L'estructura sil·làbica del català central


- Fenòmens derivats.

- Commutació d'estil.

És conegut que, sovint, els adults, quan s'adrecen a un infant, usen una mena especial de llenguatge (que en anglès ha estat anomenada baby talk). Aquesta mena de llenguatge és emprada sovint també entre els enamorats. Podríem en aquests casos parlar d'una gramàtica particular d'aquella forma d'expressió.

Aquest fenomen no es restringeix al llenguatge. En molts dominis de la conducta humana és possible d'observar codis alternatius, amb mecanismes variats d'alternança de codi, per tal com aquesta alternança a voltes és conscient i d'altres, inconscient. Un exemple podria ser el del conductor que habitualment fa servir el cotxe per anar de casa a la feina per un circuit urbà: quan surt de vacances a l'estranger, duu el cinturó arreu, respecta els límits de velocitat, aparca lícitament, usa els intermitents, etc., com si no fos ell mateix.

Si apliquem això al cas de la [f] implosiva, podríem plantejar la possibilitat que el català col·loquial no contemplés aquest so en final de síl·laba interior de morfema, estant aquesta pronúncia reservada a l'acurat o fins al citatiu; la conseqüència d'aquesta hipòtesi seria que l'aparició d'un mot com "oftalmòleg" provocaria automàticament i inconscient la commutació d'estil de "commutació d'estil" com una variant del concepte de "code switching"; s'ha traduït com a "alternança", però la idea original s'ajusta millor al que volem significar: certs fenòmens d'estructura sil·làbica provoquen, o poden provocar, el pas d'un estil a l'altre inconscientment. . Analitzar la llengua sota aquest punt de vista vol dir incorporar la complexitat d'un mecanisme de commutació per guanyar la simplicitat en la majoria dels casos en què vigeix el codi restringit.

Sota aquest punt de vista, podrem fer una descripció de l'estructura sil·làbica del català en dos o més nivells de complexitat. L'estil normal reflectirà l'estructura més senzilla, l'acurat permetrà certes complicacions i les altres estaran reservades al citatiu.

I és evident que el parlant, a més d'usar diversos estils, els barreja. I que certs canvis en la llengua comencen per la transferència de trets d'un estil a un altre. Per això ens sembla interessant la possibilitat d'esquematitzar els canvis d'estil.

Una manera de projectar això és imaginar que, quan en un estil determinat apareix un mot amb una estructura sil·làbica més complexa del permès (un tecnicisme, un mot rar, un manlleu no naturalitzat,...), el mot, o la síl·laba, en qüestió queda empaquetat entre dues marques de commutació d'estil (suposem que marquem amb < a > la commutació a acurat i amb < n > el retorn a la normalitat):

'ez una Dasi'zjo Da 'molta < a >'transan'dEn< n >sja

Probablement, apareixerà algun factor associat al canvi, com una breu pausa o una amplificació de la cadència accentual.

Aquesta commutació no es produirà si l'estil ja és l'acurat:

'ez una Dasizi'o Da 'molta transan'dEnsia

Refinant una mica més la idea, creiem que caldria deixar opcional la commutació: els parlants, en certes ocasions, tendiran inconscientment a commutar i s'esforçaran per produir tots els sons, però en altres ocasions, també inconscientment, simplificaran l'estructura. Això voldria dir que, segons les ocasions, el parlant simplificaria o commutaria, fent de la complexitat estructural un identificador d'estil. La frase anterior, sense commutació, serà:

'ez una Dasi'zjo Da 'molta trasan'dEnsja

En resum, la llengua no és monolítica, ni tant sols quan en restringim l'observació a un sol individu: presenta usos diferenciats en situacions variades. Un cop haurem estat capaços de descriure les variables lingüístiques que diferencien els diversos usos i classificar-les en estils, ens trobarem amb una dificultat addicional: aquests diversos estils no són compartiments estancs sense cap mena de contacte o, dit d'una altra manera, mai no ens trobarem davant un parlant posseïdor de diversos estils del qual puguem dir que en el conjunt d'una conversa espontània n'hagi emprat només un, sinó que per diversos motius hi haurà canvi d'estil. Seran moltes les causes que influiran en l'alternança entre els estils, com p.e. la progressiva familiaritat entre els interlocutors o el distanciament provocat per un desacord durant la conversa; a nivell fonològic, entre d'altres motius, destacaran les dificultats articulatòries com a commutadors que provoquin aquest canvi i entre aquestes dificultats tenen un paper les síl·labes amb una estructura complexa.

- Prefixos percebuts vs. no percebuts.

Comentarem a continuació un factor de variació que implícitament ja ha estat present en algunes remarques anteriors: la importància del fet que el parlant percebi o no un prefix. Si el parlant percep el prefix, realitza d'una manera i, si no, d'una altra. Les diferències que hem observat són:

Hem de fer algunes matisacions sobre aquestes diferències que hem observat:

  1. el mateix que hem dit per als mots prefixats podria dir-se dels compostos: hem sentit moltes vegades la pronúncia xocant [kuli'flO] per referir-se a la "col-i-flor".
  2. en les seves recomanacions sobre "Formació de termes amb elements cultes" document en premsa, pàgina 7., el TERMCAT afirma que quan la composició té un segon formant constituït per una paraula freqüent en la llengua comuna amb e epentètica, es constata la tendència a mantenir aquesta vocal. ex.: subescolaritzar, autoescola per oposició a biosfera, contrascrit, etc. Ens interessa destacar-ne que la importància que una paraula sigui freqüent en la llengua comuna rau en el fet que multiplica la probabilitat que un prefixat sigui percebut.
  3. aquesta és una qüestió vacil·lant, com ho prova que trobem ['Awtus'kOla]B.
Les conseqüències que un prefix sigui o no percebut són:

La tendència a la simplificació dels grups consonàntics quan hi ha un prefix no percebut és una tendència patrimonial que es veu modificada a mesura que un nombre creixent de parlants esdevenen lectors i escrivents de la llengua; perquè, si el parlant pren contacte per primera vegada amb un mot per via escrita, en aquest sentit, influeix en el parlant el seu coneixement ortogràfic en general, no el del català en particular: un catalano-parlant, analfabet en la seva llengua, però que durant l'escolarització en castellà, i amb francès com a llengua segona, ha après "explicación" i "explication" en aquestes llengües, té una influència ortogràfica; pot ser que aquesta influència repercuteixi en el seu estil normal o podria ser que només tingués prou força quan produeix en acurat, però hi ha un influx. és freqüent que la forma ortogràfica s'imposi per damunt de les tendències patrimonials (tenim l'exemple de moltíssims parlants que espontàniament diuen ['ABra] i que, en substituir mármol* per marbre pronuncien ['mARbra] - vid. ['mARbra]BR ['mArBra]V ['mABra]R). Abans (a 5.9) dèiem que hem trobat un grau de permeabilitat a la simplificació cronològicament decreixent; vegem-ne alguns exemples més:

Hem de tancar aquest punt deixant constància que ens manca informació per saber si la percepció dels prefixos és un fenomen contrastiu entre parlants diferents (v.g., marca sociolectal) o si pot arribar a funcionar com a marca d'estil en un mateix parlant. En aquest sentit, fóra interessant disposar d'algun treball de camp que recollís textos d'un mateix parlant en acurat, en normal i en descurat.

- Ema implosiva interior.

El català treu rendiment als seus tres fonemes nasals en posició implosiva final; en canvi, en posició implosiva interior només ens han aparegut [m] i [n], i encara amb una distribució molt desproporcionada:


Implosions no finals amb nasal
  no finalsfinals
total1761491657699
sense implosió1252585188252
n184430 69682
m2232 66779
altres implosions322244332986



Implosions amb nasal.


Implosions no finals amb nasal


Implosions finals amb nasal


Observem:

Ha contribuït en aquesta desproporció el fet que hem transcrit [n] tota [m] o [M] fonètica superficial que es pogués obtenir per assimilació a la consonant següent (són [m] motivades fonèticament), com a [in+po.si:.ble] o a [tri.on.fA:r].

Dels casos que resten, amb [m] aparentment no motivada fonèticament, ens crida l'atenció el fet que la immensa majoria són ocurrències del grup "MN", de manera que en destriem les dues llistes següents:

Mots amb seqüència "mn"

alumnat, alumne, alumnessa, amnèsia, amnèsic, amni, àmnic, amniocentesi, amniogènesi, amniografia, amnioscòpia, amniota, amniòtic, amniotitis, amnistia, amnistiar, anamnesi, anamniota, automnèsia, autoòmnibus, autumnal, autumne, belemnit, belemnític, calúmnia, calumniador, calumniar, calumniós, catamnesi, columna, columnar, columnari, columnata, columneta, columnífera, condemna, condemnable, condemnació, condemnador, condemnament, condemnar, condemnat, condemnatori, damnable, damnació, damnar, damnat, damnatge, damnejar, damnificació, damnificador, damnificar, damnificat, damnós, dismnèsia, domna, escamnar, garumnià, gimnàs, gimnasi, gimnasta, gimnàstic, gimneta, gímnic, gimnoblast, gimnocarpal, gimnodinial, gimnolemat, gimnosperm, gimnot, hidramni, himnari, himne, himnòdia, himnògraf, himnografia, hipermnèsia, hipolímnion, indemne, indemnitat, indemnitzable, indemnització, indemnitzar, insomne, insomni, intercolumni, lamniforme, lemnàcia, lemnisc, lemniscata, limnea, límnic, limnígraf, limnímetre, limnobi, limnòfil, limnologia, limnoplàncton, medimne, mnemònic, mnemotècnia, mnemotècnic, oligoamni, oligohidramni, òmnibus, omnidireccional, omnímode, omnipotència, omnipotent, omnipresència, omnipresent, omnisciència, omniscient, omnívor, paramnèsia, plasmalemna, progimnasma, quintacolumnisme, quintacolumnista, ramnàcia, ramnal, samnita, sèmnon, solemne, solemnial, solemnitat, solemnització, solemnitzar, somnàmbul, somnambulisme, somni, somniador, somniar, somnífer, somnífug, somnolència, somnolent

Altres mots amb "m" no motivada

abacomtat, abacomte, adamsita, comdor, comdoria, comtal, comtat, comte, comte-abat, comtessa, cromlec, domtable, domtar, femta, femtar, femtós, gimcana, indomtabilitat, indomtable, insolutumdació, premsa, premsada, premsador, premsaestopa, premsaire, premsament, premsar, premsat, premsatge, premsista, premsot, primsenyar, remçó, somrient, somrís, somriure, somriure, triamcinolona, vescomtal, vescomtat, vescomte, vescomtessa, zumzada, zumzeig, zumzejar

D'aquests darrers casos, alguns es podrien tractar com a compostos (v.g. zumzeig); però no canviaria gaire la situació: la majoria d'aquests mots, si esdevenen habituals, canvien [m] per [n]; això vol dir que, si poguéssim considerar els casos "MN" com a fonèticament motivats, podríem tractar els altres casos amb [m] implosiva en interior de morfema com a simples excepcions.

En els dialectes en que l'assimilació [mn] > [nn] és viva, es pot parlar de la inexistència de [m] implosiva interior. Però en el cas del central se'ns presenta una altra via: tractar-ho com un cas de dissimilació de nasals, és a dir, proposar la hipòtesi que tot grup ortogràfic "MN" dóna [mn] per dissimilació de [nn]. Però per arribar ací ens trobem dos obstacles:

-anem contra l'evidència històrica (si aquesta fos l'únic problema, no tindria massa importància, almenys en un plantejament sincrònic);

-hi ha tot un seguit de casos de [nn] superficials, que cal estudiar per veure si no desautoritzen una solució d'aquesta mena.

Hem trobat els següents primitius amb "NN" ortogràfica:

alcanna, al·locinnàmic, annalista, annalístic, annals, annamita, annex, annexar, annexió, annexionar, annexionista, annexitis, annona, annonàcia, annonari, annonari, annu, bennettitina, bennettitòpsid, biennal, bienni, bipenne, bipinnària, bipinnat, bipinnaticompost, bipinnatífid, bipinnatipartit, bipinnatisecte, blènnid, blennoftàlmia, blennorràgia, blennorrea, bonnemaisonial, brannerita, brevipenne, cannabàcia, cannabinol, cannabiosi, cannabisme, cannàcia, centenni, cincinniforme, cinnabarí, cinnamat, cinnàmic, cinnamom, concinnitat, connacional, connat, connatural, connaturalització, connaturalitzar, connectable, connectar, connectiu, connector, connex, connexió, connexitat, connivència, connivent, connotació, connotar, connotatiu, connovici, connubi, connubial, connumerar, cunnilicció, decennal, decenni, desconnectador, desconnectar, desconnexió, desennuegar, desennuvolar, duodecennal, duodecenni, ennassat, ennavegar, enneasíl·lab, ennegridor, ennegriment, ennegrir, enneguitar, ennierat, ennoblidor, ennobliment, ennoblir, ennovar, ennuec, ennuegada, ennuegament, ennuegar, ennuvolar, estannat, estànnic, estannífer, estannita, estannós, famennià, fennec, fennòman, fescenní, gedinnià, henna, hosanna, húnnic, imparipinnat, impennat, inconnectable, inconnex, inconnexió, innascibilitat, innascible, innat, innatisme, innavegable, innecessari, innegable, innegociable, innervació, innervar, innoble, innocència, innocent, innocentada, innocu, innocuïtat, innombrable, innomenable, innominable, innominat, innovació, innovador, innovar, innúmer, innumerable, innutrició, innutritiu, interconnexió, jungermannial, linneà, linnèon, mannà, mannà, mannita, mannitol, mennonita, mil·lenni, nannar, panna, pannell, pannicle, panniculitis, pannus, paripinnat, penna, pennal, pennat, pennatulaci, penniforme, penníger, penninervi, pennsilvanià, perennal, perennat, perenne, perennifoli, perennitat, pinna, pinnasticompost, pinnat, pinnatífid, pinnatilobat, pinnatilobulat, pinnatinervat, pinnatinervi, pinnatipartit, pinnatisecte, pínnid, pinnípede, pínnula, planipenni, pluriennal, quadriennal, quadrienni, quinquennal, quinquenni, ravennès, rennina, sannoisià, septennal, septenni, sexennal, sexenni, sinneurosi, sunna, sunnita, tannalbina, tannara, tànnic, tarannà, tennantita, tennis, tennista, tennístic, trentenni, tricennal, triennal, trienni, tripelennamina, tripinnat, tripinnaticompost, ullmannita, vicennal, vicenni

Analitzant la llista anterior es pot veure que el grup més gran el conformen els casos amb frontera entre ambdues "n" (ergo, [nn] no és intramorfemàtica). Hi ha un cas especial d'argot infantil ("nannar"). També tenen un cert rendiment alguns radicals cultes com "annu", "penne", "pinnat", "ennea", "canna". La resta són cultismes i tecnicismes.

Fent una aplicació al cas de la possibilitat àmpliament reconeguda de subdividir el material estudiat en dues categories Prenem de referència Scalise, capítol III-3.1.3. (per exemple, les regles d'accentuació de Wheeler o les regles que actuen només sobre els cultismes o sobre els mots patrimonials), podem formular que [m] implosiva interior no existeix per als mots patrimonials i que tota nasal implosiva interior és [n]. Les implicacions són:

- Essa líquida.

Sota aquest nom, es parla generalment de la "essa" que comença síl·laba i va seguida de consonant, com en anglès "standard". Nosaltres usarem l'expressió per referir-nos a un conjunt de casos de "essa" seguida de consonant en què la ubicació de les fronteres sil·làbiques mereix comentari.

- Posició inicial absoluta.

Aquí trobem un conjunt de manlleus que conserven una grafia forana. Tots ells, amb una excepció, es pronuncien amb epèntesi i acabaran o bé ortografiant-se amb "e" inicial o bé sent substituïts per un altre mot:

sforzesc, spin, stakhanovisme, stakhanovista, stalinisme, stalinista, stampià, statu quo, status, stephanià, stilb, stíric, stokes, svedberg.

Els mots "stampià" i "stephanià" tenen la variant naturalitzada: "estampià" i "estefanià".

L'excepció és swahili que té al diccionari la variant suahili ens sobta trobar [swa'hili]B com a transcripció de la forma seminaturalitzada "suahili". , a partir de la qual la "w" pot evolucionar cap a un so vocàlic; és l'únic cas en què no cal epèntesi, per tal com no s'insereix frontera després de la "essa".

Si partíssim d'una representació morfonològica, també entrarien en aquest grup tots els mots com "escriure" en què l'ortografia incorpora la vocal epentètica. Partint, però, d'un corpus ortogràfic, resulta impossible discriminar automàticament les "e" inicials epentètiques de les que formen part del radical.

- Posició inicial interior.

Entren en aquest grup un conjunt de mots que presenten seqüències de tres i fins quatre consonants seguides amb les característiques següents:

-el mot és un compost amb prefix percebut o no;

-la primera consonant del radical és una "essa" i la segona una oclusiva sorda (amb l'excepció de panslavisme i panslavista Aquests mots podrien deixar de tenir aquest caràcter excepcional si fossin admesos amb la forma "paneslavisme" i "paneslavista". ).

Si es prengués com a referència la pronúncia tensa d'aquests mots, amb frontera sil·làbica entre la "essa" i l'oclusiva següent, hauríem de considerar possibles en català una sèrie de grups consonàntics en posició implosiva que altrament només apareixen a final de mot; en punts anteriors hem tractat aquesta qüestió. Ara ens interessa destacar-ne un altre aspecte; si tractem aquests mots com a compostos, ens queda una seqüència de:

- consonant implosiva final del prefix;

-síl·laba inicial de radical integrada només per "essa";

-segona síl·laba de radical començada per oclusiva sorda.

En aquest cas, tindrem una casuística més senzilla en posició implosiva, però haurem de formalitzar el tractament d'aquesta síl·laba peculiar que, o bé es restructurarà passant a la síl·laba final del prefix, amb tendència a la simplificació del grup implosiu resultant, o bé, en els casos de compostos percebuts, podria intercalar- s'hi una vocal epentètica.

Això implica acceptar que l'inventari d'estructures morfemàtiques té una peculiaritat en aquest punt; que la peculiaritat no és que casualment es produeixin tota una sèrie de grups implosius que no apareixen més que en aquests mots, sinó que la peculiaritat és que aquests mots tenen una seqüència consonàntica inicial de morfema integrada per "s" i obstruent sorda que en català necessita distribuir-se entre dues síl·labes diferents. Com a conseqüència d'aquesta peculiaritat resta una síl·laba amb només una consonant i sense vocal: no és un cas marginal de [s] sil·làbica, com el de "pst", sinó una [s] consonàntica que a nivell fonètic apareixerà agrupada o provocarà la caiguda de la consonant anterior.

Els mots d'aquest grup, ordenats per radicals, són els següents hi ha en aquesta llista, perquè no estan marcats com a compostos en la base de dades, els casos en què el prefix no acaba en consonant i, doncs, no es produeix una seqüència conflictiva (com per exemple, el mot restructurar que usem al paràgraf anterior i que al diccionari normatiu consta sota reestructurar. :

Hem marcat amb @ els casos en què espontàniament hi hauria vocal epentètica interior.

- Grups inicials violents.

Ens referim als casos en què hem deixat en síl·laba inicial una consonant aïllada, és a dir aquells grups consonàntics inicials que la llengua no tolera fàcilment i que té tendència a eliminar (per això només s'han convervat en cultismes i termes tècnics).

La pronúncia normal d'aquests mots varia entre dues possibilitats: l'eliminació de la primera consonant i l'epèntesi. Abans, però, cal recalcar que molts d'aquests mots no en tenen, de pronúncia normal; la majoria no estan documentats a cap dels diccionaris amb transcripció, ni tan sols al de Bruguera... Fem-ne un repàs:

els casos vlàdic, vraconià i wronskià són ficticis, provocats per la transcripció automàtica, a la qual no hem declarat en cap moment que "vl", "vr" i "wr" siguin grups tautosil·làbics. En central es resoldran amb [b] inicial, com confirma [blaDi'mir]V.

- La vocal buida.

El concepte de "vocal buida" el prenc de S. A. Marlett i J. P. Stemberg:

Aplicant-ho a la vocal, podríem parlar de vocal buida quan pressuposem que una determinada representació té buida una posició de nucli de síl·laba. La finalitat d'aquesta pressuposició serà la de simplificar altres qüestions, com per exemple la dels grups consonàntics finals.

Podem donar-li dues formes, a la vocal buida:

-la primera serviria per a un model de lexicó que inclogués la frontera sil·làbica, de manera que qualsevol síl·laba sense vocal passaria a tenir vocal buida.

-la segona valdria per a un model segmental: hauríem de definir un segment nou, que podria estar especificat com [+ sil·làbic, -vocàlic].

Ens inclinem per aquesta possibilitat. Representa incloure un segment subjacent que no tindrà cap forma superficial (doncs, haurà de ser esborrat quan calgui). Aquest segment es comportarà com qualsevol altra vocal.

El motiu fonamental de plantejar aquesta possibilitat és cercar la simplificació, en un model que n'usi, de la IFS (Inserció de Frontera Sil·làbica) i en general de totes les condicions d'estructura morfemàtica, que es veuen altament complicades pels grups consonàntics a final de mot.

La seqüència [rks] de "llargs" existiria només a nivell fonètic i només en el cas que no pogués redistribuir-se cap a la síl·laba següent (com fa a "llargs i difícils"). A nivell fonemàtic pressuposaríem que el mot era ['LAr.g0s] on [0] representaria la vocal buida. En aquest cas, i en la immensa majoria, [0] seria la forma fonològica del masculí gramatical.

Tot i que el fet de simplificar la IFS ja ens sembla un motiu prou sòlid per especular amb aquesta possibilitat, en trobem d'altres que repassarem a continuació: la simplificació dels sufixos preaccentuats, una nova perspectiva per a les africades i també per als grups "bl" i "gl".

Creiem que és un avantatge la possibilitat de donar raó de determinats desplaçaments de l'accent sense necessitat d'una categoria de sufixos que, sense ser tònics, "desplacen l'accent a la síl·laba precedent": els sufixos preaccentuats de Mascaró (Mascaró-1983:12 i 22). Aquesta categoria de sufixos, sota aquesta nova perspectiva, no desplaçarien l'accent per cap motiu intrínsec sinó per aplicació de la restricció que fa que un accent no pugui situar-se a quatre o més síl·labes del final del mot.

De fet, això ja es pot intuir per la paradoxa que representa que el sufix "ic" necessiti ser preaccentuat per al masculí i no per al femení:

['Atom+ik] és, aparentment, pla i l'accent se situa en una síl·laba que no és la tònica en el radical primitiu ni és al sufix;

['Atom+ik+A]és inqüestionablement esdrúixol i, doncs, es pot entendre el desplaçament de l'accent per una restricció del català i no del sufix concret

['Atom+ik+0]esdevé paral·lel al femení

Tots els exemples presentats per Mascaró tant a Mascaró-1983 com a -1984. de mots amb sufix preaccentuat responen a una (o totes dues) de les possibilitats següents:

-el mot en femení és esdrúixol (com "numèric");

-no hi ha desplaçament d'accent (com "esfèric").

Els dos únics casos, entre desenes, en què el desplaçament no es pot atribuir a la restricció a què ens referíem són "nàufrag - naufragi" i "adúlter - adulteri"; però en aquests mots el que podem qüestionar és el vincle sincrònic, perquè en tots dos casos el suposat preaccentuat ve d'un esdrúixol llatí, de manera que segueix sent una regla general de desplaçament de l'accent (en aquest cas, llatina) la que explica el canvi i no una mena especial de sufix, que, a més, tindria poquíssim rendiment.

No només podríem associar els preaccentuats amb la vocal buida; fins i tot certs sufixos considerats tònics podrien ser indiferentment tònics o àtons: aquells que en femení són esdrúixols, com -íssima, que en masculí foren -íssim0, també esdrúixols per simple desplaçament de l'accent.

Respecte al paper de la vocal buida en el tractament d'africades i dels grups "bl" i "gl", vegeu-ho a continuació.

- Les africades palatals.

Les africades palatals ens han creat problemes pel fet que les hem resolt difonemàticament i, en conseqüència, de vegades ha aparegut una síl·laba acabada en [t] que no s'hauria produït o que només apareixeria en posició final amb un tractament monofonemàtic o fent alguna mena d'excepció que permetés agrupar els dos suposats fonemes a l'inici de la síl·laba:

síl·labes que no existirien: bret, Sukt, lont, bAjt, gAwt.

síl·labes que només serien finals: brOt, brot, pet, prit, prOt, prot, plAt, dut, tOt, grit, glAt, kOt, klet, klAt, klOt, klot, fet, fOt, fut, frAt, flet, sOt, Sit, Set, Sut, mut, nOt, not, nut, ret, lut, LOt, Lot, wat, kunt, ront, kurt.

Estan prou documentades els anomalies distribucionals que presenten les africades tant si se les considera monofonemàtiques com difonemàtiques. Voldríem a continuació extreure algunes dades del nostre corpus sobre les africades:

En alguns dels casos (com "viatge" o "xantatge" o "missatge" i derivats), es podria dubtar sobre si són casos de sufix "-atge" o casos de final de radical; no ens molestem a delimitar-los perquè aquesta diferència no aportaria res.

Vegem-ne els casos:

Sufix -ATGE

abeuratge, abordatge, acamussatge, aceratge, adobatge, agiotatge, aiguatge, ajustatge, albellatge, albergatge, alegratge, aliatge, allisatge, almodinatge, alumenatge, amalgamatge, amaratge, amarratge, amperatge, ancoratge, anellatge, antiimatge, apanatge, aparellatge, apelfatge, aplanatge, aprenentatge, arbitratgista, arbitratge, arbratge, armatge, arrambatge, arrasatge, arreratge, asfaltatge, aspiatge, assecatge, aterratge, desavantatjós, avantatjós, avantatjar, avantatge, avivatge, bagatger, bagatge, embalatjar, desembalatjar, desembalatge, balastatge, bandidatge, baranatge, barcatge, barnillatge, barratge, batanatge, beguinatge, bergantatge, bertillonatge, bestiatge, beuratge, billonatge, blindatge, contrablocatge, blocatge, bobinatge, bocatge, bombatge, bordatge, boscatge, botatge, bovatge, braçatge, brancatgrbatger, heretatge, heterodinatge, hidrorefinatge, homenatjar, homenatge, hostatjar, hostatgeria, hostatger, hostatge, hostalatge, imatge, jardinatge, laminatge, lavatge, llenguatge, lliçatge, llibertinatge, lligatge, llinatge, llissatge, maçolatge, magatzematge, mainatge, majordomatge, malcoratge, malviatge, mallatge, maltatge, mandrinatge, manguilatge, maquillatge, marcatge, maridatge, marinatge, massatgista, massatge, mecenatge, merceritzatge, mestratge, mesuratge, metallenguatge, metratge, mig-metratge, miratge, missatge, missatgeria, missatger, moblatge, modelatge, molinatge, mollatge, monedatge, monitoratge, mortasatge, mossatge, desemmotllatge, motlluratge, multiplexatge, mundatge, muntatge, muratge, niquelatge, nuviatge, obratge, ombratge, onatge, oratge, ordissatge, organdisatge, ortigatge, ostatge, patge, padrinatge, paisatgístic, paisatgista, paisatgisme, paisatge, paisanatge, pampolatge, paratgívol, paratge, pariatge, parroquianatge, parteratge, passatger, passatge, pasturatge, patinatge, patronatge, peatge, pelatge, pelegrinatge, percentatge, peritatge, personatge, perxatge, pesatge, pillatge, pilotatge, pintatge, contraplacatge, planatge, plantatge, plegatge, plomatge, plombatge, polissonatge, poncellatge, pontatge, portatger, portatge, portabagatge, portaequipatge, portalatge, potatge, practicatge, prestatge, premsatge, prisatge, procuradoratge, prometatge, pubillatge, pupil·latge, quilometratge, radioguiatge, radiomissatge, radiosondatge, ramatge, randatge, ratinatge, readobatge, rebaixatge, rebobinatge, reciclatge, refinatge, regatge, reglatge, rentatge, reportatge, retintatge, retiratge, revelatge, ribatge, riberatge, rodatge, romiatge, roscatge, sabotatge, salicilatge, salvatge, semisalvatge, senyoratge, sequiatge, serratge, servatge, setinatge, sobrevoltatge, solatge, soldatge, sondatge, sorrejatge, substatge, supercalandratge, superstatge, tamisatge, taquillatge, tatuatge, taulatger, taulatge, teleferatge, terratger, terratge, testimoniatge, contratestimoniatge, timbratge, tintatge, tiratge, tissatge, tonatge, tondosatge, tortellatge, toscatge, tramatge, trefilatge, trepatge, triatge, tricotatge, trucatge, ultratge, ultratjós, ultratjar, ultratjant, ultratjador, untatge, usatge, utillatge, vaporatge, varengatge, vassallatge, veïnatge, vernissatge, viatge, viatjar, viatjant, viatjador, viatger, viduatge, vilatge, vilatjà, viratge, visatge, voltatge, xantatge, xantatgista, xapatge, xifratge

Prefix AD+J

adjacent, adjacència, adjectiu, adjectivació, adjectival, adjectivar, adjudicable, adjudicació, adjudicador, adjudicar, adjudicatari, adjudicatiu, adjunci/o, adjunt, adjuntar, adjuntiu, adjuració, adjurar, coadjutor, adjutor, adjutori, coadjutoria, coadjuvant, adjuvant, coadjuvar

Final de morfema radical

acotxar, alatxera, alatxa, andritxol, apalatxià, apitxat, apitxar, apitxament, aritjolar, arítjol, aritjar, aritja, atxera, atxa, babutxa, baldritxa, birlotxo, bitxa, bitxac, bitxo, bocatxo, bolitjada, bolitger, bombatxo, borratja, emborratxar, emborratxament, emborratxador, desemborratxar, borratxo, borratxeria, borratxera, borratxejar, borratxada, borratxa, bromitja, embotjar, desembotjar, botjar, botja, botgeta, embotxar, embotxador, embotxada, botxinejar, botxí, botxa, bretxa, brotxeta, brotxar, brotxadora, brotxada, brotxa, cagalatxa, encalitjar, calitjós, calitja, desencalitjar, encaperutxar, caperutxa, encapritxar, desencapritxar, capritxositat, capritxós, capritxada, encaputxar, caputxó, caputxí, caputxer, caputxa, desencaputxar, carritxera, carritxer, carritxar, carrotxa, carrutxa, encartutxat, encartutxar, cartutxera, clòtxina, clotxeta, clotxa, coïtja, col·lotge, colitxos, corretjut, corretjot, corretjós, corretjola, corretjó, corretjam, corretjada, corretja, corretgeta, corretgeria, corretger, encotxar, cotxet, cotxeria, cotxer, cotxe, cotxada, cotxa, descotxar, indesitjable, desitjós, desitjar, desitjable, despatxar, dutxar, dutxa, empatxar, empatxament, empapatxar, desempatxar, desempapatxar, enutjós, enutjar, desenutjar, escabetxar, escabetxada, escaguitxar, escaguitxament, escarritxa, escarritxar, encletxar, escletxa, cletxa, escotxinar, escotxinador, escotxegar, esmotxat, esmotxar, esmotxadura, espadatxí, esprimatxat, esprimatxar, esprimatxament, esquitxotejar, esquitxoteig, esquitxotada, esquitxó, esquitxell, esquitxar, esquitxada, estotjar, fardatxo, farratjó, farratjar, farratjador, farratger, felanitxer, ferotgia, ferotge, enferotgir, ferritja, enferritjar, enferritjament, fetjut, desenfetgegar, fetgera, fetge, esfetgegar, enfetgegar, afetgegar, afetgegament, fetitxista, fetitxisme, fetitxe, fitxer, fitxar, fitxa, microfitxa, fletxer, fletxat, fletxa, formatjar, formatjada, formatget, formatgeria, formatger, fotjar, fotja, enfotjar, galatxo, galotxa, garnatxa, garrotxa, garrutxo, gaspatxo, engatjar, desengatjar, desengatjament, engatjament, engatjador, gatgejar, engavatxinar, engavatxinador, gavatxí, gavatxó, gutxo, heretgia, heretge, imatjat, imatgista, imatgisme, imatgeria, imatger, sobrejutge, conjutge, prejutjar, jutjat, jutjar, jutjament, jutgessa, jutge, llambritja, llebetjol, llebetjada, enlletgir, enlletgiment, enlletgidor, desenlletgir, lletjor, lletja, lletgesa, llimutjar, llimutja, llitja, llotja, llotgeta, desallotjar, desallotjament, avantllotja, allotjar, allotjament, mabritjol, magritxol, mamarratxo, mamarratxada, metgia, metgessa, metge, metjastre, metjar, metxer, metxa, emmetxat, emmetxar, desemmetxar, missatgeria, missatger, remitger, mitgeta, mitget, mitgeria, mitger, mitgenc, remitjó, remitjar, mitjó, mitjanit, mitjania, mitjanceria, mitjancer, mitjançar, mitjançant, mitjamossa, mitjalluna, mitjallana, mitjaire, mitjacanya, mitjà, mitja, contramitjana, amitjanar, adobamitges, sobremitjana, molitja, morratxa, mostatxut, mostatxo, natjar, natjada, natja, natgera, novatxer, oratjós, oratjol, oratgell, espanotxar, panotxa, paramitjal, pastitxo, repetjó, petjapapers, petjada, petja, petge, contrapetjat, contrapetja, petjar, pitjar, pitjament, pitjador, pitjada, pitja, pitxer, pitxella, pitxell, platjola, platja, picaplatges, politjó, politja, contrapolitja, populatxo, populatxer, prestatjat, prestatgeria, primatxó, primatxer, ragatxo, ramitxó, ratxositat, ratxós, ratxeta, ratxejar, ratxar, ratxada, ratxa, rebutjar, rebutjar, rellotgeria, rellotger, rellotge, reprotxe, reprotxar, reprotxable, irreprotxable, irreprotxabilitat, retxa, safaretjada, safaretger, salsitxaire, salsitxa, salvatjada, salvatgisme, salvatgí, salvatgeria, salvatgejar, ensalvatgir, desassetjar, setge, assetjar, assetjant, assetjament, assetjador, sitjar, sitjam, sitja, sitgetà, sitger, desensitjar, ensitjat, ensitjar, ensitjament, sotjar, sotjador, sutjós, sutja, sutge, ensutjar, antisutge, tatxot, tatxós, tatxoneria, tatxonar, tatxolinar, tatxó, tatxar, tatxa, mastegatatxes, entatxar, picatatxes, desentatxonar, entatxonament, entatxonar, torratxa, totxo, totxesa, totxeria, totxana, traguitxó, tremolitja, trepitjar, trepitjador, trepitjada, trompitxol, trotxar, vermitxol, virotja

Estrangerisme

apalatxià, apatxe, atjar, azerbaitjanès, balutxi, birlotxo, borratxo, borratxeria, borratxera, borratxejar, borratxada, borratxa, brotxeta, brotxar, brotxadora, brotxada, brotxa, cambotjà, catxamada, catxet, catxumbo, catxutxa, datxa, esmotxat, esmotxar, esmotxadura, fatxa, fatxada, fatxenderia, fatxender, fatxendar, fatxenda, fatxejar, fidgià, garatgista, garrutxo, gaspatxo, gautxesc, gautxo, kimmeridgià, kiptxak, kurtxatovi, mamarratxo, mamarratxada, maputxe, panotxo, picuntxe, quítxua, quetxup, röntgen, röntgengrafia, röntgenlogia, röntgensc\opia, röntgenteràpia, radimitxi, remolatxa, farmaco:rontgenosc\opia, solontxac, tadgic, tadjik, txadià, txado-camític, txado-hamític, txagatai, txapela, txec, txeca, txecoslovac, txeremís, txerkès, txernoziom, txetxeno-lèsguic, txetxè, txibtxa, txistu, txuktxi, txusinga, viatitxi, xitxarra

Altres

aguilotxa, atxim, bútxara, bambotxada, bassetja, batxilleria, batxillerat, batxiller, batxillejar, betxinenc, espolsabutxaques, escurabutxaques, esbutxacar, embutxacar, desembutxacar, butxaquejar, butxacós, butxacó, butxacada, butxaca, buidabutxaques, catetxina, catxú, catxa, catxalagua, catxalot, catxamada, catxamarina, catxamona, catxap, catxapit, catxaruta, catxerulo, catxet, catxola, cautxú, cotxinilla, cucurutxa, cucurutxo, culatxo, embretxita, escatxicar, escatxic, espatotxí, espitxar, fantotxe, felibritge, fetjó, fletxadura, marutxell, marrutxell, matxet, matxina, matxinada, matxo, matxot, matxucar, matxucadora, matxuc, emmatxucar, emmatxucament, desemmatxucar, protometge, almorratxa, motxilla, mutxameler, patatxap, patatxo, patatxup, patxet, patxoca, pelitxó, pelutxo, petxeneg, petxinot, petxina, apetxinat, pistatxo, pitjallida, pitjoria, pitjorar, pitjorament, pitjora, pitjor, empitjorar, empitjorament, pitxol, pitxolí, pitxola, platxeriós, platxèria, primitxol, putxinel·li, pàtxuli, quebratxo, quitxalla, ratjada, recatxat, recotxa, regatxo, remolatxa, tatxola, viscatxa, xitxarel·lo

No hem llistat els casos d'africada inicial, perquè són tots estrangerismes evidents. Sota la concepció difonemàtica de les africades, que postula a més que són heterosil·làbiques, és lògic que no apareguin a inici de mot.

El repàs de les llistes anteriors ens posa de manifest que hi ha una relació amb el final de morfema: la majoria de les africades coincideixen amb final de morfema perquè procedeixen d'un grup romànic format a partir de les consonants de les dues darreres síl·labes per caiguda de la vocal de la penúltima síl·laba; no deixa de ser significatiu que quan és una seqüència heteromorfemàtica (com a "adjuntar") no s'ensordeix mai en barceloní, constituint una excepció a la tendència general d'aquest subdialecte.

Volem recordar que el problema que tenim amb les africades, pel fet de considerar- les difonemàtiques, és que ens compliquen la síl·laba anterior.

La manera que trobem d'evitar aquesta complicació sense abandonar l'escola difonemàtica és situar una vocal buida entre les dues consonants que fonèticament es realitzaran amb una africada. Així, un mot com "metge" serà ['me.d0.Ze] i el sufix "atge" vindrà de ['a.t0.Ze]. No és necessari que es faci amb totes les africades, però sí amb el sufix "- atge" i amb les que presenten alternances com metge-mèdic, jutge-judicar, viatge-viàtic, etc. que són la majoria. Que "batxiller" i uns pocs mots més s'obtinguin a partir de [bAt.Si.LeR] o [bA.t0.Si.LeR] no altera gaire la proporció de síl·labes CV vs. CVC. Però totes les que hem dit i, especialment, un sufix que pot generar infinits nous mots tenen un pes a considerar.

Aquesta solució que acabem de plantejar pressuposaria acceptar que el procés diacrònic de formació de les africades, almenys d'aquelles per a les quals proposéssim vocal buida interposada, hauria esborrat una vocal breu però hauria mantingut el nucli sil·làbic buit.

- Els grups "bl" i "gl".

Els grups explosius esmentats presenten el problema que en posició intervocàlica interior de mot a vegades geminen i a vegades no (i en central col·loquial, els que poden geminar, arriben a ensordir-se).

Una explicació clàssica, que trobem a Bruguera, al pròleg del seu diccionari, és que "els mots que contenen la combinació bl (poble) o gl (regla), amb accent que afecta la vocal precedent en el radical, geminen fonèticament les consonants b i g en les formes primitives i en les derivades".

Aquesta anàlisi té les seves excepcions (com "bíblia", "ègloga" o alguns derivats de "públic" en què hi ha vacil·lacions) i no contempla les ocurrències del fenomen en el sufix "ble" (encara que no costa gens fer-la-hi extensible).

Wheeler (Wheeler-1987) proposa que la diferència de realització provingui de dues estructures sil·làbiques diferents, "b$l" en els casos que geminen i "$bl" en els que no. Després de presentar-ho, l'autor diu que aquesta proposta "demanaria una extensió no gaire desitjable del model general de les formes subjacents".

L'alternativa que veiem és la de considerar, com Wheeler, que hi ha una estructura sil·làbica diferent en uns i altres casos. Els que no geminen tindran el grup a la mateixa síl·laba ([bi:.bli.A]), mentre que els que geminen tindran vocal buida entre l'oclusiva i la lateral ([po.si:.b0.le]).

Hi ha una circumstància relacionada amb aquests mots que ens ha fet reflexionar sobre la motivació diacrònica de la solució que proposem: sembla que la majoria de les vegades que tenim grup no geminat, en llatí trobem el mateix grup (potser amb consonant sorda), mentre que els casos que geminen provenen quasi absolutament d'agrupaments romànics provocats per la caiguda d'una vocal. Sota aquesta interpretació, la vocal hauria caigut, però el nucli de síl·laba hauria romàs, assimilant-se a una vocal buida.

Es resisteixen en aquesta interpretació alguns mots germànics i uns pocs radicals amb grup primari llatí que probablement han estat atrets per analogia ("doble" i "públic"), però, en tot cas, és un fenomen que està canviant i sobre el qual les sensibilitats varien. Vegem alguns mots transcrits amb discrepàncies:

En els següents mots, coincideixen els diccionaris de Rafel, Bruguera i Vox en transcriure el grup "bl" o "gl" sense geminació (tots amb grup llatí):

bíblia, aglomeració, sublim, obligar, ègloga, aglutinar, jeroglífic, negligir, problema.

En tots els que provenen de grup romànic, els mateixos tres diccinaris geminen; el cas més nombrós és el del sufix "-ble".

El fet de tractar aquest casos amb vocal buida produeix un paral·lelisme interessat entre mots relacionats sincrònicament com [po.si:.b0.le] / [po.si.bi.li.tA:t].