L'estructura sil·làbica del català central

index

- Implosions que poden aparèixer en posició no final.

Són molt poques les implosions que, a més de poder ocupar la posició final del mot, també poden aparèixer en interior de morfema. Les més clares estan integrades per una única consonant i són:

j, w, l, r, m, n, s, p, t, k, f, wk, ws, ks, ns que, en posició implosiva, hem ensordit tots els sons que ho permeten. .

Les que presenten problemes (f, wk, ws, ks, ns) són comentades a continuació. Més endavant ens fixarem en [m], que té també interès particular.

- El cas de [f] implosiva.

Al respecte, cal dir que només apareix en cultismes, tecnicismes i manlleus (els següents i llurs derivats):

- El cas de [wk] implosiva.

De tots els casos en què la transcripció automàtica ha produït [wk], n'hi ha alguns als quals realment no correspon aquesta pronúncia:

• "euxantina" i "euxenita" són, probablement, [awSan'tina] i [awSa'nita].

• "bauxita" podria ser [baw'Sita] o [baw'sita], encara que preferim [buk'sita], que és l'adaptació de la forma francesa sobre el problema que representa la distància entre la forma fònica i la forma gràfica vegeu 8.10. .

• "lerrouxisme" serà [laRuk'sizma].

  En tots els casos següents, és sempre a la síl·laba inicial (absoluta o interior) i sense explosió.

• la sèrie de "auxili": auxili, auxiliar, auxiliar, auxiliaria, que és transcrita tant sense [k]^A com amb [k]^RV.

• la de "augment": augment, augmentable, augmentació, augmentar, augmentat, augmentatiu, que és transcrita sense [g] al DCVB, mig i mig a Vox i amb [g] a Rafel.

• "zeugma"

• la sèrie: antiauxina, auxesi, auxina, auxínic, auxocrom, auxocròmic, auxologia, auxològic, auxòsposa, auxosporulació, auxotònic, auxòtrof, auxotròfia, auxotròfic, auxozigot, heteroauxina; aquesta sèrie no està documentada pel que fa a la pronúncia (tot són cultismes).

- El cas de [ws] implosiva.

Trobem els següents mots que tenen [ws]:

Podem descartar eusporangiat i eustàtic, que resolem tractant "eu" com a prefix, i prowstita, que serà [prus'tita].

De la resta, hem de destacar que només ambligèustia, balàustia, encàustic*, enteropneust, eremacàustic*, èuscar, nèuston, plèuston, proceleusmàtic no compleixen una o més de les condicions següents:

• la vocal que precedeix [w] és [A];

• el grups [ws] és la implosió de la síl·laba inicial de morfema;

• la consonant que comença la síl·laba següent és una oclusiva sorda.

El grup implosiu [ws] no és un problema pels sons que l'integren (que representen una caiguda de la sonoritat, tal com postulem per a la implosió) sinó per aquestes circumstàncies tan particulars en què apareix, acompanyades pel fet que patrimonialment s'ha resolt simplificant- se.

A tall purament especulatiu, i sense estar convençuts que sigui la solució més convenient, volem presentar una manera de tractar aquest grup en particular (més endavant, ens encararem a tots els altres casos, quan parlarem de la regla d'inserció de frontera sil·làbica).

Es tracta d'aplicar la idea que la seqüència [Aw] pugui derivar d'un fonema subjacent únic. És la mateixa idea que, plantejada per Lleó-1970 i desenvolupada per Wheeler-1977, hem trobat en el cas de kw i gw. Els arguments a favor podrien ser els mateixos que aquests autors empren: en primer lloc, les condicions d'estructura morfemàtica es poden simplificar d'una manera notable; en segon lloc, s'evita una anomalia distribucional.

Aquest tractament del tema donaria també raó dels casos de [wk] en què la vocal prèvia és [A], que són la majoria, inclosos tots els mots no exòtics. L'únic que demana és una regla que desdobli /aw/ en [Aw].

Sobre la distribució de [w] implosiva sense consonant, les següents dades poden ser il·lustratives (presentem la vocal que precedeix [w], diferenciant desinències verbals d'altres finals):

• la majoria de les ocurrències són en desinència verbal (les tòniques amb /E/ i les àtones amb /e/);

• [w] combina preferentment amb vocals no labialitzades;

• entre els casos altres, és digne d'observació que totes les vocals menys /a/ sumen 5492 ocurrències contra 5615 de la /a/; vegeu la gràfica següent:

Freqüència dels grups de vocal+[w]

- El cas de [ks] implosiva.

D'entre les implosions interiors de morfema amb més d'una consonant, [ks] és la que presenta més casos (389 primitius).

Dins del parèntesi hi ha el radical o prefix amb què hem relacionat el grup [ks]. Si hi ha un =, es tracta d'un cas únic. Si hi ha un *, és un tecnicisme o estrangerisme de què prescindim de moment (buxbaumial, calixtí, lúxmetre, maxwell, mixteca, oxfordià, riksmal). Vixnuïta i vixnuisme són errors de la transcripció automàtica; queda el dubte de com s'hauria de dir: [biZnu'izma] o [biznu'izma] (vegeu v.g. benipeixcatí a l'apartat 5.7).

Dextr- ha evolucionat patrimonialment amb caiguda de [k]; si els mots corresponents esdevinguessin corrents, sens dubte es repetiria el procés. Seran mots que només es podran pronunciar en acurat o en citatiu.

Tampoc no podem considerar massa corrents els mots amb juxta, tot i que trobem [Zustapu'zA]^A i [Zustapuzisi'o]^A.

Pel que fa als prefixos ex i extra, que acumulen 289 dels 389 casos, la pronúncia normal redueix el grup [ks] a [s] quan el prefix no és percebut (vegeu 6.2) i manté el grup (que seria final interior) quan és percebut ([aspra'zjo]^N vs. ['Eks+prazi'Den]^N - [astrawRdi'nAri]^N vs. ['Ekstra+taRitu'rjAl]^N); ajuda al manteniment el caràcter tònic de la vocal immediata anterior.

Els casos restants fluctuen entre el manteniment del grup o la seva simplificació; però sembla molt clara una tendència creixent que reforça el manteniment.

- El cas de [ns] implosiva.

Aquest grup té un rendiment molt baix un cop separats els casos de final interior (trans-, etc) i els de essa líquida, com "inspirar" (vegeu 6.4):

Els casos marcats amb asterisc es podrien considerar compostos. La tendència patrimonial, manifestada en molts mots prefixats amb trans-, és la de simplificar el grup fent caure la [n]. Però, com en altres casos, sembla que aquesta tendència està, de moment, aturada i la simplificació del grup conviu amb el manteniment.

- Implosions que només apareixen en final de mot.

Les següents seixanta-set implosions només apareixen a final de mot, amb algunes excepcions que comentem a continuació:

A continuació, presentem els mots que tenen alguna d'aquestes implosions en interior; en cada cas optem per una de les possibilitats següents:

1)l'ortografia fa pensar que hi ha la implosió, però no hi és realment, com "marxisme" [maR'Sizma]ERV i "istme" ['izma]ABERV, encara que trobem [maRk'sizma]B.

2)es pot especular sobre dues pronúncies, la citativa i la normal, sense que això vulgui dir que realment existeixen totes dues: potser el mot no ha estat pronunciat mai per un sol parlant central, però si ho fes, ho faria citativament, excepte si esdevé molt habitual, en el qual cas derivaria simplificant-se. Podria ser el cas de "benipeixcatí" ([benipeSka'ti]C, [banipaska'ti]N) (no havíem sentit mai aquest mot ni l'hem tornat a sentir després d'haver-lo pronunciat en veu alta per veure com sonava).

3)casos de grup consonàntic implosiu insòlit provocats per la presència d'una africada: només succeix amb mots estrangers que serien pronunciats en citatiu, tot i que la simplificació de l'africada és en aquests casos una bona alternativa.

4)casos que només són citables.

graellsia format a partir de "Graells", ha de ser [gra'elsia].

oixque és una interjecció; [S] en aquesta posició té, en alguna variant dialectal, un rendiment que no coneix en central. De tota manera, les interjeccions són un terreny diferent, com ho demostra la [s] sil·làbica de [pst].

benipeixcatí en central hauria de ser [banipaska'ti]. Això pressuposa que [S] implosiva interior de morfema evoluciona en central cap a [s].

baixkir, caixmir, caixmiri, caixmirià, paixto noms exòtics; DCVB recull "catxemira"; ['kASmir]V, [kaS'miR]B, ['pAStu]B. Les transcripcions que hem trobat són exòfones, com ho demostra que, en el cas de "caixmir", ens ho proposin tots dos autors amb [S] i no amb [Z], i un dels autors fa el mot pla... En cas d'esdevenir habituals, [S] passaria a [s] (i, en el cas de "caixmir", a [z]).

perovskita [fs] se simplificaria amb la caiguda de [f].

leishmània, leishmaniosi es podrien resoldre amb hiatus [laiz'mAnia] (noteu que la transcripció automàtica considera aquesta "h" muda; si en una pronúncia exòfona féssim [S], ho resoldríem com en casos anteriors, amb [z]).

azerbaitjanès s'hauria de resoldre simplificant l'africada [azaRbajZa'nEs], millor que no pas amb caiguda de [j], com hem sentit ocasionalment a TV3.

alcmeònida la "c" és muda: [alma'OniDa].

hallstàttic la "ll", com a "graellsia", no és palatal: [als'tAtik]

feldspat, feldspàtic, feldspatoide [faldas'pAt]AR; la pronúncia exòfona fóra ['fEltSpAt]; tenint en compte que resolem "espat" amb epèntesi, podríem considerar que és un d'aquells casos en què la pronúncia normal realitza un compost amb epèntesi, encara que la representació ortogràfica no ho contempli: "desstalinitzar" [dazastalinid'zA]N, substació [supasta'sjo]N, superstatal ['superasta'tAl]N; això ens duria a proposar la pronúncia ['fEltas'pAt], que no té sentit si el parlant no és conscient que el mot és compost. La proposta [falts'pAt]B derivaria en [fals'pAt] si es fes habitual.

hàmster ['AmstaR]B és citatiu.

gàngster ['gAnstaR]RV [gansta'rizma]V, encara que trobem ['gANstaR]B

àngstrom no documentat; si esdevingués habitual, faria ['Anstrum], com "gàngster" supra.

tungstè, tungstat, túngstic, tungstita, ferro-tungtè la pronúncia [tuNs'tE]BR és citativa; vid. "gàngster".

handbol tant [am'bOl]V com [an'bOl]B impliquen que només hi ha una consonant implosiva.

sandvitx totes les variants [sam'bitS]RV [san'vitS]E [san'bitS]B concorden en una sola consonant implosiva.

picuntxe, solontxac haurien de ser [pi'kuYSa] i [suluY'SAk]; en aquest cas, aquells parlants que normalment realitzen [Y.S] com a [n.tS] (v.g. [pun'tSA]) tindran com a pronúncia normal [pi'kuntSa] i [sulun'tSAk], però serà una africació a nivell fonètic d'una seqüencia "nasal implosiva seguida de fricativa palatal".

rendzina, xerorendzina, farmacorontgenoscòpia (sic-sic), röntgengrafia, röntgenlogia, röntgenscòpia (sic-sic), röntgenteràpia en aquests mots el grup "nt" implosiu és aparent perquè la "t" o "d" és muda.

arfvedsonita només citable.

àrctia només citable.

turcman només citable.

austromarxisme, marxisme [maR'Sizma]R; podria ser [maR'sizma]. En canvi, [maRk'sizma]B ha de ser considerat acurat o citatiu, però no normal.

hornblenda només citable.

esternbèrgia només citable.

firmware només citable.

istme, ístmic, istmitis ['izma]ABERV.

bastnesita, christmas, westfalià només trobem documentat ['kristmas]B, que seria exòfon, enfront del normal ['krizmas] i del semi-naturalitzat ['krizdmas] observem que el mateix autor proposa "stm" = [zm] a tota la família de "istme". ; però trobem [bas'fAlia]V que va en la línia del que considerem normal.

castlà, castlania si s'hagués de pronunciar normalment, fóra [kaz'lA]

potsdamià si es tracta com a simple, serà [puzda'mjA]; com a compost i acurat, serà ['pOdzdami'A].

welwitsquiàcia només citable.

trotskisme, trotskista la pronúncia normal fa caure la [t] implosiva.

bournonita serà [burnu'nita]

input-output només citable.

gautxesc, gautxo, cautxú només citable. No podem donar-li un tractament com a "solontxac" perquè la seqüència normal comparable, que trobem a "rauxa", no té tendència espontània a l'africació.

- Implosions negligides.

Hi ha quatre implosions que només s'han manifestat en contextos molt particulars que fan pensar que en podem prescindir totalment; es tracta de les següents:

[jn] només apareix en els mots "acuindar" i "acuindament"; la seva forma moderna hauria de ser "acundar" i "acundament", car la "i" ortogràfica és un reflex del caràcter palatal que tenia la nasal següent; a més, hem fet la prova de fer llegir el mot a persones amb absolut domini de l'ortografia catalana i han pronunciat espontàniament [akwin'dA] i no [akujn'dA], el qual fet ens reforça en l'opinió que aquesta implosió seria anòmala en català.

[wl] apareix en la pronúncia endòfona a "laboulbenial" [laBulBani'Al] i a "paul·línia" [paw'linia].

[wp] només apareix a "breithauptita", que només es citable.

[kt] presenta dos casos diferents: el primer ("txuktxi") és aparent, provocat per la manera difonemàtica en què hem resolt les africades (vegeu 6.7). El segon ("ectlipsi") té la peculiaritat que no es pot resoldre per ectlipsi: si fem caure la primera consonant, resulta homòfon de "el·lipsi"; si en fem caure la segona, tendiria a pronunciar-se com "eclipsi". Aquest mot només es pot pronunciar citativament [aktT'lipsi] o [EktT'lipsi].

Ens sembla força clar que podem prescindir de les implosions que acabem d'esmentar adonem, amb el text ja acabat, que, per una badada en fer les modificacions entre el plantejament fonètic inicial i la versió desortografiada, no hem tractat els mots amb "mp(s)" o "mb(s)" final. Tots ells haurien correspost a casos de [np(s)]. Són molt pocs, i no modifiquen substancialment els resultats, però volem deixar-ne constància:

amb, autotremp, camp, clamp, contratemps, coulomb, entretemps, escamp, espai-temps, estramp, giratomb, hipocamp, llamp, passatemps, retomb, rumb, temps, tomb, tostemps, tremp i els seus plurals. .

- Balanç.

Del conjunt d'observacions que hem fet sobre les implosions, en podem treure unes conclusions:

- si traiem els mots estranys i els finals interiors, queda una llista molt reduïda de consonants o grups implosius en interior de mot (j, w, l, r, m, n, s, p, t, k, (f), (wk), ws, (ks), ns);

Pel que fa als grups implosius interiors que el català central actual admet (i pensem en la llengua col·loquial, és a dir, normal), poden dividir-se en dos nivells de dificultat i, doncs, d'acceptabilitat en la parla normal; el grup d'implosions àmpliament acceptades reuneix aquestes condicions:

• la segona de les consonants agrupades ha de ser una [s];

• la primera de les consonants agrupades ha de tenir un grau més elevat de sonància (v.g. [w] o [n]);

• el grup ha d'anar seguit d'una consonant amb un grau de sonància més baix que [s], que només pot ser una obstruent sorda.

Creiem que la primera d'aquestes tres condicions és anecdòtica, que el que compta és que la seqüència CC$C presenti una caiguda regular de sonància. Compleixen aquestes condicions, p.e., els mots "monstre" i "australià", que en una pronúncia col·loquial mantindran actualment el grup implosiu.

El segon tipus de grups no presentarà l'harmonia de l'anterior, de manera que la seva seqüència CC$C tindrà -+- sonància (com "dexteritat") o +-+ (com "panslavisme" o "bastnesita"). Aquestes implosions són més difícils d'articular i, doncs, menys estables que les anteriors.

El fet que siguin més difícils que les anteriors no implica que s'hagin de simplificar sistemàticament, sinó que hi ha l'alternativa de la simplificació o la commutació d'estil (vegeu 6.1).

Tot el que hem dit per a les implosions interiors val també per a les finals interiors (com "trans+gredir") o heteromorfemàtiques (com "in+scriure") quan el parlant no té percepció de la frontera interior (vegeu 6.2).

Estem convençuts que hi havia hagut una tendència evolutiva cap a l'eliminació de tota implosió amb dues o més consonants; aquesta tendència ha cessat en una època que podríem situar entre tres i quatre generacions abans d'ara; això voldria dir que, amb la revitalització de la llengua a partir de la renaixença i, sobretot, a mesura que va sent usada cada cop més i cada cop en més àmbits, aquesta comença a tolerar situacions de més complexitat articulatòria; un restabliment que han conegut altres llengües:

Es muy interesante notar la ausencia de sílabas con coda compuesta de dos consonantes (tipo inspirar), ausencia que es fiel reflejo de la estructura silábica del español clásico antes de la reposición de los grupos cultos, situación similar a la que se produce en la lengua hablada actual con gran frecuencia, pues sabemos que la estabilidad de las estructuras silábicas disminuye conforme aumenta su complejidad, de aquí que se pueda explicar por una serie de causas concurrentes la cantidad de neutralizaciones consonánticas que aparecen en español en posición implosiva y las reducciones diacrónicas de ciertos grupos consonánticos. (Alcina:286)

És convenient remarcar que hem trobat un grau de permeabilitat a la simplificació cronològicament decreixent entre els diversos diccionaris que hem consultat (també cal dir que no tots els diccionaris tenen el mateix propòsit - és interessant i significatiu com han canviat els propòsits dels diccionaris que aporten transcripció fonètica en els darrers anys).

Així com Labov (Labov-1983:51) va trobar que una primera diferència entre parlants urbans i rurals era que aquests darrers posseïen menys estils (sovint només un, en el qual cas ja no és possible parlar d'estils), creiem que en cas del català central s'ha donat amb l'escolarització a què ens referíem una consolidació de, com a mínim, dos estils (acurat i normal), i que, amb el pas del temps i la convivència entre tots dos estils, s'han anat transferint trets de l'acurat al normal; entre els trets fònics que s'haurien transferit hi hauria una disminució de la resistència als grups implosius.

Aquest punt de vista implica acceptar que la generació actual de parlants del central articula més tensament que els seus predecessors immediats i indueix a concloure que és probable que es tracti d'un fenomen temporal: si el català sobreviu les tendències glossofàgiques de la civilització cosmopolita del tercer mil·lenni i aconsegueix un estatus comparable al de qualsevol llengua no amenaçada, podria arribar un dia en què les tendències naturals a l'economia lingüística reactivin el procés interromput d'eliminació dels grups implosius interiors; recalquem aquesta possibilitat perquè està comprovat que una llengua moderna pot sobreviure encara que la distància entre la cadena fònica i la seva representació ortogràfica sigui gran (és el cas de l'anglès i, no tant, del francès) i perquè estem convençuts que el català no perdria cap de les essències íntimes si avui, o demà, l'ortoèpia establerta per al català central proposés pronunciar [la kustitu'sjo Da l isti'tut kata'lA Da l 'ABra paR suskrip'sjo pupu'lAR 'A s'tAt suRRaL'LADa trasandan'tAl'men(/m) paR la 'prensa].