La Rambla 30-32. 08071 Barcelona .
Telèfon 542 23 22 . FAX 542 23 21. e-mail: iula@grup.upf.es
A banda de la qüestió específica dels co-radicals, d'altres qüestions importants, algunes de conflictives, apareixen en la consideració dels límits de les arrels, uns límits que cal descriure acuradament si es vol fer una segmentació correcta dels mots. Com per a d'altres qüestions ja tractades, cal aquí també arribar a la formulació d'uns criteris de tractament més o menys constants que condueixin a una segmentació creïble, acceptant com sempre algun principi d'arbitrarietat però sense perdre de vista la realitat de la llengua. Una frase de Gabriel Ferrater reflecteix els límits que la llengua mateixa imposa a la teoria que pretén de tractar-la; serveix per ara i per tot el que ja s'ha dit:
(...) però el joc no té cap solta si no expressa realitats del mecanisme de la llengua.{1}
En la formació dels mots complexos hi intervenen dues menes de formants: radicals i afixos. Els afixos, com s'ha vist, són una llista limitada, el radicals són, en principi, infinits. Almenys teòricament, la manera més operativa d'arribar als radicals és per eliminació d'afixos: eliminant tots els afixos reconeguts, allò que queda d'un mot és el radical. Si el procediment fos tan senzill com això que dic, l'obtenció del llistat dels radicals d'un corpus donat passaria només per l'acurada descripció de l'afixació. Hom sap que això no és possible tan fàcilment. En aquest apartat estableixo els límits del radical per al treball.
Una evidència lingüística impedeix el tractament totalment constant del tema. Algunes arrels coincideixen en la forma, totalment o parcial, amb alguns afixos. El reconeixement d'aquests segments com a tals afixos genera arrels incompletes, inversemblants, o simplement les fa desaparèixer. En aquest sentit el procediment per eliminació d'afixos, essent el prioritari, no pot ser l'únic ni el definitiu; cal introduir mecanismes de correcció i cal acceptar que és necessària la descripció explícita d'un inventari d'arrels que faci de punt de comparança per a d'altres mots i que estableixi els límits de la versemblança.
Sovint una altra qüestió enterboleix també la descripció i aïllament de les arrels. Es tracta de les incongruències entre la forma i el fons. L'evolució diacrònica dels elements lèxics fa que en molts mots el significat etimològic original s'allunyi molt de l'actual i aleshores sorgeix el litigi: ¿es poden reconèixer formants independents que ja no exerceixen llur funció semàntica original independent, additiva amb la dels altres formants, quan el global del mot en qüestió ha especialitzat el significat de manera totalment idiosincràtica? És a dir, ¿com es resolen les discrepàncies entre el fons, el significat sincrònic dels mots, i la forma, l'origen etimològic?
Quatre nocions es barregen en aquesta discussió:
a) Segmentabilitat.
b) Etimologia.
c) Semàntica.
d) Versemblança.
Algunes qüestions, o la mateixa des de diversos punts de vista, que s'imposen en relació a aquestes quatre nocions són les següents:
- Imposa la versemblança límits a la segmentabilitat?
- Es pot convertir un derivat llatí en arrel catalana? Preval el significat modern a l'ètim?
- Imposa la versemblança límits a l'etimologia?
- Quin paper juga la intuïció d'un parlant competent en el reconeixement d'arrels?
NOTES
{1} Ferrater (1981), pàg. 54. (retorn)
Per comentaris i observacions, poseu-vos en contacte amb
Antoni Jaume Farriols (o amb
Lluís de Yzaguirre)
Institut
Universitari de Lingüística Aplicada (IULA)