La Rambla 30-32. 08071 Barcelona .
Telèfon 542 23 22 . FAX 542 23 21. e-mail: iula@grup.upf.es
La flexió (entesa com les variacions que sofreix un mot dins del seu propi paradigma a causa de trets com el gènere i el nombre, en els adjectius i substantius; la persona, el nombre, el temps, l'aspecte i la conjugació, en els verbs) té un paper marginal en aquest treball. Caldria discutir fins a quin punt, i ja ho he assajat més amunt en discutir sobre la naturalesa del mot, un procés morfològic que no permet generar nous lexemes, nous mots en els sentits descrits, és un procés de formació de "mots". Mascaró (1986) apunta cap a l'opció que les formes inflexionades d'un paradigma ho són del mateix mot, i que per tant les formes generades per l'aplicació del procés no són mots nous. Una altra discussió ben distinta fóra que els procediments formals a partir dels quals s'obtenen els derivats i les formes inflexionades siguin anàlegs, posició defensada i defensable. No m'estenc més enllà del que s'ha fet. Vegi's, però, fins a quin punt obren les expectatives d'una discussió terminològica, unes definicions o postulats com els del mateix Mascaró arran de què s'entén per mot, etc., que transcric sense més comentaris:{1}
La flexió és el procés a través del qual es formen mots (inflexionats) a partir d'arrels, simples, derivades o compostes. En les categories nominals i en el verb, que són les que tenen flexió en català (enfront d'adverbis, preposicions i d'altres partícules), una arrel no és un mot efectiu, fins que no adopta les seves marques formals inflectives.{2}
La derivació s'aplica a arrels i dóna arrels com a resultat, mentre que la flexió s'aplica a arrels i dóna mots.{3}
Les unitats del corpus a tractar són lexemes, són unitats flexivament neutres, en general. En principi, els morfemes de flexió no es localitzen en els mots d'anàlisi. Dic en principi, però, ja que pràcticament, en part, sí que s'hi busquen.
La consideració d'un morfema de flexió és efectiva aquí en dos casos, únicament:
a) Quan la forma no marcada d'un paradigma conté morfemes identificables com de flexió. Perquè estan en distribució complementària amb d'altres que expressen característiques gramaticals distintes, perquè són elements clarament externs al radical, perquè s'identifiquen amb d'altres que expressen la mateixa característica gramatical en d'altres mots, etc. Evidentment, en tant que el treball es proposa d'aïllar tots els radicals, la segmentació d'aquests morfemes flexius és indispensable, i en conseqüència, aquests morfemes, aquests formants, són detectats i aïllats tant pel programa de segmentació com en la segmentació manual. Cal aïllar la -a del mot cas-a, en tant que el radical és cas-, com en cas-al, cas-on-a, etc., i en tant que és la mateixa -a que feminitza adjectius com bonic-a o d'altres substantius com tanc-a.
b) En segon lloc, quelcom que en essència és una variant del cas anterior. La llengua disposa d'un procés a partir del qual una forma integrant d'un paradigma, encara que no sigui la base de l'oposició, la forma no-marcada, esdevé lexema independent. És el mateix procés que permet que un mot etimològicament vinculat a una categoria gramatical esdevingui, per alguns usos, d'una altra. Es tracta del procés de "lexicalització", "habilitació" segons Fabra. Hi ha formes que tenen entrada independent al diccionari d'entrada lexemàtica, malgrat estar emparentats amb d'altres de funcionament "estàndard", reals o possibles, en el paradigma dels quals teòricament s'hi haurien d'incloure. Normalment el responsable d'aquesta "anomalia" és un canvi lèxic o una especialització semàntica. Els mots postres o calçotets, no són plurals d'uns inexistents *postre, *calçotet, són lexemes, sempre plurals, que tenen entrada independent al diccionari com a tals lexemes. El mot ulleres no és el plural del mot real ullera, sinó un lexema totalment independent amb sentit propi i discriminat, i hauria de tenir entrada independent al diccionari de lexemes. Però és obvi que uns i l'altre són plurals en tant que concorden en aquest nombre quan convé. Evidentment, els morfemes que delaten el nombre plural també han de ser detectats pel sistema per poder aïllar l'arrel.
(...)
NOTES
{1} No cal dir que Mascaró, per al seu llibre, n'explicita clarament els sentits.(retorn)
{2} Mascaró (1986), pàg. 85.(retorn)
{3} Mascaró (1986), pàg. 15. (retorn)
Per comentaris i observacions, poseu-vos en contacte amb
Antoni Jaume Farriols (o amb
Lluís de Yzaguirre)
Institut
Universitari de Lingüística Aplicada (IULA)