L'estructura sil·làbica del català central


- Implicacions ortològiques.

- Principis.

Abans d'aportar les reflexions que hem anat acumulant sobre les implicacions ortològiques de la feina que hem fet, considerem convenient manifestar-nos sobre alguns punts inherents a un model ortològic que han estat controvertits.

Parlar d'ortologia és parlar d'una pauta a seguir, i això implica parlar d'una autoritat que estableix aquesta pauta i d'uns usuaris de la mateixa; doncs, ens sumem als que creuen que el català necessita una ortologia oficial, una pauta de pronúncia estàndard; més encara, considerem que només la Secció Filològica de l'IEC té l'autoritat per establir-la.

Un model ortològic no és res acabat ni inamovible, i més en una llengua en procés de desalienació, de forma que ens semblaria escaient una doble definició per part de l'autoritat lingüística: en primer lloc, un model assumible de com ha de pronunciar avui una persona que pretengui un nivell estàndard; en segon lloc, uns objectius a llarg termini.

Per exemple, seguint Fabra, a la conversa 389,

podríem pensar que no és el moment de restablir la v, però caldria que comencéssim a definir-nos sobre si, a llarg termini, s'haurà d'intentar aquest restabliment.

Així, si ho creiem "convenient i faedor", formularem que l'objectiu a llarg termini és no només evitar la pèrdua de la v en els dialectes que la mantenen sinó, a més, aconseguir que els altres dialectes incorporin aquest tret i que arreu la pronúncia de la v sigui un reflex de l'ortografia. Això és compatible amb una presa de posició diferent a curt termini: considerant que el coneixement de l'ortografia és deficitari, proposarem que els parlants dels dialectes que no han mantingut la v no s'esforcin a fer-la, excepte si es compleixen aquestes dues condicions: que no soni artificiosa i que respongui plenament a l'ortografia (és a dir, que la pronúncia labiodental no posi en evidència la ignorància ortogràfica del parlant); també a curt termini, als parlants dels dialectes que han mantingut la v els proposaríem que s'esforcessin a aprendre la forma ortogràfica correcta d'aquells mots que pronunciïn inadequadament amb bilabial i que hi acomodin la pronúncia.

Però si, pel contrari, no consideràvem "convenient" o "faedor" el restabliment de la v, caldria igualment que ens definíssim sobre els objectius a llarg termini: o bé el manteniment de la situació actual (els que fan v, que la segueixin fent sempre més, i els que no la fan, que no la facin mai més) o bé la igualació per reducció (no solament no restablirem, sinó que no lluitarem contra una eventual reducció de la isoglossa de la v).

Precisament per la flexibilitat a què ens hem referit, els objectius a curt termini poden presentar més d'una alternativa al parlant que vulgui adequar el seu acurat a l'estàndard; però considerem de la màxima importància que els objectius a llarg termini només presentin una alternativa; només haurien de presentar més d'una alternativa en aquells pocs casos en què no n'hi hagi cap de preferible.

Necessitem una ortologia que sigui fruit d'una planificació lingüística que tingui els objectius de mantenir la unitat de la llengua i conservar-ne al màxim la riquesa dialectal (el primer objectiu per sobre del segon) i per això ens sembla adequada la formulació d'un estàndard flexible, que per a nosaltres hauria de tenir les següents flexibilitats:

No cal comentar la flexibilitat geolectal; la cronològica fa referència a la temporització dels objectius a curt termini tenint en compte no solament els a llarg termini sinó la dificultat que representi l'assoliment d'aquella qüestió en particular; la flexibilitat personal fa referència al fet que no s'ha d'exigir el mateix a cada parlant, sinó que hi ha col·lectius als quals s'ha de poder demanar un ritme d'assumpció de les propostes diferent.

Aquesta flexibilitat personal té un pressupòsit: que si s'estableix una fonètica estàndard és amb la intenció que algú la segueixi; i quins siguin els destinataris d'una proposta ortològica és una qüestió molt més important del que podria semblar. No considerem viable una proposta indiscriminada: si el que formulem és un estàndard, hem de considerar en quines circumstàncies es farà ús d'aquest estàndard, perquè si no, correm el perill que hom ho interpreti com un decret per "millorar" la pronúncia de l'home del carrer en la seva comunicació normal i que l'acció inquisidora del caçafaltes que hi ha a cada cantonada afegeixi més tensió a l'ús habitual del català. I no es tracta d'això, sinó d'aconseguir un efecte irradiador: que la massa dels parlants es vagi impregnant inconscientment de determinades característiques, associant-les als usos més formals, de manera que no sigui el seu estil normal el que canviï de bones a primeres sinó l'acurat; si s'aconsegueix que en les ocasions d'especial solemnitat o elaboració en què s'usa l'estil acurat el parlant bandegi col·loquialismes, barbarismes, dialectalismes incompatibles amb l'estàndard, etc., voldrà dir que s'haurà reeixit a donar a l'estàndard una etiqueta de prestigi; per això el que cal és motivar especialment els col·lectius que poden exercir la funció d'irradiar l'estàndard.

Cal, doncs, adaptar el ritme d'assumpció de l'ortologia a la proporció de comunicació en estàndard que un col·lectiu pugui tenir i a la importància que aquest col·lectiu pugui tenir en la configuració de l'estàndard. Ens sembla que són tres els més importants i amb particularitats específiques:

Caldria, en conseqüència, treballar la sensibilitat d'aquests col·lectius, perquè comprenguin el paper que juguen en l'evolució de la llengua i acceptin ser eines al servei d'una planificació lingüística.

Creiem que la nostra concepció del paper de l'ortologia queda prou definida en les línies anteriors, així com també la convicció que tenim que per sobre de la bondat intrínseca d'una alternativa en particular hi ha el principi bàsic que el català no té futur si els parlants, i en especial els professionals de la llengua, no segueixen disciplinadament les directrius de l'autoritat lingüística. Doncs, les reflexions que segueixen no van destinades a presentar una alternativa ortològica, sinó que pretenen aportar els motius de reflexió que ens han sorgit durant l'elaboració del corpus que ha servit de base per aquest treball.

- Diccionari normatiu i terminologia.

La primera observació que hem de fer no és pròpiament ortològica, però hi té implicacions. El corpus que hem manipulat està obtingut a partir d'un diccionari que hem considerat normatiu per tal com duu el subtítol "recomanat per l'IEC". Molts dels problemes que han sorgit al llarg del treball es localitzen en mots que probablement no haurien de ser en un diccionari general sinó en terminologies especialitzades; en aquest darrer cas, ja no és conflictiu que els mots no tinguin una pronúncia normal i que només siguin citables. En èpoques en què es qüestionava la capacitat del català per a l'expressió científica i en què no es disposava de terminologies específiques de les diverses branques científiques, tecnològiques i professionals, podia representar un pedaç necessari. Però avui el que ens convé és treure del diccionari general els mots que només poden aparèixer en documents professionals o en converses entre tècnics, i així ja no dificultaran les propostes ortològiques, que per ser vàlides han de tenir en compte tots els mots de la llengua comuna, però no els tecnicismes que presenten casos a voltes únics. Considereu els exemples següents, trets del diccionari que ens ha servit de base:

abetalipoproteïnèmia, adrenocorticotròpic, alcoholo-acidoresistència, angiofluoroscòpia, coulombimetria, desoxiribonucleic-polimerasa, dimetilaminoantipirina, encefalomielitis, esfigmomanòmetre, estereofotogrametria, heterobasidiomicètida, hiperparatiroidisme (sic), immunoelectroforesi, metaspermatogènesi, nefroangiosclerosi, nicotinamida-adenina- dinucleòtid-fosfat, pneumatoencefalografia, rectosigmoïdoscòpia, subultramicroanàlisi, tioreduxina- reductasa

Considereu tots els altres mots insòlits que ens han anat sortint cada vegada que contemplàvem excepcions a les regularitats que observàvem, especialment els estrangerismes no naturalitzats, i veureu que la llista és llarga i rica en complexitats.

Si una proposta ortològica ha de ser operativa, cal explorar l'abast de cadascuna de les seves disposicions sobre el conjunt dels mots als quals és aplicable, i, per tant, hauria d'anar acompanyada d'un diccionari fonètic en què cadascun dels mots del diccionari general aparegués transcrit de les diverses maneres que la proposta ortològica implica. ¿Com podríem considerar normatiu un mot que no té una pronúncia normativa? ¿Com podríem considerar sistemàtica una proposta ortològica que no és aplicable a tots els mots del diccionari?

En la introducció al diccionari de Bruguera trobem que aplega els mots del Diccionari de la llengua catalana de l'Enciclopèdia catalana, amb exclusió crítica de la major part del cabal de terminologia científica i tècnica de caràcter enciclopèdic que conté aquella obra, més propi de diccionaris especialitzats. Els termes exclosos són més del dinou per cent del diccionari!

En conclusió, postulem que no pot ser normatiu un mot que no té una pronúncia normativa, de manera que hi ha d'haver harmonia entre els criteris normatius de pronúncia i la llista exhaustiva dels mots als quals s'apliquen aquests criteris. D'aquesta opinió es desprèn que no considerem acabada ni viable una ortologia que no vagi acompanyada d'un diccionari fonètic que en demostri la sistematicitat i els límits.

- La naturalització dels manlleus.

Un altre dels problemes amb què ens hem trobat ha estat una certa resistència dels lexicògrafs a catalanitzar plenament els manlleus. En parlar d'exofonia i endofonia ja hem vist la contradicció que sovint hi ha entre voler naturalitzar mínimament el mot (v.g. posant-hi accent o ela geminada) i, per una altra banda, voler mantenir tant la imatge ortogràfica com la pronúncia originals del mot. El pas del temps acaba trencant el difícil equilibri i la pronúncia del mot acaba supeditant-se a l'ortografia ([daRbi'nizma]B o [darBi'nizma]V, [lani'nizma]B, [pastawrid'zA]R) més que no pas al contrari.

¿Quina "deformació" és pitjor, la dissemblança de la pronúncia o de l'ortografia? ¿Què sobta més, "froidià" o [frawDi'A]? ¿Què és millor, intervenir per dirigir l'evolució del mot o deixar fer? Evidentment, deixar fer té l'avantage que, quan l'evolució està consolidada, ningú no s'esquinça la túnica quan l'autoritat ho ratifica; però té l'inconvenient que no sempre l'evolució és satisfactòria; per exemple, darrerament se sent parlar d'una variant de gespa comercialitzada sota el nom de "dichondria", que la gent pronuncia [dit'SOndrja]; es podria combatre la pronúncia errònia ortografiant "dikhòndria" per ser fidels al so que li pertoca etimològicament, com fem amb "stakhanovista" o amb "khmer"; podem escriure "dicòndria" equiparant-lo als altres derivats de "khondr"; però si no intervenim, no podem censurar una pronúncia semblant a la que trobem a "charleston" [SARlas'ton]B. Però, ¿qui s'atreveix a escriure "xomsquià" o "sossirià"? Nosaltres, no De tota manera, no hem vist mai chomskyà; la fòrmula habitual, "chomskià", és un bon exemple de semicatalanització temorenca. . Però, ¿qui gosa dir que "vasintònia" (per "washingtònia") està mal escrit? Nosaltres, no. Però, ¿és que se suposa que un catalanoparlant ha de saber llatí, grec, francès, anglès, italià, alemany, rus i algunes llengües més?

Com es veu, estem plantejant més interrogants que no pas aportant respostes, cosa que demostra que no ho veiem clar; però sí que veiem clar que no podem imposar als parlants la obligatorietat de no catalanitzar un mot, de manera que no podríem tractar com a falta ortogràfica "bertòl·lid" per "berthòl·lid" (si de cas fóra una "falta" cultural), i més en un cas com aquest en què "l·l" pressuposa que el mot està catalanitzat.

No ens atreviríem, de moment, a escriure "xomsquià", però sí que ens atreviríem a escriure "tyndal·lització" canviant la "y" per "i" o "vàter", perquè la resistència a la naturalització és un problema de sensibilitat i familiarització. És per això que una política més decidida de catalanització dels manlleus acabaria aconseguint que ens acostuméssim més ràpidament a la nova forma dels mots. A continuació llistem alguns dels mots que presenten forma ortogràfica forana, sobre molts dels quals es podria actuar si la voluntat catalanitzadora fos més forta que el preciosisme cultural. Aquelles paraules que siguin difícilment catalanitzables haurien de ser subtituïdes (v.g., es podrien eliminar tots els derivats de "röntgen").

Paraules amb "Y"

bytownita, caytonial, copyright, gaylussita, gray, guppy, hartley, keynesianisme, neokeynesià, neokeynesianisme, oryzenina, pumpellyta, scythià, tyndal·lització, wesleyà, yperita, ypressià

Paraules amb "H" no naturalitzada (no inclou els casos en què el problema és la pronúncia d'una "hac" assumible ortogràficament, com "harakiri").

ashgil·lià, bartholinitis, bathonià, berthòl·lid, bhil, bhili, bhòtia, bhutanès, bilhàrzia, bilharziosi, bischofita, bobsleigh, boehmita, bohàiric, brahmi, breithauptita, check-up, christmas, copyright, dahomeià, derrich, dirham, dirhem, elohista, espahí, gahnita, ghanès, goethita, gouache, grahamita, hahni, ikhxidita, ilek-khan, il-khan, khmer, leishmània, leishmaniosi, maharani, mahatma, mahdisme, mahdista, mahometà, mahometisme, mahònia, malpighiàcia, malthusianisme, megohm, megòhmetre, menhir, mho, moaxakha, mohatra, mohatrer, moher, mohicà, nachikufià, nahua, ohm, òhmic, òhmmetre, ohm-metre, pahari, pahlavi, pechblenda, pehlevi, pehlvi, prehnita, rajasthani, rehena, reuchlinià, rhe, rhesus, rho, rhodesià, rhodinol, rutherford, rutherfordi, sahídic, saxhorn, scheelita, schwatzita, scythià, sikhisme, stakhanovisme, stakhanovista, stephanià, swahili, tahírida, tahitià, thai, thanetià, thenardita, theta, thortvitita, tithònic, tokhari, transsaharià, tshitolià, washingtònia, witherita, zahirita

Paraules amb "W"

bytownita, darwinià, darwinisme, darwinista, edelweiss, firmware, hardware, kilowat, kilowatt-hora, lawsonita, maxwell, mikwà, neodarwinisme, neodarwinista, rauwòlfia, schwatzita, software, swahili, wagnerià, wagnerisme, wagnerita, washingtònia, wàter, waterpolo, watt-hora, wàttmetre, watt-segon, wavellita, wealdià, weigèlia, wèlter, welwitsquiàcia, werfenià, wesleyà, westfalià, wiltonià, witherita, wolfkampià, wolfram, wolframat, wolfràmic, wolframita, wollastonita, wronskià, zwitterió

Paraules amb "K"

akela, amikacina, antiparkinsonià, baixkir, bakuninisme, balkar, bamileké, batak, bàtik, berkeli, betsimisarak, bikini, bismark, brookita, check-up, cracking, dakota, dicksoniàcia, folk, folklore, folklòric, folklorista, frankeniàcia, franklin, franklinita, ginkgo, ginkgoàcia, ginkgoïna, ginkgoòpsid, hikse, ikebana, ikhxidita, ilek-khan, il-khan, ka, kabardí, kagú, kàiser, kamikaze, kanamicina, kanarès, kantià, kantisme, kaó, kappa, karate, karateca, karnià, kartvelià, kea, kelvin, kenyà, kerigma, ket, keynesianisme, khmer, kidarita, kieserita, kilopond, kilowat (amb una "t"), kilowatt-hora, kimberlita, kimmeridgià, kiptxak, kirguís, kírie, kirieleison, klebsiel·la, knut, komi, kongurià, kopek, krarupització, krausisme, krausista, kremlin, krill, krivitx, ksi, kulak, kunzita, kurtxatovi, laekenià, lakista, lamarckià, lamarkisme, lek, maki, malikita, mazdakisme, mikwà, moaxakha, morkrum, nachikufià, neokantià, neokantisme, neokeynesià, neokeynesianisme, neolamarckià, neolamarckisme, okapi, ostiak, pakistanès, pàrking, parkinsonià, parkinsonisme, perovskita, quark, rànker, rapakivi, rickèttsia, rickettsiàcia, rickettsial, rickettsiosi, riksmal, ruríkida, sakmarià, saktisme, sikhisme, snack-bar, stakhanovisme, stakhanovista, stokes, tadjik, tanka, tekrur, tokhari, trotskisme, trotskista, tukulor, txerkès, txuktxi, uzbek, víking, vodka, wolfkampià, wronskià, xerorànker.

Moltes de les paraules de les llistes precedents podrien ser naturalitzades. Alguns d'aquests i altres mots porten temps a la sala d'espera. L'any 1923 Fabra redactava la conversa 353:

El mot estranger, llavors, ha d'ésser escrit en la seva ortografia originària i solament ha de pensar-se a ortografiar-lo a la catalana en el cas que esdevingui d'ús general i pugui considerar-se com a una adquisició definitiva de la llengua. Amateur no ha trobat un mot que el tradueixi exactament: usem, doncs, amateur, però sense intentar per ara de modificar-ne l'ortografia. Restarà aquest mot en la llengua? Probablement. ¿I com serà pronunciat quan surti del cercle dels que poc o molt saben el francès? Probablement amater. (Recordem chauffeur transformat en xofer.) Llavors serà hora que escriguem amater, com avui escrivim ja xofer per chauffeur.

Han passat seixanta-set anys des de llavors i els pares de la llengua encara no consideren que hagi arribat l'hora que "amater" deixi la sala d'espera. Destaquem també que si un mot és una adquisició definitiva de la llengua cal ortografiar- lo a la catalana. I, lògicament, si no és una adquisició definitiva, no pot ser al diccionari normatiu.

- Prestifonació vs. normalitat.

De la mateixa manera que a un professor de gimnàstica ben entrenat li pot passar que, sense voler excedir-se, realment estigui demanant als pupils un sobreesforç, al fonetista hàbil li pot ocórrer que trobi normal una pronúncia objectivament difícil. Sovint el gramàtic prescriptiu diu que és normal allò que a ell li sembla normal. En el tema de la pronúncia, certes persones tenen un domini de l'articulació que anomenarem "prestifonació" per semblança a la "prestidigitació". Són persones que, o bé perquè coneixen diverses llengües, o bé per una traça adquirida amb els embarbussaments o altres jocs, com la imitació amb la veu, són capaces de pronunciar seqüències de sons que la majoria de les persones no fan en el parlar normal, entre altres causes, perquè parlar amb normalitat vol dir parlar sense tenir consciència de l'activitat fonatòria.

Als capítols anteriors han sortit exemples de frases que només una persona amb habilitat prestifonatòria pot pronunciar amb tots els sons representats, com "exhausts psíquicament" (i encara és probable que, en dir-ho, faci una ganyota de concentració o una pausa entre els dos mots). Ara volem relacionar això amb el concepte de normalitat: estem convençuts que normalment la gent diria "exhaustos" amb "o" i "psíquicament" sense la "p"; i aquí normalment té un significat estadístic, o sigui, que podríem provar el fonament del nostre convenciment si disposéssim d'enquestes d'ús. No tenim aquestes dades, però sí que podem aportar la normalitat estadística que es desprèn del nostre corpus i podem dir, p.e., que no és normal que un mot tingui una síl·laba interior acabada en [Ns], de manera que els tres únics radicals que trobem que suposadament la tenen ("àngstrom", "tungstè", "gàngster" i derivats) són anormals. A més, l'únic d'aquests mots que té un ús habitual ("gàngster") ha assimilat [Ns] en [ns]. En casos com aquest podem dir que una restricció de l'estructura sil·làbica del català fa impossible aquesta seqüència, encara que veus discrepants diran "però, si es pot dir!". Certament, i també es pot dir ['NOtsp], però no és normal en català.

D'acord amb tot això, postulem que, en fixar la pronúncia normativa dels mots, s'han de tenir en compte també les restriccions que l'estructura sil·làbica del català imposa: en uns casos caldrà adaptar la pronúncia a les possibilitats del català, en d'altres caldrà tenir la flexibilitat cronològica a què ens referíem abans (quan es vulgui implantar una pronúncia que va en contra de les tendències patrimonials, fins i tot si observem que aquestes tendències estan canviant). En el cas de "gàngster" no solament creiem que ha de ser ['gAnstaR]R, sinó que considerem que és una llàstima que, en el moment de catalanitzar-lo, ho fessin tímidament i es limitessin a posar-hi l'accent, i no l'haguessin adaptat del tot, treient-ne la "g" muda.

- Implosions interiors.

Del que hem dit a l'apartat anterior i de l'exemple que hi hem posat, ja se'n desprèn que no considerem satisfactòriament adaptats els mots que presenten implosions exòtiques amb molt baix rendiment. No n'hi ha prou amb adaptar els sons del mot forà al català: cal també que les seqüències de consonants s'adiguin al tarannà de la llengua i que no recreem aquelles dificultats que la llengua ha necessitat segles, mil·lennis, per destruir. Per exemple, com a llatinada que és, "sanctus" té la seqüència "nk" implosiva que patrimonialment s'ha simplificat; en aquesta cas, no és un mot català i el que cal fer és treure'l del diccionari normatiu (excepte si considerem que per parlar català cal saber llatí...); en canvi, l'altre radical amb "nct" que trobem ("functiu", "functor") considerem que viola l'estructura sil·làbica del català: ara ens podria sobtar veure aquests mots com a "funtiu" i "funtor", però si de bones a primeres s'haguessin adaptat al català considerant impossible la seqüència "nct" tal com considerem impossible en català la [C], ara ho trobaríem tan normal com "funcionar" o "santificar".

- Vocal epentètica.

Tots els casos que hi ha al diccionari normatiu de "s" inicial seguida de consonant haurien de desaparèixer: si "stephanià" vol dir "estefanià", llavors el primer de tots dos fa nosa, com "scythià" (="escitià"); si "status" es pronuncia [as'tAtus]B, llavors hem d'escriure "estatus", encara que les tres primeres vegades ens sobti, com en el seu dia va sobtar "estàndard" per "standard" i "esport" per "sport". Si volem evitar acudits fàcils, fem "estakanovista" i no "estacanovista" (en francès el pronuncien amb [k]). Si "schwatzita" vol dir "hermesita" i "scheelita" vol dir "tungstat de calci", podem proposar que siguin pronunciades les variants menys estranyes al català. "Espín" (per "spin") i "estilb" (per "stilb") resultarien aviat més familiars que sense epèntesi.

L'únic cas, anecdòtic, que crea problema és "estoques" ("stokes"), que potser hauria de quedar com "estokes" per evitar l'homonímia amb la segona persona del present d'indicatiu del ver "estocar", que no és al diccionari, ni en el sentit d'acumular un estoc ni en el de clavar una estocada.

Segons Fabra, l'única manera de pronunciar aquests mots és amb epèntesi i l'única manera de naturalitzar-los és amb una "e" inicial:

Si un mot com sleeping convinguéssim a pronunciar-lo slíping, llavors no hi hauria dubte que l'article masculí, davant d'aquest mot començat en consonant, hauria de revestir la forma el: el sleeping. Aquesta grafia suposaria una pronúncia elslíping que concordaria amb les pronúncies unslíping, dosslípings, etc. Però no creiem que ningú cregui en la bondat i àdhuc en la possibilitat d'aquestes pronúncies. Ara bé si pronunciem (i sembla que no podem pronunciar d'altra manera) eslíping, leslíping, uneslíping, doseslípings, etc., i no volem canviar la grafia del mot anglès sleeping, com escriurem les combinacions leslíping, uneslíping, etc.? Tothom convé a escriure un sleeping, dos sleeping, etc. on la e intercalada resta inexpressada. Per què, doncs, quan es tracta d'escriure la combinació de l'article definit i el mot sleeping, no adoptaríem la mateixa solució? Aquesta ens repugna perquè implica la grafia l'sleeping, i ens sembla absurd d'escriure l'article elidit no seguint una vocal o una h. La cosa anòmala en l'sleeping és la mateixa que en un sleeping, ço és, d'escriure amb s inicial un mot que en rigor comença en és (eslíping), i no pas d'escriure l', que és la forma que pertoca donar a l'article davant d'un mot que comença en vocal. Tots convenim a emprar lletres mudes, que no representen so (per exemple, la r de flor), però no a deixar un so inexpressat gràficament. Ho fem potser sense adonar-nos-en quan escrivim un sleeping; però ens repugna de fer-ho en l'sleeping, en què el fet d'escriure l' ens fa adonar del desacord entre la pronúncia eslíping i la grafia sleeping. La nostra opinió, però, és que si acceptem per a sleeping la pronúncia eslíping, la millor manera, la més racional, d'escriure la combinació de l'article i sleeping és l'sleeping. (Conversa 533)

Remarquem encara que és tan gran la resistència dels lexicògrafs a l'epèntesi, que fins contradiuen Fabra escrivint aquesta mena de mots sense apostrofar:

vegeu les entrades stakhanovista, stalinista i statu quo al diccionari de l'Enciclopèdia.

- Geminades tipus "bitllet".

Els mots amb les seqüències "tll", "tl", "tm", "tn" intramorfemàtiques són conflictius perquè la pronúncia patrimonial assimila la "t" totalment, fent el grup geminat. Com altres geminades, en el parlar col·loquial han tendit a simplificar-se. A més, una reacció de signe contrari, que nosaltres considerem hipercorrecció, ha fet que alguns parlants preocupats per la llengua hagin no solament restablert el so caigut sinó que l'hagin des-assimilat; podrem, doncs, sentir [sam'mAna], [sa'mAna] i [sad'mAna] (com si fos "se't mana"). Vallverdú (Vallverdú:27), a la seva proposta ortològica, diu que en els mots cultes, aquesta pronúncia tradicional (la geminada) s'admet al costat de la pronúncia "savia" (la tensa, que hem tractat d'hipercorrecta). Aquí tenim un bon exemple de 1) la necessitat de definir un objectiu a llarg termini (que per a nosaltres és la geminació) i 2) la necessitat de concretar les propostes ortològiques: si la pronúncia emfàtica ("sàvia") només s'admet en els mots cultes, serà incorrecta en els altres casos i, per tant, l'única manera de poder aplicar una proposta com la de Vallverdú és la de cercar tots els mots amb els grups corresponents i dictaminar per a cadascun quina opció li pertoca. Si comprovem els diccionaris amb transcripció trobarem que no concorden en aquests casos (cal recordar, però, que tenen objectius diferents); també comprovarem que Vox fins i tot gemina en casos heteromorfemàtics, com "administrar". Tot això ens reafirma en la convicció que una proposta ortològica que es limiti a llistar una sèrie de regles és paper mullat.

- Ema no motivada.

A l'apartat 6.3 hem presentat la hipòtesi que sigui possible donar raó de tota [m] o [M] implosiva fonètica interior de morfema partint d'una nasal no marcada. Un dels aspectes que llavors hem presentat és l'escàs nombre de mots amb [m] no motivada fonèticament (escàs, entre altres raons, perquè hem considerat motivats per dissimilació els casos de [mn] fonètica).

A més dels mots que hem analitzat allà, hi ha els casos amb "MPT" o "MPC", en què la "p" és muda i la "m" també és susceptible d'assimilació (els següents i llurs derivats i compostos):

compte, acàmptic, prompte, símptoma, asímptota, assumpte, camptòdrom, consumptiu, redemptor, temptar, eclàmptic, exempt, peremptori, sumptuós, preempció

Hom podria sentir-se temptat de proposar que aquest pocs casos siguin pronunciats homorgànicament amb la consonant següent. Abans de proposar res, escoltem Fabra:

Ara ja escrivim correctament i a la catalana els nombrosos mots savis que la inflència espanyola ens havia acostumat a escriure en desacord amb la tradició o amb l'etimologia; però ja seria hora que procuréssim de pronunciar-los també correctament, d'acord amb les grafies restablertes. (...) Així mateix no hauríem acabat gran cosa de restablir l'ús de l duplicada i de mantenir els grups mpt i mpc, si no ens esforçàvem a conformar la pronunciació a l'escriptura pronunciant l duplicada, i m i no n en mots com redemptor i redempció. (Conversa 332)

Creiem que en aquest punt Fabra el que pretenia era assegurar la grafia fent que la pronúncia hi concordés; però no va tenir en compte que en tots aquests casos la tendència a assimilar és natural i universal, de manera que la no assimilació és obstaculitzada per les lleis d'economia lingüística:

La evolución lingüística en general puede concebirse como regida por la antinomia permanente que existe entre las necesidades comunicativas y expresivas del hombre y su tendencia a reducir al mínimo su actividad mental y física. En el plano de las palabras y de los signos, cada comunidad lingüística halla en cada momento un equilibrio entre las necesidades expresivas, que requieren unidades más numerosas, más específicas y proporcionalmente menos frecuentes, y la inercia natural, que lleva hacia un número más restringido de unidades más generales y de empleo más frecuente.

Por diversas razones, tanto de índole psicológica como de índole fisiológica, las partes de la sílaba que preceden a la vocal son las más resistentes, aquellas en que mejor se mantienen las distinciones; las partes de la sílaba que vienen después de la vocal, denominadas con frecuencia "implosivas" aun cuando sólo presenten sonidos continuos, son en cambio las más débiles. (Martinet:132 i 468)

Hi ha dos aspectes diferents de l'economia lingüística que van en contra del manteniment de [m] implosiva no motivada:

De fet, aquest darrer aspecte presenta un contraexemple: hi ha en català el parell mínim "intemptable" - "intentable". Però tenim molts altres casos en què dos mots, després d'una neutralització, esdevenen homòfons sense que postulem la inhibició d'aquella neutralització, com "afecte" - "efecte" - "afecta". Té molta més probabilitat de produir-se una frase com "en efecte, m'afecta l'afecte que li tens", que qualsevol que fem amb "intemptable" - "intentable". Fóra absurd que per uns quants casos com aquests haguéssim d'ampliar l'inventari de segments que poden aparèixer en nucli de síl·laba àtona, i fóra absurd que només per un parell mínim compliquéssim l'inventari de consonants implosives interiors.

Si, com sospitem, la preocupació de Fabra era la fixació de l'ortografia, segueix havent-hi el problema de la diferència entre "m" sola i "mp" com "compte" vs. "comte": són mots en què sempre hi haurà una conflictivitat ortogràfica que no serà gaire més gran si assumim que la pronúncia més fàcil és assimilant i, en conseqüència, en treballem la dificultat gràfica sense interferir una tendència tan genuïna com la que converteix en [m] la [n] a "un poc".

De tota manera, sempre es donarà en citatiu l'èmfasi necessari per diferenciar els sons: si mai dictem una carta i volem remarcar un punt conflictiu, direm "premsa" amb [m] de la mateixa manera que podem no neutralitzar la sonoritat de la d a "fred" per assegurar-nos que el nostre interlocutor ho escriu correctament.

Per acabar, aquest és un d'aquells punts en què deixaríem els objectius a llarg termini sense definir, esperant l'evolució del procés, que preveiem que pot passar per una fase de triomf de la tensió, lligada a l'afiançament ortogràfic dels mots en qüestió, per reemprendre després el procés universal cap a l'economia. Com a objectius a curt termini, admetríem tant [m] com [n] en tots aquests mots.

- Les fronteres.

Un dels problemes que han de resoldre alguns parlants per tenir un estil acurat presentable és que normalment ignoren algunes fronteres amb implicacions en la pronúncia, com ja hem comentat anteriorment. Per això ens sembla saludable la iniciativa del diccionari de Bruguera, que presenta els mots separats per síl·labes i marcant els prefixos quan hi són. Creiem que és un exemple a seguir i a millorar: no sabem si atribuir-ho a error o a un plantejament equivocat, però no compartim en absolut que tots els mots començats en sub- s'hagin de marcar com a casos del prefix; la partició sub-or-na-dor induirà sens dubte a una pronúncia equivocada i atribuirà al mot un significat més pròxim al seu ètim que l'actual, desfent el desplaçament semàntic.

- La distància entre l'oral i l'escrit.

En qualsevol llengua, la distància entre l'oral i l'escrit pot ser un factor de controvèrsia, especialment si és gran. Per un cantó, hi ha polèmiques sobre reformes de l'ortografia que l'acostin a la pronúncia. Per una altra banda, hi pot haver també polèmiques sobre quina de les variants de pronúncia és la "bona". En algunes llengües, la normativa contempla variants que s'ajustin a pronúncies diferents o a diferències morfològiques. En català tenim les normes de Castelló; en anglès, hom parla d'anglès britànic vs. americà o australià (actualment, els bons tractaments de textos informàtics donen l'alternativa al comprador d'adquirir el programa amb el verificador ortogràfic britànic o l'americà, amb francès o "quebequès"; i esperem que aviat el català disposi de verificadors ortogràfics de Castelló...).

Qualsevol intent de convertir l'ortografia del català en fonètica comporta immediatament l'efecte indesitjable que per a cada dialecte hi ha d'haver unes normes independents que durien a la desintegració de la llengua. Fabra ho va entendre perfectament i va elaborar una ortografia integradora. Això ha estat molt positiu, vital per a la llengua. Però també cal dir que Fabra tenia una obsessió per "supeditar la pronúncia a l'ortografia" que ha estat aplicada a ultrança després d'ell. Hem pogut observar que això, portat al seu límit, té com a efecte una pronúncia tensa i que sovint desfà l'evolució patrimonial del català. Estem d'acord que l'ortografia sigui un element de referència en fixar la o les pronúncies de l'estàndard; però qualsevol intent de convertir a continuació l'estàndard en l'única pronúncia acceptable afegirà innecessàriament i sense profit llenya a les mil i una fogueres sobre si el català ha de ser descafeïnat, rebullit, torrefacte, etc. Tan important com aconseguir la difusió de l'estàndard oral (el dia que estigui formulat) serà aconseguir que els parlants en facin bon ús, de manera que la modificació del col·loquial no sigui conseqüència de la crispació en l'ús quotidià sinó de la impregnació inconscient i paulatina.