La Rambla 30-32. 08071 Barcelona .
Telèfon 542 23 22 . FAX 542 23 21. e-mail: iula@grup.upf.es
Preàmbul:
Aquest és un treball bàsicament aplicat, la qual cosa vol dir que encara que necessàriament present de manera implícita, la teoria hi és eminentment funcional. Només es fa referència a la necessària per a resoldre els problemes que planteja la praxi. El que més interessa és allò que és directament explotable des de la confecció del diccionari o del partidor.
Dit això, cal acceptar que hi ha tot un seguit de punts de referència que cal fixar, i alguns problemes d'ordre terminològic i de plantejament que és necessari de resoldre. Treballo a partir de l'acceptació d'uns postulats i d'una relació unívoca significant-significat en la terminologia utilitzada. Cal arbitrar algunes qüestions excessivament ambigües en els plantejaments actualment documentats. Cal adaptar determinades nocions a les particularitats del meu plantejament. En aquest sentit, la teoria d'aquest capítol que ara enceto, sí que és fonamental, en el sentit literal de fonament, bastidor, dels treballs pràctics realitzats.
Em centro en la part més particular del tractament teòric, aquella que reclama sense excuses el treball pràctic; sense la fixació que suposa, l'ambigüitat hauria reduït bona part de les expectatives d'èxit i hauria qüestionat la validesa i fins el funcionament empíric del projecte. Són el tractament dels processos de formació de mots; la unitat de segmentació, el formant; els models formals d'afixos; o qüestions concretes com la vocal temàtica o el paper de l'etimologia.
S'ha limitat les fonts de consulta a uns pocs autors. La dependència d'aquestes fonts és gran. En la bibliografia se citen aquestes i d'altres referències. Les essencials són les següents, sense perjudici de les citacions i al·lusions que faig més avall:
La base de la consulta i per tant de la teoria que presento són les obres de Pompeu Fabra (1956) i de Joan Mascaró (1986). A voltes confirmats l'un en l'altre, a voltes contraposats (el segon parla sovint del primer), han esdevingut la guia voluntàriament acceptada de configuració de cada nou apartat a tractar; la primera consulta, i en cas de dubte, l'autoritat acceptada. La discrepància puntual o l'adaptació necessària de llurs teories, així com l'estructuració en què es presenta són, però, responsabilitat d'aquest treball.
Un tercer llibre ha permès aportar nous plantejaments i solucionar algunes de les possibles discrepàncies amb els anteriors. Es tracta del de Ma. Teresa Cabré i Gemma Rigau (1986). D'altres com Badia (1962), Ruaix (1985), Matthews (1980), o Lyons (1971), també han estat consultes essencials. I d'altres autors i obres de caire particular del català o general de la morfologia i la lingüística se citen i esmenten quan cal.
No hi ha voluntat de qüestionar a base de comparacions les tesis d'aquests i d'altres autors. S'ha bastit un esquelet de la teoria necessària al treball i s'ha completat amb aportacions seleccionades i/o adaptades al treball amb la finalitat de donar coherència funcional i solvència teòrica al diccionari. No es treuen de context aquestes informacions en benefici del plantejament i es dóna referència constant de la font. Si cal, es delimita l'abast de la terminologia i dels postulats en assentiment o contradicció amb totes o part de les fonts consultades. Malgrat tot, s'ha intentat de mantenir la descripció en tot moment dins dels límits de la lògica lingüística i de la versemblança en relació a l'estructura morfo-lèxica del català.
Per comentaris i observacions, poseu-vos en contacte amb
Antoni Jaume Farriols (o amb
Lluís de Yzaguirre)
Institut
Universitari de Lingüística Aplicada (IULA)