La Rambla 30-32. 08071 Barcelona .
Telèfon 542 23 22 . FAX 542 23 21. e-mail: iula@grup.upf.es
Presento primerament les llistes comparades de tots els sufixos, extretes directament de les fonts. S'obtenen dels següents autors i obres, en els apartats corresponents (per l'ordre en què les tracto)
Fabra (1956): Llista dels principals sufixos... apt. 136. Apt. 137 i seq. per a exemples i formes "perdudes".{1}
Mascaró (1986): Sufixos derivatius. pàg. 24 i seq.
Bruguera (1990): Llista dels sufixos. pàg. 30.
Badia (1962): Cuadro sinóptico de sufijos catalanes, apt. 341. Apts. precedents per a exemples.
Ruaix (1987): Noms derivats de noms, etc., temes 3 al 12.
Les discrepàncies de quantitat entre les llistes consultades no són un problema: la solució final és additiva. Sí que ho són les de qualitat, que obliguen a la presa de postures en un sentit o altre. Per tant, presento un seguit d'aclariments sobre la interpretació de les fonts i sobre la confecció de la llista comparada.
La llista de referència és la de Fabra. En principi totes les altres s'adeqüen a l'ordenació que presenta aquesta. La llista de Fabra (1956) es presenta en un únic apartat (136) a la pàgina 115, dins del capítol general de la derivació. Cada forma de la llista es va referint als apartats on s'exposa amb exemples i explicacions. Concretament els apartats van del 137 al 151, i van quedant inclosos en tot de subcapítols que discrimimen la mena de procés de formació de mots que afecta aquell sufix.{2} Sovint els sufixos van referits a més d'un apartat. El fet que els autors no coincideixin a l'hora de repetir o no repetir formes homòfones, obliga a diverses operacions d'adaptació d'aquestes llistes a la de Fabra. Per exemple, la llista de Mascaró sol presentar les diverses possibilitats semàntiques d'un mateix sufix totes agrupades i Fabra tendeix a donar-los llocs independents. El mateix Mascaró reconeix en el seu llibre el següent:
No he tingut en compte el fet que certes formes responen en realitat a dos o més sufixos diferents (-at a bisbat, armat, nitrat; -er a pomer, mentider), distingibles per les seves característiques combinatòries i el seu contingut semàntic.{3}
I fins i tot per la categoria gramatical del mot resultant. Els exemples de cada font ajuden a establir les identitats.
Si és Fabra qui no multiplica les formes, agrupo igualment les de les altres llistes en relació a la primera, i només duplico, més enllà del que ho fa el Mestre, quan la identificació d'unes formes i altres és discutible, o bé quan la simplificació comporta pèrdua d'informació de la llista que intento adaptar; els problemes més significatius en aquest sentit s'exposen amb les llistes mateixes.
A Fabra, només he multiplicat aquelles formes que en la llista original ja ho estan, i no pas aquelles que remet a apartats diversos (p.ex. en funció de les categories gramaticals diverses -adjectius, substantius- dels mots derivables amb el sufix en qüestió), però que exposa en una sola entrada de la llista. Les diferències entre dues formes efectivament duplicades a la llista de Fabra i les que no duplica no són gens clares. Els sufixos capaços de derivar tant noms com adjectius:
- Poden aparèixer en un sol lloc a la llista, i no estar marcats quant a flexió de gènere: -aire.
- Poden aparèixer en un sol lloc a la llista, malgrat haver-hi diferències de flexió entre els substantius i els adjectius: -à -ana / -all -alla / -às -assa / -dor -dora / -er -era / -ó -ona / -ot -ota.
- Poden aparèixer duplicats a la llista, malgrat no comportar canvis de forma per flexió entre noms i adjectius: -al / -ar.
- Poden aparèixer duplicats a la llista, aparentment perquè comporten diferències de flexió (o de tonicitat) en esdevenir noms o adjectius: -ari; -ari -ària; -ària / -at; -at -ada / -dís -dissa; -dissa / -eda; -et(-eda); -et; -et -eta / -ès -esa; -esa; -essa / -i -ia flebles; -ia fleble; -ia fort / -ic; -ic -ica febles / -ís; -ís -issa / -ós -osa; -osa.
Aquest sistema pot fer pensar que algunes variants de determinats formants són absents a la llista de Fabra, ja que no es troben comparades amb les dels altres autors. Això no és quasi mai cert: apareixen desglossades en els diversos apartats a què remet des d'una única entrada a la llista inicial.
Lligat amb això mateix, encara resta la possibilitat que a la llista de Fabra s'oblidin sufixos, o variants d'aquests, que després exposa i exemplifica en els apartats interiors. En aquests casos, he inclòs les formes a la llista tot especificant el problema concret.
Hi ha formes i sufixos realment absents a la llista de Fabra. Sobretot respecte de la llista de Mascaró. Cal aclarir d'entrada, però, que la majoria d'aquestes formes són altament restrictives i pot ser que l'omissió sigui voluntària. D'altra banda, donada la condició de "especials" de moltes d'aquestes formes, no es pot ignorar la possibilitat que en el decurs de tota la gramàtica Fabra en parli, arran d'altres aspectes i temes.
Específicament de la llista de Fabra cal tenir a més en compte els següents aclariments:
a) Els parèntesis de la llista de Fabra són aclariments originals.
b) Mascaró{4} avisa que la llista de Fabra presenta diversos errors de relació i omissió. Sobta que alguns dels errors que Mascaró destaca de Fabra, estiguin al seu torn mal localitzats en les correccions de Mascaró:{5} Cal afegir -int, però no pas a l'apartat 138, sinó al 148; -ori, -òria, tampoc no són al 138, sinó al 148; i 143 i no pas 140, en la forma -tori. A més d'aquests, he localitzat algun altre problema de relació. Per exemple: -itar no és a l'apartat 151 sinó al 150; o bé que -ons no és al 152 sinó al 151. També es troben diverses menes d'ambigüitats en la presentació i distribució de sufixos, com la remissió de la forma femenina -osa a l'apartat 148, on es troba -ós -osa flexionat, però no pas -osa femení; o que hi ha una variant del sufix -ó a l'apartat 144 que no apareix ressenyada a la llista inicial (i -osa al 140, -era al 144, -ol 146); etc. D'altres problemes els he comentats en cada cas a la llista. Destaco, però, novament el fet que Fabra inclou sufixos no indexats a la llista mesclats entre els exemples dels apartats que la segueixen; sovint, però no sempre, usa una tipografia diferent i fa comentaris al respecte. Tot i això, aquest procediment fa fàcil l'oblit d'alguna forma. Els que s'han detectat s'inclouen a la llista.
De la llista de Mascaró cal tenir en compte el següent.
a) Aquesta llista és la de presentació més abstracta i això obliga a tot un seguit d'operacions d'adaptació. La representació fonològica amb què es presenten alguns sufixos obté sovint diverses representacions ortogràfiques. Aquí els criteris formals prevalen sobre els estrictament gramaticals. Els exemples dels sufixos posen de manifest la referència a més d'una categoria gramatical per a cada sufix. Sovint la resta de llistes donen per separat les variants. Aquesta casuística especial, que seguidament preciso, fa que el tractament d'aquesta font sigui molt més complex, sobretot en establir la comparació amb la resta, i en especial amb la llista base de Fabra. Per tot això, a banda dels múltiples aclariments explícits, incorporo al costat d'algunes formes de Mascaró dues menes de parèntesis aclaridors:
- (I sufix),{6} vol dir que aquest sufix s'ha deduït pels exemples d'un altre del qual es pot obtenir per flexió (real o hipotètica), però que alguna de les fonts, normalment Fabra, presenta en lloc independent a la seva llista. També s'especifica d'aquesta manera a una de les formes d'una parella de sufixos, formalment idèntics, que Mascaró exemplifica tots junts, però que Fabra, o eventualment algun altre autor, presenta per separat. Tanmateix, quan descobreixo seqüències complexes exemplificades en l'entrada d'una de simple, seqüències que la resta d'autors presenten en un lloc independent a la llista, utilitzo el mateix sistema de notació. En general, per a qualsevol relació de formes que no es pugui considerar estrictament al·lomorfisme.{7} L'objectiu és aclarir que Mascaró no oblida aquestes possibilitats.
- (al sufix), relació d'al·lomorfisme que l'autor expressa, tant explícitament, com a partir d'algun exemple, amb el sufix del parèntesi. Quan la relació s'extreu d'exemples, es fa constar. En aquest cas, a diferència de l'anterior, cal que la forma exemplificada disposi d'entrada pròpia a la llista.
b) Mascaró utilitza un asterisc per marcar els sufixos que segons ell no són a Fabra. En principi he acceptat aquesta informació. Si més no, he detectat tres casos sense asterisc que aparentment no es troben a Fabra, ni en la llista de sufixos, ni en la d'infixos, ni tan sols barrejats entre els exemples sense haver estat esmentats explícitament. Concretament: -bund, -ema, i -igne.
c) He transcrit ortogràficament, basant-me en l'ortografia dels exemples, la representació fonològica subjacent amb què Mascaró presenta les formes.
d) Mascaró presenta la seva llista en uns termes bàsicament empírics, experimentals, i no la subscriu com a perfecta ni immutable. És, doncs, una llista subjecta a revisions i se'n pot qüestionar, per exemple, la rendibilitat real d'alguns dels sufixos. Aquesta apreciació del propi autor, es confirma consultant exemples en el diccionari invers: sovint n'hi ha un de sol.
e) Les vocals finals que Mascaró considera epentètiques seguint la teoria de Wheeler i algunes altres que marquen el gènere, les faig aparèixer amb el sufix separades amb un guió. Els criteris en base als quals aquestes vocals han de romandre integrades al sufix o bé separades constituint un formant independent s'expliquen en l'exposició de la llista unificada.{8} Les formes fonològiques que proposa no les solen incloure. Cal deduir dels exemples i d'altra informació complementària, quan un sufix només pot tenir, o no tenir, una estructura superficial amb la vocal afectada.
f) Indiferentment de la representació que en doni (amb vocal final o sense), quan els exemples corroboren la flexió, o bé la formació de mots masculins i femenins malgrat no flexionar-se els uns dels altres, ho faig palès anotant per separat les formes masculina i femenina. En aquest sentit, Mascaró sovint només aporta exemples femenins d'alguns sufixos que disposen del corresponent masculí. En aquests casos presento el sufix en les dues formes (masculí i femení); l'autor fa explícit que dóna directament la forma femenina "per fer veure millor la relació amb la forma subjacent".{9} Menys, però també s'extreuen formes femenines d'alguns sufixos que només exemplifica en masculí i que disposen normativament d'un femení.
g) Només faig referència al caràcter tònic o àton d'un sufix si l'ortografia no és explícita i el sufix té algun homònim de diferent tonicitat.
h) En general menystinc les relacions entre sufixos que Mascaró presenta amb expressions com: "potser relacionat amb..." o bé "possiblement relacionat amb..." etc. Sí que les tinc en compte en casos de gran proximitat formal entre les opcions presentades (p.ex. -ívol, -èvol); o quan l'evidència, no sempre etimològica però sempre formal, ho fa aconsellable.
i) No és fàcil d'escatir els casos d'al·lomorfisme en Mascaró. Són dos els sistemes que utilitza i no sempre diu clarament la relació exacta que hi ha entre les formes implicades.
- Presentació de dues o més formes de sufix agrupades en una mateixa bateria d'exemples que inclou mots amb totes les formes proposades. Són, aparentment, els casos en què més clarament l'autor sembla proposar l'al·lomorfisme.
- Situació independent en la llista de cada forma i remissió d'una a l'altra.{10} Normalment una forma complexa remet a una de simple. En aquests casos dóna la demarcació en parts de l'element més complex, la qual cosa indica que no es tracta de cap al·lomorf sinó d'una addició de sufixos simples, tot i que a efectes pràctics els he atorgat parèntesi d'al·lomorfisme (al -sufix). Sempre accepto, en la llista de Mascaró, l'estructura proposada per l'autor, i en el lloc que correspon al sufix complex, presento la forma segmentada tot aclarint la relació amb el simple. De vegades, però, l'element complex remès no s'esmenta explícitament en l'entrada simple al·ludida, que sol ser el mateix sufix amb la pèrdua dels elements vocàlics (p.ex. /and/ -> /nd/); el fenomen apareix aleshores sí com un al·lomorfisme estricte. En aquests casos respecto íntegrament les dues formes i em limito a anunciar la relació amb el parèntesi (al sufix).
També pot ocórrer que la forma més abstracta no sigui directament ortografiable, o que simplement l'única adaptació possible sigui amb la forma proposada per l'al·lomorf més complex. Aquestes formes abstractes s'obvien a la llista i només s'inclouen les propostes ortogràficament reals. Només he exposat les abstraccions en parèntesis de relació d'al·lomorfs, quan són la forma síntesi d'un conjunt d'al·lomorfs, això m'estalvia d'escollir-ne un dels reals com a representació genèrica.
Si Fabra presenta per separat algun dels al·lomorfs que proposa Mascaró, aleshores relaciono cada al·lomorf en el lloc que li correspon en l'equivalent de Fabra, establint sempre les relacions amb el parèntesi{11} o explícitament.
- Finalment, es troben casos en què coincideixen els dos sistemes, casos que reben el tractament general descrit. En qualsevol cas, no deixa de sorprendre tanta diversitat per tractar aparentment al mateix fenomen.
j) Algunes formes de Mascaró es dedueixen exclusivament d'exemples i no de propostes explícites. Solen ser formes complexes, que n'inclouen d'altres de simples que sí que són a la llista, però que els altres autors proposen independentment: seria injust pensar que Mascaró oblida aquestes possibilitats si de fet les ha exemplificades. Quan Mascaró és l'únic a donar fe d'una forma i ho fa per aquest procediment de l'exemple dins d'una altra, normalment només l'esmento en la llista juntament amb la forma de relació, sense lloc independent.
De la de Bruguera, el següent:
a) Aquesta llista no està exemplificada i per això resulta difícil, en alguns casos, d'establir les relacions amb les formes de les altres llistes. La transcric talment com apareix amb tots els parèntesis d'aclariment. D'altra banda, aquesta manca d'exemples dificulta la identificació dels sufixos que apareixen únicament aquí.
b) Les llistes de Fabra i Bruguera són molt coincidents. En cas de dubte, tendeixo a identificar les formes de totes dues. Per exemple, si Mascaró dóna dues formes homòfones com a sufixos diferents, i Fabra i Bruguera en donen una, relaciono la de Bruguera amb la corresponent de Fabra, i no pas amb l'opció lliure de Mascaró.
De la llista de Badia és important tenir en compte el següent:
a) Mascaró afirma de la llista de Badia que coincideix amb la de Fabra excepte per alguna reducció i addició. De Mascaró: reduccions: -ià reduït al sufix -à, -essa, els àtons -ol, -ul; addicions: sor-a, tor-a, reduït a Fabra ambdós al sufix -or. A banda d'altres diferències parcials, també he detectat la no incorporació a Badia de: -aci -àcia, -aina, -ari -ària (sí -ari), -dís -dissa (sí -dissa), -ic -ica (sí -ic), -it, i -ons; i l'afegiment de: -eny.
b) Badia, com Fabra, no fa segmentacions internes en els sufixos per qüestions de flexió i d'altres; presento les formes com l'autor les proposa.{12}
c) Badia discrimina les diverses opcions d'un mateix sufix en funció de l'especificació semàntica del mot resultant de la derivació. Aquí no s'ha tingut en compte.
d) Respecte de la categoria del nom resultant, no dono dues posicions a la llista als sufixos que deriven tant noms com adjectius, sempre que Fabra no ho faci tampoc. En general, adapto la llista de Badia, que multiplica la repetició d'un sufix tantes vegades com diferències del tipus que sigui provoqui en els mots derivats, a la llista base de Fabra.
Finalment, de la de Ruaix, el següent:
a) Ruaix no presenta cap resum alfabètic dels sufixos. Cal anar-los localitzant d'entre les molt diverses especificacions semàntiques i morfològiques amb què els va organitzant, tot esquivant possibles repeticions en aparèixer a voltes el mateix sufix en diversos apartats. Alguns sufixos són proposats exclusivament des de notes al peu de pàgina: malgrat l'atenció, l'oblit no és impossible. Evidentment adequo la proposta d'aquest autor a l'ordre alfabètic de les altres i aplico criteris anàlegs quant a la repetició o no d'una determinada forma a la llista.
b) Per a Ruaix, no dono tots els parèntesis i notes referents a cada sufix; la profusió amb què els usa ho fa poc aconsellable. Tot allò més significatiu a la finalitat d'aquest treball sí que ho ressenyo.
Ultra les esmentades, les diferències de notació entre les llistes originals i la presentació d'aquest treball, són fruit de l'aplicació dels criteris anteriors. Per al que no contemplin aquests criteris dono explicacions explícites en les llistes. De tota manera, sí que romanen fidels en tot allò que és essencial.
NOTES
{1} Formes no indexades a la llista que apareixen pel mig d'aquests apartats.(retorn)
{2} Noms derivats d'altres noms (apts. 137, 138, 139, 140); noms derivats d'adjectius (apts. 141, 142); noms derivats de verbs (apts. 143, 144, 145); adjectius derivats de noms (apt. 146); adjectius derivats d'altres adjectius (apt. 147); adjectius derivats de verbs (apts. 148, 149); verbs derivats de noms, d'adjectius, i d'altres verbs (apt. 150); adverbis (apt. 151).(retorn)
{3} Mascaró (1986), pàg. 24. (retorn)
{4} Mascaró (1986), pàg 24. (retorn)
{5} Desconec l'edició concreta de la "Gramàtica Pòstuma" que ha utilitzat Mascaró, perquè no ho especifica, i per tant no es pot descartar que hi hagi alguna diferència formal entre la que he utilitzat aquí (10a ed., 1981) i la seva. (retorn)
{6} Podeu interpretar la I del parèntesi com la locució "inclòs a", com les lletres al del següent apartat, com a "al•lomorf de". (retorn)
{7} Tot seguit, però, es verurà que tampoc no puc ser especialment rígid en el tema de l'al•lomorfisme. (retorn)
{8} Al final d'aquest primer capítol teòric presento, en apartat independent, una reflexió explícita sobre les vocals conflictives en general.(retorn)
{9} Mascaró (1986), pàg 24.(retorn)
{10} A partir d'un: "vegeu...", que tampoc no és un missatge explícit d'al•lomorfisme, tot i que jo li he considerat. (retorn)
{11} En què: al = al•lomorf; A = agrupat en bateria a Mascaró amb la resta de formes; R = remès a Mascaró de l'un a l'altre; A/R = agrupat i remès alhora. (retorn)
{12} Això també serveix per a Bruguera i Ruaix. (retorn)
Per comentaris i observacions, poseu-vos en contacte amb
Antoni Jaume Farriols (o amb
Lluís de Yzaguirre)
Institut
Universitari de Lingüística Aplicada (IULA)