L'estructura sil·làbica del català central

index

- Les regles.

Intentarem, a continuació, demostrar que les hipòtesis que hem proposat fins ara tenen com a compensació la possibilitat de formular la inserció de frontera sil·làbica d'una manera senzilla i enraonada.

Doncs, estem assumint una descripció del català que inclogui un lexicó sense fronteres sil·làbiques (almenys sistemàticament), les quals seran inserides per regla.

Les regles que proposarem a continuació es basen en el tret sil·làbic graduat. De fet és una variant del tret sonor graduat tal com el proposa Harry van der Hulst:

In the previous section I said that the wellknown sonority hierarchy can be interpreted as a multivalued feature. In this section I will discuss several consequences of adopting this view. [...] I will show that there are independent reasons for having the multivalued feature [sonority] in the feature inventory: it is more adequate to characterize the major natural classes of segments than the familiar binary major class features, precisely because it is multivalued. (H.G. van der Hulst:42)

Usarem un tret graduat que expressi la proximitat al nucli d'un segment i que tindrà tres graus:

Quan tenim tots els segments subjacents marcats com a X sil·làbics, podem aplicar les regles següents.

Primera regla: entre dos segments consecutius amb el mateix grau de sil·labicitat se situa una frontera sil·làbica.

Segona regla: entre dos segments coronals consecutius s'insereix frontera sil·làbica si el primer d'aquests elements no és una oclusiva. Aquesta regla pressuposa que tractem els casos de "tl" com a [ll] entren en aquest grup: atlas, atlant, atlantrop, atleta, biatló, decatló, pentatló, atlàntic, subatlàntic, transatlàntic, betlem, gotlandià, cutlerià, quòdlibet, genetlíac. .

La nostra intenció és que la regla cobreixi els casos [nl], [nr], [sl], [sr], de manera que l'especificació anterior té el problema d'incloure també les fricatives palatals, d'acord amb la matriu de trets de Wheeler; les altres palatals no hi són marcades com a [+coronal], i, doncs, no hi tenim problema. Podem optar per dues solucions: podem canviar aquest tret (marcant [S] i [Z] com a [- coronal]) o podem deixar que entrin a la regla: cap de totes dues coses no hauria de ser conflictiva; si les fricatives palatals no estan marcades com a [+ coronal], igualment poden ser agrupades amb les alveolars amb el tret [- anterior].

Més endavant plantejarem que aquesta segona regla, en la seva totalitat, podria ser eliminada.

Tercera regla: quan tres segments consecutius compleixen la condició que el segon és més baix en sil·labicitat que els altres dos, s'insereix una frontera entre el primer i el segon.

Hem comprovat que aquesta formulació funciona amb les més de sis-centes mil paraules de la base de dades amb les restriccions que presentarem a continuació.

- Els problemes de la regla número dos.

El primer problema que presenta és que deixa sense resoldre els casos de [m]+[l,R]. Ara bé, aquests casos poden ser negligits sense problema: de [ml] només tenim els estrangerismes "cromlec" i "kremlin" i els casos de [mR] són anecdòtics, car es tracta de la família "somriure", "somrís", "somrient" i derivats: es podrien tractar com a excepcions o es podria ampliar la regla, menys per a la variant [sun'Riwra], en el qual cas la regla ho resoldrà correctament.

A més, la regla número dos podria ser eliminada si tenim en compte que són molt pocs els radicals que la requereixen:

enric, eslinga, eslora, gusla, inri, islam, conr(e)ar, legislar, honrar, hartley, basraloc, bobsleigh, eslip, eslogan, finlandès, grenlandès, groenlandès, islandès, israelià, osmanlí, premíslida, eslau, eslovac, seslerià, súslic, tenrec, wesleyà.

L'alternativa a la regla número dos d'inserció de frontera sil·làbica fóra que aquests pocs radicals tinguessin la frontera al lexicó, la qual cosa, a més, impediria que la tercera regla actués impròpiament en aquests casos. Aquesta solució fóra, certament, la més econòmica.

- Les síl·labes consonàntiques.

En les proves que hem fet per verificar la IFS amb les paraules de la base de dades hi ha hagut un conjunt de casos en què la regla ha deixat una consonant com a únic membre de la síl·laba.

Això ha passat especialment a final de mot, on no representa cap problema si la consonant s'emmudeix o s'ha de sil·labificar amb el mot següent. Vegem tots els casos esmentats:

• [s] final interior i absoluta: en alguns dels casos situarem vocal buida abans de la [s] i aquesta ja no serà deixada aïllada per la IFS; per als casos en què [s] resti sola, formarà una síl·laba CV si el mot següent comença amb vocal (després de sonoritzar-se) o s'agruparà (esborrant la frontera que la precedeix) amb la síl·laba anterior. Si és final interior es comportarà idènticament.

• [nt] final interior i absoluta: si és un nom (substantiu o adjectiu) amb gènere, durà vocal buida, que haurà de ser esborrada; la [t] serà esborrada segons els dialectes i, en cas de mantenir-se, procurarà conformar una síl·laba CV amb el mot següent, si és possible; si no és possible, es reagruparà amb la [n]. Si és un adverbi en -ment, no sembla que hi hagi motiu per atribuir-li vocal buida; per la resta es comportarà igual. Si és un gerundi, la [t] és mantindrà formant síl·laba pròpia a tots els dialectes si va seguida de "hi" o "ho"; en els altres casos, es comportarà com -ment.

• [nts] final: la inserció de frontera sil·làbica produeix [n.t.s]; per aquests casos (tots nominals) postulem vocal buida, de manera que la regla produirà [n.t0s]; caldrà, posteriorment, eliminar [0] (després del desplaçament de l'accent, si cal) i emmudir o no la [t], segons els dialectes; la [s] actuarà com en els altres casos de [s] final.
• [nk] final interior i absoluta: IFS produeix [n.k]; si va seguida de vocal, farà una síl·laba CV; sinó, la [k] caurà segons els dialectes i els contextos després d'haver velaritzat la [n]. Si es tracta del sufix "-enc", podem assignar-li vocal buida, de manera que tingui la mateixa estructura sil·làbica en masculí que en femení. Caldrà donar compte de les possibilitats fonètiques següents ['biNk a 'BEwra t], ['biNg a 'BEwra t] i ['biN a 'BEwra t]. [nks] final, que dóna [n.k.s], serà [nk0s] W [n.k0s].
• [tS] final interior i absoluta: aquí cal diferenciar els casos en què l'africada és l'al·lòfon tens de la fricativa (com a "roig") dels casos en què el radical té una africada difonemàtica (com a "mig"). Els primers no entren en aquest grup, perquè només tenen una consonant implosiva, que es manté agrupada amb la vocal anterior si no va seguida de vocal. En els casos en què considerem que hi ha dos fonemes subjacents, IFS els separa, la qual separació es mantindrà si el mot va seguit de vocal i en els altres casos es produirà reagrupament.
• [st] final interior i absoluta: [s.t]; de ser possible, es mantindrà la frontera entre [s] i [t] (si el mot va seguit de vocal), tant si li assignem vocal buida final com si no. Si va seguida de consonant, depenent de quina sigui, en central la [t] pot caure o resil·labificar-se amb la [s].
• [sk] final: excepte els casos verbals (com "visc"), durà vocal buida; tant uns com altres mantindran la frontera prèvia a la [k] si el mot va seguit de vocal i l'eliminaran en cas contrari (a no ser que la [k] caigui, com a "fresc com mai").
• altres casos interiors amb [s]: si la consonant aïllada és [s], la frontera prèvia cau i el grup resultant pot o no simplificar-se: abstenció, abstemi, ambidextre, admixtió, falansterià, enstatita, perovskita, potsdamià, hàmster, welwitsquiàcia, wronskià, trotskista.

casos aparents: aquests, bournonita, laboulbenial, paul·línia, hosts, posts, forests; i els següents que tindran [o] àtona com a part del plural: fasts, giradiscs, aminoplasts de fet, aquesta paraula ha aparegut aquí perquè al diccionari consta, erròniament, com a femení. , tocadiscs

casos en què posarem vocal buida:

- singulars: gaur, gas-oil, fuel-oil, cuir, irredempt, cresp, inexhaust, context, manx, monorail, paranimf, ponx, vair, odontoramf, pretext, videotext, romanx, exempt, mixt, triomf, gesp, rail, text, autorail

casos hipercomplexos: o bé tenen més d'una consonant aïllada o bé no és una [s] interior, com: christmas, picuntxe, àngstrom, handbol, bastnesita, ectlipsi, vlàdic, vraconià, solontxac, txuktxi, westfalià, zemstvo, sandvitx, gàngster, röntgen (i derivats), tungstè (i derivats), feldspat (i derivats), istme (i derivats), castlà (i derivats), rendzina (i derivats), plàncton (i derivats), darlingtònies, babingtonita. Els casos documentats (vegeu 5.7) coincideixen en la simplificació, però els diversos autors no coincideixen ni en tots els casos ni en el grau de simplificació. Pel que fa a la IFS, alguns d'aquests casos no han de ser tinguts en compte i, en els altres, el fet que tinguem una consonant aïllada no ens crea cap problema: tota consonant aillada que no sigui [s] caurà (havent provocat o no efectes: depèn de si ens pronunciem per ['gAnstaR]^R o per ['gANstaR]^B).

En resum, tots aquests casos en què la IFS deixa una consonant aïllada corresponen a una de les possibilitats següents (si no són mots exòtics que cal negligir):

• la consonant precedeix un morfema zero;
• la consonant es realitzarà fonèticament amb una vocal inicial següent; si no pot, es redistribueix cap a la síl·laba anterior; és el contrari del que s'ha dit fins ara, que la consonant forma síl·laba amb la consonant anterior i és resil·labifica si és possible; aquest darrer plantejament implica tractar amb menys preferència la seqüència C$CV que la CC$V, la qual cosa va contra l'evidència del predomini de la síl·laba CV.
• la consonant és propensa a caure;
• la consonant és propensa a fer-ne caure una altra.