La Rambla 30-32. 08071 Barcelona .
Telèfon 542 23 22 . FAX 542 23 21. e-mail: iula@grup.upf.es
La qüestió fonamental és descriure l'origen d'una derivació. És a dir, si les derivacions llatines ho són també per extensió del català. Sense abandonar l'exemple del mot ovació. Segons Coromines{1} prové d'un mot ja derivat en llatí (ovatio, - onis) d'un primitiu verbal (ovare). Això demostra que la terminació -atio és afixal en llatí. És fàcil de constatar que tots els -a-ció catalans provenen dels -a-tio llatins corresponents. És, doncs, un argument de prou pes aquest per a segmentar el mot ovació en tres formants (ov-a- ció)? Són vàlids els límits d'un radical llatí per a l'equivalent català? Són atribuïbles al català els processos derivatius ja acomplerts en llatí, o cal considerar cada mot català com el naixement d'un radical a partir del qual es pot derivar d'altres mots però en català?
Hi ha arguments fàcils a favor de totes les possibilitats. Per exemple, a favor d'adoptar la derivació llatina, el fet que si el radical català s'accepta complet (ovació), lògicament del qual es pot derivar el verb ovacionar (com de casa, casar), el corresponent substantiu femení abstracte derivat del verb ovacionar seria *ovacionació. A favor de renunciar a la derivació llatina, sobretot, el fet de mantenir-se dins els límits sincrònics de la llengua i el que això significa quant a adaptació de l'anàlisi a la realitat. Altra volta, sense allunyar-me de la veritat lingüística, he adoptat la solució més rendible al meu plantejament, tot i la dosi d'arbitrarietat que també comporta. Tot seguit ho raono en base als autors de referència ja utilitzats fins aquí.
La tesi de fons a discutir és sobre el fet que el català no va deixar de ser llatí un dia, i per tant no sempre és fàcil saber quins processos de derivació es donen en el català, i quins podien haver-se forjat en el mot en llatí. En aquest sentit cal afermar criteris sobre si els processos derivatius llatins ho són també per extensió catalans, o per contra, els derivats llatins són en català arrels. En definitiva, si es pot considerar el llatí i el català com l'evolució d'una mateixa realitat o cal tractar-les com a realitats distintes i excloents. Cal establir un criteri fix a partir del qual es pugui considerar una etimologia determinada el punt d'arrencada dels processos de formació d'un mot català: trobar l'expressió primitiva de l'arrel de cada família de mots.
Fabra (1956) no parla explícitament de la qüestió. Implícitament, però, com en d'altres afers, admet la derivació encara que s'hagi donat ja en llatí, sempre que llevant-li l'afix al radical hi resti un mot real català. Ho fa a l'apartat 155 tot parlant de prefixats de tipus culte. En cito la part:{2}
Mots com infidel inútil, etc. (manllevats, ja fets, al llatí) poden, llavors, equiparar-se a mots com incopsable, etc. (composts de formació catalana); però no poden considerar-se com a compostos catalans, tot i contenir un prefix esdevingut català, mots com incògnit, inaudit, innocent, en els quals el segon component (cògnit, audit, nocent) no és un mot català.
La tesi de Fabra es redueix a aquests termes:
- Infidel és un manlleu del llatí, fidel també, però a més fidel és un mot català, per tant in- és prefix.
- Incògnit és un manlleu del llatí, cògnit és un segment llatí que funciona en català almenys en aquest mot, però no és un mot català, per tant in- no és prefix.
Com es veu aquest plantejament genera tractaments diversos per als mateixos formants, ja que ningú no dubta que es tracti del mateix in- en tots dos exemples. Aleshores, si com ja he establert, en aquest treball es considera que és de les arrels i no d'altres mots que es generen els derivats i compostos, s'ha de posar el límit en el reconeixement d'arrels, i no pas en el reconeixement de mots. Si el radical cogn, és rendible en mots catalans (cognitiu, cognició), és justificació suficient per a aïllar-lo en el mot incògnit, la qual cosa anivella a més la segmentació respecte d'altres prefixats amb in- (infidel). L'explicació serveix també per als exemples in-aud-it (aud-i-ció) i in-noc-e-nt (noc-iu). Per a d'altres exemples, com incunable cal dur la teoria a un extrem més perillós: això és, acceptar els radicals llatins encara que no generin d'altres mots catalans, en la línia d'acceptar el català com una evolució d'una realitat única amb el llatí. Coromines tracta incunable com un mot que prové del llatí incunabula, plural de incunabulum, que significa "bressol" i derivat de cuna, que no és un mot català. El radical d'ambdós és per tant cun. S'accepta que existeix una realitat lèxica que justifica l'aïllament del formant. És en aquestes darreres estribacions dels criteris que per a alguns mots en concret actuen el filtratges relacionats amb la versemblança. Ho reprenc més avall.
Badia (1962) presenta un raonament sobre la qüestió idèntic al de Fabra, però ho fa en uns termes explícits d'evolució i relació de llengües. A l'apartat 348 de la gramàtica descriu eficaçment el procés a partir del qual els formants d'origen culte, tant els prefixos com els mots, acaben esdevenint formants operatius en català, catalans per tant. En aquest sentit fa prevaler la funció a l'origen. Adapto la seva tesi en els següents termes: si un formant, amb independència del seu origen, funciona correctament en el català modern, s'ha de considerar un formant funcionalment català. En aquest plantejament, que accepta, amb les reserves que sigui, la unitat elemental del llatí i del català, no cal considerar teòricament aquesta operació de pas de formes d'una llengua a l'altra. Cito les frases més importants del raonament de Badia:
...Muchas de estas palabras eran, ya en latín, derivadas mediante prefijación (...) Al mismo tiempo que el derivado latino, el catalán ha adoptado también, muchas veces, el vocablo primitivo latino (...) Por comparación contrastada de primitivos y derivados (...) se ve claro el significado de los prefijos (...) que se pueden aplicar a otros muchos casos, ya no forzosamente latinos, sino catalanes puros (...) es que los prefijos se han convertido en prefijos de la lengua catalana.{3}
Com Fabra, però, atura aquest procés d'assimilació de formes llatines en la concepció restrictiva del mot. No val el reconeixement de prefixos inconfusibles com trans- o inter-{4} si els adjuntem a un radical no reconegut com a mot català (p.ex. transgredir, interceptar), malgrat que el significat dels prefixos no deixa dubtes que ho són. Tenint en compte que accepta sense problemes el reconeixement d'aquests prefixos quan es combinen amb un formant, encara que sigui un cultisme també, que pot esdevenir mot independent (p.ex. transmissió - missió, interposició - posició), m'adono que el problema per al reconeixement d'aquests formants no és quant a l'origen del formant amb què es combinen, sinó quant a la categoria morfològica: cal que siguin mots, no valen els radicals. A banda del que ja he defensat quant al radical com a principi de segmentació, un problema greu a un plantejament basat en el mot és que en un hipotètic mot prefixat amb un radical català, si la forma d'aquest radical no esdevé mai un mot independent, s'ha de considerar mot simple. Realment no és pas aquest un fenomen estès, però per exemple els darrers corrents d'ortografiació de l'essa líquida obliguen a considerar que molts dels prefixats amb radicals iniciats amb vocal neutra seguida d'essa són mots simples. P.ex. escriure és la forma catalana del cultisme de radical script. El prefixat amb trans- fa transcriure. Però *scriure no és un mot,{5} per tant transcriure s'hauria de considerar un mot simple. Dubto que ningú pugui defensar que transcriure sigui un mot simple.
He intentat demostrar que de vegades allò que sembla un argument en favor de l'aproximació a la realitat tangible, a fi de fugir de principis teòrics artificials, condueix justament als objectius contraris. La noció de mot, malgrat els problemes de definició ja citats, sembla realment més "pròxima", més concreta que no pas la de radical. Sovint, però, és millor extremar els criteris sobre l'origen dels mots. Encara que l'origen s'hagi allunyat poc o molt de la realitat lèxica més sincrònica, almenys sempre és coherent i constant. La documentació dels radicals, i no dels mots, fins i tot llatins,{6} i no solament catalans: és aquest el principi adoptat. Si no hi ha radical, no hi ha frontera, no existeix l'afix, encara que ho sembli, però si hi ha radical, el que sigui, hi ha frontera i es pot aïllar l'afix. Certament l'origen sovint no es copsa d'una observació superficial, però, si és sempre documentable, val.
Mascaró (1986) introdueix un terme nou per al tractament de casos com els descrits. Parla de "radicals polimorfèmics",{7} amb la qual cosa intenta solucionar la incongruència fons-forma d'aquesta mena de mots. Si són radicals, vol dir que són unitaris i que cal tractar-los en una sola peça, obviant qualsevol procés morfològic de formació. Però si s'afirma que tenen més d'un morfema es palesa que en l'origen, etimològicament, n'hi havia més, de peces.
En tot cas el llibre planteja uns raonaments que almenys no neguen la complexitat original d'aquests mots, cosa que afavoreix la meva tesi. De fet no pretén discutir la pertinença o no d'una hipotètica segmentació; intenta tractar de l'evolució del mot complex des de la consciència d'aquesta complexitat fins a l'oblit. Ho fa, a més, mitjançant l'anàlisi de les relacions sintàctiques entre els elements del mot, una anàlisi en la línia de la que presenta Ferrater (1981),{8} ambdós citant Benveniste i el seu concepte de micro-sintaxi. Aquí no interessa un plantejament com aquest però sí la descripció que s'hi fa pel mig.
El fet que l'especialització semàntica acceleri la lexicalització, o sigui, la pèrdua de consciència sobre l'origen complex d'un mot per a anar transformant-lo en una unitat idiosincràtica, en unitat semàntica, emfasitzant la noció d'unitat, és la clau de volta de tot el problema. Com en d'altres qüestions no és l'objecte d'anàlisi que pot ser de diverses maneres, sinó l'anàlisi mateixa, que pot treballar l'objecte des de diversos punts de vista. Una anàlisi semàntica, funcional, ha de tendir a reflectir la nova realitat funcional del mot. Una anàlisi com la meva, de constituents, ha de tendir a reflectir els integrants originals, sempre que siguin reals. S'ha d'admetre que una cosa no va en detriment de l'altra i que una anàlisi que respecti la presència d'uns segments que funcionalment han perdut llur valor original pot ser necessària i pertinent, ja que qualsevol d'aquests segments és potencialment probable en noves formacions, amb indiferència del sentit que prenguin, en tant que es tracta de segments etimològicament reals. El sistema d'anàlisi, de segmentació aquí, ha d'estar preparat per a copsar-ho.
Mascaró no nega la realitat dual d'aquests mots:
El que anomenàvem mots polimorfèmics són mots que es troben en l'últim estadi del procés de pèrdua d'estructura. Encara es pot justificar l'existència de més d'un morfema en l'arrel, però aquest és el màxim d'estructura que se'ls pot atribuir. Els morfemes que els constitueixen no tenen relació amb "mots independents" i el significat no es pot deduir, ni parcialment, dels morfemes constitutius.{9}
Malgrat la contundència de la darrera afirmació de la citació anterior, que cal lligar amb la qüestió de la versemblança que tracto tot seguit, faig èmfasi en el fet que "encara es pot justificar l'existència de més d'un morfema en l'arrel". I és que, en realitat, en la majoria de casos la pèrdua de relació semàntica no és tan absoluta, el problema va més lligat al fet que no es contingui en la formació complexa un mot independent. Segons Mascaró aquests mots "es troben a mig camí en el procés de lexicalització". Fins i tot, però, per a aquells casos que s'han lexicalitzat completament, admet que una anàlisi etimològica, ell en diu diacrònica, identifica fàcilment els constituents. Utilitza, entre d'altres, dos exemples que a més són il·lustratius que l'evolució semàntica no és tampoc tan dramàtica: tothom, malgrat. El significat del primer es pot rescriure amb poc esforç com "tots els homes" i el del segon com "desplaent, no grat".
És especialment interessant el comentari que fa dels mots que Fabra (1956) dóna com a compostos de tipus culte, els co-radicals i alguns prefixats amb prefixos llatins i grecs. És precisament en aquesta mena de mots que es dóna habitualment el problema al·ludit sobre la incapacitat d'identificar mots reals, la qual cosa segons autors com Badia i Fabra impedeix d'aïllar-ne els formants independents. Cito novament el text mateix de Mascaró que adopto com a corroboració d'autoritat a l'exposició que he fet més amunt en relació a Fabra i Badia. En cursiva els elements definidors del meu raonament. L'últim subratllat presenta una dissensió que caldrà resoldre.
En aquests casos, l'existència de dos elements es justifica per la possibilitat de combinació d'aquests elements i pel fet que el segon component té sempre els mateixos al·lomorfs encara que variï el primer component amb el qual es combini (...) En alguns casos el primer component coincideix amb un prefix àton (...) Quan el segon element és un radical que apareix com a mot simple es pot considerar, en molts casos, que ha tingut lloc un procés de derivació.{10}
Aquest darrer comentari implica que no hi ha derivació quan el segon element és un radical que no apareix mai com a mot independent. De fet, potser es pot acceptar que l'adjunció dels formants d'aquest mot complex, des d'un punt de vista estrictament sincrònic, no s'ha fet per derivació, la qual cosa no impedeix constatar, però, que encara hi hagi dos elements, dos segments diferenciats. Aquesta constatació, als efectes d'aquest treball, és suficient: de vegades hi ha derivació, de vegades no n'hi ha, però sempre hi ha més d'un formant, sempre hi ha frontera morfemàtica.
La completa llista d'exemples{11} de formants (radicals i afixos) implicats en aquesta mena de mots que presenta l'autor, implica l'acceptació tàcita del postulat que descrivia ara en el paràgraf anterior. Prescindint dels prefixos, de 42 radicals que exemplifica combinats amb diversos prefixos cadascun, només dos (ferir i missió), esdevenen mots reals. La manera com la presenta, la llista, amb tots els formants separats, també. La reprodueixo íntegra amb el mateix format essencial.{12}
Fixada la qüestió del paper de l'origen, canvio un xic l'òptica d'estudi. Mascaró (1986) presenta un altre plantejament que em condueix als mateixos resultats pràctics que amb tot això precedent. De fet d'aquí neix el principi de "segmentació morfològica extrema" adoptat per al treball. Es tracta d'oblidar la segmentació del radical i obtenir-lo per eliminació. És a dir, un cop aïllat tot allò que es pugui identificar com a afix, allò que queda enmig, és el radical. El programa actua en general d'aquesta manera: demarca afixos i s'entén que el que resta de la demarcació d'aquests afixos és el radical. És per això que, de fet, només hi ha models d'afixos.{13}
Mascaró parla de la "justificació indirecta" utilitzada freqüentment per a validar afixos, és a dir, per a distingir-los de la resta de formants del mot, i proposa que aquest criteri s'apliqui a totes les categories morfològiques, radicals inclosos. Diu:
(...) acceptar-ho per a les altres categories morfològiques vol dir (per exemple) que X és un radical si forma part d'un mot YXZ i Y i Z són altres radicals o afixos, encara que X no sigui d'alguna manera o altra un "mot independent". Així, tot i que no hi ha un mot independent mor(a) que s'hi relacioni, mor és una arrel que apareix a demora, demor, demorar, morós, morositat, etc.{14}
En aplicació d'aquest criteri, qualsevol segment d'un mot aïllat entre segments reconeguts, és un nou formant. En condicions normals, tenint en compte que allò que es reconeix més fàcilment en un mot són els afixos, es procedeix a la localització d'afixos i a l'aïllament per exclusió del radical. En conseqüència, en cas de dubte (p.ex. la disputa d'un fonema entre el radical i l'afix),{15} sempre mana la integritat de l'afix.
De fet això s'adiu amb la teoria que descriu l'afixació com a constant i el lèxic com a més variable, en el sentit que les variacions més fortes en l'evolució d'un derivat llatí al català sempre incideixen més en l'arrel que en l'afix; o que l'al·lomorfisme afecta de manera més intensa les arrels, i el dels afixos és molt més limitat. I tot plegat també s'adiu força, especialment en relació als sufixos, amb el caràcter habitualment dextrogir{16} dels processos de formació de mots en català. Aquest tret fa prevaler preferentment l'element de la dreta. Les variacions dels formants per raons d'evolució, fonètica sintàctica, etc., tendeixen a iniciar-se per la dreta, el final, de cada formant; i tendeixen a conservar millor la part de l'esquerra, l'inici; amb la qual cosa, en la frontera entre dos formants, les variacions sempre les sofreix el final del primer element, a l'esquerra del mot complex, i es conserva el segon, el de la dreta, que manté forma i imposa categoria. Això val per a derivats i compostos. En el verb fer, la vocal prové de l'assimilació i reducció de les dues del llatí FACERE. És tan lícit de considerar-la part de l'arrel com vocal temàtica. El mateix passa amb dir. Fins i tot en casos com aquests en què el radical queda reduït a una consonant, preval la coherència derivativa: f-er, d-ir. I en el mot aiguardent, la -a- que es disputen la marca de femení d'aigua i l'inici del radical d'ardent, és per al segon (aigu-ardent). En els prefixats es contraposen tots dos criteris (prevalença de l'afix i caràcter dextrogir) i la decisió sobre cada mot és més idiosincràtica, tot i que la tendència general és a la conservació del prefix (p.ex: transcriptor, trans-criptor). En general totes les qüestions en què un segment aparentment pertany alhora a dos formants, requereixen una revisió idiosincràtica i coherent amb l'origen i preeminència semàntica de cada formant, sense que es descarti una eventual decisió arbitrària si res no ajuda a atorgar el fonema en disputa a un o a l'altre; en aquest darrer cas s'aplica el que s'ha dit sobre la integritat dels afixos.
Pràcticament, aquest procediment pot conduir en mots aïllats a situacions estranyes, com per exemple, la desaparició total del radical pel reconeixement de tota la seqüència del mot com a afix. Els criteris generals sempre han de contemplar-se amb alguna mena d'excepció. En aquest sentit s'accionarà el filtre de la versemblança.
Canviant de tema, es podria considerar una contradicció el fet que nego el paper del significat actual per a la denegació o confirmació d'una determinada segmentació, però sí que utilitzo el significat original per a la classificació de formants. En l'elaboració del model de prefixos he admès formes per allò que signifiquen (significats sinònims a adverbis i preposicions) i no per allò que són (o de més a més). Em segueixo remetent sense discussió als criteris de preeminència del caràcter etimològic i formal sobre el semàntic pel que fa al primer aspecte; però justifico el segon tot seguit.
Quan dic que el formant X funciona, significa, el mateix que el formant Y, que pertany inequívocament a una categoria morfològica, i que d'aquí atribueixo a X les mateixes funcions que Y, estic utilitzant certament criteris semàntico-funcionals, però a partir sempre d'una evidència: he documentat X en contextos semblants als de Y. La semàntica serveix en aquests casos per a justificar la forma. El significat no és tampoc l'únic argument que utilitzo, n'hi ha d'altres; hi ha però una condició ineludible. La rendibilització de qualsevol característica d'un formant passa per la necessitat que aquest tret pugui traduir-se en alguna mena de representació formal, d'altra manera l'explotació del tret és impossible amb aquest sistema.
És, per exemple, el cas dels prefixos. Molts autors postulen l'obligació que no puguin esdevenir mai mots independents. Però la teoria perd sentit si, com diuen Cabré i Rigau (1986):
Sobre, entre i sota podrien funcionar com a elements autònoms d'una frase; super, inter i sub no podrien fer-ho. Malgrat que aquesta característica els diferenciï, un parlant del català sap perfectament pel fet de parlar la llengua que tots sis elements es comporten de forma idèntica de cara a la formació de paraules.{17}
Evidentment s'ha utilitzat criteris de sinonímia, però perquè és obvi que uns i altres apareixen formalment en mots del mateix tipus, això permet d'explotar aquesta relació en la traducció formal que representen els models.
No cal dir que aquesta tesi lliga perfectament amb el reconeixement de radicals en els mots complexos, encara que aquests no esdevinguin mai mots independents.
En canvi, la consideració estricta de la semàntica com a criteri de segmentació no és recomanable, de fet és impossible. Hi ha seriosos impediments a la rendibilització dels trets semàntics en la segmentació, però el més important és la seva variabilitat. En el sentit que un mateix prefix, per exemple, sovint significa coses diferents depenent del significat o la categoria del radical amb què es combina. Tot i que una anàlisi semàntica extrema pot dur a afirmar que en aquests casos es tracta de prefixos distints, l'evidència formal deixa pocs dubtes.
NOTES
{1} DECat. (retorn)
{2} Com ja s'ha dit, ell en diu compostos... "el primer element constitutiu dels quals és un prefix". (retorn)
{3} Badia (1962), pàg 377, II Volum. He omès deliberadament els exemples per aprofundir en el sentit del raonament teòric. (retorn)
{4} Utilitzo els mateixos exemples que Badia. (retorn)
{5} I *criure encara menys, si es decideix atorgar l'essa a la forma del prefix. Més avall en parlo. (retorn)
{6} ...o grecs, o àrabs, o germànics. I això no va en contra de la percepció unitària llatí-català que he defensat. Es tracta d'un criteri distint ja citat a partir del qual qualsevol formant, amb indiferència de l'origen, si participa de mots operatius en català, és un formant funcionalment català. (retorn)
{7} Apartat 22, pàgs. 49 a 51. (retorn)
{8} Capítol 9, "La composició nominal", pàgs. 55 a 62. (retorn)
{9} Mascaró (1986), pàg. 49. (retorn)
{10} Mascaró (1986), pàgs. 50 i 51. (retorn)
{11} Segons Mascaró els més productius. (retorn)
{12} Mascaró (1986), pàgs. 51 i 52. (retorn)
{13} Amb totes les consideracions fetes sobre d'altres alternatives de funcionament i d'altres models (co-radicals), que des del punt de vista més operatiu queden descrits i justificats en el segon capítol del treball. (retorn)
{14} Mascaró (1986), pàg. 44. (retorn)
{15} El dubte no és pas quan es documenta la integritat de l'arrel en detriment explícit de l'afix (p.ex. pany, en què no és que hi sigui present un radical pany i alhora el sufix -any que s'ha interferit, sinó que simplement el sufix és un miratge), sinó quan es documenten tant l'afix com l'arrel. (retorn)
{16} Terme tret de Mascaró (1986). (retorn)
{17} Cabré i Rigau (1986), pàgs. 114 i 115. (retorn)
Per comentaris i observacions, poseu-vos en contacte amb
Antoni Jaume Farriols (o amb
Lluís de Yzaguirre)
Institut
Universitari de Lingüística Aplicada (IULA)