La Rambla 30-32. 08071 Barcelona .
Telèfon 542 23 22 . FAX 542 23 21. e-mail: iula@grup.upf.es
Aquests dos processos, a diferència de l'anterior, que està en general perfectament discriminat, tendeixen a interferir-se. A grans trets, la composició descriu la formació de mots a partir de la combinació d'arrels, mentre que la derivació descriu la combinació d'arrels i afixos. Si els conceptes d'arrel i afix fossin unívocs, no hi hauria cap mena de problema. Però no és pas així. Sovint hom dubta sobre la naturalesa d'un formant lèxic i per tant sobre el fet que generi derivats o compostos. Algunes de les cites anteriors de Mascaró ja delaten l'ús del terme "radical", per exemple, en un sentit diferent (fins i tot diversos) al que se li dóna tradicionalment i aquí, més semblant a allò que aquí anomeno "lexema/mot".
En qualsevol cas, cal fixar d'antuvi totes aquestes qüestions per al desenvolupament efectiu d'un treball com aquest, donada l'excessiva inseguretat amb què es planteja. Citant novament Mascaró:
La distinció entre flexió i formació de mots, i també la distinció dins aquesta última entre derivació i composició són menys clares. N'és una prova el fet que a treballs tan acurats i poc teòrics com Fabra (1956, 143) es defineixi explícitament un conjunt de mots alhora derivats i compostos.{1}
L'autor proposa l'existència d'una o més d'una arrel com a element discriminador entre derivat i compost, respectivament, però presenta ràpidament l'autèntica dificultat ja citada: "es fa difícil destriar entre arrels i afixos".{2} Presenta també la dificultat de tractament dels sintagmes lexicalitzats de l'estil tap de bassa o Déu vos guard, que aquí s'han obviat.
(...)
El concepte d'arrel usat en aquest diccionari i el programa de segmentació és l'etimològic, el tradicional. L'arrel és l'element lèxic bàsic al qual s'hi afegeixen, si convé, els sufixos, un o diversos, i les marques inflectives. És un element constant per a tota la família de mots i es manté en els mateixos límits amb independència que l'adjunció d'un determinat sufix permeti la creació d'un nou mot o no, és a dir, que calgui encara algun altre sufix per a esdevenir nou lexema. Sabat- és l'arrel comuna de tots els mots derivats amb un o diversos sufixos: sabat-er-i-a/-er/-a. Però sastr-, és també el radical comú als mots sastr-e i sastr-er-i-a, tot i que no existeix *sastr-er.
El concepte etimològic d'arrel també dóna problemes, sobretot en l'ordre semàntic. Del mot llibr-e s'hauria de derivar, i formalment es deriva, el mot llibr-et-a, però és obvi que una "llibreta" no és un "llibre petit i femení". Ni un llibr-et-er no és un senyor que ven "llibretes" sinó "llibres". Reprenc algunes objeccions semàntiques al tractament etimològic en l'apartat de la sufixació, tot seguit més avall. Sobre les arrels hi ha un apartat independent al final d'aquest primer capítol.
En qualsevol cas, el mateix Mascaró acaba proposant una visió seqüencial i formal de l'adjunció dels prefixos com a solució al problema plantejat, i alhora es retroba amb la visió més tradicional del terme "arrel":
Dit d'una altra manera, qualsevol procés que relacioni elements lèxics diferents amb arrels comunes serà un procés morfològic de formació de mots. Així prun+a i prun+er+a seran ambdós derivats de l'arrel comuna prun, el segon amb el morfema de derivació er.{3}
(...)
NOTES
{1} Mascaró (1986), pàg 20. (retorn)
{2} Mascaró (1986), pàg 22.(retorn)
{3} Mascaró (1986), pàg. 13.(retorn)
Per comentaris i observacions, poseu-vos en contacte amb
Antoni Jaume Farriols (o amb
Lluís de Yzaguirre)
Institut
Universitari de Lingüística Aplicada (IULA)