Qualsevol joc basat en la llengua, per exemple els mots encreuats, és susceptible de formar part d'una estratègia docent. També l'Scrabble®; hi ha, però, en el cas que ens ocupa, una circumstància que n'accentua el valor didàctic, que és el disseny del joc de fitxes.
Quan, ara fa dotze anys, els autors d'aquest diccionari, juntament amb Rosa M. Chico, varen definir la versió catalana de l'Scrabble®, varen haver de decidir entre dues concepcions del joc, una de caire enciclopèdic i una altra de didàctica.
La concepció enciclopèdica, que fou descartada, s'hauria basat en un disseny del joc de fitxes que inclogués els caràcters "k", "w" i "y" que només trobem en manlleus, potser ignorant la "ç" (com es fa en francès), amb una proporcionalitat estricta (que hauria afavorit fonamentalment els caràcters menys freqüents) i, doncs, sense donar un tractament específic als grups "ny" i "l·l".
La concepció didàctica va traduir-se en un joc de fitxes que no inclou ni "k" ni "w", que té una fitxa amb la "l·l" i té la "y" només com a part del dígraf "ny". A més, les fitxes més valuoses són "x", "ç", "ny" i "l·l", seguides de "z", "h", "q" i "j"; això té com a conseqüència que els mots amb aquestes fitxes, sovint associats a dificultats ortogràfiques, es veuen privilegiats en el joc, mentre que queden exclosos els manlleus amb "k", "w" o "y".
Per utilitzar l'Scrabble® com a eina didàctica, el principal obstacle que cal vèncer és la falta de temps. A Secundària pot plantejar-se la possibilitat de programar un crèdit variable, però aquest és un recurs excepcional; a la resta de nivells, es tracta sobretot d'aconseguir temps addicional: el treball a classe de llengua pot limitar-se al comentari d'aspectes rellevants de partides jugades fora de la classe de llengua, per exemple a Colònies o durant els migdies, els qui dinen a l'escola. Una altra manera d'introduir al joc sense que prengui un temps notable pot ser la celebració de partides tipus duplicada a raó d'una jugada per classe (els cinc darrers minuts) o per setmana. Tant en un cas com en l'altre cal que els alumnes coneguin la mecànica bàsica del joc.
Suposem que en el marc de la setmana cultural, de Sant Jordi, de les colònies o de les activitats extraescolars es juguen una sèrie de partides, que seran anotades convenientment. Qualsevol partida té jugades que ofereixen moltes alternatives: en reproduirem el tauler i el faristol i dedicarem dos o tres minuts, en grups de dos, a cercar al diccionari paraules que ens permetin capitalitzar al màxim aquest faristol. Podem limitar-nos a resoldre mans aïllades, amb guanyadors puntuals o podem refer pas a pas una partida, al llarg de més o menys 20 classes puntuant la millora assolida per cada equip en el conjunt de les mans.
L'altra aproximació dosificada és la de fer una duplicada a raó d'una mà per dia o per setmana, sigui amb partida preparada o subhastada, en equips o individualment. En aquest cas, cada setmana dedicarem uns minuts a prendre coneixement de les jugades proposades pels alumnes i proposarem el faristol per a la següent: durant la setmana els integrants de l'equip s'espavilaran per trobar ajuda als diccionaris, a la família o on sigui: tot s'hi valdrà i és positiu, per exemple, que els pares puguin implicar-s'hi i assumir l'aprenentatge pel joc.
Ben segur que aquestes estratègies poden millorar-se i que n'hi pot haver d'altres: ens complaurà recollir a la pàgina web del Diccionari d'Scrabble® en Català (http://latel.upf.edu/dsc/entrada.htm) aquelles iniciatives que puguin eixamplar aquest terreny, com competicions interescolars o d'altres.
El treball de l'ortografia depèn de l'aparició de les fitxes que contenen grafies conflictives; cal tenir en compte que la fitxa serà reusada després de ser situada al tauler tant amb allargaments com creuant.
Una part del potencial didàctic de l'Scrabble® es pot deixar a l'atzar, especialment si s'hi juga amb una certa freqüència. Però també és pot planificar que surtin mots interessants o es poden analitzar a posteriori, com dèiem, les jugades en què una tria millor hauria pogut permetre obtenir més punts. Planificar faristols d'interès ortogràfic només es pot fer en una duplicada preparada. En aquest cas, no solament podem preparar la partida de manera que les fitxes cares vagin acompanyades de les que calgui per formar mots que ens interessi treballar, si no que, a més, podem acordar que situar en el taulell un mot X (per exemple, de la lectura, amb un determinat prefix, infix o sufix, etc.) té una bonificació extra de v.g. 20 punts.
Analitzar a posteriori ens dóna la possibilitat de treure-li molt més rendiment a una situació determinada de la partida. Bàsicament es tracta de comentar col·lectivament i amb ajuda de diccionaris el faristol que contingui la lletra que ens interessa treballar. Podem fer una mena de minicompetició al voltant d'un únic faristol donant a cada equip la possibilitat de proposar totes les jugades alternatives que se li acudin amb els mateixos faristol i tauler.
Ja s'ha comentat abans la possibilitat de premiar els jugadors que proposin determinats mots, com els de la lectura. Això ho podríem fer extensiu a la terminologia de les altres disciplines, facilitant un lloc de trobada que convindria que sovintegés: per exemple, quan els alumnes acaben de treballar a Medi natural els volcans, podria tenir bonificació extra fer sortir "volcà, lava, erupció, cràter...". Per facilitar aquesta línia, podríem, excepcionalment, permetre noms propis de personatges històrics, comarques, etc. quan haguessin estat treballats recentment.
Un dels beneficis més clars de l'Scrabble® és que incentiva els jugadors a familiaritzar-se amb el diccionari; cal que ho provoquem, permetent-ne la consulta a classe o a casa, i que comentem per què un determinat mot hi és o no: gentilicis, adverbis en "-ment", superlatius, derivats en "dor", en "-ble", prefixats amb "re-", amb "pre-". En tots aquests i molts altres casos, l'alumne descobrirà sovint que allò que cerca no és explícitament al diccionari i caldrà que comprengui el perquè.
A cavall entre l'ortografia i el lèxic, també trobarà ocasions per reflexionar sobre si duplica o no la "s" de tal mot en prefixar-se amb "re", o si tal mot és o no és vàlid, segons si s'escriu amb guionet o sense (després de la darrera reforma en aquest camp, mots abans rebutjats són ara vàlids, com "vistiplau" i "allioli").
Un dels recursos que faciliten el joc és allargar mots ja existents amb prefixos, sufixos o desinències, especialment els allargaments amb una sola lletra, car permeten creuar un mot per l'extrem d'un altre i cobrar-los tots dos, els quals allargaments poden incrementar-se en mans successives. En analitzar partides a posteriori, a més de mirar el rendiment que se li pot treure al faristol, serà molt profitós que també busquem tots els possibles allargaments de les paraules ja situades. Podem, fins, muntar una minicompetició en què cada grup proposarà tants allargaments d'una lletra com es vegi en cor de col·locar i sumarà més punts com més en trobi.
Un darrer mecanisme per explotar el joc en el terreny morfològic, que pot ser especialment útil si juguem partides completes, és el de considerar correctes només les jugades expressades amb la categoria gramatical i el lema de la paraula proposada: "boges, femení plural de boig" (vegeu infra validació estricta).
Quan pertoqui treballar les variants dialectals, tindrem dos aspectes diferents a desenrotllar: el seu vocabulari i les formes verbals d'àmbit restringit. El procediment serà el de privilegiar el tema triat: v.g. si estem donant-los a conèixer la modalitat insular, podem establir que les formes d'àmbit restringit insular, com "cantau", tenen 20 punts extres (o, simplement, que valen, si habitualment no les acceptem).
Tot i que en la pràctica de l'Scrabble® només s'usa una modalitat de validació, n'hi ha una altra que pot ser molt adequada a l'àmbit docent. Doncs, convé que les exposem.
La modalitat de validació en competició és la laxa: el jugador proposa una paraula i, si és correcta, se li accepta, fins en el cas que no sigui la que ell pretenia (també hi ha caramboles, en Scrabble®).
La modalitat estricta és la que proposem per a l'àmbit docent: el jugador ha de dir explícitament el lema i la categoria de la forma que proposa i només se li accepta si la correspondència és exacta, per molt que aquella forma pugui ser vàlida com a variant d'una altra paraula.
Posem-ne un exemple. Si un jugador proposa "falē" (creient que és el masculí singular de "falsa"), en la modalitat laxa es produirà la carambola que les fitxes "FALĒ" són les que representen el femení singular perfectament correcte del substantiu que designa un estri tallant i, doncs, la jugada serà considerada vàlida. Amb validació estricta, les fitxes "FALĒ" només seran acceptades si el jugador explicita que la seva jugada és "el substantiu femení singular".
Una variant intermèdia, que podríem anomenar semilaxa, és la d'obligar el jugador o l'equip a explicitar la seva jugada de manera estricta, però donant l'oportunitat, en cas d'error, als altres jugadors o equips, seguint l'ordre del joc, de formular una interpretació alternativa de les fitxes que sigui correcta; si un dels equips la troba, es reparteixen els punts entre el qui fa la jugada i el qui la salva en trobar-li una interpretació acceptable.
Finalment, un detall en què es pot actuar també de manera estricta o laxa és el de l'explicitació de l'escarràs: els jugadors insegurs en ortografia solen evitar les paraules amb alguna dificultat. Però, si tenen l'escarràs, a vegades el fan servir per defugir aquestes inseguretats; per exemple, un jugador que parli alguna de les variants que no diferencien b/v pot posar "tre*all" i declarar que la jugada és "trevall" sense que la seva pronúncia el delati. Doncs, podem acordar que el jugador ha de declarar quin és el valor ortogràfic que dóna a l'escarràs. També en aquesta qüestió podem admetre una fórmula semilaxa: el jugador que detecti l'error i en proposi la solució cobraria la meitat dels punts en joc.
© Lluís de Yzaguirre i Oriol Comas, 2000