La Rambla 30-32. 08071 Barcelona . 
           Telèfon 542 23 22 . FAX 542 23 21. e-mail: iula@grup.upf.es

1.4.5. Prefixació i composició

Aclarim una mica el terreny, primerament: És indiscutible que els mots prefixats són mers derivats, i de cap manera compostos.{1}

Aquests dos processos, el primer, una tipologia de derivació, i el segon, una modalitat diferent, cal tractar-los conjuntament. Més amunt ja he insinuat que és aquí on hi ha la major part de les dissensions entre els diversos autors. És indispensable establir-ne la naturalesa, i la dels formants implicats, tot discriminant-ne l'un de l'altre. Cal comentar amb detall quins aspectes pràctics generen la confusió i com es pot arbitrar un tractament unívoc i sistemàtic per a qualsevol cas; ho exigeix la naturalesa del treball. Altrament, des de la vaguetat de les definicions generals, la descripció d'un i altre procés és prou simple.

La finalitat d'aquest apartat és establir, a manera de postulat de treball, la posició que s'adopta en aquest estudi. Tot plegat atenent a les peculiaritats del plantejament i enfocat a rendibilitzar tant com sigui possible el sistema; això sí, sense transgredir en cap moment allò que es pot titllar d'evidències lingüístiques i/o principis inqüestionables de la teoria tradicional, més enllà d'una discrepància específica de dos autors concrets.

Admeto sense discussió que un mot requereix la presència obligada de, almenys, un radical o arrel. Aleshores, quan parlo de prefixos, em refereixo a formants inicials de mot en principi no tractables com a radicals, però que van seguits d'un formant prou lèxic com per a considerar-lo, de radical. Igualment a això em refereixo, mutatis mutandis, quant als sufixos o als infixos. Quan parlo de compostos, em refereixo a la combinació de dos (o més) formants que, si convé amb les adaptacions necessàries a una estructura superficial autònoma, siguin prou lèxics com per a esdevenir radicals de mots simples, realment o potencialment.

Adaptada als condicionaments específics de l'inici dels mots, la prefixació, en l'ordre teòric, es planteja de manera anàloga a la sufixació, i per tant es pot descriure i analitzar com ja s'ha fet més amunt en relació a aquest darrer procés. La dificultat es fonamenta d'una manera més concreta en la naturalesa ambigua de determinats formants inicials de mot que, combinats amb un radical inequívoc, ofereixen sovint aspectes de prefix, afix per tant, i de radical. En el primer cas, el resultat esdevindria un mot derivat i en el segon un compost.

El programa de segmentació treballa amb llistes de formants previsibles. Cada llista conté únicament una mena de formants. Cal que a la llista de prefixos hi apareguin únicament prefixos. Cal que a la llista de radicals inicials de compostos (co-radicals) hi apareguin només radicals. Tant el programa com la verificació manual marquen de manera diferent la segmentació d'uns i altres. Cal, en definitiva, decidir quines característiques concretes permeten considerar un determinat formant radical o afix. A banda del respecte que mereix la discriminació teòrica dels processos de formació de mots en el plantejament de la segmentació dels mots, d'altres avantatges d'índole més pràctica aconsellen treballar amb llistes separades per a cada tipologia de formants. N'hi ha una descripció acurada en el segon capítol d'aquest treball.

Inicio ara una discussió comparativa en base, essencialment, a les tres obres més citades fins aquí: Fabra (1956), Mascaró (1986) i Cabré i Rigau (1986).

El tractament que reben els mots compostos i prefixats en les diferents obres consultades és prou dispers, molt més, si més no, que per als sufixos. D'entrada, presento la descripció del tractament de Fabra, al qual contraposo els altres dos.

La gramàtica de Fabra conté dos capítols, sisè i setè, dedicats, respectivament, a la derivació i a la composició. La derivació es limita, però, a la sufixació; inclou tot el que fa referència als infixos. A la composició hi inclou qualsevol procés d'adjunció de formants davant d'un radical; en conseqüència, s'hi barreja la prefixació. Contradictòriament, però, aporta exemples de prefixació en la descripció general de la derivació (ap. 130).

La gramàtica descriu els prefixos a base d'exemples. Utilitza, i és significatiu que sigui així, prefixos com des- o com in-, o com bes-. Aquests mateixos prefixos apareixen tractats en detall, però, dins del capítol de la composició, en l'apartat 153, sota el títol de "Composts formats amb prefixos". En aquest mateix capítol distingeix aquests dels anomenats "els altres compostos", que són, a grans trets, els compostos tradicionals. De moment, de l'ambigüitat esmentada n'extrec, en benefici del meu plantejament, la naturalesa derivacional de la prefixació. De fet, després de llegir atentament l'esmentat apartat 153, hom arriba a la conclusió que sota un hipotètic títol com "Els prefixos", o simplement sense títol com ja es fa habitualment en la gramàtica, aquests continguts es podien presentar sense problemes dins del capítol de la derivació, abans o a continuació dels sufixos. En aquest sentit m'alineo amb les tesis de Badia (1962), que postula un esquema semblant.

Malgrat això que dic, en l'apartat 152, Fabra defineix i exemplifica la prefixació com una modalitat de composició. Atorga la categoria de prefixos a aquells radicals inicials, evidentment combinats amb algun altre radical, que ostenten categories preposicionals i adverbials. Més enllà d'altres precisions, i més enllà de l'esmentada consideració derivacional del procés, ja d'entrada, aquestes categories s'accepten en aquest treball com a prefixos estrictes, gramaticals, i els que configuren la base de la llista comparada i els models formal i funcional de prefixos que es troben més avall.

Convé transcriure íntegrament els dos paràgrafs que integren l'apartat 152, primer del capítol setè sobre la composició.{2}

En els mots contraprojecte, comptagotes, camallarg, hom reconeix fàcilment dues parts o elements constitutius, com en els mots ventós, derivat de vent, groguenc, derivat de groc, i deslleial, derivat de lleial (V. ap. 130);A però, mentre que en aquests mots un sol dels seus components és un mot (el nom vent en ventós, l'adjectiu groc en groguenc, l'adjectiu lleial en deslleial), en aquells mots ambdós elements constitutius són mots:B la preposició contra i el nom projecte en contraprojecte; una forma del verb comptar i el nom gotes en comptagotes; el nom cama i l'adjectiu llarg en camallarg.

Quan el primer element constitutiu d'un mot compost és un adverbi o una preposició, aquest element és considerat com un prefix, i així pot dir-se que un mot com contraprojecte és un derivat de projecte per mitjà del prefix contra, com es diu que ventós és un derivat de vent per mitjà del sufix ós.C I notem que es consideren com a mots compostos no solament aquests derivats sinó els formats amb ajut de prefixos febles (V. ap. 153) i dels manllevats al llatí i al grec tals com super, arxi (V. ap. 156).

A. Se suposa que intenta exemplificar casos de composició, però fa referència a l'apartat 130, el primer de la derivació, on apareix el mateix exemple.

B. Suposo que això implica la descripció de la composició a partir de mots. Per a aquest treball, la composició s'admet també a partir de radicals. Evidentment de mots, també, no necessàriament lexemes.

C. A banda d'acceptar com ja s'ha dit les categories adverbial i preposicional com a generadores de prefixos, és evident que dels mots de Fabra es dedueix que la prefixació és un tipus de composició, i que la derivació i la composició són dos mecanismes complementaris, no excloents: els mots poden ser alhora derivats i compostos. Allò que costa més d'acceptar, però, és que els prefixos puguin ser alhora radicals i afixos. Aquesta mena de plantejament ambivalent no és apte per a un treball com aquest que tendeix a explotar la regularitat. En conseqüència, accepto totes les discriminacions que planteja Fabra sense admetre, però, que la prefixació, descrita amb els límits que ell mateix proposa, sigui una tipologia de composició, terme que aquí es reserva per a la modalitat descrita en el primer paràgraf, amb algunes puntualitzacions que aniran sortint d'ara endavant.{3}

Llevat d'aquesta contradicció resolta com ja s'ha dit, el plantejament general de Fabra és l'acceptat en aquest treball. Fruit, però, de la contradicció esmentada, Fabra discrimina entre els prefixos que no esdevenen mots, del tipus des-lleial, i els que sí que ho són, del tipus contra-projecte. Aquí es considera prefix tot allò que Fabra considera prefix; uns i altres, per tant. Tot i això la possibilitat que un prefix pugui eventualment esdevenir un mot real independent només s'accepta per a preposicions i adverbis, categories a les qual hom pot discutir fins i tot aquest estatus lèxic donada la seva aparició sintàctica bàsicament dependent.

A partir d'aquí, Fabra presenta en els apartats 153 i 154 la llista de tots els prefixos, àtons i tònics, respectivament, tot barrejant prefixos estrictes, i preposicions i adverbis. En els apartats 155 i 156, presenta prefixos cultes procedents del llatí i del grec que respecten les característiques suara descrites per a tots els prefixos en general.

Amb l'apartat 157 s'inicia allò que anomena "els altres compostos", i que per aquest estudi són els "únics" compostos. La descripció dels mots compostos ve donada per l'addició de les característiques de cada grup de mots:

- Aps. 157 i 158: Totes les combinacions de dos mots reals, flexionats (p.ex. ventafocs) o no (p.ex. camallarg), amb flexió final o sense, en els quals no hi intervingui cap preposició ni cap adverbi, amb components que pertanyen a categories gramaticals diferents.

- Ap. 159: Amb components de la mateixa categoria gramatical, normalment amb guionet (p.ex. sord-mut).

- Ap. 160: Conjunts de mots a l'estil de blat de moro que sovint apareixen sintetitzats per un motiu o altre. Alguns amb guionets (p.ex. cap-gros), d'altres a partir de l'elisió d'una vocal comuna (p.ex. aiguardent). En casos com aquest darrer, a efectes de segmentació, en general, la vocal s'inclou amb el segon radical, ja que del primer es pot considerar una marca de gènere, mentre que del segon és peça essencial del radical: aigu-ardent.{4}

- Ap. 161: Aquest apartat és especialment útil aquí. En els orígens d'aquest projecte, la mena de radicals que tracto ara eren considerats normalment prefixos. Són radicals greco-llatins que actuen de manera anàloga als prefixos: no són mai mots independents; tampoc és fàcil que siguin radicals d'una família de mots; etc. De fet, sovint es combinen amb un altre radical de mateixa mena. També és possible que apareguin per la mateixa causa com a aparents sufixos. Però és evident que es tracta de radicals substantius, adjectius i verbals, lèxics, per tant, i que la coherència exigeix de tractar-los com a tals radicals, generadors de compostos, per tant. Alguns exemples són vermífug, fotògraf, termòmetre. És freqüent que moltes d'aquestes formes acabin en una -o difícil d'analitzar (p.ex. termodinàmica, hidroteràpia, baròmetre, físico-químic). Fabra no es pronuncia explícitament sobre l'origen d'aquesta vocal tot i que sembla donar a entendre un origen epentètic. A nivell de la segmentació pràctica dels mots, aquestes vocals, a voltes també ii, s'han aïllat completament. El que sembla evident, amb indiferència de l'origen que se'ls atorgui, és que no pertanyen essencialment al radical. D'altres autors, com es veurà, també en parlen.{5} En general aquesta mena de radicals cultes s'anomenen en aquest treball amb el terme "co-radicals", terme que es justifica pel fet de tractar-se de radicals que no solen aparèixer solts; habitualment requereixen de la presència d'un altre radical, ja sigui un altre co-radical o bé un radical "convencional".

Abans d'abandonar Fabra, com a entrada per als altres autors de referència, sembla oportú de comentar la descripció inicial que dóna de radical en l'apartat 131 i que transcric tot seguit perquè s'ajusta a la perfecció a l'ús que he adopat del terme "arrel", teòricament i pràcticament:

La forma que revesteix un nom o adjectiu en singular o, quan aquesta forma acaba en a, e, o o, allò que en resta llevant-li les vocals a, e o o finals, és el que s'anomena radical d'aquell nom o adjectiu. Així, els radicals dels noms fill i avi (pl. fills, avis) són respectivament fill i avi; els radicals dels noms cabra i toro (pl. cabres, toros) són respectivament cabr i tor; ...El radical del mot primitiu és, doncs, l'element comú a totes les formes d'aquest mot (agre, agra, agres) i dels seus derivats (agrós, agrosa, etc., agror, agrors, etc).{6}

La doble visió amb què Mascaró presenta les arrels{7} es resol com es veu a Fabra en favor de l'opció més sintètica: l'arrel és la del primitiu per a tots els derivats. Val a dir que els exemples de Fabra són d'un únic sufix; fins i tot acceptant el risc de fer-ne una lectura equivocada, l'enunciat de la darrera part de la cita és prou clar: element comú a totes les formes d'aquest mot i dels seus derivats. Lligat per tant a la idea de primitiu, forma etimològicament original més simple.

Mascaró (1986) esmenta dos criteris de classificació dels prefixos. Això és, el fet que siguin o no radicals i el fet que siguin tònics o àtons. Vist el que ja s'ha dit, respecte del primer criteri es tracta aquí de decidir simplement si ho són, de prefixos, ja que si els considerem radicals mai no intervindran en processos de prefixació. Respecte del segon, ja avanço que és un criteri no explotable pel sistema per diverses raons.

Aquest autor, mantenint-se volgudament en l'ambigüitat esmentada de Fabra, parla de prefixos compositius i prefixos derivacionals. Aquí radicals de composició (la majoria dels conflictius són co-radicals) i prefixos estrictes. No sense objeccions, però, acaba atribuint als primers el tret +tònic, i als segons el tret -tònic. Aplicant els criteris esmentats i acceptats en parlar de Fabra sobre què és prefix i què és radical, es detecten fàcilment formants radicals àtons i prefixos tònics. Per exemple, els formants inicials fora-, avant-, no-, menys-, prop-, quasi-, ben- i mal-, citats pel mateix Mascaró, en contra de Fabra, com a prefixos compositius per pertànyer a una classe lèxica major (adverbis), es tracten aquí justament per pertànyer a la categoria adverbial com a prefixos estrictes, i en canvi són tots tònics. El formant -metre (p.ex. colorímetre), tractat aquí com a radical en tant que ostenta una naturalesa substantiva evident, és àton; succeeix un cosa semblant amb formants inicials com antro- o bio-, segons transcripcions fonètiques d'exemples al Diccionari Català-castellà de Diàfora a cura de Joaquim Rafel.

Així doncs, ara sí, vaig en contra d'un dels criteris més generalment admesos en relació als compostos i als derivats. No accepto que els derivats tinguin necessàriament un accent i els compostos dos. Hom sap que la progressiva pèrdua de consciència en relació a l'origen dels integrants dels compostos, així com l'especialització semàntica específica, provoca amb l'ús i el temps la progressiva neutralització del primer accent, la qual cosa no fa desaparèixer l'evidència etimològica sobre l'origen compost del mot. Ningú no pronuncia ['par 'aj w ] sinó [p 'raj w ], però la reflexió més superficial condueix a dues realitats distintes sintàcticament relacionades: para -> verb aigua -> objecte directe. A més, aquesta mena d'evolucions és capriciosa i atzarosa ja que no actua igualment fins i tot en mots semànticament relacionats: malgrat paraigua, seguim pronunciant ['par 's l], amb dos accents i essa sorda inicial a sol. Per això discrepo de Mascaró quan afirma que "en l'últim estadi es perd l'estructura morfològica del compost, i per tant tota l'estructura del compost, i el mot passa a ser simple".{8}

Descartat per essència, doncs, el criteri de la tonicitat, resten encara arguments pràctics que desaconsellen el seu ús com a criteri. El més important és que la transcripció ortogràfica del corpus impedeix detectar fàcilment les reduccions vocàliques que evidencien l'atonicitat d'una vocal. Tanmateix l'ortografia tampoc no és constant quant a l'accentuació gràfica en alguns formants ja que, malgrat que es tracta d'un sistema absolutament regular, l'arbitrarietat d'accentuació dels diacrítics trenca el sistema; la dièresi, marca implicada directament en la configuració accentual, a voltes, i fonètica, sempre, del mot és altament excepcional. Finalment, els complexos moviments accentuals cap a la dreta dels mots{9} modifiquen l'origen accentual dels formants i n'eliminen les opcions d'aprofitament sistemàtic com a criteri. El mateix Mascaró topa amb aquesta qüestió i malgrat mantenir-se en la discriminació de prefixos i radicals en relació a l'accent, es veu en la necessitat d'introduir el dubte:

Com que un prefix per definició, no pot aparèixer mai aïllat -altrament fora un radical- no podem determinar si té accent subjacent o no. Com a conseqüència d'això ens trobem amb el dilema següent. Pot ser que tots els prefixos siguin compositius; alguns seran tònics -i donades les propietats fonològiques dels compostos mantindran l'accent o la vocal sense reduir- i els altres àtons. O bé pot ser que existeixin prefixos derivacionals i en aquest cas no podem determinar si són tònics o àtons. La classificació dels prefixos es fa difícil, perquè el caràcter tònic o àton és, en molts casos, indeterminable.{10}

La darrera part de la cita, marcada amb negreta, justifica el plantejament excloent en relació a l'accent.

La mateixa cita em permet de reprendre la qüestió de la discriminació radical-afix. En primer lloc no entro en contradicció amb Mascaró si dic que, certament, els prefixos no poden aparèixer mai aïllats, excepció feta dels procedents de preposicions i adverbis catalans. Ara, els radicals, alguns radicals, tampoc, i no per aquesta causa es consideren prefixos. En tot cas, com a tret d'anàlisi, el fet que un formant aparegui aïllat en un mot el distingeix com a radical (atenent a l'excepció esmentada). Però el fet contrari, que no aparegui mai aïllat, no el converteix en prefix. En aquest sentit unidireccional s'ha explotat el criteri en la confecció dels models de radicals de composició inicials i finals que s'esmenten més avall i en la segmentació manual mateixa del corpus.

Si més amunt ja he renunciat a la visió tradicional de la derivació segons la qual un derivat es forma amb un mot i un afix, substituint-la per una visió més essencial segons la qual, a partir d'una arrel primitiva, es formen progressivament uns derivats dels altres; ara, respecte dels compostos, he de renunciar també a la visió tradicional de la composició com a fusió de dos mots que existeixen independentment com a mots simples. La composició, tal com aquí s'entén, implica la fusió en un mot complex de dues arrels o radicals, en el sentit etimològic de primitius que pertanyen des d'un punt de vista semàntic a les categories gramaticals més lèxiques: substantius, adjectius, i verbs, sense necessitat que aquests radicals siguin mots reals de la llengua i fins i tot sense que calgui que pertanguin al corpus lèxic del català, com per exemple els radicals greco-llatins ja esmentats.

Mascaró planteja la qüestió general dels mots complexos (tots els obtinguts amb la unió de més d'un formant) com un tema no fixat definitivament. Distingeix diverses categories de mots complexos, dues de les quals, derivats i compostos, descriu en funció dels criteris aquí adoptats: la composició és a partir de radicals no necessàriament mots independents, i la derivació entre un radical, no necessàriament un mot, i un afix.

A hores d'ara ja queda clar que el problema sobre els límits de la composició en relació a la prefixació no és en els compostos tradicionals, formats a base de mots reals de la llengua, sinó en relació a aquells que incorporen formants, que sense ser mots reals, tenen una forta càrrega lèxica. I a la inversa, respecte dels adverbis i preposicions, especialment els primers, que essent mots independents, es consideren prefixos quan es combinen amb un altre radical. Per cloure les referències a Mascaró cal aclarir que costa saber quan l'autor admet la naturalesa prefixal o radical dels formants dubtosos, sobretot quan parla de "compostos amb elements de tipus prefixal", per exemple. En tot cas es poden fer dos darrers apunts, un d'adscripció i l'altre de discrepància.

Mascaró tracta sota l'etiqueta general de "compostos de tipus culte" els radicals greco-llatins que ja esmentava Fabra. I tracta en tot moment aquests formants amb el terme "radical": "radicals savis que existeixen independentment", "radicals savis que no existeixen més que en aquest tipus de compost", etc. Totalment d'acord, per tant. En tot cas, l'única discrepància en aquest sentit és que per a aquesta mena de formants savis no fa la discriminació adverbial-preposicional proposada més amunt i tots es tracten de radicals: aquí es manté fins en aquests la discriminació, i les preposicions i adverbis llatins es consideren prefixos.

La discrepància esmentada és en relació als adverbis acabats en -ment i formats sobre la forma femenina singular dels adjectius. Tot i que es fa difícil establir la categoria del formant -ment, i que fins i tot se li pot cercar un tema substantiu, dues objeccions aconsellen de tractar-lo com a afix: a) Per autoritat. El fet que Fabra (1956) els inclogui en l'apartat 151, al final del capítol de la derivació, i fora de la composició, de mires prou amples com ja s'ha dit. I b) Per prudència. El fet que la formació d'aquests adverbis s'hagi arribat a analitzar com un procés de flexió dins el paradigma adjectiu, la qual cosa, si no s'identifica amb la derivació, sí que s'hi aproxima, i s'allunya definitivament de la composició.

La darrera consulta en el llibre de Cabré i Rigau (1986) no m'allunya del que ja s'ha postulat com a principis de tractament teòric en relació al tema d'aquest apartat, i fins i tot en reforça el plantejament i obliga a algunes reiteracions.

S'admet clarament i de bon antuvi que la composició requereix radicals, no forçosament de mots reals. S'admet la inclusió de la prefixació dins del procés general de la derivació, per oposició a la composició. S'estableixen nexes d'analogia entre la sufixació i la prefixació. S'estipula com a tret distintiu dels afixos la seva distribució condicionada a la presència d'un radical, etc. Ho analitzo per parts.

Cabré i Rigau no ignoren el fet que la prefixació és un procés de descripció ambivalent i en aquest sentit s'analitza:

(...) aquesta vacil·lació es deu al caràcter mateix dels prefixos, que, segons com se'ls analitzi i segons de quins prefixos es tracti, tenen característiques d'un i altre bloc.{11}

Més endavant parlen dels prefixos com "elements borrosos pel que fa a la seva caracterització global".{12} També s'expressa com a criteri d'analogia entre sufixos i prefixos llur naturalesa travada, és a dir, la manca d'autonomia. No s'ha d'oblidar, però, que aquest tret no és distintiu únicament dels afixos segons els meus postulats, ja que alguns radicals tampoc no són autònoms (p.ex. àngio-, -graf(-i-a)). D'altra banda, reitero que alguns prefixos d'origen preposicional i adverbial apareixen lliurement en les frases i sintagmes, en tant que tals preposicions i adverbis, almenys gràficament; de l'autonomia sintàctica se n'hauria de parlar amb més detall, no ho faré, però. Malgrat unes coses i altres, en aquest treball ja s'ha expressat la necessitat inherent al sistema mateix d'anàlisi de treballar en base a categories i nocions unívoques, la qual cosa obliga a establir en els casos dubtosos criteris arbitraris. La mateixa ambigüitat de la qüestió, però, ho permet.

En tot cas, com Mascaró, les autores presenten la mena de restriccions que impedeixen totes les combinacions possibles entre radicals i afixos: morfològiques, semàntiques i sintàctiques. Respecte de les primeres, aquí s'opta per un sistema totalment descriptiu, és a dir, els models miren d'obtenir les llistes totals d'afixos i de totes les seves possibilitats de combinació, tot restringint les anòmales o les impossibles. Això no obstant el sistema té limitacions. En aquest sentit vegi's més avall la confecció del model funcional, on hi ha el detall, formant a formant, i el funcionament del partidor. L'ús de la semàntica en el tractament dels afixos ha estat més operatiu que essencial. És a dir, s'utilitza el significat com a element distintiu que permeti establir categories gramaticals. Per exemple, el formant hipo-, en principi no identificable amb cap categoria ja que no és un mot català, és considerat prefix i inclòs en el model de prefixos perquè significa el mateix que la preposició sota. Per a aquesta qüestió emplaço al capítol sobre les arrels i a la confecció dels models funcionals, al segon capítol.

Respecte de la categoria gramatical no s'explota per als prefixos de manera sistemàtica en relació al funcionament global del programa de segmentació. Això no exclou que diverses aplicacions parcials dels sistema sí que ho tinguin en compte, ja que la segmentació dels mots s'enriqueix de passades parcials amb criteris més restrictius sobre mostres delimitades per unes característiques específiques. Faig la descripció concreta i completa en els apartats pràctics i de dades del treball. En general, però, a diferència dels sufixos, són pocs els prefixos categoritzadors, malgrat ser-ho explícitament. a-, es-, per exemple, generen verbs com esbandir o apressar, i ni *bandir ni *pressar no són mots reals, la qual cosa confirma que la generació d'un verb a partir dels radicals band i pres passa per l'adjunció dels prefixos esmentats. Però les mateixes formes sovint no transcategoritzen, la qual cosa n'impedeix el tractament sistemàtic: estirar està relacionat semànticament i etimològica amb un verb real tirar, per exemple.

Un únic element de discussió d'aquest llibre respecte del postulat adoptat aquí és en relació a la naturalesa adverbial (i preposicional) dels prefixos. Aquí, seguint Fabra, i d'altres autors com Badia (1962), s'opta per aquesta consideració. Cabré i Rigau en discrepen. Consideren que els radicals a partir dels quals es generen compostos són substantius, adjectius, verbs, però també adverbis, i que els mots compostos obtinguts són únicament substantius, adjectius, i verbs. Això darrer permet establir una restricció d'actuació del partidor: mai no intenta segmentar a partir dels paràmetres dels co-radicals mots categoritzats com a adverbis, preposicions, articles, i tota mena de categories determinants. Resta però la qüestió essencial: qualsevol formant inicial de mot de naturalesa adverbial, categorialment o semànticament, que apareix seguit d'un altre radical, és a dir, travat, s'inclou al model de prefixos i per tant la segmentació del mot en qüestió serà tractada com un procés de derivació i no de composició.

Cabré i Rigau només contemplen la possibilitat que els adverbis es combinin amb radicals verbals per formar verbs de l'estil de benveure o menystenir. Algunes lexicalitzacions de formes dels paradigmes d'aquests verbs fan la qüestió menys simple: benvingut. Tot i això, aquesta mena d'excepcionalitat té en el treball un tractament idiosincràtic. Tornant a l'essencial, però, segons el meu plantejament aquests mots es tracten com a prefixats, derivats, i segons el de les autores com a compostos.

Ni en el breu espai que dediquen específicament als compostos amb adverbis, ni en d'altres, les autores no aporten cap argument explícit a favor de la seva tesi, més enllà d'una tàcita i admissible acceptació dels adverbis com a mots amb radical. En tot cas, allò mateix que es critica de les obres de Fabra i Badia, és a dir, l'acceptació sense discussió de la naturalesa prefixal de preposicions i adverbis, es fa en aquesta obra en sentit invers pel que fa als adverbis.

Com a principi, tot adscrivint-me a aquesta mena d'acceptacions tàcites, adopto els criteris de Fabra i Badia. Dos arguments, m'hi fan més propens.

a) Preposicions i adverbis tenen força més coses en comú entre ells que amb substantius, adjectius i verbs: no flexionen; no són autònoms (admeto objeccions pel que fa als adverbis en aquest sentit); són elements de significat mal·leable, no inherent, en funció de l'entorn sintàctic i semàntic; no aporten la càrrega lèxica de les categories superiors; tradicionalment s'han tractat al marge d'aquestes categories superiors; unes i altres sovint coincideixen en un mateix significant de significat prou pròxim i difereixen només per la funció sintàctica; etc.

b) Tant Mascaró com Cabré i Rigau admeten que el nucli dels compostos és molt majoritàriament el de la dreta. Els adverbis sempre apareixen a l'esquerra. El fet que no siguin mai el nucli d'un compost posa en dubte llur naturalesa radical lèxica.

Els arguments no són definitius i la dosi d'arbitrarietat per adoptar el principi que postulo és força alta. D'altres arguments de pes es poden argüir en contra, i es poden posar objeccions raonables als que aquí he donat. En tot cas la tria es fa necessària i presento l'opció raonadament i amb un aval que em sembla prou decisiu, el de Fabra.{13} Malgrat tot, fruit d'aquesta inseguretat en el tema dels adverbis, més avall es pot comprovar que alguns criteris sobre la consideració de formes concretes en els models són encara més arbitraris.

Amb les preposicions, però, no ocorre el mateix. La mateixa obra tracta aquests elements en el capítol dedicat a la prefixació, tot i que salva la possible incongruència quant al tractament divers d'adverbis i preposicions, en principi elements distints però de rang gramatical comparable (parts de l'oració), tot dient que en aquells mots complexos iniciats mitjançant preposició, aquesta no és tal preposició en realitat: es tracta d'un formant afixal homòfon. La realitat semàntica d'aquest formant, però, els aproxima, si no identifica, amb les corresponents preposicions. Aquí, defugint el plantejament més rígid de Cabré i Rigau, i atenent a aquesta relació semàntico-formal, parlo directament de la "naturalesa" preposicional d'alguns prefixos (i de l'adverbial, com s'ha dit). En aquest sentit, com es veurà en els models, s'afegeixen a la llista de prefixos alguns formants que no tenen categoria gramatical estrictament preposicional i/o adverbial, però que semànticament, respecte de la determinació que fan del radical que precedeixen, sí que tenen aquest caràcter adverbial o preposicional. La major part d'aquests formants són quantificadors, que per analogia amb quantificadors adverbials (p.ex. molt, poc, força, etc.) s'inclouen amb els prefixos (p.ex. uni-, multi-, bi-, etc.). D'altra banda, la majoria d'aquests prefixos "especials" no apareixen a les fonts d'on s'extreuen les formes del model formal de prefixos, i per tant s'han inclòs directament al model funcional, el del programa, tal com han anat apareixent en el tractament pràctic del corpus.

Finalment, Cabré i Rigau també donen cabuda entre els mots compostos a aquells formats en base a radicals cultes. Tot ve a confirmar els principis adoptats aquí.

D'una banda es contempla la possibilitat que aquesta mena de formants cultes esdevinguin en català radicals (co-radicals) però també afixos, en relació a la funció que feien en les llengües d'origen:

Semivocal i internacional són mots catalans el primer component dels qual, semi- i inter-, és un prefix llatí. En català aquests elements són també prefixos.{14}

Tot plegat sense perjudici que el català disposi de la traducció corresponent: agafant els exemples de Cabré i Rigau, sobre- (sobresou) /super (superhome). Criteri que es correspon força fidelment amb l'anàlisi de les categories gramaticals (preposicional i adverbial) en aquestes mateixes llengües:

En mots compostos com democràcia, aerodinàmic o androfòbia, el primer component de cada mot prové d'un element lèxic grec (...) que no ha estat mai afix grec sinó radical nominal.{15}

D'altra banda es reconeix la impossibilitat d'aparició independent d'aquests radicals i es legitima la noció de co-radical aquí adoptada:

El català els empra com a radicals, però com a radicals especialment condicionats. No poden aparèixer fora de la composició.{16}

Tot i que es conclou que "la composició culta és un tipus molt especial de composició".{17} Només un procés d'apòcope pot fer aparèixer un d'aquests radicals de manera independent: cine, tele, foto, etc. I en tot cas es tracta d'ocurrències que cal tractar com a excepcions, fora del sistema regular.

Finalment s'esmenta el fet que un mot complex es formi eventualment a partir de dos d'aquests elements, i la possibilitat que apareguin tant a la dreta com a l'esquerra, la qual cosa confirma encara més la noció de dependència aplicada a aquesta mena de formants.

En tant que els co-radicals són quantitativament abastables, a nivell pràctic, s'han confeccionat models d'inicis i terminacions amb aquests formants. L'eliminació prèvia de tots els mots que n'inclouen, millora el nivell de segmentacions correctes a la resta del diccionari. La confecció, les fonts, etc., es descriuen amb detall en el segon capítol. Sobre el seu paper teòric en parlo en l'apartat següent dedicat a la confecció dels models en general i en el dedicat a les arrels.

NOTES

{1} Ferrater (1981), pàg. 55. (retorn)

{2} Mascaró (1986) també ho fa, més o menys. Entre cometes tota la citació. Subratllo els elements essencials de l'ambigüitat de tractament esmentada, a voltes una autèntica contradicció. En negreta els subratllats originals; relacionats amb les lletres majúscules A, B, i C, que he inserit en el text, els meus comentaris. (retorn)

{3} Respecte de les aportacions cultes en parlo ben aviat. (retorn)

{4} Vegi's també el darrer apartat d'aquest capítol sobre les vocals (1.8). (retorn)

{5} Vegi's l'apartat de les vocals al final del capítol (1.8). (retorn)

{6} Fabra (1956), pàg. 109. (retorn)

{7} Recordi's: tardorenc, arrel tard o tardor. (retorn)

{8} Mascaró (1986), pàg. 63. (retorn)

{9} Hi ha complexíssims treballs sobre aquesta qüestió, algun del mateix Mascaró. Aquí, evidentment, no entro en la qüestió que és una altra "tesi". (retorn)

{10} Mascaró (1986), pàg. 33. (retorn)

{11} Cabré i Rigau (1986), pàg. 113. Es refereix als radicals i als afixos. (retorn)

{12} Cabré i Rigau (1986), pàg. 114. (retorn)

{13} En tot cas, ja s'ha expressat més amunt l'adopció com a principi del fet que en cas de dubte l'autoritat sempre és Fabra.(retorn)

{14} Cabré i Rigau (1986), pàg. 154.(retorn)

{15} Cabré i Rigau (1986), pàg. 154.(retorn)

{16} Cabré i Rigau (1986), pàg. 154. (retorn)

{17} Cabré i Rigau (1986), pàg. 154.(retorn)

Per comentaris i observacions, poseu-vos en contacte amb Antoni Jaume Farriols (o amb Lluís de Yzaguirre)
Institut Universitari de Lingüística Aplicada (IULA)