La Rambla 30-32. 08071 Barcelona .
Telèfon 542 23 22 . FAX 542 23 21. e-mail: iula@grup.upf.es
En aquest apartat em proposo d'il·lustrar amb exemples la mecànica analítica per a la segmentació individual, manual, dels mots.
En relació a la font consultada, la mecànica de les verificacions etimològiques és la següent:
a) Com dic, consulta del mot al DECat.
b) Si no se n'obté la solució, se cerca en la informació etimològica del DCVB
c) Alguns casos es resolen per informació dependent d'ambdues obres, o bé confirmant-se l'un en l'altre, amb total prioritat quant a autoritat per al DECat
Pot ocórrer que després d'aquestes consultes no s'obtingui cap informació que permeti resoldre el mot. Es recorre aleshores a diversos materials complementaris entre els quals, els principals, són els diccionaris generals de llengua (DGLC i DLC) que sovint aporten amb llurs definicions i relacions entre entrades informació molt rendible. L'exemple paradigmàtic el constitueix el fet que un mot no localitzat al DECat, estigui explícitament relacionat en aquests diccionaris amb un altre efectivament tractat al DECat. Alguns mots de caire molt comú s'han resolt fins i tot prescindint de la consulta al DECat, quan les definicions han estat prou evidents sobre l'origen: és obvi que no cal fer cap consulta etimològica per a esbrinar el radical i el primitiu de mots com fuster, dormir o casa i proposar-ne la segmentació corresponent (fust}er, dorm}ir, cas}a).
Arribat aquest punt sense cap solució s'aborden les darreres consultes:
- Diccionari Llatí-Català (André i d'altres, 1990) i/o Diccionario Ilustrado Latino-Español, Español-Latino (VOX, 1964). Se cerca informació sobre relacions entre formes i significats des de la traducció llatina d'un mot.
- GEC i Diccionari Enciclopèdic, (Enciclopèdia Catalana, 1984): informació enciclopèdica diversa, en relació a l'associació de formes amb significats.
L'objectiu de tot plegat sempre és trobar informació que justifiqui, que documenti, una determinada proposta de segmentació. Sempre es persegueix la documentació del radical més breu possible, acceptant com a limitacions i condicions més importants a aquesta recerca les següents, ultra les generals exposades al primer capítol:
a) Que tot allò que queda del mot, eliminat el radical, es reconegui com a afix, o un altre radical, en català.
b) Que alguna de les fonts, preferentment DECat, presenti alguna justificació al límit imposat. A la pràctica, és suficient que es trobi el primitiu llatí o grec de mots ja derivats en aquestes llengües d'origen. ginella que prové probablement del llatí JANUELLA, se segmenta gin}ell}a en documentar el mot primitiu llatí JANUA i verificar que l'anterior esmentat n'és el diminutiu.
Més en detall:
a) Els ètims llatins referents a substantius i adjectius apareixen al diccionari en els casos nominatiu-genitiu. En condicions normals, com a radical català preval la forma del nominatiu singular del mot més primitiu d'aquella família que s'esmenti al diccionari etimològic. En aquells ètims en què el genitiu inclou la terminació del nominatiu (p.ex. del tipus -ix -icis com hèlix, provinent del llatí tardà hèlix -icis, en què -ix = -ic[is]), aquesta terminació del nominatiu és considerada arrel, llevat que es puguin documentar ocurrències de l'arrel en català sense -ix, o bé que la terminació catalana tingui una descripció formal i semàntica molt freqüent en català (p.ex. -ar, conjunt de plantes, etc.). Finals de nominatiu freqüentment implicats en aquest fenomen són els següents: ul, ic, ix, ex, ax, or, in, il, ur, aç, er, ux, etc., normalment en substantius de la tercera declinació amb genitiu amb -is.{2}
b) Malgrat el criteri de segmentació extrema, es respecta que les vocals finals que no s'adiuen amb les restriccions gramaticals imposades (-a femení, -e masculí, etc.) es mantinguin amb l'arrel si la vocal pertany per etimologia inconfusiblement a l'arrel. Si no, se segmenten malgrat la categoria gramatical. P.ex. an{eurisma,m però anxan}et}a,m; o llebre,f però faring}e,f. En adjectius invariables i substantius masculins i femenins alhora, en principi no marcats quant al gènere, se separen les vocals finals malgrat també el gènere, sempre que l'arrel tingui rendibilitat amb d'altres sufixos sense la vocal en qüestió. És el cas dels mots terminats en -ide, -ade, -ida (}id}e, }ad}e, }id}a). Vegi's la descripció d'aquest tema al tercer capítol.
c) També malgrat el criteri de segmentació extrema, no s'han aïllat arrels massa estranyes, tot i disposar d'ètims que ho justifiquin, especialment, com s'ha dit, quan els elements sobrants no es poden reconèixer com a sufixos.
d) S'admeten com a bones les propostes d'ètim que el mateix Coromines dóna com a probables, quan no n'hi ha d'altra, en la llengua original que sigui (llatí, grec, àrab, germànic, francès, etc.), sempre que l'arrel d'origen es pugui relacionar formalment amb el mot català que es vol segmentar, que no és sempre fàcil: se segmenta escarn}ir perquè DECat diu: "d'una forma germànica com SKERNJAN, potser un gòtic *SKAÍRNJAN, compareu a-al. ant. skërnôn, neerl. mj. schernen..." i segueix amb d'altres llengües en la mateixa línia. La semblança formal aquí és defintiva.
e) Sempre que és possible, les decisions sobre la segmentació d'una forma, o d'un conjunt homogeni de formes, es documenta bibliogràficament. Per exemple, en els adjectius derivables de verbs que acaben en -t (-st, -lt, sobretot), aquesta -t s'aïlla tota sola seguint criteris exposats a Mascaró (1986): "(...) posta. Aquest últim exemple s'ha d'analitzar amb t de participi que segueix un radical en sibilant final sense vocal temàtica, pos+0+t+a".{3} Adoptant un principi d'analogia s'aplica una mesura semblant aïllant -rt a la terminació -ert, si aquesta vocal serveix per a no deixar el radical sense vocal: ob}ert però e}rt o ce}rt.
Finalment altres aspectes considerats són els següents:
a) Els tecnicismes, noms científics d'animals i plantes, de minerals i matèries en general, els gentilicis exòtics i nostrats, els noms propis i derivats (corrents ideològics, etc.), etc., tots ja documentats al propi DLC, han romàs preferentment intactes, llevat que es poguessin establir lligams molt clars amb algun mot comú, o bé que el darrer sufix sigui fàcilment identificable i d'alta rendibilitat en català, p.ex. mont-serr-at-í o nov-a-iorqu-ès. En general no preocupa tant la segmentació d'unitats bàsicament aïllades del funcionament regular de la llengua, és a dir, gens productives, ni potencialment, quant a la derivació.
b) Un exemple d'arbitrarietat és referit als gentilicis i noms de corrents ideològics acabats en -ita, a. o m i f (alauita, pre-rafaelita). Per a tots, amb indiferència del radical, s'ha segmentat aquest formant final; a més, malgrat la incongruència gramatical i degut a la improductivitat de cada mot per separat, s'ha segmentat }it}a, per anivellar la segmentació respecte dels substantius femenins com coll}it}a.
En aquest sentit s'han adoptat moltes d'altres solucions i convencions referents a mots en concret, o petits grups de mots, que tampoc no cal reproduir totes: el diccionari les posa de manifest explícitament. En qualsevol cas, tot això darrer fa referència a una petita part del corpus tractat, ja que la immensa majoria dels mots teballats manualment es regeixen pels principis adoptats i descrits al primer capítol i aquí mateix.
(...)
NOTES
{1} En aquesta anàlisi el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana (DECat) ha esdevingut l'autoritat absolutament preferent i quasi exclusiva en totes les consultes manuals. D'altres autors i llibres hi han ajudat, tot seguit ho descric, però aquest ha estat de consulta sistemàtica en tots els mots. Només l'absència d'un determinat mot ha propiciat d'altres consultes. Tot plegat ha estat un procediment de caire pràctic: limitar el nombre de consultes; realista: cap altra obra ofereix tanta i tan acurada informació etimològica dels mots del català; i de confiança contrastada i de prestigi. (retorn)
{2} Se sap que la major part dels mots del català provinents del llatí han evolucionat des dels acusatius llatins. Una altra cosa és la convenció, respectada al DECat, de presentar-los en els casos nominatiu-genitiu. En la majoria de les terminacions esmentades les formes de nominatiu i acusatiu coincideixen. (retorn)
{3} Mascaró (1986), pàg 118, darrer paràgraf. (retorn)
Per comentaris i observacions, poseu-vos en contacte amb
Antoni Jaume Farriols (o amb
Lluís de Yzaguirre)
Institut
Universitari de Lingüística Aplicada (IULA)