La Rambla 30-32. 08071 Barcelona .
Telèfon 542 23 22 . FAX 542 23 21. e-mail: iula@grup.upf.es
És de justícia que esmenti algunes objeccions, almenys teòriques, al plantejament proposat. Cabré i Rigau (1986) posen de manifest que l'existència o no, no ja del mot real, sinó del radical català en els mots complexos, marca diferències entre aquells mots que el tenen i aquells que no. Ho diuen parlant dels prefixos. Les autores afirmen el següent:
(...)a més dels prefixos esmentats, en català n'hi ha molts d'altres del llatí que trobem en l'interior de peces lèxiques. D'aquests prefixos, però, és difícil de donar-ne compte a través de regles, ja que els seus radicals respectius no són radicals en català actual.{1}
En conseqüència, s'ha de qüestionar la realitat dels radicals resultants de l'exclusió d'aquests prefixos.
Aquest problema no desmunta el sistema que proposo. L'existència dels radicals, catalans o no, és indiscutible; i la realitat dels prefixos també. El que es qüestiona és la seva funció moderna. Ja he defensat i justificat que els criteris formals prevalen als de fons. És important, però, descriure sistemes de correcció que impedeixin que l'abstracció formal condueixi en alguns casos a solucions no naturals. Cal aconseguir segmentacions versemblants.
El que plantejo en aquest apartat és potser el més apriorístic de tot plegat. La teoria que adopto sobre els límits dels radicals es mostra massa potent i arriba en casos aïllats a solucions estranyes. El sistema de correcció que proposo es basa en bona part en criteris d'intuïció difícilment traduïbles en regles formals d'actuació. Malgrat tot, em sembla que és factible de tenir en compte i útil d'aplicar. No es tracta de coartar el sistema, sinó de deixar-lo funcionar i analitzar els resultats obtinguts en base a dues màximes: a) si s'han acomplert correctament les instruccions de funcionament estàndard, i si s'han acomplert, b) revisar aquells productes que formalment es presentin com a poc naturals. Quan això passa, uns cops es descobreixen limitacions en el coneixement de l'investigador, ja que el producte és coherent i justificable, i d'altres es constata que alguna anomalia o irregularitat en la formació del mot en qüestió genera una segmentació inadmissible des del punt de vista de la naturalitat.
En general es fa difícil de verbalitzar on són aquests límits, a banda del fet que solen ser exclusius d'un mot en concret. Alguns límits generals que imposa això que anomeno versemblança, respecte del funcionament general d'aquesta teoria, en la revisió manual dels mots són els següents ja presentats més amunt:
a) El límit més important al sistema automàtic de reconeixement d'arrels és el model de radicals comprovats, la majoria dels quals es comproven i segmenten sense alterar els criteris generals, però d'altres d'excepcionals, no.
b) S'imposa un límit lògic als criteris més arbitraris, és a dir, quan l'arbitrarietat genera un producte lingüísticament inacceptable. P.ex. no es pot acceptar la proposta de segmentació c-a-ble, malgrat l'analogia amb els autèntics derivats amb a-ble, ja que l'arrel és inversemblant, però encara ho és més un hipotètic verb *car, que a més de no existir, no aportaria res en relació al significat del mot que tracto.
c) Llevat de casos de reconeixement molt explícit dels afixos, quan una arrel culta aparentment només apareix en el mot en qüestió es pot arribar a desestimar la segmentació.
d) Cal que després del reconeixement dels afixos quedi algun segment considerat radical. Parteixo del principi que tots els mots tenen almenys un radical. Si l'inici i el final del mot junts s'identifiquen com a afixos, de tal manera que desapareix el radical, el mot és anòmal i la segmentació no s'accepta. P.ex el mot extraïble se segmentaria regularment com el prefix extra- i la seqüència sufixal -ï-ble: extra{}ï}ble. En la majoria d'aquests casos accepto, seguint Mascaró, que el funcionament habitual és dextrogir, i que per tant el radical sempre és el primer element (extra-) deixant que mantingui la categoria original el sufix, a la dreta.
e) Lligat amb el cas anterior, tendeixo a qüestionar els radicals que es poden anomenar no-sil·làbics, és a dir, sense vocals. No és tant que es limiti la longitud del radical, sinó el fet que no tingui cap vocal. En casos extrems, però, es pot arribar a acceptar quan tota la resta d'informació avala la segmentació que es pretén (significat dels afixos, categoria gramatical del mot, etc).{2}
f) Evidentment, no s'accepten impossibles, com per exemple que es reconegui com a afix part de l'arrel si l'etimologia demostra el contrari; és el cas de cable ja comentat. O de mots com interminable que automàticament reconeixerien inter- com a prefix i evidentment no ho és (in{term}in}a}ble, *inter{m}in}a}ble). De fet és el cas de totes les excepcions i l'objecció general al sistema de segmentació automàtica.
g) Malgrat tímides relacions etimològiques, tampoc no es va en contra radicalment del significat modern, sobretot si el significat esdevé contrari a l'original. Sí que es manté, però, si la demostració etimològica és fefaent. Algun compost d'origen totalment català, tot i la documentació sobre l'origen, quan el procés de lexicalització ha anat tan enllà que la segmentació va radicalment en contra de la naturalitat, es tracta com a excepció i no se segmenta. Tot plegat va en línia de trobar aquell límit a què fa referència l'anterior citació de Gabriel Ferrater. Mascaró (1986) dóna exemples com sobrassada o camemilla.
h) Hi ha un darrer límit que combina informacions de caire semàntic i morfològic. Es tracta del fet que hi ha arrels que sofreixen una mena de seqüència constant de processos derivatius. Utilitzo novament l'exemple de Mascaró{3}. Tots els radicals que deriven en -isme solen produir també mots reals o possibles amb -ista, i viceversa. Si disposant d'un exemple real amb una de les terminacions, l'altra resulta semànticament impossible, cal concloure que en el primer la presència del sufix és un miratge, no és pas real (P.ex. catalanisme, catalanista; i albinisme, *albinista; però no cataclisme, *cataclista). Aquesta mena de restricció rep en el treball un tractament paral·lel i probabilístic, no pas absolut.
Els anteriors són exemples generals. D'altres filtres i limitacions concrets es troben descrits i exemplificats en el segon capítol del treball.
En tot cas, aquest filtre que anomeno versemblança lliga amb la noció d'acceptabilitat que proposa Lyons (1971), tot i que aquest autor parla d'acceptabilitat de frases:
Expresión aceptable lo será aquella que ha sido, o puede ser, emitida por un hablante nativo en un determinado contexto apropiado y que es, o podría ser, aceptada por otros hablantes nativos como perteneciente a la misma lengua en cuestión. Y parte de la tarea del lingüista, aunque no toda, consiste en especificar, con la mayor simplicidad posible para la lengua que describe, cuáles son las oraciones aceptables con arreglo a alguna teoría general sobre la estructura del lenguaje.{4}
Evidentment, tal com he presentat la teoria, no puc acceptar el detall del plantejament que fa Lyons, que troba els límits en la pròpia llengua i en els parlants. Jo he establert aquests límits com s'ha vist en la intuïció del filòleg i en l'expressió més primitiva de la llengua, el seu origen. Allò que cerco en la cita de Lyons és la filosofia, la idea de naturalitat i del fet que l'especialista, el lingüista, hagi de tendir a reflectir amb la teoria aquesta naturalitat.
Una darrera citació del mateix autor em serveix, a més, per a constatar la necessitat que la teoria es mostri prou potent com per a donar compte de solucions inèdites però possibles.
...el lingüista debe dar cuenta no sólo de las expresiones que realmente han tenido lugar en el pasado, sino también de muchísimas otras que, con el mismo derecho, hubieran podido aparecer o pueden aparecer en el futuro.{5}
Efectivament, la teoria que proposo sobre els límits del radical permeten la màxima expressió de la generació de mots possibles, fins i tot de possibles neologismes nascuts de radicals cultes com els que s'han tractat més amunt. He d'admetre que, malgrat la possibilitat, bona part de les hipotètiques noves formacions són poc probables, en tant que la llengua disposa d'altres sinònims reals ja formats.
NOTES
{1} Cabré i Rigau (1986), pàg 123. En una nota al peu de pàgina, les autores afirmen que Halle (1973) també evita de recórrer a entrades de diccionari que corresponguin a radicals no reals sinó sincrònicament hipotètics. (retorn)
{2} En el diccionari llatí-català de Columna (Avel•lí André i altres 1990) no es dubta a presentar arrels llatines d'aquesta mena, llevant-los la declinació: r-es r-ei. (retorn)
{3} Mascaró (1986), pág. 50. (retorn)
{4} Lyons (1971), pàg 142. (retorn)
{5} Lyons (1971), pàg 143. (retorn)
Per comentaris i observacions, poseu-vos en contacte amb
Antoni Jaume Farriols (o amb
Lluís de Yzaguirre)
Institut
Universitari de Lingüística Aplicada (IULA)