La Rambla 30-32. 08071 Barcelona .
Telèfon 542 23 22 . FAX 542 23 21. e-mail: iula@grup.upf.es
Els diversos autors consultats fins ara, i en aquest aspecte especialment Mascaró (1986), discuteixen sobre el caràcter de la vocal en termes de derivació o flexió. Tant si és derivativa com si és flexiva caldrà aïllar-la dels formants col·laterals, i caldrà estudiar estratègies que la localitzin correctament i que la distingeixin d'altres vocals en el mateix context però que pertanyen a l'arrel o a l'afix; si no és ni derivativa ni flexiva, vol dir que forma part de l'arrel o de l'afix, i que ha de romandre inclosa a l'arrel o a l'afix. De tota manera, el fet que en aquest treball majoritàriament es resolguin les qüestions de segmentació de formants a partir d'uns models que anomeno d'afixos, m'inclina, per coherència, a considerar la major part de propostes possibles que adscriguin llurs resultats al procés de derivació.{1}
Repeteixo una citació de Roca Pons (1970) que més amunt ja m'ha servit, ara en sentit estricte:
Sembla més aconsellable de separar allò que en la llengua se'ns apareix separable malgrat els problemes que aquesta solució també comporta.{2}
Abans d'aquesta citació l'autor parla de la possibilitat d'integrar aquestes vocals amb l'arrel o alguns morfemes flexius. Mancat d'arguments definitius, conclou com es veu. La resta d'autors treballats fins ara tracten la vocal temàtica, implícitament o explícita, com a element independent amb funció pròpia. Mascaró (1986) ho defensa tot argumentant que adjuntar-la a l'arrel implica acceptar que hi ha derivacions en català que en comptes d'afegir afixos els suprimeixen; si no, com s'explicaria que un nom com guany derivat de guanyar?{3} Normalment la discussió es basa en tres aspectes: a) quines són, b) quan apareixen, i c) si cal reconèixer-les en derivats que no tenen primitiu verbal real.
Per a la primera qüestió ja s'ha dit més amunt que s'accepta l'inventari de Roca Pons (1970). En tot cas, des d'un punt de vista teòric, s'hi pot afegir l'increment palatal eix que substitueix la vocal temàtica en algunes formes dels verbs de la tercera conjugació incoatius. Aquest formant ja apareix a la llista d'infixos.
Per a la segona, a grans trets, es pot acceptar la tesi que presenten Cabré i Rigau (1986) que es resumeix en el fet que la vocal apareix superficialment{4} quan el radical verbal va seguit d'un sufix que comença en consonant.
Per a la tercera cal un xic més de discussió. Com s'ha dit, aquesta mena de formants d'una sola lletra són conflictius i cal associar-ne la recerca al reconeixement en combinacions constants amb morfemes derivatius o flexius. Els models contemplen totes les combinacions documentades i rendibles. Ara bé, si s'escull qualsevol sufix normalment associat a una vocal temàtica, o el que és el mateix, els derivats deverbals amb aquell sufix, i se'n llegeix la llista sencera al diccionari invers, ràpidament es constata que ara i adés apareixen derivats que no coneixen cap verb del qual es puguin derivar. P.ex. l'adjectiu finible es deriva del verb finir, del qual pren arrel i vocal temàtica (fin-i-ble); l'adjectiu penible, s'hauria de derivar d'un verb *penir que no existeix. El problema és que qui pot negar la coincidència estructural i semàntica dels dos adjectius? i què pot impedir d'imaginar un verb que signifiqui "causar pena moral" que estaria format amb total coherència formal i semàntica?
Ja s'ha vist que a l'hora de confeccionar els models he intentat ajustar la segmentació de les vocals a la realitat documentada, i per tant no he separat la vocal en els sufixos amb més quantitat d'ocurrències no provinents de verbs reals. Tot i això, pràcticament, es fa extensiu el "criteri per analogia" des de la documentació real a la possibilitat versemblant, en benefici de l'automatització. S'accepta l'aïllament de les vocals temàtiques reals i possibles. Quan entre les ocurrències problemàtiques n'hi ha que ni hipotèticament poden ser considerats derivats deverbals, la vocal roman amb el sufix en qüestió sense aïllar per a totes les formes. Aquest criteri és fruit del convenciment teòric que el lèxic de la llengua ha de tenir en compte també mots hipotètics però ben formats, i de la rendibilitat pràctica en relació a donar idèntic tractament a tots els mots formalment iguals. No cal dir que un cop més l'adopció del sistema descrit comporta una certa dosi d'arbitrarietat, en tant que les excepcions en un i altre sentit{5} se segmenten seguint el tractament estàndard de la forma que tenen. És a dir, en aquesta qüestió en concret, el criteri s'aplica per a l'establiment del model, però un cop establert aquest, la solució adoptada funciona automàticament per a tots els mots implicats en la terminació en qüestió. Això sempre que no es tracti d'una autèntica excepció, o sigui, quan la identificació de la forma final del mot amb la terminació descrita sigui fruit d'un miratge casual que tingui desmentiment etimològic plausible (p.ex bable, fador, nadís, etc., no tenen res a veure amb els sufixos -a-ble, -a-dor, -a-dís).
Alguns exemples susceptibles de segmentació que romanen units en aplicació del criteri anterior són els següents: -acl-e, -atx-o, -id-a, etc.
L'excepció més estrident d'aquest tractament són les terminacions d'infinitiu, gerundi i participi. No cal dir que, com a lexemes, els verbs es presenten en infinitiu, les terminacions del qual són les úniques que hauria d'incloure el model. Les dues categories restants no s'haurien de donar.{6} Ja se sap que hi ha molts adjectius i noms provinents de verbs que utilitzen els morfemes de les formes no personals del verb, però. Mentre que les terminacions d'infinitiu han de segmentar verbs estrictes i derivats, les de gerundi i participi només han de segmentar derivats. Respecte del participi només parlo de les variants que incorporen vocal. Lògicament totes aquestes vocals són temàtiques. Ara, mentre que per al gerundi s'ha aïllat la vocal (a-nt, e-nt, i-nt), per als infinitius i participis no (ar, er, ir, at, ut, it).{7} A banda del fet que l'aïllament per a aquests darrers generaria un formant d'una sola consonant, cosa que tendeixo a refusar, la raó d'aquest tractament divers és especial. No hi ha cap sufix homògraf al de gerundi, i totes les ocurrències provenen de verbs reals o possibles (p.ex. a-nt: cantant cantar, farsant *farsar, fer farsa). En els altres dos casos, però, hi ha sufixos homògrafs de caire no verbal d'una rendibilitat apreciable, la qual cosa aconsella un tractament idèntic en tots els casos (p.ex. infinitiu: cantar, però oliverar, tarongerar, hangar, etc.; saber, però targeter, fuster, primer, etc.{8} Participi: sobretot rebut, però cabut, ancut, cornut, etc.; i menys, escanyat, però emirat, clergat, etc.; ardit, però cabrit, nitrit, etc.){9}.
NOTES
{1} Més amunt, parlant de la flexió, ja he mostrat el grau d'arbitrarietat adoptat en els models quant a inclusió de morfemes en realitat flexius. (retorn)
{2} Roca Pons (1970), pàg. 234. (retorn)
{3} L'exemple és del mateix Mascaró, pàg 39. (retorn)
{4} Defensen que la vocal subjacent hi és "obligatòriament". (retorn)
{5} Formes que pertanyen a un model en què no he reconegut la vocal temàtica però que efectivament provenen de verbs; i formes que pertanyen a un model en què sí que he reconegut la vocal temàtica però són poc creïbles. (retorn)
{6} Com ja he apuntat més amunt, no discuteixo sobre el caràcter derivacional o flexiu d'aquests formants. (retorn)
{7} La terminació de participi -ert de la tercera conjugació no apareix als models formals perquè tampoc no és a les fonts. Pot generar substantius derivats de verbs com cobert. Sí que és als models funcionals i no se li aïlla la vocal per dos motius: per analogia amb totes les formes de participi, i perquè no és una vocal temàtica de la 3a conjugació segons l'inventari adoptat de Roca Pons. (retorn)
{8} El problema no es reprodueix amb la terminació -ir de la 3a conjugació. De tota manera anivello el tractament amb les altres dues. (retorn)
{9} S'entén que cap exemple no és verb. (retorn)
Per comentaris i observacions, poseu-vos en contacte amb
Antoni Jaume Farriols (o amb
Lluís de Yzaguirre)
Institut
Universitari de Lingüística Aplicada (IULA)