La Rambla 30-32. 08071 Barcelona .
Telèfon 542 23 22 . FAX 542 23 21. e-mail: iula@grup.upf.es
De tot el que s'ha dit es desprèn que la sufixació funciona a partir de la combinació d'una arrel amb un o diversos sufixos al final del mot. D'altra banda es tracta del procés de derivació més rendible i regular.
Més que presentar una descripció detallada del procés de sufixació, ofereixo el comentari i la solució adoptada per a algunes qüestions conflictives respecte d'aquesta modalitat de formació de mots. En qualsevol cas es tracta del procés menys conflictiu des d'un punt de vista teòric, alhora que més complex des d'un punt de vista pràctic, donada la gran varietat de sufixos i les considerables possibilitats combinatòries. Vegin-se, si no, els criteris de confecció del model de terminacions.
D'entrada cal un breu comentari comparatiu entre la prefixació i la sufixació. En aquest mateix treball s'analitza la composició per oposició a la prefixació en un mateix apartat; dono, en canvi, un apartat independent a la sufixació. Tradicionalment, les derivacions a l'inici i al final dels mots s'han tractat de forma molt distinta, i aquí es postula un tractament anàleg a tots dos processos derivatius. Les constants interferències de la composició i la prefixació han provocat que la majoria de manuals analitzin la sufixació i la prefixació com a processos diferents, i aquest darrer com a més semblant a la composició.
Un postulat essencial d'aquest diccionari és que la prefixació és un procés anàleg, com deia, a la sufixació, amb l'única diferència que el primer es dóna a l'inici del mot i el segon al final; és a dir, abans i després del radical, respectivament. Aquest fet, però, és prou distintiu i condiciona alguns dels trets dels formants afixals, com p.ex. les possibilitats de categorització gramatical, en principi negades als prefixos i reservades als sufixos.{1} És cert, però, que els sufixos i els prefixos es poden descriure també en termes d'analogia entre ells, i discrepància respecte dels radicals, en funció de la menor o nul·la càrrega lèxica, per exemple. Aquest principi, i la descripció dels diversos formants (radicals i afixos), condiciona enormement la composició dels models, de les llistes de formants del programa,{2} la tipologia de les marques de segmentació que s'insereixen en els mots, i la segmentació mateixa.
El postulat esmentat, sense més aclariments, és una simplificació de la qüestió. Cabré i Rigau (1986) afirmen que tracten separadament la sufixació i la prefixació:
(...) perquè les seves possibilitats de cara a la formació de paraules no només són diferents sinó que, a més, han estat tractades tradicionalment de manera separada.{3}
Malgrat tot, com es demostrarà, són dues modalitats efectivament diferents però d'un mateix tipus de procés, i s'oposen totes dues a la composició, que és un procés distint. Les autores no dubten a tractar-los per separat, però tampoc no dubten a tractar-los ambdós amb l'aposició prèvia del terme "derivació", per oposició al de "formació de mots compostos".
(...)
NOTES
{1} Excepció feta de prefixos clarament verbalitzadors com es-: mort -> es-mort-ir (*mortir). (retorn)
{2} Més avall es descriu la confecció d'aquestes llistes o models.(retorn)
{3} Cabré i Rigau (1986), pàg. 49. (retorn)
Per comentaris i observacions, poseu-vos en contacte amb
Antoni Jaume Farriols (o amb
Lluís de Yzaguirre)
Institut
Universitari de Lingüística Aplicada (IULA)