L'estructura sil·làbica del català central

index

- Propòsit.

Una de les possibles continuïtats del material que hem produït és la creació de la base de dades necessària per a l'elaboració d'un diccionari fonètic plurigeolectal o, millor encara, el diccionari fonètic de l'estàndard oral. Aquesta base de dades no contindrà totes les paraules que tenim ara: excepte un model de cada verb, haurem d'eliminar la majoria de les formes verbals, deixant, de cada verb, només les formes nominals i la primera persona del present d'indicatiu en el cas dels verbs amb infinitiu arizotònic que tenen una "e" o una "o" tònica en les formes rizotòniques (com "menjar", "trencar", "tocar" i "mocar"). Els verbs irregulars hi seran amb totes les formes (són menys de vint mil). En total tindrem unes dues-centes mil formes ortogràfiques.

L'estructura de la base de dades per al diccionari fonètic haurà de tenir in extenso moltes de les informacions que ara tenim compactades:

• un primer fitxer haurà de tenir els primitius amb totes les marques idiosincràtiques (caldrà afegir-hi les dels geolectes que es vulguin contemplar, p. e. les neutres tòniques del mallorquí, o les erres finals d'aquest geolecte que no coincideixen amb les del central...). Actualment només hi tenim una part (segurament, la majoria) de les marques per al català central, excloent-ne els subdialectes com el gironí o el tarragoní; hi manquen les dels altres dialectes (caldria decidir quins), de manera que els exemples que veureu més endavant fallaran en aquest aspecte;

• un segon fitxer haurà de contenir les paraules flexionades amb un camp de control que permeti seleccionar-les per al diccionari; caldrà incorporar-hi les variants ortogràfiques admeses no sistemàtiques ("meva" vs. "meua"); en aquest fitxer les paraules seleccionades per al diccionari aniran acompanyades de la representació desortografiada (única per a tots els geolectes, excepte si hi ha variants ortogràfiques, encara que aporti algunes marques idiosincràtiques específiques d'alguna variant);

• per a cada geolecte que interessi definir fonèticament hi haurà un tercer fitxer que contindrà les regles d'al·lomorfisme i les fonètiques: les primeres generaran les variants ortogràfiques admeses sistemàtiques (com "menge"="menjo") a nivell de transcripció desortografiada ([me:n.Zo W me:n.Ze] si es tracta de la primera persona del present d'indicatiu); les segones produeixen el resultat final.

• finalment, per a cada variant que interessi hi haurà un quart fitxer amb la transcripció resultant de manipular els fitxers anteriors, que servirà de base per a la impressió del diccionari fonètic. Aquest fitxer és el que ha de ser revisat per entesos en cadascuna de les variants (evidentment no és feina per a una sola persona!). El primer cop, després que aquest fitxer haurà estat generat automàticament, caldrà revisar cadascuna de les transcripcions manualment. Un cop se n'hauran rectificat els errors, el procés de manteniment de tots els altres fitxers es realitzarà automàticament; només caldrà retocar aquest darrer fitxer quan la Secció Filològica modifiqui la pronúncia prescriptiva d'un mot (si se'n modifiqués la forma ortogràfica, caldria retocar tots els fitxers).

- Avantatges d'aquest plantejament.

És evident que un diccionari fonètic que inclogui tots els mots de la llengua (encara que n'excloguem els termes que no formen part de la llengua comuna) amb la seva flexió (o una part, en el cas dels verbs) i ofereixi per a cada mot diverses variants (no necessàriament només geolectals) només pot ser gestionat informàticament si aspirem a veure'l publicat abans que la pronúncia hagi evolucionat.

Però el plantejament que hem esbossat a l'apartat anterior pot semblar innecessàriament barroc si no hi afegim una justificació: si aconseguim que un conjunt de bases de dades i els programes que les manipulen ens permetin obtenir automàticament la pronúncia en una variant determinada voldrà dir que, a més del diccionari, posseïm una descripció vàlida dels processos regulars a partir dels quals s'obté la pronúncia d'un mot segons la seva ortografia i una llista exhaustiva de totes les irregularitats que es donen en aquests processos regulars.

Per exemple, imaginem que intentem implementar com a regla que els mots amb ela geminada han de pronunciar-se amb dues "eles", encara que s'admet la reducció a una "ela" en tots els mots excepte "cel·la" i "til·la". És una de les regles més complexes que ens poden sortir perquè 1) prescriu una opcionalitat, de manera que la regla ha de produir dos resultats, el segon dels quals quedarà etiquetat com a "admissible", i 2) preveu excepcions.

En primer lloc, haurem de formalitzar regles amb més d'una sortida, més complexes que les que hem resumit al capítol tercer, però gens difícils. En segon lloc, haurem d'establir una marca idiosincràtica per a la "ela geminada que es manté sempre". En tercer lloc, haurem d'incorporar aquesta marca a "cel·la" i "til·la".

Quan processarem aquesta informació, obtindrem dues transcripcions en el cas de "til·ler" i una en el cas de "til·la". Si quedem descontents d'aquest resultat, ens haurem de replantejar si el que no volem és que tots els mots tinguin una alternativa admissible o si alguns mots en particular no han de tenir-la, és a dir, si modifiquem la regla o la llista d'excepcions.

Probablement aquest procediment resultarà laboriós; però l'acumulació manual en una base de dades de totes les transcripcions resultaria molt més laboriosa i molt menys profitosa: no solament perdríem l'ocasió de compendiar les regles i excepcions a què suara ens referíem sinó que la probabilitat que s'introduïssin errors fóra molt més elevada, amb la penalització que els errors no serien sistemàtics i, doncs, no es podrien corregir automàticament.

- Exemples.

Hem fet una prova amb els mots que tenim amb unes regles que no han tingut en compte res més que la cadena de caràcters i no informacions que també es podrien considerar, com la categoria morfològica del mot o la posició respecte a l'accent.

Hem tipificat quatre geolectes (central, lleidatà, valencià i balear) i hem previst una versió més formal i una altra de més col·loquial.

Les regles que hem aplicat han estat:

• al·lomorfisme per a la primera persona del present d'indicatiu dels verbs regulars;

• manteniment de [v] (valencià i balear);

• manteniment de tota "r" final (valencià);

• manteniment de "t" final agrupada (valencià);

• neutralització de vocals anteriors no tancades (central i balear);

• neutralització de vocals posteriors (central);

• ieisme (balear); no hi reflectirem les diverses realitats del balear; per fer-ho selectiu, obtenint amb [j] només els casos motivats etimològicament, caldrà disposar d'unes marques que ara no tenim;

• ensordiment d'africades (col·loquial del central i valencià);

• diftongació de hiatus amb "i" o "u" àtones (col·loquial).

Com a resultat del que hem presentat fins aquí, tenim el següent:

• hem creat una base de dades sil·làbica que ha servit de fonament en aquest treball i que podrà tenir altres aplicacions;

• hem formalitzat informàticament la flexió verbal i la nominal, així com la transcripció (mot a mot);

• hem extret estadístics sobre la síl·laba en funció de diversos conceptes (com la tonicitat, la posició, els fonemes que n'integren les diverses parts,...);

• hem analitzat amb deteniment les implosions marginals (aquelles que trenquen la regularitat de la majoria i indueixen a creure que l'estructura sil·làbica és, en català central, més complexa del que realment és);

• hem formulat la possibilitat que la frontera sil·làbica sigui predictible en més del 99% dels casos i hem presentat les regles que formalitzen aquesta possibilitat;

• hem aportat les reflexions sobre qüestions ortològiques relacionades amb la síl·laba o el rendiment de determinades posicions sil·làbiques que ens han estat suggerides pels materials que hem obtingut;

• hem preparat un procediment per crear i mantenir actualitzat un diccionari fonètic computeritzat.