L'estructura sil·làbica del català central

Model de llengua analitzat.

La pretensió d'estudiar un conjunt voluminós de síl·labes ha dut a la necessitat de formalitzar- les per al tractament informàtic. Una de les principals dificultats ha estat definir el model de llengua que es pretenia reflectir en la base de dades que s'havia de generar. En aquest capítol presentarem les reflexions que ens hem fet sobre la qüestió i les decisions que hem adoptat.

Un o diversos models?

La pregunta que encapçala aquest apartat és pertinent perquè, tot i que ja a priori hem delimitat el camp al català central, la realitat que volem estudiar és plural. Ens trobem, p.e., amb:

(a part de [nasjunaliza'sjo] i d'altres).

De bell antuvi, descartem la possibilitat d'incloure totes quatre possibilitats a la mateixa base de dades: o bé les seves dimensions excedirien la nostra capacitat de gestió o bé per cada mot recollit amb diverses alternatives hauríem d'eliminar-ne d'altres per mantenir les proporcions de la base de dades.

El nombre de variants que caldria contemplar duplicaria, com a mínim, les dades, amb la conseqüència addicional d'un increment de complexitat del procés d'extracció d'informacions, car caldria evitar la concurrència de formes incompatibles entre si en el discurs. A més, tampoc no estem convençuts, sense més dades, del pes que puguin tenir les formes alternatives.

Anticipant algunes dades de les que més endavant presentarem sistemàticament, vegem el pes probable de l'alternativa entre hiatus amb i o u i la solució diftongada:

Hem de demanar al lector d'aquest treball que sigui benevolent i no ens censuri per una falta de concreció que sovint trobarà en les xifres que manipulem; adoptem intencionadament un to imprecís en aquells casos en què les xifres adduïdes no procedeixen de la ultimíssima versió: ens cobrim, així, contra eventuals oscil·lacions dels valors absoluts (normalment unitats entre desenes i centenes de miler), perquè resulta impossible que revisem totes les dades cada vegada que corregim una síl·laba errònia a la base de dades. Les úniques xifres que actualitzarem amb la darrera versió seran les del capítol de resultats i les del diccionari sil·làbic.


- 2419000    síl·labes aproximadament
-  143447    vocals en contacte interior de mot;
-  128702    vegades una de les vocals és "i" o "u";
-   64637    vegades una de les vocals és "i" o "u" àtona;
-   30547    vegades una de les vocals és "i" o "u" i l'altra és tònica.

Aquestes dades són del corpus que realment hem generat, mantenint els hiatus; si no haguéssim adoptat aquesta posició, el nombre total de síl·labes s'hauria reduït entre un 1% i un 2% i l'inventari d'elements que poden aparèixer entre una consonant inicial de síl·laba i el nucli s'hauria incrementat amb la j i la w. O, dit a la inversa, entre el 98% i el 99% de les síl·labes estarien duplicades sense aportar res més en aquesta qüestió. El mateix es podria dir sobre cada nova alternativa de transcripció, amb l'agreujant que cada nova variant incrementa un punt la potència de dos del factor de multiplicació del volum de les dades...

Ja es pot veure, doncs, que la decisió de crear la base de dades amb una sola representació de cada mot és discutible i, per això, hi tornarem més endavant (Vegeu "2.9.- Diversos models en un.").

La variació.

Dèiem que una de les causes per les quals resulta complicat l'estudi de l'estructura sil·làbica d'una llengua és la presència de múltiples variants de realització que eleven a proporcions astronòmiques el volum de les dades que cal manipular.

Per crear un corpus homogeni, caldrà establir un marc en el qual puguem caracteritzar les variacions i els factors que les condicionen.

Els estudis lingüístics tradicionals han atorgat un especial protagonisme a les variants geogràfiques sobre d'altres tipus de variants. A part de les variants "dialectals", hom ha tendit a emprar l'idiolecte com a calaix de sastre on cap qualsevol altra mena de variació.

Doncs, actualment hi ha un gran interès per estudiar tota mena de variants. Hom pot detectar diferències de realització atribuïbles a la procedència dialectal, al grau d'educació, a l'estat d'ànim, a la intenció de donar una determinada imatge i a d'altres causes i a les variades combinacions de més d'una de les esmentades. Cadascuna d'aquestes variants serà tipificable com a tal si subdivideix el conjunt de parlants en dos grups, en funció de si realitzen d'aquella manera o no, sempre que la frontera sigui estable, que no sigui casual que un subjecte es trobi dins o fora del subconjunt.

Aquests subconjunts de parlants que tendeixen a usar una determinada variant que els diferencia de la resta poden ser caracteritzats per una o més d'una de les marques següents: procedència geogràfica comuna, un mateix entorn social, una edat similar, la mateixa professió, i d'altres.

En una societat lingüísticament normal és força complicat descriure per separat el model de llengua de cadascun dels subgrups socials que presenten particularitats rellevants i estudiar després els desplaçaments de models que es produeixen d'un subgrup a un altre. En una comunitat com la nostra caldria, a més, establir el grau d'impregnació que cada subgrup té de les llengües estatals. Ja es veu que es tracta d'una tasca enorme.

Durant força anys els estudis fonològics han tingut com a objectiu l'abstracció, ja sigui el "sistema" o l'"estructura", ja la competència de "un hablante-oyente ideal, en una comunidad lingüística del todo homogénea, que sabe su lengua perfectamente,..." (Chomsky:5) i han deixat la variació a d'altres disciplines (fonètica, dialectologia, gramàtica històrica,...), tot i que hi ha hagut sempre pioners que s'hi han interessat des d'un punt de vista estrictament fonològic.

Algunes precisions terminològiques.

Actualment, però, la fonologia reivindica per al seu camp d'estudi la part que li toca en l'anàlisi i descripció de les variants de realització, tant geogràfiques com diacròniques o socials. Això podria dur, duu, a un reequilibri dels terrenys pertinents a diverses ciències lingüístiques i, també, a certs canvis terminològics propiciats per confusions que han de ser evitades.

En primer lloc, tenim el fet que el concepte de "dialecte" i els seus derivats s'han aplicat de manera majoritària a les variants geogràfiques, fins a l'extrem que per a l'home del carrer significa o bé "parla regional" o fins i tot "patois". El Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana ens n'ofereix la següent definició:

dialecte
m ling Cadascuna de les modalitats que presenta una llengua en les diverses regions del seu domini, delimitades per diverses isoglosses, els parlants d'una de les quals modalitats no tenen gaires dificultats de comprensió amb els parlants de les altres, tot i que tenen consciència de certes diferències entre elles.

Aquest concepte, fruit d'una determinada tradició, és també l'únic que trobem al Diccionario de términos filológicos de Lázaro Carreter.

Joan Veny ens ho aclareix:

En segon lloc, el creixent interès per l'estudi de la variació lingüística associada a grups caracteritzats per paràmetres socials ha dut a la generalització del nom de "dialectologia social" per a la branca que s'hi dedica. Aquesta denominació és confusa en la mesura en què ho és la de "dialectologia".

En tercer lloc, també hem d'observar que no és massa exacta la utilització que se sol fer del terme "sociolingüística", que, més que no aplicar-se a l'estudi de les variants del llenguatge pròpies d'un grup o estrat social, s'aplica a l'estudi dels fenòmens sociològics relacionats amb la llengua. Creiem que entre aquestes dues menes d'estudis hi ha tanta diferència o més que entre, p.e., la gramàtica històrica i la història de la llengua; doncs, considerem convenient que tinguin denominacions diferents.

Per tot això, en aquest treball (especialment en aquest capítol) utilitzarem els següents termes amb el sentit que explicitem a continuació:

Dialecte
variant lingüística relativament estable pròpia d'un subconjunt dels parlants d'una llengua caracteritzat per un mateix origen geogràfic, per la pertinença a una mateixa classe social, per l'edat, pel sexe, per la professió o per la combinació dels anteriors o d'altres paràmetres sociològics.

Dialectologia
estudi dels dialectes.

Geolecte
dialecte definit per fronteres geogràfiques.

Geolingüística o geolectologia:
branca de la dialectologia que descriu els geolectes.

Sociolecte
dialecte definit per paràmetres que permeten subdividir els parlants en diversos grups socials com el sexe, l'edat, la classe sòcio-econòmica,...

Sociolingüística o sociolectologia
branca de la dialectologia que descriu els sociolectes.

Sociologia del llenguatge
ciència que estudia les implicacions entre el llenguatge i la societat.

Estil
variant de realització funcional, que correspon a un ús diferenciat segons el tipus de comunicació que el parlant estableix (formal, informal, familiar,...).

Estilística
estudi dels diversos estils.

Lecte
variant lingüística en general (dialecte, geolecte, sociolecte, idiolecte,...).

Respecte a les definicions anteriors, cal dir que no les considerem completes, sinó suficients per evitar males interpretacions en el present treball. Sobre els noms triats per a cada definició, cal dir que són molt discutibles; només pretenem clarificar-nos terminològicament per evitar ambigüitats sobre el que volem dir (i no estem segurs que algun cop no ens ocorri d'usar el mot en el sentit tradicional...)

També cal tenir present el fet que la tipificació de les diverses menes de lectes sovint és difícil, car els fenòmens se sobreposen. Així, si volguéssim estudiar l'argot professional dels metges, hauríem de fer les següents consideracions:

Doncs, en la definició de les característiques de l'argot mèdic s'implicarien la sociolingüística, la geolingüística i l'estilística, perquè el parlant individual pertany a un geolecte concret i a un sociolecte concret i té graus diversos d'interpenetració dels diferents àmbits d'ús.

Les implicacions entre la geolectologia, la sociolectologia i l'estilística, i la dificultat d'evitar les seves interferències queden ben documentades en el següent text de Joan Fuster:

Crida l'atenció el fet que considera, amb raó, que són indicadors de classe la localització suburbial o la identificació amb una professió; al mateix temps, veiem, a tall d'exemple de superposició de criteris, que s'identifica el parlar pagès amb un sociolecte, quan forçosament ha de tenir implicacions geolectals.

La variació des del punt de vista fonològic.

La dialectologia en la seva totalitat i cadascuna de les seves branques solen considerar tant aspectes lèxics com sintàctics, com fonològics, etc.

La fonologia hi té molt a dir. Bona part de les isoglosses decisives en les classificacions geolectals marquen diferències fòniques; i els més coneguts treballs sociolectals (com els de Labov l'any 1966 i Trudgill l'any 1974) Respectivament, a Labov i Chambers. també es fonamenten en l'observació de diferències en la pronúncia dels informadors.

Sota aquest punt de vista, el fonòleg estructuralista pot sentir-se motivat a emprendre la tasca de descriure tant l'estructura fonològica d'una llengua com els diasistemes geolectals o sociolectals i el fonòleg generativista pot dedicar la seva atenció tant a la descripció del component fonològic d'un parlant-oient ideal extra-geolectal i extra-sociolectal com a l'explicació de les diferències lectals en funció d'ordenaments diversos de les regles, d'inhibicions o actuacions de les regles, etc...

Avui, doncs, hom considera a priori tan interessant un estudi fonològic que destil·li l'essència comuna a diversos lectes com un que descrigui les particularitats formals i/o funcionals d'un lecte o subgrup de lectes. El que no és admissible és que es presenti com a sistemàtic allò que és lèctic. No és dolent que la "gran mayoria de los lingüistas se han dedicado resueltamente a la contemplación de sus propios idiolectos" (Labov:23); el que és perniciós és que no es confrontin amb d'altres, bé per trobar-ne el que comparteixen, bé per trobar-ne les fronteres.

Variants internes i externes.

La majoria de les vegades un mot és susceptible de ser transcrit de més d'una manera, és a dir, presenta variants. Els factors que condicionen aquesta variació es poden dividir en funció de si són interns, propis de la llengua, o externs, aliens a la llengua. Entre els primers destacarem la diversitat geogràfica i la funcional, entre d'altres; els segons vindran relacionats fonamentalment amb els manlleus i el seu grau d'integració a la llengua.

Síl·laba i geolecte.

En el moment de plantejar-nos el treball que havia de servir de suport a les nostres reflexions sobre l'estructura sil·làbica del català, hauríem pogut partir d'un corpus observat, és a dir, d'una recopilació de textos orals feta amb uns determinats criteris de selecció. A part del gran esforç que representaria obtenir i transcriure un corpus mínimament voluminós, hauria calgut establir si es preferia un sol informant o diversos, si l'informant "produïa" espontàniament o motivada, si interessaven diversos lectes (i quins).

Vàrem preferir partir d'un corpus tancat. Però, tot i així, descriure l'estructura sil·làbica o qualsevol altre aspecte d'una llengua és "x*y*z" complicat si volem donar raó de "x" geolectes, "y" sociolectes i "z" estils.

En el cas del català, algunes diferències geolectals associables a fenòmens d'estructura sil·làbica han estat estudiades o esmentades:

Síl·laba i estil.

Tenim una certa tradició prescritiva relacionada amb fets d'estructura sil·làbica atribuïbles a diferències sociolectals o estilístiques (la majoria, prohibicions de "vulgarismes"):

- els següents exemples, del DCVB, presenten reducció "ns+cons" -> "s+cons" i hi són recollits com a vulgarismes: istant; istitut; costitució; costituir; costrucció; costruir.

Aquests casos seran alternances estilístiques només si la mateixa persona, en contextos d'ús diferents, realitza de manera diferent; si en una conversa distesa diu "costrucció" però en una al·locució formal o amb pretensions de solemnitat diu "construcció".

Necessitem tipificar uns estils i observar si hi ha diferències estilístiques sistemàtiques amb conseqüències importants respecte a l'estructura sil·làbica.

Pel que fa a la cadena fònica, les diferències estilístiques implicaran graus diversos de tensió i d'economia articulatòries.

Així, els diversos estils orals es definiran en relació a la pronúncia normal per un grau de tensió articulatòria proporcional al nivell de formalització que es pretén:

Un estil descurat implicarà una relaxació excessiva de la tensió articulatòria, amb pèrdua de sons, assimilacions més enllà del que és normal en el parlant i incoherència en el conjunt del discurs; es produirà en condicions de gran rapidesa articulatòria, alteració de l'estat anímic, descontrol fisiològic,...

Un estil acurat implicarà una tensió articulàtoria superior a l'habitual paral·lela a l'atenció que el parlant posa especialment en aquell moment; es caracteritzarà pel manteniment de vocals i consonants que normalment cauen i pel bloqueig d'algunes assimilacions normals; és el tipus d'elocució que produeix el parlant quan s'adreça a un auditori o quan vol, conscientment o inconscient, causar una impressió favorable en el(s) seu(s) interlocutor(s).

Sembla que l'estil acurat hagi de ser el que presenti una estructura sil·làbica més complexa, per tal com tendeix a evitar les caigudes de sons i algunes assimilacions; però el descurat sovint provoca reduccions a una síl·laba de seqüències que d'altra manera no existeixen. Per al present treball ens hem decidit per l'estil acurat preveient que el normal i el descurat se'n podrien derivar.

Ens cal, abans de seguir, tipificar encara un altre estil al qual ens haurem de referir necessària- ment més endavant: el citatiu. El podem definir com "aquella manera peculiar de pronunciar que usem quan hem de produir una paraula que ens resulta estranya per la seva raresa o per ser forastera", ço que inclou també les sigles no habituals. Es caracteritza per la tendència a evitar tota neutralització, a sil·labejar, a mantenir grups consonàntics que normalment es simplifiquen i a pronunciar lletres mudes (com les erres finals). Normalment, apareix intercalat durant la producció en altres estils i es limita al mot conflictiu, que sol anar delimitat per pauses o pujades manifestes de la tensió articulatòria i, a vegades, acompanyat de gestos o ganyotes; en ocasions molt especials, com quan es dicta una carta, es pot arribar a produir tot un text en citatiu. Hi ha un cas diferenciat de citació: quan conscientment estrafem la pronúncia per desfer una homofonia del tipus [als pru'BlEmaz ⬇efek'tiws]. Marquem amb una fletxa la probabilitat d'algun dels fenòmens que solen acompanyar la commutació a citatiu, com una pausa, l'augment de la tensió articulatòria, l'elevació del fonamental, ... .

Exofonia vs. endofonia.

Utilitzarem aquests dos termes per referir-nos a casos en què un mot presenta més d'una pronúncia amb la particularitat que almenys una de les variants es pot considerar més coherent amb les pautes de relació so-grafia del català i almenys una altra de les variants es pot considerar influïda per la forma en què el mateix mot es pronuncia en una altra llengua.

Sovint són mots derivats d'un topònim o antropònim no català de relleu cultural, de manera que els parlants, pocs o molts, que usen el mot en qüestió saben normalment que prové d'una altra llengua. Per exemple, qui parla de la filosofia hegeliana sap que és la de Hegel i és lògic que relacioni la pronúncia de l'adjectiu català amb la que usa per al nom alemany. Són mots en l'ús dels quals tendim espontàniament a ser fidels a la grafia original i també, sovint amb limitacions, a la pronúncia autèntica. Això genera necessàriament mots que violen les regles que correlacionen so i grafia en català i que sovint també tenen sons aliens al català i grups de sons que conculquen les pautes sil·làbiques de la nostra llengua.

Pot esdevenir-se amb els mots d'aquesta mena que adquireixin més endavant un ús més general i es perdi el sentit de vinculació a una altra llengua; quan això ocorre, el mot passa a regir-se per les regles de correlació entre so i grafia del català i sorgeix la necessitat d'adaptar- ne, o bé el so, o bé la grafia, o bé tots dos. Podem considerar en aquest cas que el mot s'ha naturalitzat. El procés de naturalització d'un mot pot ser molt llarg i pot presentar una fase transitòria en què s'usin variants de pronúncia més fidels a la llengua original al costat de realitzacions més adaptades i fins i tot poden coexistir variants ortogràfiques del mateix mot, com vat i watt.

Trobem, doncs, convenient de tipificar dues menes de pronúncies per als mots que estem comentant: la que s'adiu amb la forma original i la totalment catalanitzada:

Tractar tots aquests casos incorporant a la base de dades la variant exòfona és discutible perquè alguns estan a mig catalanitzar, amb vacil·lacions, com [kru'zAn] o [ka'zEt]. Incorporar en tots els casos la variant endòfona també és discutible en la mida en què ignora la resistència que presenten aquests mots. Cal afegir-hi que moltes vegades un mot presenta diverses variants intermèdies:

de manera que resulta bastant arbitrària la decisió de com incloure aquests mots; i la de no incloure aquesta mena de mots, també fóra arbitrària.

Un factor més de confusió en aquest tema és el fet que amb freqüència la variant viva és una adaptació de la forma espanyola de l'exòfon; així, rarament sentirem "siemens" com a ['zimans] ni [sia'mEns] (exòfon i endòfon respectivament) sinó ['sjemens]; i la majoria dels mots que duen [h] són pronunciats amb [x] com [xeGe'ljA].

Destaquem, encara, que mots amb la mateixa seqüència reben tractaments diferents, demostrant que la variant exòfona és vulnerable al pas del temps quan es perd el seu referent: "eu" rep tractament exofònic a [ama'teR] i [amata'rizma] i endofònic a [pastawrid'zA]. També influeix en l'estabilitat de l'exòfon el grau de coneixença que la majoria dels parlants tingui de la llengua originària: actualment és més fàcil que es mantingui com a exòfon un mot d'origen anglès que no pas a començament de segle i ara és més fàcil que es generalitzi l'endofonia en mots d'origen francès que fa vuitanta anys.

Diversos models en un.

A l'apartat 2.1.- ens preguntàvem si havíem d'incloure a la base de dades un o diversos models. Abans de trobar-hi resposta (emprar una representació inequívoca però no terminal, que permeti obtenir les diverses variants que ens interessen), vàrem fer diversos intents d'establir el corpus.

En un primer intent, vàrem generar el corpus amb criteris purament fonètics. Ens en vàrem desdir perquè presentava problemes:

En un segon grup d'intents, vàrem adoptar ja el nivell de representació que més endavant presentem sota el nom de "desortografiat", però el corpus va ser tornat a generar encara pels següents problemes:

El corpus que ha resultat després d'aquestes versions conté una sola variant per a cada paraula; aquesta variant és molt semblant al que en gramàtica generativa anomenarien representació fonèmica, però no té cap altra marca, a part dels fonemes i d'aquelles fronteres que eren indispensables per al tractament de les dades.

A partir d'aquesta representació podem obtenir moltes de les variants, però no aquelles en què hi hagi formes ortogràfiques alternatives o en què siguin necessàries marques idiosincràtiques per a una variant geolectal diferent de la central; vegem-ho:

Podem obtenir automàticament moltes de les variants geolectals, però no pas aquelles que tinguin una forma ortogràfica diferent de la que ens serveix de punt de partida i aquelles en què l'ortografia sigui ambigua o contrària a una de les variants.

Podem obtenir automàticament totes les variants dels estils normal i descurat, perquè sempre són fruit d'una simplificació de la variant acurada.

Pel que fa a variants sociolectals, no hi ha dades que permetin fer consideracions en aquesta línia, excepte el fet que a vegades es pot produir un creuament entre l'estrat social del parlant i la seva tendència a recórrer més a l'estil acurat, al normal o al descurat.

L'objectiu que ens hem plantejat és el de transcriure els mots a una representació molt allunyada de la fonètica, tensa, a partir de la qual es puguin obtenir almenys totes les variants regularitzables possibles en català central.

Hem resolt el dilema exofonia / endofonia a favor de la darrera, car la transcripció exòfona complicava l'inventari fonemàtic i l'estructura sil·làbica a canvi d'aportar informació anecdòtica; la variant endòfona, en canvi, fins i tot si és només especulativa, ens informa de fins a quin punt el mot és o podria arribar a ser conflictiu.

Mots, síl·labes i fantasmes.

Cabré i Rigau (Cabré:7) recullen una imatge de Ferrater per expressar la dificultat de definir el mot. No és que creguem en fantasmes, però deixeu-nos posar sota una ombra tan bona abans d'encetar un tema que és difícil: la definició de la síl·laba. I és que, tal com els suara citats es referiren al mot com a un fantasma, el mateix podríem dir de la síl·laba.

Per il·lustrar-ho, ens permetrem aportar unes poques citacions ordenades cronològicament:

Dels fragments anteriors en traiem dues idees: que és difícil definir la síl·laba i que això es deu en part als múltiples punts de vista sota els quals es pot contemplar.

Com que no pretenem ara aclarir tot el panorama, sinó trobar una definició que ens sigui operativa, en prenem una que s'acosti al concepte que tenim:

De fet, l'adaptarem amb un petit afegitó: parlarem del caràcter opcional dels marges sil·làbics:

Una síl·laba és un fragment de parla que conté una cresta de sonoritat precedida opcionalment d'un fragment en què la sonoritat creix i seguida opcionalment d'un fragment en què decreix.

D'aquesta manera, creiem cobrir tots els casos que se'ns han presentat, fins el del mot trisil·làbic "oïa", integrat únicament pels tres nuclis de síl·laba.

Aquesta definició de síl·laba implica uns termes que usarem amb el sentit que se'n desprèn:

nucli:
la part obligatòria, que correspon a la cresta o moment en què la síl·laba té el màxim de sonoritat;
obertura o explosió:
la part opcional que precedeix el nucli, durant la qual la sonoritat creix;
tancament o implosió:
la part opcional que segueix el nucli, durant la qual la sonoritat decreix.

Aplicar aquesta definició al nostre corpus (integrat per mots) implica per a cada element que el seu nombre de síl·labes hauria de ser equivalent al nombre de crestes que hi detectem; en canvi, si un mot té més d'una cresta, el que pot ser que no resulti tan evident serà el punt en què delimitarem el final d'una síl·laba i l'inici de la següent.

Provisionalment establim, doncs, per a un mot aïllat:

Això implica que ens estem apartant de la tipologia que trobaríem en el discurs normal, car evitem tots els fenòmens de fonètica sintàctica: direm que la primera síl·laba d'escriure és diferent de la primera de descriure tot i que si llegíssim en veu alta aquesta frase repetiríem la mateixa cadena dos cops.

Però si en comptes de fixar-nos en la paraula com a univers dins del qual cerquem la síl·laba, ens fixem en el morfema, observarem discrepàncies encara més fortes respecte a la síl·laba fonètica. Quan un mot reprodueix en el seu interior fenòmens de fonètica sintàctica, el parlant ingenu el sil·labeja redistribuint les síl·labes per sobre de les fronteres de morfema: "cap-i-cua" serà sil·labejat ['kA.pi.'ku.a] fet la següent prova amb alguns coneguts: els hem dictat cadascun dels mots de la llista annexa i ells els han repetit fent un cop de cap "per marcar-ne el ritme"; exceptuant algun cas ocasional d'embarbussament, sempre ho han pronunciat transferint la consonant final de morfema a la síl·laba següent, passant de C#V a $CV.

benentès, benestar, cap-i-cua, allioli, vint-i-quatre, desaprofitar, desanimat, desarrugar, desembragar, desesperat, desheretar, abans-d'ahir, inanimat, inaugurar, ineficient, inhumà, malagraït, malestar, nord-est, sud-oest, subaltern, sud-americà, drogaaddicte, guardaespatlles. , com "cap i pota" serà ['kA.pi.'pO.ta].

Durant les primeres manipulacions del corpus, ens hem adonat d'uns fets que hem cregut innegligibles i que ens han dut a pensar que fóra bo aprofundir aquesta línia d'abstracció que ens aparta de la realitat fonètica de la síl·laba:

Si volguéssim valorar totes aquestes qüestions, hauríem de marcar totes les fronteres de morfema de tots els mots de la base de dades; ens hem limitat a marcar tots aquells casos en què es produeix un grup consonàntic implosiu en interior de mot al voltant d'una frontera. D'aquesta manera hem resolt molt a satisfacció nostra la casuística dels grups implosius en interior de mot. Creiem que caldrà fer el mateix amb els grups implosius a final de mot.

Així, el grup "ns" ha estat considerat final absolut a "abans", final interior a "abans-d'ahir", unisil·làbic interior a "transportar" i ha estat desmuntat a "construir" [kon+s.tru.i:r] (=quatre síl·labes). Més endavant ens ocuparem de com a partir de [kon+s.tru.i:r] obtenim [kunstru'i] o [kustru'i].

D'aquesta manera confiem poder tractar tots els casos en què la mateixa paraula pot presentar pronúncies diferents, fins i tot en el mateix parlant com a variació estilística, les quals pronúncies es puguin considerar les unes simplificació de les altres.