La Rambla 30-32. 08071 Barcelona .
Telèfon 542 23 22 . FAX 542 23 21. e-mail: iula@grup.upf.es
En l'elaboració del model de sufixos he establert un criteri que va un xic en contra de la filosofia general de segmentació extrema. He disposat que les vocals finals de sufixos que no puguin ser interpretades, ni que sigui per coincidència formal, com a marques de gènere no siguin aïllades. Es tracta, com ja dic allí, de no generar formants irreals si la representació superficial d'aquests sufixos sempre és amb la vocal inclosa. La cosa canvia substancialment si la vocal no és final de sufix sinó de radical, ja que, amb indiferència del caràcter que tingui, l'ús del radical en qüestió en un context distint, fa que indefectiblement aquestes vocals es perdin. Agrupar, doncs, les vocals amb el radical implica multiplicar les variants formals del radical. Per tant, en general tendeixo a aïllar totes aquestes vocals. Destrio el problema i en faig la justificació teòrica.
En aquest problema s'hi barregen, bàsicament dues possibilitats:
La majoria de co-radicals, quan apareixen en primera posició del compost, tendeixen a acabar en una -o que la documentació etimològica no registra. D'entrada no es pot posar massa objeccions que aquesta vocal no forma part del radical i que per tant cal aïllar-la. Mascaró (1986) determina que té caràcter inflectiu i que a més de la -o, aquesta vocal pot ser una -i, una -e, o cap.{1} Accepto l'inventari i el principi i per tant el model de co-radicals inicials duu segmentades totes les vocals que compleixin amb aquests trets. En tot cas faig meus els mots de Mascaró:
L'elecció de la vocal inflectiva del primer element depèn de molts factors i és difícil de determinar-ne el funcionament sense un estudi detallat, per ara inexistent.{2}
Una altra vocal que mereix comentari és la final de formes verbals que integren la primera part d'un compost (p.ex. saltataulells, obrellaunes). Novament la discussió teòrica gira a l'entorn de la naturalesa de la vocal, admetent d'entrada que és un satèl·lit de l'arrel, no en forma part. Aquí això és suficient per segmentar la vocal. De tota manera la raó fonamental per la qual s'aïlla aquesta mena de vocals, és la de mantenir un radical comú a tota la família derivativa del verb. Portaavions, cobrellit, cobrijuntes: poques discussions pot haver sobre el caràcter de la a de verbs de la 1a conjugació, i no poques sobre aquesta e convertible en i d'uns pocs verbs de la 3a. (omplir, obrir, cobrir), i uns pocs més de la 2a. (córrer, tòrcer, batre), que de tant en tant, a més, coincideix amb la vocal temàtica. El que és indiscutible, però, és que la part que roman constant en el paradigma de tot el verb i els possibles derivats no inclou la vocal: port-a-dor, port-em; cobr-i-ment, cobr-im; ompl-o, ompl-i-ment; obr-ia, obr-i-dor; corr-í, corr-e-dor, etc.
NOTES
{1} Això vol dir dues coses: o que efectivament el co-radical en qüestió acaba en consonant, o que acaba en alguna vocal que apareix a l'ètim, i per tant forma part del radical; això és normalment quan la manté en tots els compostos i derivats, i/o quan la manté davant d'un radical començat amb vocal. (retorn)
{2} Mascaró (1986), pàg 78. (retorn)
Per comentaris i observacions, poseu-vos en contacte amb
Antoni Jaume Farriols (o amb
Lluís de Yzaguirre)
Institut
Universitari de Lingüística Aplicada (IULA)