de cada cicle dels descrits podem
observar la presència de tres subsistemes: la biogeoquímica marina, els ecosistemes
terrestres i la química que s'esdevé a les capes baixes de l'atmosfera.

Els oceans i els seus éssers vius (el que hom anomena biota) tenen un paper central
en el cicle del carbó i d'altres nutrients. Contenen més del 90% del carbó i dels
nutrients no sedimentaris de la Terra i hom creu que eliminen almenys la meitat de les
emissions de diòxid de carboni presents a l'atmosfera degudes a activitats humanes.
Els oceans tenen una enorme capacitat calorífica i de transport, i, per aquesta raó,
tenen gran influència en la moderació de les fluctuacions i els gradients de latitud de
les temperatures, una influència important per a la química i la biologia globals.
Finalment, la barreja vertical de les capes altes dels mars i, en alguns indrets,
l'emergència d'aigües profundes riques en nutrients són processos físics crítics per a
l'activitat biològica.

El paper dels ecosistemes terrestres és també essencial. Són claus, en aquest sentit,
els processos físics i biològics que governen la circulació dels elements en la biosfera.
Aspectes tals com la productivitat i l'evolució de les espècies vegetals, animals i
bacteriològiques, la composició interna de l'escorça terrestre o la presència i la relativa
acidesa de l'aigua fresca són aspectes capitals en el funcionament dels cicles.

Els gasos presents a les capes més baixes de l'atmosfera (troposfera) són
components clau dels cicles biogeoquímics i, en alguns casos, tenen un paper
important en la transmissió de la radiació solar i/o terrestre i constitueixen un lligam
amb el sistema climàtic.

D'altra banda, també són molt importants els processos químics que s'esdevenen en
les capes mitjanes de l'atmosfera (el que anomenem estratosfera): la producció
fotoquímica d'ozó i les reaccions relacionades amb la seva destrucció catalítica. Atesa
la seva capacitat d'absorció de la llum del sol, la distribució de l'ozó té una gran
influència en la distribució i la circulació de la temperatura de l'estratosfera, i, en
conseqüència, en els moviments que succeeixen al nivell de la troposfera.

Serveix, a més, com a protecció dels organismes vius de l'escorça terrestre contra les
perilloses radiacions ultraviolades del Sol.


2.2.3 La humitat global

L'existència abundant d'aigua diferencia la Terra dels altres planetes del sistema
solar, i resulta crítica per al manteniment de la vida.

EL cicle de l'aigua té, com hem vist, un paper clau tant en el funcionament del sistema
climàtic com en el conjunt de cicles biogeoquímics. Podem dir que connecta un
sistema amb l'altre.

Alguns exemples d'aquest paper són els següents:

- La distribució de la pluja, la neu, l'evaporació i els corrents fluvials determina
l'extensió i la distribució de la biosfera.

- En sentit contrari, els canvis operats en l'escorça terrestre i en la productivitat
biològica poden afectar els processos hidrològics locals i globals.

-L'evaporació actua com a control termostàtic sobre la temperatura de l'aire local.

-La neu i els gels ajuden a modular el sistema climàtic i actuen com a indicadors del
canvi climàtic.

-Els corrents fluvials relacionen l'escorça terrestre amb els oceans a partir de
l'embarcament i el transport de sediments i nutrients.

-L'aigua líquida i el glaç contribueixen a l'erosió de la superfície terrestre.

Així, doncs, malgrat que encara no coneixem prou bé com funciona el sistema de
núvols, neu i glaç, i que no disposem de les dades adequades que ens permetin
desenvolupar correctament el cicle de l'aigua, podem afirmar que la humitat global té
un paper clau en els sistemes naturals físics en el seu conjunt.

2.3 Les interaccions entre els tres sistemes

El sistema climàtic, els cicles biogeoquímics i la humitat global estan interrelacionats
entre ells, com també amb els factors que podríem anomenar «externs» al sistema
com són el Sol o les erupcions volcàniques.

Aquest és el quadre global d'interrelacions elaborat pel doctor Francis P. Bretherton,
president del Comitè de Ciències del Sistema Terrestre de la NASA, que integra el
conjunt de sistemes i subsistemes que formen el sistema terrestre. Ens
permet resumir i fixar les idees que hem desenvolupat fins aquí (fig. I. I 1).

Podem observar a la figura els dos grans sistemes que hem mencionat: el sistema
climàtic i els cicles biogeoquímics. El sistema climàtic integra tres subsistemes: la
dinàmica i la física atmosfèrica, la dinàmica oceànica i l'energia i la humitat terrestres.
Els cicles biogeoquímics integren, com acabem de veure, tres subsistemes també: la
biogeoquímica marina, els ecosistemes terrestres i la química troposfèrica.

Tots dos sistemes estan connectats o vinculats per la seva comuna dependència de
la humitat global, que regula i fa funcionar tot el sistema terrestre. També hi ha
interrelacions entre els diferents subsistemes que acabem d'esmentar.

D'altra banda, els processos químics i físics que s'esdevenen a les parts altes de
l'atmosfera (estratosfera) sembla que afecten tots dos sistemes: el sistema climàtic i
els cicles biogeoquímics.

També en ambdós casos, hi ha algunes forces externes que hi contribueixen de
manera notable. El diagrama n'esmenta dues: el Sol i els volcans.

Finalment, el diagrama esmenta algunes de les interinfluències de les activitats
humanes, essencialment a partir de l'emissió de contaminants i de diòxid de carboni,
com també dels canvis efectuats en l'ús dels sòls. Podem observar que afecten tant
els cicles biogeoquímics com el sistema climàtic.

La principal conclusió del que hem dit és aquesta: aquest teixit dens d'interrelacions fa
que l'alteració d'un factor pugui propagar-se i estendre's al conjunt del sistema
terrestre.

Però no avancem esdeveniments. De tot això, en parlarem en detall més endavant.













Institut de Lingüística Aplicada - Universitat "Pompeu Fabra"
e-mail: cabre_teresa@trad.upf.es