La Rambla 30-32. 08071 Barcelona .
Telèfon 542 23 22 . FAX 542 23 21. e-mail: iula@grup.upf.es
Un darrer pas i definitiu en l'explotació de la forma en detriment del fons és la representació ortogràfica. En alguns criteris d'establiment dels models ja he fet esment que la naturalesa formal del treball i el format ortogràfic del corpus obliguen a tractar cada nova variant com si es tractés d'un nou formant, amb independència que dues variants puguin tenir relacions etimològiques, per exemple. Es tracta d'allò que Mascaró (1986) anomena "Derivació no afixal" (ap.17). S'utilitza aquest terme per al·ludir a les variants d'un mateix morfema, els al·lomorfs d'un mateix morfema. Per exemple les distintes arrels d'un verb. El diccionari proposat funciona amb formes, i amb total independència de les relacions de parentiu que s'estableixen entre les formes, si no coincideixen ortogràficament, es tracten com a formants independents, sense perjudici que l'estudi del parentiu proposi tractaments restrictius que afavoreixin l'efectivitat de les recerques i les segmentacions.
En el cas invers, les arrels homògrafes no emparentades etimològicament, no es poden detectar en l'anàlisi automàtica. En aquest punt, no porto la solució a l'extrem formal aplicat als afixos. No renuncio a l'essència real dels mots i admeto que es tracta d'unitats diferents. En aquest sentit, però, només es documenten totes les parelles detectades manualment, recordo un cop més que la recerca formal que fa el partidor no permet res més. De tota manera, i m'avanço al plantejament pràctic, l'aïllament dels radicals bàsicament per eliminació dels afixos, genera automàticament formants radicals, que amb indiferència del seu sentit, queden ben demarcats. El fet que dos radicals quedin demarcats exactament amb la mateixa seqüència de lletres i tinguin orígens i significats diferents, en principi no altera l'objectiu de segmentació. L'aplicació pràctica d'aquesta mena de qüestions obliga a tot un seguit d'operacions de revisió dels radicals estrictament.
Com ho era la semàntica respecte de l'etimologia, aquesta darrera és eina en relació a l'ortografia, en la qual cal que tingui traducció. En resum, la funció semàntica permet establir categories gramaticals que autoritzen o no a integrar nous formants als models d'afixos. L'origen condueix a la mínima expressió del radical, amb suport o sense del significat sincrònic. Etc. Però tot plegat no és explotable si finalment no es concreta en representació ortogràfica. Tota la resta són eines, l'ortografiació és objectiu.
Així doncs, quan parlo de l'ètim d'un mot, no vol dir que trobi exactament en un mot llatí la mateixa forma que intento aïllar (de vegades sí, en els cultismes), sinó una forma que es pot traslladar a l'ortografia catalana. Si segmento el mot ros-a aïllant la darrera -a, és perquè reconec en català la marca de femení, però alhora perquè li reconec a l'ètim llatí un radical ROS-, producte d'eliminar les desinències: -A, -AM, -AE, -AS, etc. En aquest cas la coincidència entre la forma llatina i l'ortografia catalana és perfecta. Però si limito el radical del mot caure al segment cau-, és perquè és verb, perquè la terminació -re la tinc documentada per a verbs de la segona conjugació, però també perquè prové d'un llatí CADERE i la gramàtica llatina palesa que ERE és terminació d'infinitiu, i la fonètica històrica és capaç de justificar una evolució del radical de CAD- llatí en cau- català. De vegades es perden síl·labes llatines pel camí, però el reconeixement de les terminacions és suficient. Com en el cas anterior, si segmento colg-ar, provinent d'un COLLOCARE, és perquè es reconeixen fàcilment tant el -ar català com el -ARE llatí, i l'arrel queda amb la resta perquè es coneix també la pèrdua de vocals pretòniques del llatí vulgar. En mots d'altres orígens el desconeixement d'aquestes llengües obliga sovint a considerar els radicals de manera més íntegra. Si el mot cleda se segmenta cled-a, és perquè es tracta d'un mot femení al qual se li reconeix automàticament la -a final marca de femení, però provinent d'un cèltic KLETA, res no empeny a qüestionar-se fronteres al radical. En préstecs moderns el sistema també s'aplica semblantment. Si el mot català bot prové de l'anglès boat, en no documentar cap terminació derivativa ni flectiva anglesa -t, ni -at, i en no detectar cap possible afix descrit en català, aïllo tot el segment -bot- com a radical del mot català. És a dir, la verificació de l'ètim serveix si condueix inequívocament a l'ortografia en català. Un mot com butxaca, malgrat que se segmenti butxac-a, perquè és un mot femení, etc., sempre serà un dubte, ja que no tinc manera de saber què ha fet que el mot català sigui com és si prové d'un suposat cèltic *BULGIA.
Per comentaris i observacions, poseu-vos en contacte amb
Antoni Jaume Farriols (o amb
Lluís de Yzaguirre)
Institut
Universitari de Lingüística Aplicada (IULA)