La Rambla 30-32. 08071 Barcelona .
Telèfon 542 23 22 . FAX 542 23 21. e-mail: iula@grup.upf.es
Los lingüistas tienen fama de introducir términos nuevos tan pronto detectan el más leve matiz diferenciador, y a menudo sus acuñaciones no duran más de lo que se merecen.{1}
La funció del terme "formant" en aquest treball és bàsicament operativa. Ja he avançat que el terme "morfema" hauria estat força vàlid. El fet, però, que alguns condicionaments de tipus pràctic facin aparèixer segments en els mots que transgredeixen algun dels trets definitoris del morfema, aconsella l'ús d'un terme alternatiu un xic més lax i adaptat al treball estricte. Malgrat això, no renuncio a una breu justificació teòrica del nou terme ni, evidentment, a la seva descripció precisa. La voluntat no és la de generar un terme nou; simplement es tracta de crear una eina necessària a la praxi del treball.
El tret definitori essencial del formant rau en el fet que mai no pot excedir els límits del mot i que es tracta de segments iguals o inferiors, quant a longitud i categoria, al mot-lexema. D'altra banda s'ha d'entendre com una unitat de segmentació, morfològica per tant, eminentment formal. En principi no se li pot atribuir cap altra categorització que no sigui en relació a la formació de paraules i als seus components: radicals i afixos. Les consideracions semàntiques són aleatòries i no ho són les referents a la categorització gramatical.
Més endavant, en parlar dels processos de formació de mots, totes les consideracions al voltant d'aquestes característiques del formant queden perfectament estipulades; ara em limito a presentar una descripció estricta.
L'originalitat del terme no rau tampoc en ell mateix, sinó en l'ús que en faig. L'adopció del terme formant i d'altres de semblants amb la mateixa arrel no és nova per al·ludir a unitats lèxiques. Per exemple:
- El "formant lèxic" d'aquest diccionari no equival al terme "formatiu" que proposa Matthews (1980) per a segments com la /s/ de homes o la terminació /en/ de parlen. Aquí el terme és molt més ampli i al·ludeix a qualsevol mena de segment aïllable en un mot. També els esmentats, però no tant sols aquests. D'altra banda aquests elements de tipus flexiu només esdevenen formants si s'arriben a lexicalitzar, donat que en l'actual plantejament la unitat a segmentar és el lexema, teòricament no flexionat. Òbviament la realització superficial del terme neutre d'un paradigma flexiu sovint incorpora marques de masculí, de femení, etc., que cal segmentar i que es tracten com un formant més.
- El formant sí que coincideix essencialment amb el terme en anglès "formative" que Smith (1991) proposa com a sinònim de morfema:
Free standing words, stems, affixes, and other word segments, including those forming compound words, are termed morphemes or (more recently) formatives.{2}
- Cabré (1992) l'usa en el sentit ample amb què aquí s'ha usat i que tot seguit descric amb més detall.
Ja es veu que al voltant del terme "formant" es reuneixen per excés o per defecte els esmentats "lexema" i "morfema". Tots dos hi tenen evidents vincles, com s'ha vist, i el nou terme proposat esdevé essència i aglutinant alhora d'un i altre.
Adoptant la descripció donada del morfema, és evident que els formants, en condicions normals, coincideixen amb els morfemes. Ara, en el treball pràctic, ni tots els formants són morfemes estrictes, ni tots els morfemes esdevenen a la pràctica formants.
D'una banda, per eliminació dels formants documentats, comprovats, en la segmentació d'un mot apareixen d'altres segments que difícilment poden ser considerats morfemes: vocals i consonants soltes, grups consonàntics, síl·labes d'origen incert més explicables per exigències o capricis d'evolució fonètica que no pas per criteris de caire etimològic, morfològic o semàntic. La majoria d'aquests elements transgredeixen la definició de morfema en l'aspecte del significat (mínima unitat amb significat), llevat que se'ls vulgui atribuir un significat 0 per oposició a d'altres formants amb significat lèxic o genèric,{3} i de fet se'ls podria trobar d'altres objeccions greus per a tractar-los com a morfemes. Normalment tampoc és fàcil d'incloure'ls en d'altres morfemes adjacents per efecte de l'aparició d'un al·lomorf d'aquell morfema sense aventurar massa la conclusió. El més simple en aquests casos és l'aïllament d'aquests segments que aleshores es tracten com un formant més.
D'altra banda el diccionari de formants que es planteja neix de la segmentació de les entrades d'un diccionari d'entrada lexemàtica. En la mesura que els lexemes són flexivament no-marcats, els morfemes flexius, llevat de lexicalitzacions, o de les marques d'oposició flexiva base de cada paradigma (la -o d'un substantiu masculí o el -ar, d'un infinitiu, per exemple), no esdevenen mai formants. Això vol dir que molts morfemes flexius (tots els que mai no es lexicalitzen ni apareixen en els lexemes corresponents, p.ex. la majoria de la flexió verbal), no apareixeran de moment en els llistats de formants d'aquest treball, ni en els models{4} ni en el diccionari.
Alhora, es produeix una paradoxa freqüent en llengua; això és que una mateixa realitat ostenti diverses categories. Com que els lexemes no sempre són complexos, és a dir, sovint no són descomponibles en unitats inferiors (p.ex. bloc, sa, o neu), s'ha d'admetre que el lexema, si no és el formant, almenys sí que hi pot coincidir.
A l'hora d'utilitzar aquests conceptes en l'aparat pràctic, el més efectiu és treballar-los, no tant com a realitats lingüístiques, sinó com a criteris de classificació i anàlisi. D'aquesta manera una mateixa seqüència fonemàtica (o ortogràfica), depenent de l'òptica d'estudi i no pas de la seva naturalesa, pot ser un morfema, un lexema o un formant. La realitat lèxica sempre és la mateixa i allò que pot variar és el punt de vista analític. Per exemple:
- Com a constituent mínim del mot, el segment [bo] és un morfema.
- Com a unitat lèxica no marcada, el segment [bo] és un lexema.
- Com a element de formació d'un mot, el segment [bo] és un formant.
És evident que no tots els lexemes són sempre morfemes o formants. La idea fonamental rau en el fet d'admetre que les fronteres internes d'un mot existeixen amb indiferència de la categoria que els atorguem i que per a un treball que pretén de trobar-les totes és important disposar d'un terme que faci referència a tots els segments aïllats prescindint d'altres consideracions. Aquest terme en aquest treball és el "formant".
El formant s'identifica, tant amb els morfemes que mai no són lexemes (p.ex. dorm- o fust-), com amb els mots que pel seu caràcter monomorfemàtic sí que ho són (p.ex. nau o groc). I d'altra banda pot fer referència a qualsevol mena d'afix, documentat o no.
Així doncs, la necessitat d'un terme de significat més ample que "morfema" rau majorment en l'aparició empírica de segments no descrits, imprevistos, difícilment caracteritzables com a morfemes funcionals.
El formant s'entén, per tot això, com un element constitutiu del mot, no descomponible en d'altres de semblants, i que inclou coses tan diverses com els morfemes derivatius, i alguns de flexius, les arrels, els lexemes monomorfemàtics, i d'altres segments (vocals temàtiques i epentètiques, consonants erràtiques, etc.).
Atès l'alt grau de convencionalisme amb què s'utilitza aquí, el mot "formant" s'ha de considerar un terme purament operatiu, de treball, més que no pas una proposta de terminologia teòrica.
Cito Mascaró (1986):
La conseqüència no és exactament que el mot sigui inclassificable, sinó que potser és inadequada la reducció a un sol nivell de definició i classificació.{5}
Si canvio "mot" per "formant", la citació és vàlida com a postulat d'aquest treball.
NOTES
{1} Matthews (1979), pàg. 35. (retorn)
{2} Smith (1991), pàg. 21. (retorn)
{3} Aleshores els morfemes podrien ser plens o buits, aquests darrers amb significat 0, i els formants esdevindrien el conjunt dels uns i dels altres. (retorn)
{4} Es tracta de models d'afixos amb què el programa treballa la segmentació de cada mot. Més avall tracto del terme "afix" i dels seus derivats "sufix", "infix", i "prefix", així com d'aquests models. (retorn)
{5} Mascaró (1986), pàg. 19. (retorn)
Per comentaris i observacions, poseu-vos en contacte amb
Antoni Jaume Farriols (o amb
Lluís de Yzaguirre)
Institut
Universitari de Lingüística Aplicada (IULA)