La Rambla 30-32. 08071 Barcelona .
Telèfon 542 23 22 . FAX 542 23 21. e-mail: iula@grup.upf.es
A fi de no deixar del tot encara la qüestió dels models començo la discussió en relació a un tipus d'arrel que acaba esdevenint model: els co-radicals.
El problema que plantegen els co-radicals ja ha estat descrit. Bàsicament: es comporten alhora com a afixos i com a radicals de composició. És a dir, comparteixen amb els afixos alguns trets que no són habituals en els radicals convencionals, i amb aquests darrers d'altres trets que no tenen els afixos. Dels primers, per exemple, el fet de no esdevenir mots independents; dels segons, tenir una categoria semàntico-gramatical{1} substantiva o adjectiva, normalment. En general ostenten una funció radical mentre que presenten una forma afixal. Aquí he convingut de tractar-los com a radicals i considerar el procés a partir del qual generen nous mots un procés de composició. Han prevalgut els trets radicals als trets afixals. D'altra banda, mentre que els trets típics d'un afix no els són constants, els típicament radicals sí.
Malgrat tot el que he dit, és obvi que no es tracta de radicals convencionals, i que tot i que es puguin tractar genèricament com a radicals generadors de compostos, l'explotació dels seus trets més específics es pot fer de manera independent de la resta de radicals. És en aquest sentit que incloc en aquest apartat teòric la descripció estricta d'aquests formants i la justificació del tractament especial que reben a la part pràctica.{2} Són, això sí, radicals, i en tant que radicals es presenten en el diccionari de formants en l'apartat corresponent.
Aquesta doble naturalesa (afixal i radical) es discuteix força aprofundidament a Guilbert (1971). L'autor repassa la contradicció entre els trets d'origen etimològic, diacrònics, i d'altres de caire morfològic, que són aquells que accentuen llur consideració afixal. Concretament es pregunta:
Mais cette volonté de dépassement d'un certain nombre de traits morphologiques considérés comme secondaires ne conduit-elle pas à négliger la réalité linguistique d'un certaine dynamique diachronique capable de modifier, non seulement les traits morphologiques, mais aussi les traits syntaxiques fondamentaux? Ou bien la recherche de la réalité syntaxique profonde de la création par composition est-elle apte, au contraire, à mieux éclairer la réalité du fonctionnement du système, par-delà des différences superficielles et, en définitive, à mieux rendre compte de la créativité déjà intervenue et de son développement?{3}
Aquestes qüestions, i d'altres per l'estil, incideixen en l'anàlisi ambivalent d'aquesta mena de formants, que sigui dit de passada, l'autor citat tracta dins d'un capítol general intitulat "La composition allogène",{4} la qual cosa ja és prou indicativa de la consideració d'aquests formants co-radicals quant al procés morfològic amb què generen nous mots, i per tant de llur pròpia consideració lèxica, radical.
En relació, doncs, a aquesta doble naturalesa, en el treball present s'ha constatat i explotat els trets morfològics diferencials, de la qual cosa neix el tractament empíric especial, amb model fixat, a diferència de la resta de radicals de la llengua. Ara, la demarcació en els mots es fa entre símbols que els identifiquen com a radicals, sense cap distinció amb la resta. La descripció com a radicals que els dono, però, no col·lisiona amb el plantejament que es pot llegir a Guilbert (1971), ja que aquest tracta el fenomen sempre com a una variant de composició, malgrat la seva especificitat:
L'étude que nous avons reproduite a permis seulement de démontrer la formation d'un nouveau modèle de composition en dévoilant les divers processus de dérivation par rapport au modèle étranger emprunté et les causes de cette évolution.{5}
Finalment, Guilbert (1971) fa un esclaridora presentació dels factors que fan especials els co-radicals:
Il s'ensuit une modification de la nature des relations qu'ils entretiennement dans le lexique de la langue. Le rapport syntagmatique initial, propre à chaque formation par composition, passe au second plan chez le locuteur de compétence moyenne, la relation principale s'établit avec l'ensemble des éléments identiques figurant dans les divers composés. L'élément, uni par une relation unique dans le rapport de composition spécifique d'une formation, devient élément d'une série verticale ou paradigmatique. Une relation de préfixalisation ou de suffixalisation tend à s'instituer entre les éléments identiques répétés, selon la place qu'ils occupent dans les formations composées. Nous employons à dessein les mots de "préfixalisation" et de "suffixalisation" pour souligner la fonction apparente par opposition à la réalité de la fonction du préfixe et du suffixe. Dans la compétence du locuteur moyen, les éléments mètre, graphe, scope, par exemple, du fait de leur généralisation, paraissent cesser de fonctioner en tant qu'élément verbal opérant la transformation syntagmatique lexicale d'une phrase de base, conforme à la relation entre les éléments du composé. Il arrive que la motivation initiale soit plus aisément maintenue lorsqu'il existe une double appellation, l'une selon le modèle savant, l'autre selon le modèle de phrase "français", en vertu de la difference de niveau de langue propre au milieu social où a cours chacune des formes d'appellation.{6}
Dos trets justifiquen l'adopció del terme co-radical:
a) Es tracta de radicals en tant que signifiquen nocions substantives i adjectives, bàsicament; i que poden funcionar com a tals sense restriccions excloents.
b) En general, però no sempre ni tots, són incapaços de ser el nucli radical únic d'un mot, solen requerir d'un altre radical de suport, ja sigui un altre co-radical (p.ex. aeriforme), o d'un radical convencional o d'un mot independent (p.ex. psicoactiu).
Es poden posar objeccions a l'ús del prefix co- aplicat a aquests formants, ja que es poden trobar ocurrències en què actuen solts, sense un altre co-radical. Aquest prefix, però, intenta aproximar a la noció de dependència, de fet a allò que més els fa assemblar als afixos. La intenció és descriure amb el terme la possibilitat d'aquest funcionament dependent sense que això vulgui dir que se n'exclouen d'altres, de funcionaments; i a més fer evident la realitat, que demostra que generalment actuen en aquest sentit descrit. Això és, les llistes de co-radicals incorporen formants que molt majoritàriament actuen com a tals, malgrat d'altres possibilitats més restringides, però cap arrel que no sigui mai co-radical.
Alguns altres trets i restriccions a tenir en compte en aquest sentit són els següents, a banda del que ja s'ha dit en apartats anteriors (naturalesa lèxica, origen culte, etc.):
a) Solen aparèixer a l'inici dels mots i es confonen amb els prefixos (p.ex. automòbil); però un grup més restringit també apareixen al final del mot i es confonen amb els sufixos (p.ex. filologia).
b) Sovint es combinen amb un altre co-radical (p.ex. aeriforme).
c) Es combinen amb mots que sovint són cultismes (p.ex. fitosanitari).
d) Excepcionalment, algun co-radical esdevé mot independent, la qual cosa sempre és fruit de processos d'adaptació sintàctica i reduccions formals (p.ex. auto, metre).
e) Tot i no ser habitual, en tant que radicals, el fet de funcionar majoritàriament com a co-radicals no impedeix que puguin derivar d'altres mots no compostos (p.ex. hematogènic, però hematoma).
f) Tampoc és impossible que per apòcope d'algun element esdevinguin mots independents (p.ex. hispano-; hispà-ana). Sovint la semblança amb els corresponents radicals catalans fa pensar que realment actuen com a radicals lliures en famílies de derivats (p.ex. fèrric, derivat de ferro, relacionat amb els co-radicals ferro i ferri: ferrodinàmic, ferrimagnetisme).
g) Freqüentment llur aparició va condicionada a la presència de vocals de suport, temàtiques i d'altres afixos (p.ex. ò-metr-e, palat-o, in-èm-i-a, estom-at-o).
Totes les característiques especials que esmentava més amunt, i d'altres, com per exemple i sobretot el fet que es tracti d'un nombre relativament limitat de formants, permet que acceptin un tractament pràctic amb un model, com els afixos. Fins i tot, el fet de tractar-se de formants més llargs, més idiosincràtics en definitiva, i malgrat els contextos de funcionament alternatius descrits, fa que la recerca i segmentació automàtica d'aquests elements esdevingui molt fiable, més que per als prefixos. Per exemple: és pràcticament impossible que un mot iniciat amb el co-radical iodo- sigui, per confusió casual, qualsevol mot iniciat amb aquesta seqüència i que no hi tingui res a veure. Pot ser molt més freqüent, en canvi, que en un mot iniciat amb la seqüència en-, descrita com a prefix, aquest formant no sigui el prefix en qüestió (p.ex. entrada). Les solucions pràctiques, essencials o pal·liatives, a aquestes i d'altres qüestions, s'exposen en el segon capítol on descric la confecció concreta dels models i el tractament real que s'ha fet del corpus. Avanço, però, que els mots prefixats i els que contenen co-radicals han esdevingut una mostra especialment complexa, però operativa, ja que s'han utilitzat com a cates completes de comprovació manual del procés de segmentació automàtica.
D'altra banda, el fet que alguns dels trets exposats més amunt no siguin constants genera sempre errors de segmentació automàtica en els mots excepcionals. El plantejament automàtic del treball, ja s'ha dit, es basa a explotar la regularitat, entesa com la descripció dels fets majoritaris. No cal dir que les excepcions sempre són un obstacle; és per això que es planteja un procediment que combina el tractament automàtic i el manual. Com que el funcionament del partidor és formal, a més, només cal prendre en consideració aquelles restriccions que facin aparèixer el formant conflictiu amb idèntica forma a la que té quan actua com a radical, d'altra manera el programa no els pot confondre (p.ex. pot intentar tractar grafia com un compost ja que la forma del co-radical és idèntica ràdiografia; però no pot confondre el substantiu fre amb el co-radical freno ja que tenen diferències formals). En els models, a més, es descriuen, tant com és possible, les constants perifèriques del formant (afixos adjacents), la qual cosa redueix encara més la possibilitat de confusions (p.ex. in-úr-i-a, hep-at-o).
De tot això, es desprèn que no hi ha uns únics models de formants inicials i finals de mot. N'hi ha dos, amb diferents restriccions d'aplicació segons la mena de mots que generen:
a) Uns amb totes les formes inicials i finals de caire més lèxic, amb una rendibilitat mínima, a l'inici de mot normalment acabades en -o o -i (p.ex. acanto-, abrupti-, bismuto-, labio-, recti-, etc.). Aquests formants es poden considerar, amb una certa tranquil·litat, generadors de compostos, i es poden marcar i segmentar semblantment a com es fa per als compostos tradicionals del tipus portaavions. És evident que hi ha una diferència entre aquesta darrera mena de compostos, en què els integrants de la composició són mots de la llengua, i els que es formen amb co-radicals, els quals quasi mai no esdevenen mots independents. Tot i això, respecte de l'aportació semàntica i l'estructura fonètica, entre d'altres coses, el paral·lelisme dels processos és clar, i les diferències respecte dels derivats, indubtable.
b) Uns altres que incloguin només aquells afixos de significat més genèric, seqüència més breu, distribució més travada, i caire més gramatical. Els models descrits en els apartats anteriors.
Els primers models han de ser més oberts, i de fet neixen i s'enriqueixen en l'estudi pràctic sobre el diccionari. Els segons han de ser tancats i elaborats com s'ha vist des de la fusió de llistes d'autors diversos, sense excloure tampoc la possibilitat que l'avanç del treball pràctic introdueixi seqüències complexes constants de diversos afixos, o formes inèdites a les llistes formals, sempre que compleixin amb els trets descriptors aquí adoptats dels afixos.
No cal dir que l'única mena d'aquests models que es pot generar des de la teoria estricta és la segona. La primera neix substancialment de l'aportació pràctica. Tanmateix hi ha llistes de radicals greco-llatins en algunes obres teòriques, llistes que col·laboren a enriquir el model funcional; també s'hi incorporen algunes formes que els autors consultats tracten com a prefixos però que es caracteritzen com a co-radicals en funció dels trets descrits aquí. Finalment, els diccionaris de llengua (P.ex. el DLC) incorporen bona part dels co-radicals de la llengua en entrades independents amb un article que sempre comença amb l'expressió: "forma prefixada del mot grec (o llatí) x que significa...". Aquestes són les aportacions principals al model de co-radicals.{7} (...)
NOTES
{1} És evident que la categoria gramatical depèn de la realització concreta dels mots. Ara, des del punt de vista essencialment semàntic, sempre es pot atribuir a un determinat formant trets com: realitat, substància, qualitat, etc., trets semàntics que únicament apareixen en les categories lèxiques superiors. (retorn)
{2} En el segon capítol, pràctic, descric la confecció del model de co-radicals, selecció de formes, etc.; l'aplicació eminentment pràctica d'això que plantejo aquí. (retorn)
{3} Guilbert (1971), pàg. 225. (retorn)
{4} Capítol en el qual es tracta dels compostos formats sobre elements lèxics estranys a la llengua de què es tracti, en aquesta obra el francès, i que inclou, evidentment, els compostos d'origen greco-llatí. (retorn)
{5} Guilbert (1971), pàg. 232. La cursiva és un subratllat meu. (retorn)
{6} Guilbert (1971), pàg. 235.(retorn)
{7} El plantejament pràctic del projecte combina l'eficàcia automatitzadora dels ordinadors amb l'afinament de les comprovacions manuals. Respecte de les arrels en general aquest doble tractament és especialment important, donat que l'inventari d'arrels comprovades manualment actua de nou filtre en els mots que es tracten exclusivament amb el programa. Els models de co-radicals, malgrat tractar-se de llistats més limitats, més abastables en la seva totalitat, sorgeixen d'una anàlisi semblant. La diferència essencial és justament en la concepció parcial i total d'uns i altres: els llistats de radicals comprovats inclouen tots els que s'han "pogut" obtenir manualment; els models de co-radicals tenen la pretensió d'incloure tots o la majoria d'aquests radicals cultes, almenys els més rendibles. Mentre que els primers són un subproducte d'una feina principal de comprovació de segmentacions, els segons són fruit d'una recerca deliberada en base als tres focus esmentats: formes prefixades del diccionari, buidatge de llistes publicades, i incorporació de formants exclosos dels models d'afixos. (retorn)
Per comentaris i observacions, poseu-vos en contacte amb
Antoni Jaume Farriols (o amb
Lluís de Yzaguirre)
Institut
Universitari de Lingüística Aplicada (IULA)