La Rambla 30-32. 08071 Barcelona .
Telèfon 542 23 22 . FAX 542 23 21. e-mail: iula@grup.upf.es
Convenir els límits dels processos de formació de mots i la naturalesa dels formants que hi intervenen ha estat fonamental a l'hora de preveure els criteris de segmentació manual i d'instruir el programa per a la correcta segmentació dels lexemes automàticament.
Sovint els mots no són simples peces unicel·lulars. Un mot sol formar-se a partir de l'adjunció de diverses peces. La singularitat d'un mot depèn de l'originalitat amb què s'hi combinen aquestes peces que, a més, en d'altres combinacions, poden aparèixer i apareixen en la resta de mots de la llengua. Com ja s'ha dit més amunt, la morfologia s'encarrega de l'estudi d'aquestes peces i de les relacions que regeixen la seva combinació en els mots.
En aquest treball aquestes peces s'anomenen formants. Tots els formants que intervenen en aquests processos de formació de mots no ostenten la mateixa categoria ni tenen el mateix comportament. Diversos termes s'interfereixen a l'hora de donar nom a les peces. Alguns, lexema, morfema, formant, ja han estat esmentats i descrita la seva adaptació al treball. Ara n'apareixen necessàriament d'altres: arrel o radical, afix (prefix, sufix, infix), prefixoide, etc.
Tradicionalment els processos de formació de mots s'han dividit en tres grans tipologies: la flexió, la derivació i la composició. En aquest treball també són sense discussió els models acceptats. Malgrat això, tots tres no hi tenen el mateix pes ni el mateix tractament.
(...)
Per comentaris i observacions, poseu-vos en contacte amb
Antoni Jaume Farriols (o amb
Lluís de Yzaguirre)
Institut
Universitari de Lingüística Aplicada (IULA)