Dret a No Usar el Castellà

Universitat Pompeu Fabra
Facultat de Traducció i Interpretació
Lluís de Yzaguirre i Maura
de_yza @ upf.es

El dret a no usar el castellà

Presentació

En contra del que podria semblar indicar el títol, aquesta comunicació no farà apologia del monolingüisme, sinó del dret a resistir-se a les imposicions lingüístiques a partir d’una anàlisi del marc jurídic establert per la Constitució espanyola respecte a les llengües espanyoles.

Article 3 de la Constitució espanyola

El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.
Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos.
La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.

Antecedents

Per entendre algunes de les qüestions que després destacarem d’aquest redactat, cal tenir present el context històric en què s’aprova la constitució: els feixistes detenten el poder, odien la diversitat lingüística però han d'acceptar la transició a la democràcia, que veuen amb les màximes reserves. La qüestió de les nacions espanyoles i el seu tractament a la nova Constitució són dels temes que provoquen mes estires-i-arronses entre els demòcrates i els representants de la dictadura franquista. La llengua va ser, evidentment, un dels elements simbòlics destacats en aquestes negociacions.

El nom de les llengües

“El castellano es la lengua española oficial del Estado.”

No tenim ací espai per tractar les connotacions que per a diferents col·lectius pot tenir l’alternança entre espanyol i castellà com a noms usats per designar el castellà. Però el fet que després (3.2) es parli de las demás lenguas españolas té dues conseqüències:

en la terminologia constitucional, espanyol és hiperònim de {català, castellà, basc...} perquè totes les llengües d'Espanya són llengües espanyoles
l’únic nom constitucional de la llengua de Cervantes és castellà.

La discriminació a favor dels monolingües castellans

“Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.”

Aquest article estableix, si es pogués considerar acceptable, una discriminació a favor dels monolingües castellans, per tal com crea dues categories de ciutadans:

els dels països castellans, per als quals aquesta obligació és com si els obliguessin a respirar
tots els que no tenen el castellà com a llengua pròpia, que han d’assumir el deure de saber una altra llengua

Es tracta inqüestionablement d’una discriminació no explícita: per a uns representa una obligació real i per als altres la coartada per al monolingüisme. El mateix passaria si un ministre de Turisme il·luminat (no seria el primer) establís que “totes les espanyoles tenen l'obligació de ser rosses i tots els espanyols han de tenir pèl al pit” per tal de fomentar el turisme. Una part de la població no hauria de realitzar cap esforç per ajustar-se a l’obligació, mentre que per a la resta resultaria una imposició permanent d’una realitat aliena.

Nul·litat constitucional de la discriminació lingüística

La discriminació establerta per l’article 3 és nul·la perquè la pròpia Constitució implica que no es pot discriminar ningú per la llengua.

L’article 14, tot i que no cita explícitament la llengua (“Los españoles son iguales ante la Ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra condición o circunstancia personal o social.”), invalida qualsevol llei que no tracti com a iguals els espanyols en funció de la llengua.

I si no està prou clar, l’article 10.2 (“Las normas relativas a los derechos fundamentales y a las libertades que la Constitución reconoce se interpretaran de conformidad con la Declaración Universal de Derechos Humanos y los tratados y acuerdos internacionales sobre las mismas materias ratificados por España.”) ens remet a la Declaració Universal de Drets Humans, que sí que cita textualment la llengua.

A part d’altres raonaments tècnics que guardarem per a una altra ocasió, ens queda l’obvietat: algú creu realment que en un estat democràtic es podria represaliar legalment un ciutadà que fes objecció del deure de saber el castellà? (una altra cosa és que en la pràctica se’l discrimini...)

Els deures camuflats de drets

Abans d’analitzar les implicacions del “dret” d’usar el castellà, cal que ens aturem a observar que arreu del món es dóna el fet que les lleis o les autoritats intenten fer més acceptable un deure camuflant-lo com a dret, però una condició indispensable per tal que un dret ho sigui és que no sigui obligatori: és sabut que les dictadures decoren la seva façana amb eleccions dirigides on el vot és obligatori i, doncs, no pas un dret sinó un deure.

Dos exemples de distinció entre deure i dret i de com els límits de la llibertat individual no estan recollits de la mateixa manera poden ser

el dret a la vida: a la majoria dels estats (tots els que no reconeixen l’eutanàsia) la vida no és un dret sinó un deure; reconèixer el dret a la vida vol dir reconèixer el dret a tenir l’última paraula sobre la pròpia vida
el dret a la maternitat: els estats que no reconeixen el dret d’una dona a renunciar a la maternitat no desitjada (per exemple, en cas de violació) no contemplen el “dret” sinó el “deure” de la maternitat

El dret a usar el castellà

“Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.”

És important destacar que la Constitució no diu “tienen el deber de conocerla y de usarla”, cosa que significaria explícitament que tant catalans com gallecs, bascos, asturians... no tindríem del dret de no usar el castellà. Probablement els representants de la dictadura franquista en les negociacions de la Constitució tenien la pretensió que el “dret a usar-la” no signifiqués el “dret a no usar-la”, però no és la mena de gent de qui es poden esperar lliçons de democràcia i respecte dels drets humans...

Crec fermament que qualsevol demòcrata acceptarà que a una persona només se li reconeix efectivament el dret a usar una llengua si se li respecta íntegrament el dret a no usar-la.

Com s’usa una llengua

“Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.”

¿Tenim els catalans el dret a que l'Estat se'ns adreci en català (o en bilingüe)? Dit d'una altra manera: quan l'Estat se'ns adreça només en castellà, ¿està respectant el nostre dret a no usar el castellà?

Per respondre aquesta qüestió, cal que fem una remarca sobre què significa “usar” una llengua: les llengües s'usen tant activament (l'emissor) com passivament (els receptors).

¿Per què una grapadora no serveix com a receptor de ràdio, un receptor AM no serveix per rebre una emissió FM, un receptor FM no serveix per rebre un programa de ràdio en RealAudio transmès via l'Internet? Perquè qualsevol sistema de codificació o modulació requereix que tant l’emissor com el receptor usin el mateix codi o procediment de modulació.

Un missatge no es transmet si l'emissor i el receptor no usen la mateixa llengua: el receptor està obligat a usar la mateixa llengua que l'emissor si vol rebre el missatge.

És el que els lingüistes anomenem ús passiu o coneixement passiu: ser usuari passiu d'una llengua significa poder decodificar-la fins i tot essent incapaç de codificar-la, però innegablement significa que l’està usant.

Doncs, quan l'administració espanyola s'adreça als catalans només en castellà els obliga a triar entre:

renunciar al seu dret a no usar el castellà
renunciar a una informació que els pot beneficiar o els pot ser necessària per no quedar en indefensió

mass media

software

Reconeixement del plurilingüisme

“Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos.”

Encara que la Constitució del 78 estableix una situació aparent de preferència pel castellà, acaba amb la prohibició de totes les altres llengües espanyoles durant la dictadura. Tot i així, algunes llengües no han estat reconegudes pels seus Estatuts: ni l’asturià i el gallec a Astúries i a Castella-Lleó, ni el català i l’aragonès a l’Aragó, ni el català a Múrcia, ni l’àrab o el tamazigh a Ceuta i Melilla...

Això és així perquè aquest article no s’ha interpretat com l’obligació de respectar totes les llengües espanyoles sinó com si en comptes de “de acuerdo con sus Estatutos” digués “si y sólo si lo reconocen sus Estatutos”. Aquesta interpretació ha provocat la perversió legal que la llei de rang inferior (l’Estatut) preval sobre la de rang superior (la Constitució) i ha fraccionat el domini de totes les llengües espanyoles altres que el castellà en diversos territoris on els drets lingüístics són reconeguts de manera desigual, en contravenció de l’article 14 de la Constitució.

La dinàmica seguida pels governs espanyols dels darrers anys de considerar que la protecció dels drets lingüístics emana dels Estatuts i no de la Constitució contravé l’article 7.1.b) de la Carta Europea de Llengües Regionals i Minoritàries, que és un dels pocs d’obligat compliment i que estableix els principi i objectius de la Carta:

b) el respecte de l'àrea geogràfica de cada llengua regional o minoritària, actuant de manera que les divisions administratives ja existents o noves no constitueixin cap obstacle a la promoció d'aquesta llengua regional o minoritària;

Doncs, per tal que la interpretació d’aquest article de la Constitució no vulneri la pròpia Constitució i la Carta citada, s’hauria de llegir com si digués “Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas, lo cual será reflejado en sus Estatutos” respectant la jerarquia jurídica entre Constitució i Estatuts. Això hauria requerit (requereix, de fet) una llei orgànica de drets lingüístics que acabi amb totes les querelles sobre noms i territoris de les llengües d’acord amb els criteris científics dels lingüistes i que estableixi una igualtat de drets lingüístics, que faci totes les llengües iguals en drets i que il·legalitzi el monolingüisme. Finalment, hauria de regular les comunitats nòmades, tant les històriques (romanís) com les de nova planta, sense distingir si són migracions interiors (els 300.000 catalans de Madrid o els castellans de Catalunya) o exteriors (els magribins o els subsaharians).

La protecció de les “demás lenguas españolas”

“La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.”

Aquest article de la Constitució encara no s’ha aplicat mai a Espanya, entenent que “especial respeto y protección” hauria de significar que les llengües perseguides per la dictadura franquista i per segles de centralisme han de ser protegides tant o més que el castellà, però no menys. En canvi, el govern central s’ha dedicat preferentment a protegir el castellà (amb més de 1500 intervencions legislatives favorables al castellà i que ignoren les altres llengües espanyoles); a més, els successius governs centrals han obstaculitzat la recuperació de totes les altres llengües espanyoles; s'ha estimulat des dels sectors neofranquistes el secessionisme lingüístic; ningú s’ha plantejat acabar amb el monolingüisme com a única manera d'enterrar l'odi a la diversitat lingüística que senten la majoria dels espanyols monolingües.

Realitat quotidiana

Tenim una Constitució que té en compte, genèricament, les llengües espanyoles. Però si algú intenta usar el català amb naturalitat, només troba problemes: si no hi ha conflictivitat és perquè els catalans ens supeditem sistemàticament a la comoditat dels monolingües castellans.

Un dels motius que expliquen que la praxi de l’administració central i de les empreses privades sigui molt més negativa per a les altres llengües espanyoles del que una aplicació estricta de la Constitució permetria està en l’abdicació que han fet els defensors de les llengües perseguides. Els partits i associacions cíviques han renunciat a fer valdre el dret a no usar el castellà: no s'han recorregut les normes que imposen el castellà de facto com a única llengua en determinats àmbits o funcions ni mai ningú no ha reclamat el dret a reparacions per genocidi lingüístic.

Fa quasi 25 anys (una generació) que aquesta Constitució està en vigor i l'Estat espanyol i la majoria de la societat espanyola segueix tenint pànic a la diversitat i veient en el reconeixement del plurilingüisme un perill de disgregació (per exemple, s’han bloquejat totes les iniciatives per introduir les altres llengües espanyoles en les monedes en euros, en els segells o en la documentació oficial). És com si en el pla religiós es seguís proclamant que “Catalunya serà cristiana o no serà”: en el pla lingüístic l’integrisme monolingüe segueix proclamant “Espanya serà castellana o no serà”.

Si un tribunal prohibís a l'Estat, a totes les administracions i a les empreses practicar el monolingüisme castellà, es produiria el caos perquè no estan preparats per al plurilingüisme.

Conclusió:

A Espanya hi ha una Constitució que permet en teoria el respecte de totes les llengües espanyoles i dels drets dels seus parlants, però que només serà respectada el dia que totes les instàncies de l'Estat i totes les empreses que treballen de cara al públic, inclosos els mass media, hauran assumit el caràcter plurinacional de l'Estat espanyol i el caràcter plurilingüe de la societat espanyola.